divendres, 21 de març del 2014

Tenir temps per fer les coses....


Algunes tan senzilles com fer un recull d'imatges del viatge a Austràlia.
Ara mateix tinc la sensació de no tenir temps per res. Entre la feina, m'he quedat sola i no paro ni un segon, el gimnàs, si... vaig al gimnàs! 3 cops per setmana, la casa, el fill... en fi, quan arribo al vespre, després d'estar endollada tot el dia a un ordinador no en tinc massa ganes.
Però aquí les teniu, amb musiqueta.
Va ser una gran aventura, feia sols 3 mesos i escaig de la meva operació, va ser més dur el tema de menjar que l'esgotament que provoca el viatge de 24 hores seguides.
En anar, la gran il·lusió de veure el fill que hi viu, en tornar, prop de reis, la il·lusió immensa de conèixer el nét que va néixer mentre era als mars del sud...
Lo dit, una gran aventura tot coneixent, el que per mi, ha estat el paradís en estat pur.
Ja he començat guardiola per anar un altre cop, ni que abans no pugui...
L'esperança no la perdo!

divendres, 28 de febrer del 2014

El racó dels amants….


Sempre que hi arriba sent un estímul especial, aquell llampec d'estómac que et fa gaudir abans no arribi l'instant, el moment, el plaer...
Ella encén les espelmes, sempre és la primera a arribar, ventila l'habitació, tira les cortines, els llençols són nets, prepara cava i copes...
Encara recorda la primera trobada, no va ser la millor, la que més va gaudir, era tant el desig acumulat, era tant de temps de mirades, picades d'ull, somriures, desig amagat i gaire bé prohibit, que va fer que el primer cop tot fos molt ràpid, molt intens, cert, però tant explosiu...
Entra a la dutxa, li agrada esperar-lo amb una camisa lleugera, avís del plaer que l'espera, però sense mostrar-ho tot. Posa cremes i olis perfumats al seu cos, nota la sensibilitat de la seva pell que espera, també impacient, les carícies properes.
Ell arriba i somriu, la veu allà, preparada, amatent, envoltada d'olors i espelmes, de sensualitat.
Comparteixen ja fa un temps aquesta història, cert, és una història amagada, incerta, però cada cop la gaudeixen més, cada vegada estan més segurs de què fan, de com ho fan. Coneixen els llocs on han de tocar, on el plaer és infinit, on perden l'alè, el desig prohibit sempre ha estat el millor.
Després del primer petó esclata la bogeria, les boques excitades, les carícies segures i delicioses, el plaer...
Després l'estona de conversa, de posar al dia les seves vides, de compartir amistat, tendresa...
I cada un torna a la seva vida, a la seva feina, a la seva família.... I esperar impacients la pròxima trobada, mai saben com ni quan, però saben segur que serà.
I mentre s'estimen, sovint, escolten aquest relat escrit per ella ja fa un temps....
És el que tenen i és més, volen ser amants sempre. Mai hauríem de perdre aquesta condició. És la millor...


dimecres, 26 de febrer del 2014

Lectures mataronines....


És coneguda la meva afició per la lectura. Sempre em queixo de no tenir més temps i arribar al vespre tant cansada que després de 10 o 12 pàgines ja dormo...
Però mantinc una dinàmica lectora i al cap de l'any el resultat és positiu.
Aquest cop tinc preparat un llibre, el segon d'aquesta autora, si no estic equivocada, del qual ja se que gaudiré molt quan el comenci.
El llibre porta per nom: La plaça Xica, un petit món. Escrit per Pilar González, companya, mestre, i crec, vaja n'estic ben segura, també molt aficionada a la lectura. Som dues dones molt diferents, però molt sovint hem compartit gust pels mateixos llibres.
Ja se què trobaré en aquest llibre, a part de la proximitat que representa per mi, no en va vaig treballar a la plaça Xica, a Can Filbà en concret, durant uns 4 anys.
Sols li he fet una ullada i ja m'ha emocionat trobar, Les Olivetes, Can Vilarrupla, (aqui vaig tenir un dels meus primers amors de joventut!), La creu Blanca, Can Llinàs, Can Barbena, Ca la Maruja, Ca la Roser... àvia de la saga d'actors "Pera", i tants i tants racons i espais que dels 14 als 17 anys vaig viure en el meu dia a dia, les persones que vaig conèixer, la jefa que vaig tenir, les dues!, la senyora Rosa i la Eleonor....
Em sembla un recull encantador i emotiu, una part de la nostra història mataronina que ja era hora algú portes a un llibre.
La plaça Xica, era, com tantes places i mercats antics, un petit món, on tots i totes ens coneixíem, ens saludàvem de matinada en anar a la feina. Era, un lloc amb encant.
Gràcies Pilar, pels grans moments, emotius i tendres, que ja tinc garantit gaudiré.

dissabte, 22 de febrer del 2014

T'he donat el nom més bell.... Felicitat!






T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...

T’he donat el nom més bell

i un llac on el temps s’endinsa

t’he vestit de dubtes

i una certesa profunda


amor que amb la nit

desgranes la llum

el collar dels dies


t’he donat el nom més bell

i un camí obert d’escuma


amor sense nom

on el temps s’endinsa i nia


Anna Montero


Volia que l'entrada número 1100 del meu blog fos un xic especial. Són 8 anys de treure el nas per aquí, de somriure, de plorar, de manifestar les meves opinions i sentiments, agradin o no, a l'aire, explicar, comentar... viure!
Poques coses m'emocionen més que la poesia. Potser el somriure dels meus fills i néts...


dimecres, 19 de febrer del 2014

Soc i seré....


La teva mare, també el teu pare, la teva amiga, confident, companya de pis, la que sovint rondina per l'ordre no imperant de la teva habitació...
Però també, la que t'estima molt i pateix pel teu futur, per aquest món tan gran que s'obre davant teu, per la teva majoria d'edat a tocar dels dits, també la que discuteix més amb tu, és el que te jugar tots els papers de l'auca... Però la veritat és que junts ens ho passem molt bé, sigui cuinant, plantant pèsols, passejant per Austràlia, Ribes de Fresser, Núria, Bilbao...


Ets i seràs el meu petit, ja se, em passes més d'un pam, però vares arribar quan ja no pensava que fos possible i ets el darrer que viu amb mi....
Avui, Martí, fa 17 anys, et varen posar sobre el meu pit i vaig plorar molt, el camí havia estat llarg, dolorós o complicat, però havies nascut!, petit i arrupit entre els meus pits jo ja sabia com d'estupend series.
La prova, ets tu mateix.
T'estimo, això, ho has de tenir ben present!
Per molts anys!!

diumenge, 9 de febrer del 2014

Dissabte negre?


No pas!
Ahir vaig tenir un dia en tres colors clars i definits, negre, taronja fort i lila claret. És a dir, va començar fatal i va acabar de manera estupenda. Em dono per satisfeta.
La part negre, va durar una hora més o menys, mai, MAI, he entés que no es respectin les regles de joc. Si inicies un procés i n'ets part, has de jugar net, si no, no hi juguis i parla clar. Però fer veure que sí, perquè després sigui que no... és indecent.
Jo vaig demanar que les regles es complissin, i vaig sortir escridassada. Jo també vaig cridar, és clar, però la mala educació no la vaig perdre la primera.
Total, no va servir de res, han jugat el seu joc hi han guanyat, a la seva manera, que mai serà la meva.
Vaig mantenir una, no, dues, converses que em varen ajudar, em vaig poder desfogar, això sí, avui, en aquest aspecte estic més que desanimada, decebuda és poc.
En acabar aquesta hora intensa vaig decidir que donat que en Martí era fora amb l'esplai marxava a Barcelona a fer un volt, em calia vida, colors, sorolls, el que fos per animar el meu pobre esperit, tan decebut... 








El temporal de mar, camí de Barcelona ja em va espavilar, m'agraden les ones grans, entre això i la música del meu ipod vaig relaxar una mica l'ànima.
Barcelona, com sempre, era ple de gent, de colors, de músiques... vaig anar a comprar espelmes a una cereria que m'havien recomanat, el nucli antic, darrere la Catedral era un espectacle.
Vaig coincidir amb la manifestació de les dones feministes i em va cridar molt l'atenció que unes 250 dones tranquil·les i ordenades, fossin seguides de 7 cotxes dels mossos carregats fins a les orelles d'antiavalots.... trist.














Després d'una fugaç visita al FNAC, tren, més música, més onades i cap a casa.
Vaig arribar cansada però per fi, relaxada. Les espelmes fan una olor espectacular!
Després el correu d'una amiga, testimoni del procés negre del matí em va acabar de calmar, ni que ja havia recuperat la calma, segons què i qui, no s'ho valen. 
I vaig acabar el meu dissabte amb aquest bombonet a coll... ja em direu si no va ser profitós!

dissabte, 1 de febrer del 2014

Hem de cercar gent amb il·lusió.

Ho fem?.
No hi ha cap dubte del desencís general en molts aspectes. Massa aspectes.
Dins de tanta decepció intento cercar gent amb il·lusions, amb ganes, gent que no decaigui a la primera, ni la segona, tercera...
Intento cercar aquella idea primigènia de profunditat i emoció, aquell punt on la gent digui "ho fem" i tiri endavant, per més entrebancs que ens posin, mantenir la força i la il·lusió, mantenir el compromís, les ganes...
Costa, no diré que no. És difícil, no ho posen fàcil i sovint ens sentim desanimats i desanimades, sense ganes.
Però què ha de prevaldre?, davant de tot.... la força de les bases, del que aguanta qualsevol entitat.
Però és clar, si marxem, qui fa el canvi?, qui lluita per moure rocs?, qui?, si sols queden els que en massa fan paquet?
Qui diu que sobra ningú?, en fen falta molts més, per estirar, per empènyer, per aportar...
I tot això?, perquè dissabte dia 8 hi ha primàries per escollir cap de llista per les europees d'aquest any i jo... que gairebé mai ja em mullo, aquest cop ho faig, ni que sigui per pensar diferent d'ells...
Ells han donat suport al "oficial", jo li dono a ella. No la vaig poder escoltar quan va venir, no hi era, però la segueixo i cada dia m'agrada més el què diu i com ho diu.
Eliana Camps, dona, preparada, feminista, amb ganes i sobretot, amb il·lusió!.
Si no, qui hauria pensat que aconseguís els avals necessaris?, gaire bé ningú confiava i aquí la teniu!
Si sou militants, simpatitzants, no deixeu passar la ocasió d'anar a votar a la seu més propera.
Ens cal la força i la il·lusió, les ganes, l'empenta.... això, no ens ho poden treure! Hem de promoure els canvis i defensar el que pensem!
I és que marxar, i deixar de participar, és no ser valent. Cal ser-hi, per més que els ofengui l'opinió discrepant.... 
Jo segueixo amb el puny i la rosa. I tu?

divendres, 24 de gener del 2014

Fins els ovaris!


Mai més ben dit.
Molts dies dic que deixaré de mirar premsa i notícies, que estrany és el dia que no agafo una emprenyada monumental, però dec ser una mica masoquista, segueixo volent informació de com anem, ni que sigui fatal!
Ahir vaig llegir, del tot estupefacta, les declaracions d'un desgraciat, masclista, estúpid i ignorant mossèn, que gairebé em provoquen una pujada de tensió. I és bisbe el molt malparit!
Diu, tal com sona: "El feminisme és un pas cap a la deconstrucció de la persona"..
Què es pensa?, que les feministes som un plat de Ferran Adrià?
I segueix: "El feminisme és conegut per les seves vinculacions amb els moviments que promouen l'avortament, l'atac al matrimoni monògam i indissoluble i la maternitat".
Sort!!
Jo, feminista convençuda, SÍ!, m'he casat dues vegades, he tingut 4 fills, tots desitjats i per dolent que fos el moment, mai, MAI, m'he plantejat avortar.
Trenco totes les mentides que diu aquest insensat, mala persona i sobretot IGNORANT de què és el feminisme.
Sí que defenso el dret de la dona a decidir com i quan vol ser mare, ja ho crec! En un país on el ministre d'interior s'encomana a una santa per millorar el país... què podem esperar? Un país on es vol aprovar una retallada enorme de drets de les dones sense parlar amb CAP associació d'aquestes, on va?
Potser pel bisbe aquest, la normalitat passa pel que han fet molts dels "seus" i s'ha amagat durant segles?, portar nens a les sagristies per "jugar amb ells".
Potser és normal anular la sexualitat, de monges i capellans, per després cometre actes del tot immorals amb menors?
I ara, que diuen que el seu cap és "progre" no entenc, bé, d'aquesta gentussa no entenc mai res!, per quin motiu no el destitueix i dóna exemple.
Ja sabem que ens volen a casa, fregant, criant com conilles i sobretot, SOBRETOT, submises.
El pare que va engendrar Juan A. Reig Pla i tots els desgraciats que pensen com ell i al maleït govern que li dóna cobertura!
(Sí, estic ben emprenyada, vaig que em mirin la tensió)

dimecres, 15 de gener del 2014

Carta abierta a Alberto Ruíz Gallardón.


Me niego, una vez más, a empezar esta carta con cualquier “título” afectivo, ni siquiera, educado.
Ministro,
Tiempos pasados era usted, por poner un calificativo, la “cara amable” de su partido, el pp.
Más de uno y de una pensamos, con su nombramiento, que sería el moderado, el que suavizaba un poco la victória de su partido.
Menuda decepción!
Ha resultado ser, no solo intransigente, radical, machista y carente de diálogo. Y yo pensaba que lo de las tasas judiciales era lo peor de su mandato!
Yo le daría otro calificativo, está usted obsesionado en restringir el derecho de las mujeres a su propio cuerpo, a decidir cuando, como y con quién ser madres y esto, esto no se lo concedo!
Ha costado tantos años, tantas luchas, tantas manifestaciones y excomulgaciones, tantos disgustos que podamos decidir, que ahora, nosotras, las mujeres, no le podemos, no debemos y no vamos a permitir que esto suceda.
Nos quiere obligar a volver a los abortos clandestinos, a escondidas, y las señoras de su entorno, las que tienen dinero, sin problema a Londres, como antaño, un fin de semana disfrazado de compras y ya está!, problema resuelto.
No se puede ser más carca, más anti feminista, más retrógrado, más conservador, más insensible…. sigo?.
Ha resultado usted uno de los peores ministros de la história en cuanto a libertades se refiere. A usted sólo le preocupa si la infanta va a caminar hasta el despacho de un juez valiente que la imputa.
Eso sí, estoy segura que la Iglesia Española reza cada día por usted, para que les dure muchos años, yo, atea convencida, apelo a los ciudadanos y ciudadanas de este país para que no les voten nunca más.
Que peor no se puede ir!
Mi cuerpo es mío, y el derecho fundamental de las mujeres debe ser respetado, ahora y siempre.
Dimita Gallardón! Es usted un resto de la derechona más rancia de este país. Me avergüenza, profundamente que pueda representar al mismo.
Me puede decir con cuantas asociaciones de mujeres se ha reunido usted para pactar esa ley?, yo se lo diré, con ninguna!!
Espero que no sólo las mujeres nos movilicemos contra esta cacicada suya, espero que los hombres de progreso, los hombres conscientes y con más dedos de frente que usted, se movilicen con nosotras.
La decisión es nuestra, saque su maldita política de mis ovarios!

(Bon vent i barca nova "senyor)

diumenge, 12 de gener del 2014

Lectures, plaer, lectures, gaudir....


El 2013 ha estat un bon any en la meva vida de lectora activa.
Un any on gaire bé tots els llibres que vaig escollir, varen ser encertats, varen fer el que demano a les meves lectures, distreure, entretenir i perquè no?, gaudir amb les mateixes.
Potser no ha estat dels anys que he llegit més, ara em distrec amb altres coses, fins i tot, contemplant tot el que m'envolta, que no és poc!
Us deixo una relació i si voleu que us deixi algun dels llibres, doncs sols ho heu de demanar!
Poso els títols en la llengua que tinc el llibre.

50 ombres d'en Grey de E.L. James
La bíblia de barro de Julia Navarro
Mar de foc de Chufo Llorens
Llamaradas de Nora Roberts
50 ombres més fosques de E.L. James
El sacrifici a Moloc de Àsa Larsson
L'aire que respires de Care Santos
50 ombres alliberades de E.L. James
Voldria que fossis tu de Lorenza Bernardi
La tabla esmeralda de Carla Montero
Intemperie de Jesús Carrasco
La chica que amaba a Tom Gordon de Stephen King
Los Cordina de Nora Roberts
Misión olvido de María Dueñas
Los vigilantes del faro de Camila Läckberg
La reina descalza de Ildefonso Falcones
Victus de Albert Sánchez Piñol
Inferno de Dan Brown
La senda oscura de Àsa Larsson
Con la noria por testigo de Trini Fuentes
Reír al viento de Sandra Berneda
El noi sense color i els seus anys de peregrinatge de Haruki Murakami

He viscut intrigues, amors, assassinats, història, sexe... tot sense sortir de casa.
He gaudit, ho reconec, molt, amb la majoria d'aquests llibres ni que reconec que m'ha decebut, bastant, Victus, potser havia llegit tanta crítica positiva que no li vaig trobar el que jo esperava.
Ha començat un nou any, amb noves aventures. Un nou any on intentaré, amb més força que el 2013, acostumar-me al llibre digital, de moment vaig perdent la batalla.
I és que el plaer de tocar i sentir el paper als meus dits....


La meva biblioteca espera impacient que l'endreci, ho faré. I al costat del meu llit esperen, també impacients, els propers llibres...





diumenge, 5 de gener del 2014

I per on començar?

Acabo de viure, tot just va acabar ahir, el millor viatge de la meva vida. Sense comparació possible, sense mitges tintes, ha estat un somni.
Ja fa un temps vaig parlar de tres grans projectes pel 2013. El primer va ser una intervenció que esperava fa ja 9 anys i que m'ha permès baixar, de moment, 25 quilos. La salut davant de tot.
El segon era, ha estat, visitar el meu fill Daniel que viu, fa gaire bé 3 anys, a Melbourne i el darrer, ja pel 2014 era tornar a ser àvia. El que va passar és que el meu nét tenia pressa per conèixer les seves mares i va néixer el dia de Nadal, 25 de desembre, metre la seva àvia era fora.
Els tres projectes han estat un èxit. Diguem que estic més contenta que un xínxoll.
El viatge.... és del que us vull parlar, gaire bé em falten paraules, el podria posar sols en imatges, he conegut, i ho dic des del cor i el que he vist i viscut, ha estat el paradís.
No cal dir que en 14 dies complets allà, més gaire bé 3 de viatge, he vist una part petita d'aquest immens país, ni que el meu fill ha fet una tria de visites perfecte i hem vist coses impressionants.
Hem caminat Melbourne hores i hores, una ciutat neta, endreçada, plana, amb un servei de tramvia ideal, amb una gent educada i amable, amb uns edificis altíssims, hem vist una natura i una fauna del tot desconegudes per nosaltres...
Hem estat, també, cinc dies a Brisbane, regal d'aniversari i reis del meu fill, una ciutat, també, ideal per viure. Això sí, aquí feia una calor....
Hem caminat molts quilometres, vora el riu, vora el mar, i he pogut visitar un espai que mai de la vida hauria pensat que estès al meu abast, son aquests llocs que somies veure però no esperes poder fer-ho, El 12 Apòstols, ni que sols en queden 8 ja, a vista d'helicòpter que gaire bé em provoca un infart, però aquesta imatge sí la tinc guardada per sempre, quina meravella d'espai...
Podria descriure els espais, els tinc ben guardats al cor i a les meves retines, però crec que les imatges són molt millors que les paraules, en aquest cas. I què dir dels focs de cap d'any?, una festa enorme i pública, tothom surt al carrer i gaudeix dels mateixos. Clar que la temperatura, uns 25 graus acompanyen. Un Nadal a 30 graus que convida a d'altres menús.







































Austràlia és un país per visitar. Està molt lluny, cert, però ara mateix via Doha, a Qatar, són 24 hores de vol. Arribes esgotat, però us ben asseguro que val la pena. Un país on lo modern i li antic es fusionen en una perfecció que et manté la vista ocupada sols caminant per el carrer i descobrint espais barrejats.
Nosaltres, tant en Martí, company ideal de viatge, com jo, hem pogut fer aquest viatge gràcies a la generositat del meu fill Daniel, ell va regalar el bitllet al seu germà petit i ens va oferir casa seva, que ha estat casa nostra dues setmanes. Nosaltres hem estat dos anys sense anar de vacances per poder fer el viatge i li varem dur un petit obsequi de productes que sabem li agraden molt!
Gràcies Daniel, per tot. Ens has convidat a tornar, no dubtis que ho farem. I en arribar a casa, trobar a l'aeroport el fill gran amb la Xènia i casa les dues mares acabades d'estrenar amb el nét que no has vist encara...
Tot, tot, feliç.