Endins..... enfora....

Fa anys que se que la millor manera de fer "fer net" és venir a veure't, gaudir de la calma que transmets, dels instants que em proporciones, tant de cansament com de relax.

Entres dins meu fins arrapar ben fort tot el meu contingut, molt fort, l'estrenys i de cop el fas fora. Fas fora els neguits, els nervis, aquest dia a dia tant difícil, les angoixes queden, si més no, aparcades, és ben impossible ser amb tu i no estar bé.

Sols una estona amb tu, per petita que sigui, m'omple de llum i de força i si em pregunten els motius, sovint, responc que no ho se... que tenim un lligam íntim i dolç, que a cap més lloc sento, fora de casa meva, ara mateix, l'alegría de ser-hi, de la teva llum, la teva verdor i la teva fresca....

I és que tots i totes hauriem de tenir el nostre racó, el nostre món diferent i personal i ni que moltes vegades no hi podem anar, sols veure les imatges i recordar els instants i la companyia, ja fan que sigui especial.

I de Queralbs al "Coronel", de Ribes a l'Ermita de Sant Antoni, de la "Lluna" a Núria.... cada instant m'allunya de qualsevol preocupació.
 

Vall de Ribes, vall de vida. 

Costums...

Son "animals" de costums, les persones...

Crec que com més gran em faig, més ho soc.

M'agraden les meves costums, ara mateix, crec que no en canviaria cap. Ni que sovint el meu fill gran insisteix que tinc una vida avorrida, segons ell, vol que surti i faci un munt de coses, però és que jo ja gaudeixo amb les que tinc i faig.

Costum de matinar els festius per mirar la premsa per internet amb el meu cafè. De llevar en Martí amb uns quants "axuxons" i mirar com fa ell l'esmorzar. Menjar torrades els diumenges de pans estranys.

Cuinar, i gaudir mentre ho faig i si puc, repartir després lo cuinat.

Costum de dissabtes a la tarda de lectura el sol·litud mentre en Martí és a l'esplai. De sopar pa amb tomàquet els dissabtes.

Costum de fer neteja els dissabtes i també la compra.

Costum de "veure" quan vaig per el carrer i contemplar aquesta ciutat meva cada dia menys cuidada però on també ha arribat la primavera i mentre vaig a la feina, li faig fotos.

Costum d'anar amb el meu ipod connectat i este absent, massa sovint. De posar una espelma a la foto del mey germà Jaume, se que no serveix de res, però a mi em reconforta.

Costum des de fa un temps de plantar tomaqueres i ser feliç de veure com creixen. De regar.

Costum de recordar, també diuen que és normal quan et fas gran, i també evitar recordar segons quines coses, total, el passat és això.

A mi m'agrada tenir costums, m'agrada, en aquest moment, mirar i veure, i si pot ser, la costum d'estar tranquil·la.

La Rosa....

Tinc una cunyada, que com heu llegit es diu Rosa. Fa més de 25 anys, bastants més, que ens coneixem, jo soc una mica més gran que ella, no molt, però no diré la seva edat que ella és més "coqueta" que jo..

La Rosa avui fa anys, mai li he dedicat un escit, malgrat que s'ho mereix, i molt.

Sempre l'he vist més com una amiga, la millor, confident i pacient, que no pas com la típica cunyada que veus de tant en tant en algun dinar ho celebració. Mai hem renyit, i encara que no sempre hem estat d'acord, ens hem fet costat. Som molt diferents, en moltes coses, però en les importants, sempre estem d'acord.

Ha estat al meu costat sempre, mai m'ha jutjat, ha intentat, i de fet ho ha aconseguit, ajudar.me sempre que m'ha calgut, en qualsevol àmbit de la meva vida, sigui un trasllat de casa, sigui sentimentalment. Ha estat discreta quan ha calgut i ens hem explicat, mútuament, infinitat de confidències. Ha vetllat per tal que no em sentís sola en moments difícils, sigui amb una trucada, amb un entrepà al Coky o portant la Joana al Ikea, que ella sap com m'agrada...

M'ha deixat diners si ha calgut, m'ha vist plorar, riure, passar amors i desamors i en cap moment, per dur que fos, ha estat absent. Sempre m'ha animat a tenir noves relacions i si això s'ha donat, ha estat sempre la primera de conèixer i compartir el secret...

Jo he intentat estar amb ella en els seus moments durs, espero haver estat a l'alçada.

Quan va morir en Jaume ella el va plorar, el plora encara, tant com qualsevol dels que som els seus germans i germanes, ens ha animat, abraçat i petonejat.

En qualsevol ocasió seiem juntes,  cosa que de vegades ens ha costat alguna crítica que nosaltres portem tan dignament...

Rosa, per molts anys, molts i molts, el meu camí hauria estat molt més dur sense tu.

Una qüestió de fidelitat...

Crec, del més fons de la meva persona i els meus sentiments, que els que decidim ser pares i mares, tenim una qüestió de fidelitat, adquirida voluntàriament, que ha de ser infranquejable amb el pas dels anys cap els nostres fills i filles.

Quan cal, hem de ser-hi, sempre, perquè ser bons pares i mares passa per ajudar tant com podem.

Però és clar, no tothom està capacitat per això. Moltes persones posen per davant els seus interessos personals als dels fills i filles, llavors, és quan no poden reclamar afecte ni estimació. Això, s'ha de teixir dia a dia per tal de fer un tel irrompible.

Quan un pare deixa d'atendre les necessitats bàsiques d'un fill, les coses més normals com són alimentació i vestit, no mereix el nom de pare, ni el mereix ni el pot reclamar. I no parlem de que fa més d'un any no paga cap activitat extraordinària, intercanvi musical, matricules escolars, campaments de l'esplai, ja van 3 i s'acosta el quart, llibres, tot, ho estic pagant soleta. La darrera vegada que va pagar va ser via "execució de sentència" i per tal que no li fos embargat el sou.

Anys i anys de debat estèril, tot, per fotre la mare, per haver deixat el domicili sense el "seu permís", així mateix ho va dir, que no havia signat cap paper per donar permís... també que "em faria la vida impossible".... amenaça que està complint i de la que en varen ser testimonis un bon grup d'amics i amigues i familiars meus. Ja fa més de cinc anys que mai se quin mes pagarà, si ho farà tot, si retallarà el que ell vulgui. No compleix sentències signades fa 3 mesos, justets, i va de víctima....

Jo estic cansada, de callar, de no dir d'una vegada tot el mal que està fent, de que la justícia sigui lenta i no el faci complir amb la rapidesa deguda....  

Sols te feina a fer proclames defensant que l'església no pagui IBI, deu haver confós la seva persona amb l'església i el seu fill amb l'IBI?.

Crec que en aquests casos la justícia hauria de ser ràpida i eficient, quan una "persona", per no dir res més gran, comet aquestes injustícies i delictes, no pagar la pensió d'aliments és delicte, s'hauria de poder actuar amb promptitud i rapidesa, però és clar.... al meu fill no li faltarà res, que tal com ell diu, té tres germans que li fan, i li han fet sempre, de pares.

Una qüestió de fidelitat, estimar els nostres fills i filles i vetllar que estiguin bé.

Mentre, a fer malabars... o miracles!

Acumular...

En aquesta societat que vivim és molt important què tens, i quants en tens.

Acumulem, possessions, joies, mobles, roba, molta roba, sabates, bosses, fermalls, plats, llibres, gots, neveres ben plenes, coses de decoració, mòbils, televisions, i quan més grans millor, quadres i gerros... i ho expliquem, jo tinc...

Jo em vaig vendre les poques joies que tenia, per poder arribar un fi de mes que algú no va complir els pagaments pactats, i no n'he volgut més. Ara sols tinc 4 arracades i de plata que fa un munt d'anys vaig comprar.

Llibres... doncs ara en compro menys, però en segueixo regalant, crec que alguns meus han volat a Paraguai en un viatge solidari, i això, em fa sentir feliç.

Lo important, lo que de veres val, si ho acumulo... sentiments a flor de pell, abraçades ben tendres, tantes com puc i em deixen, petons d'en Dídac.. que no penseu, li costa donar!.

Acumulo estones de calma i silenci, i escolto, escolto molt... i comparteixo el poc que tinc, també tant com puc...

Acumulo retalls de papers amb escrits dels fills/a.... com si fossin les millors joies mai dissenyades, ho son, exclusives per mi...

Ara, també, acumulo un grapat de testos amb unes flors i tomateres plantades per mi i em fa feliç veure com creixen...

En realitat, lo material, no és important, si tenir lo necessari per no passar fred ni gana, tampoc cal que sigui de marca... cal que ens digui alguna cosa.

Acumulo instants, soparets i poques, però bones, amistats. Acumulo imatges, per no oblidar instants màgics, com aquesta ecografia de la Xènia, que aquest agost ja serà aquí.

No em cal més...

Ho vaig intentar però....

No me'n vaig sortir....  

Dijous mentre anava al Concert de fi de Curs de la Banda i Coral del IES Satorras on en Martí toca la flauta tenora, vaig pensar que estaria bé reunir els fills tot fent un entrepà a la fira de Mataró. No hi tinc gaire, bé... gens, d'afició, però en Carles i la Mar tornaven dijous de Menorca on han passat dues magnifiques setmanes i tenia ganes de veure'ls,  i veure en Dídac, és clar!.

Total, tothom va acceptar si cap allà que hi varem anar, fer un entrepà de calamars al bar d'en "Pedrito" no te preu!.

Un cop tips ens varem dirigir l la fira d'atraccions i mirant i badant, i pujant en Dídac on va voler....

Tot d'una i veig en Carles, la Jordina i la Elisabet cap amb cap... miro... miro la Mar que ja riu.. dissimulo i miro d'amagar la meva persona darrera una atracció prou gran com per no ser vista... ells cerquen, observen i venen, un per cada costat de la mateixa, cosa que impedeix que pugui fugir per enlloc!

Les seves cares ja donen fe de la malifeta que han tramat entre fills i joves i jo... no vaig poder fugir per enlloc!

Aquí em teniu, asseguda al "Látigo" de tota la vida, amb el meu fill gran Carles, al fons en Martí, la Elisabet i la Jordina, la meva jove, la Mar i en Dídac reien com descosits veien l'àvia i sogre cridar i fent aquesta foto....

Ara he de preparar la meva venjança.... la propera coca de pastanaga no la tasten! :)

Això sí, reconec que la famosa adrenalina va anar a tope.

Tinc un dubte.....

I malgrat haver escoltat més d'una, i de dues, persones, no he canviat d'opinió.

Pot ser que estigui equivocada, però segueixo pensant que val la pena.

TV3 organitza, entre d'altres, una Marató per la pobresa. Això, per mi, ja és una bona notícia. Tot el que comporti ajudar tantes i tantes i tantes.... famílies i persones que ho passen malament, és una molt bona iniciativa. Hem de ser solidaris, cadascú en l'àmbit i de la manera que pugui, llegir que cada dia més nens/es van al llit sense sopar, a mi, em trenca del tot el cor.

Ara bé, sembla ser que qui està en contra, principalment, ho està perquè no s'explica els motius reals d'aquest increment de la pobresa.

És evident que s'han d'explicar els motius i també els culpables reals i directes de tot el que ha dut a aquesta situació, des de els bancs i caixes, als banquers milionaris, els polítics corruptes, i els que han pres, i estan prenent, decisions que han provocat encara més misèria.

Però digueu, val la pensa suspendre, o no fer, aquesta Marató per això?. Crec que no.

Ahir, una companya de feina es va mig enfadar amb mi perquè ella està en contra, jo sols vaig defensar, de manera molt calmada, que tot el que serveix per ajudar, jo hi estic a favor.

Ara bé, qui ho te a mà, qui pot, qui comunica i escriu lliure d'imposicions ni colors, ha de dir alt i clar, els que ens han dut aquí, QUE PAGUIN.

Però també sabem que mentre mani la dreta, mai posarem ordre. I mentre uns amenacen, d'altres treballen.

Si no, com pot ser que estiguin col·locant Rato?.

Segueixo amb dubtes però si podeu, per poc que sigui, col·laboreu amb la Marató.

Llibres, poesia i silenci …

Ja vaig comentar que una de les coses que ara mateix omplen més les meves estones lliures son els llibres. També que una companya del PSC i jo, sovint, comentem les darreres lectures.

Fa uns dies es va presentar a la seu amb una bossa que contenia tres llibres, ella sap que li cuidaré, i crec, que els va escollir de manera molt indicada, ves per on, et penses que algunes persones no et coneixen prou i en aquest cas, el meu comentari de “vull lectures amables”, va calar en ella. Li he d’agrair.

Em va dur: La librería ambulante, de Christopher Morley , Rosa candida de Auður Ava Ólafsdóttir  i El cielo es azul, la tierra blanca de hiromi kawakami, .

Sols puc dir una cosa, han estat magnífics, els tres, potser si que ara creuré una mare del IES on va en Martí que sempre que la trobo em diu que llegeixo molts llibres, els he llegit els tres en poc més d’una setmana, he gaudit, m’han relaxat i per uns instants, llargs i entretinguts, he pogut aparcar, que no oblidar, que tinc l’ànima ben negre. Aquests llibres, entre d'altres, il·luminen un xic la mateixa, així com la cuina, em relaxa.

Son aquestes estones de lectura, junt amb les converses amb els fills/a, les joves, els amics/gues, els que em fan recordar, que he de mirar endavant, ni que encara no em sentí del tot preparada.

Diu Rosa Virgili en un poema del seu llibre “Perfils”…. 

Silenci

El silenci em commou

quan tot és calma

i em reclino per pensar

i escoltar atenta

el tic-tac de l’instant

que aviat passa.

Mataró, funciona?.....

No. I ahir en vaig tenir una prova ben palpable.

Pàrquing de la Plaça Granollers, gaire bé les 8 de la tarda. Vaig amb una amiga que treu el seu cotxe. La garita de vigilància és buida i a les fosques. Li pregunto i em diu que ja fa uns dies no hi ha ningú.

Arribem a la màquina de pagar, una noia està al davant sense saber què fer, no te targeta de crèdit i la màquina te espatllada, almenys això diu un paper, la recepció de bitllets.

Li aconsellem que truqui al timbre d’informació i una veu li respon, quan ella explica el problema li diuen que vagi al carrer a buscar canvi....

A ella li queda la mateixa cara que a nosaltres. Li pregunta al “sujeto impasible”, així es mostra qui atén el intèrfon, si no hi ha una altre opció, la veu diu no, insisteix, surti i busqui canvi al carrer.

La noia ens mira resignada i donat que no tenim canvi surt al carrer, te el cotxe segrestat.

La meva acompanyant em diu que tota la setmana estan igual, que fins i tot ha vist obrir la tanca i deixar sortir sense pagar a qui s’ha posat “tonto”.

La empresa que gestiona l’aparcament és Gintra, empresa municipal. Deu anar “tant bé” com va Pumsa.

Em pregunto per quin motiu no han posat al ascensor, o qualsevol lloc d’accés, un cartell avisant i evitanr fer anar a la gent com si fossin ninots.

Si tot funciona igual en aquest ajuntament... estem “apanyats”.

(p.d. Tema apart és com estan els carrers de sotracs, faré una foto a un de immens  que hi ha al pas de vianants de la cantonada entre Carrer Emili Cabañes i Camí de la Geganta. Potser esperem arreglar el mateix que algú els denuncií després de prendre mal, com li ha passat a una benvolguda amiga meva)
Aquí teniu el "foradet" en ple pas de vianants. 

No hem de patir per res....

Estem protegits, no ho dubteu pas.

Podem sortir al carrer sense cap por, sense mirar enrrera i patir per si una incontrolada com la que va detenir la polícia ens vol agredir.

Crec que queda ben clar a les imatges que aquesta noia és un perill públic i ha de ser reduïda, enmanillada i tancada.

Els i les ciutadans/es d'aquest país estem de sort amb l'autoritat competent que tenim, estem, del tot, protegits.

De què cony ens queixem?. Qui veu un excés de cel en l'actuació d'aquest pobre policia que es juga la vida davant una manifestant agresiva?. No estem mai contents!.

(Per si algú no em coneix prou, aquest escrit és, del tot, irónic).

Fent de "padrina"...

He volgut ser padrina, de manera suau i dolceta.

Padrina d'una de les coses que més ens omplen, i ens acompanyen...

Les paraules.

Trobo que és una iniciativa d'aquelles que tots i totes hi podem estar d'acord. Perquè n'hi ha tantes, que no cal barallar-nos...

Jo vull apadrinar la paraula... Abraçada: 

Acció d’abraçar, cenyint amb els braços. Li va fer una abraçada.

I és que aquest any m'han calgut moltes, d'abraçades...

Aparaula'm

Tenen, perdó, tenim, un greu problema....

Llegeixo a Mataró Ràdio una notícia amb la que estic del tot d'acord, una proposta d'Iniciativa, fins aquí perfecte.

La "pega", ve quan veig la imatge. A la mateixa surt Salvador Milà, crec que ara és diputat.

Aquest polític porta per baix, 30 anys fent lo mateix. Se que son tants doncs quan jo en tenia 15 vaig estar col·laborant al les juventuts del PSUC i ell, ja hi era al cap davant d'aquesta formació, si més no, era dels que manava més. Per tant, si ja en tinc 50, em surten 35 anys...

La meva col·laboració va acabar el dia que ens varen dir, als morros, que els joves no opinessim, que el que haviem de fer era penjar cartells i va ser ell mateix qui ens ho va dir al local que tenien al carrer Isern. No hi vaig tornar mai més.

És clar, com ell en podeu trobar un grapat molt gran, d'aquests que no permeten la renovació doncs passa per deixar la cadira ells mateixos.

Al meu, de partit, també en trobem d'aquests elefants estàtics, inamovibles, intransegents, no penseu que no, el comentari de Milà ha vingut per la sorpressa que m'ha provocat veure que encara mana tant.

 L'esquerra te un greu problema, i ara, ja parlant dels "meus", que per mi no ho son donat que soc del PSC, NO del psoe. Tenim Bonos, Chaves, Felipes...

L'esquerra ha de fer un pas endavant i aquest, per pebrots, ha de passar per renovar, buscar gent jove i preparada, gent amb ganes d'innovar i que no diguin aquella famosa frase que a mi em posa dels nervis... "Joana, ara no toca".

Mentre seguim cultivant elefants, seguirem a la cua i el puny, a terra i les ajudes socials, també..
(pd. Eppss.. a "Can PSC també en tenim, que no sembli que sols veig "paja en ojo ajeno")

Son gaire bé 5, i ja et puc mirar...

La propera setmana fa 5 mesos de l'accident d'en Jaume.

M'adono, que ara ja puc mirar les seves fotos, i he pogut veure aquest vídeo del meu aniversari. Encara no ho havia pogut fer, la teva veu s'escolta gaire bé tota la projecció i m'emociona molt.

Recordo gaire bé cada instant d'aquella nit d'agost, de Maná, de bromes i somriures i la moto, amb ella em volia dur a veure el concert. Recordo un sopar magnífic, a l'aire lliure, amb moltes bromes i afecte.

Ell i la seva dona em varen regalar una bossa negre, d'hivern, d'una marca d'aquestes tant de moda, que encara no he pogut estrenar, segueix a la bossa del regal. M'agrada molt, però encara no...

M'adono, quan ens trobem, amb els germans i germanes, ahir mateix ens varem ajuntar 4 per una inauguració d'uns treballs de la nostra mare al casal, m'adono que no parlem d'ell, i no se si és bo o dolent, és que crec, sincerament, que ho evitem. Mantinc, sovint, llargues converses amb la meva germana que viu a Granollers, i preguntem com estem, però sempre fem el mateix, canviar de tema, cap de les dues podem, encara... Imagino que a la resta de germans/es els passa el mateix, ens veiem, ens abracem, però poques paraules. Potser encara tot és massa a flor de pell. Mirem de fer costat a la seva dona, tant com cada un de nosaltres pot, que no li falti el caliu, fins i tot dos dels meus germans li varen dur roses per Sant Jordi, ho vaig trobar un gest molt maco.

Estic contenta amb una cosa, ara, ja el puc mirar i escoltar la seva veu, ni que encara s'hem neguin els ulls. 

I cada vegada serà pitjor...

Avui en dia, la majoria de pares i mares volem que els nostres fills i filles es preparin, estudiïn, tinguin un futur millor, i estiguin amb possibilitats de trobar una bona feina.

Però és evident que les persones amb menys recursos, cada dia que passa, ho tindrem pitjor, molt pitjor.

Ara pensen pujar les taxes, i no crec que mai més les abaixin, com sempre, sempre, sempre, som els de "baix" qui més ho patim.

I és clar, jo rumio, donat que en Martí vol fer "carrera", vol fer periodisme, o comunicació i imatge, com li he de pagar jo sola tot això?, ja li insisteixo que tregui nota ben alta, que no ens queda una altre, que "l'altre part" fa més d'un any que no paga res excepcional i faig el que puc, però aviat, de seguir aquesta dinàmica, no podrà anar ni de campaments!.

És difícil donar estudis als fills, però les mares com jo, soles a pagar aquests temes extraordinaris, costa tirar endavant, però no queda una altre no?.

Cada dia tot és més car, cada dia rebem menys i paguem més. 

S'apuja tot, em baixen el sou, i cada dia omplir el carret del super, costa més i portem menys.

De vegades m'agradaria fer servir aquella famosa frase de Groucho Marx, "Que paren el mundo que yo me bajo!.

 Però hem de seguir, i seguirem. I com sempre, farem tot el possible.

Amables... i Txa txa txa!

Fa uns dies, una companya del PSC, em preguntava què estava llegint. Sempre que ve, per una reunió o alguna altre cosa en parlem, jo li dic el darrer que he llegit i ella el que ha llegit ella. Més d'una, i de dues, ocasions m'ha donat a conèixer algun llibre magnífic. Crec que el darrer va ser Habitacions tancades, de Care Santos.

Li vaig comentar que de fa un temps, sí, coincideix amb el que ja sabeu, prefereixo lectures que jo denomino "amables", lectures senzilles, que parlin de gent normal i amb el mínim de violència possible. Ara mateix no podria tornar a llegir la trilogia de "milenium".

He tingut sort, també, amb els llibres que he escollit darrerament.

He llegit: 

Cuando recibas estar carta, de Vicente R. Gramaje, una història diferent i amb un final molt escollit.

He acabat aquesta setmana El largo camino a casa, ni que la història te un transfons una mica trist, la relació entre una nena de 6 anys abandonada per la seva mare i una àvia que l'acull, m'ha emocionat.

També he llegit El país de la nube blanca, de Sara Lark, una història que parla de dues dones que emigren a Nova Zelanda per casar-se amb dos homes que no coneixen, emocionant i molt real. Ara he començat la segona part,  La canción de los Maoríes, se que també en gaudiré.

Al darrera llegiré Entre tonos de gris, de Ruta Sepetys, crec que ja estaré preparada per una lectura més.... intensa?.
Quan llegeixo quedo tant relaxada com aquesta mossa de la imatge, semblada a mi....

I lo del Txa-Txa- Txà? doncs amb aquestes lectures em ve de gust música antiga, que no trista, i he aprofitat per treure del bagúl un disc de vinil de Gabinete Caligari i aquesta cançó sempre m'ha encantat.

Per cert, si voleu que us deixi algun d'aquests llibres, sols ho heu de ir.

Potser soc jo....

Ahir al vespre estava molt cansada, desmuntar mobles i buidar el pis te això, em va costar agafar la son, voltes i voltes i rumia que rumia...
Vaig pensar com som de diferents les persones, ves per on quin tema de pensar passades les 12 de la nit, però era en positiu.
El meu fill Daniel ha marxat de Adelaida i es queda a viure a Melbourne, sembla ser que tant la feina, com la ciutat li agraden més.

No és cap gust tenir un fill tant lluny, però com el veig content i feliç, doncs tampoc em faig pas mala sang.
Ell argumenta que és una ciutat més gran i moderna, i d'aquí la meva reflexió nocturna, com en som de diferents tots plegats. Ell, cercant una ciutat gran, amb soroll i molta gent. Per mi una ciutat sense ànima, per ell, el paradís. Ja hi està instal·lat i feliç com un xinxol.
Jo, si pogués, cercant una ciutat, poblet, petit, amb caliu, tranquil i sense soroll.... si fos possible, Queralbs.
Algunes persones em diuen que és massa tranquil, per mi, és el paradís comparat amb aquest Mataró cada cop més gran, descontrolat, sorollós, brut i del tot massificat.
Bé, gustos per tot...

En som conscients?

Tinc dubtes...
Som conscients de la pèrdua de llibertats que estem patint?.
Llegeixo, primer amb incredulitat i després ja bastant empipada, que la resistència passiva a "l'autoritat" o bé convocar manifestacions, siguin quines siguin, per internet, pot comportar penes de presó.
Estic al·lucinant, i un cop més sense provar ni gota.
La resistència passiva, una de les pautes més importants del meu admirat Gandhi, és a dir, seus i no dius ni respons a les agressions ni als insults, et pot dur a la presó.
Imaginem..... sopar de comiat de soltera convocat via internet i que cau en mans d'un d'aquests mossos que tenim amb ganes de "gresca", i no parlo que ens faci un estriptis no.... ja la tenim emmerdada. 40 dones, juntes, a la Plaça Santa Anna, mudades per l'ocasió, rient i fen conya, eppsss... això pot ser considerat una "trobada il·legal" ?. Imaginem que no ens resistim davant "l'autoritat", que seiem a terra i esperem... ens faran passar el comiat de soltera a la presó?.
Un altre punt, aquest divendres vaig a buscar, per primer cop!, en Dídac a l'escola. El meu horari no m'ho permet mai. Imaginem un munt de mares i pares, a la porta de l'escola, parlant... ens poden detenir per reunió il·legal?.
Ja sé, ho porto a l'extrem però és que si em prenc massa en seriosament tot això, acabo, segur, deprimida.
Estem perdent els drets laborals, adquirits amb molta lluita pels nostres avis/es i pares i mares i ara, venen les llibertats de reunió, de trobada i d'estar on vulguem quan vulguem....
No anem pas bé.

(La imatge d'aquí)

Petita, així em sento....

Al setembre farà sis anys que en Martí, el meu "petit" em va dir que volia obrir un bloc.

Primer m'hi vaig resistir, la seva privadesa, per mi, era molt important, però vaig valorar dues coses, la primera, li encanta escriure, la segona, lo molt que va insistir...

Varem "pactar" una sèrie de condicions, que ell va acceptar, la més important, abans de publicar jo ho volia llegir.

El seu primer escrit va ser molt petit, mica a mica ha evolucionat i cada vegada ha anat més per lliure, fins que li vaig deixar de "controlar" els mateixos i confio en ell. Com és normal és una mica... revolucionari, però si amb 15 anys no ho es, ja em direu!.

De fa un temps algunes persones que el llegiu m'heu preguntat si l'ajudo en els seus escrits, demostra molta maduresa en els mateixos, però no, el nom del mateix, El bloc d'en Martí i la mare que el va parir, ho pot donar a entendre, però mai l'he ajudat.

Una sola vegada hi vaig escriure un petit post a petició seva, però ha estat la única.

De vegades m'ha fet riure, de vegades plorar per veure com n'és de madur, i d'altres... m'ha fet patir.

Li han preguntat si pensa canviar el nom del mateix, ell diu que de moment no, que quan sigui major d'edat si ho farà. Vol fer molts canvis als 18.

És solidari,  te criteri, reivindica, no es "casa" amb ningú, és "cumba", és culé, moolt, un tiet entregat,  reporter, i un magnífic fill.

Si haig d'escollir un sol escrit seu, cosa gens senzilla, em quedo amb un que em fa plorar cada cop que el llegeixo i és que tot aquest temps, tot, també hem patit molt, massa.

Diu:

 

Un milió de cicatrius 

Després de tot, d'haver lluitat per una felicitat impossible, d'haver volgut arreglar masses coses que ja estaven destrossades des de feia massa temps i que no vaig veure, d'haver intentat que en aquell camp de roses no hi hagués les espines que després em vaig clavar i que em van fer aquest milió de cicatrius del que avui us escric, per fi puc dir que tinc el que vull. No vaig aconseguir els meus objectius, ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, però he pogut obrir els ulls i veure que era impossible i que la lluita que tant vaig suar va ser inútil. Avui per fi puc dir que sóc feliç i que tinc el que necessito, tampoc demano més.

Tot i que ho ha volgut semblar, voler estar tranquil no és cap delicte. El que hauria de ser delicte és quan hi ha una contradicció aliena a tu que decideix dedicar la seva vida a intranquilitzar-te i a no respectar els   teus valors. També ho hauria de ser quan veus que aquella lluita que tant havies suat es converteix en la cosa més fàcil del món. Per sort, veus que aquella operació que vas abandonar resignat i que de sobte s'ha convertit en el fet més fàcil, veus està rodejada d'una esfera fosca.

No se si serà tot això que m'ha fet el milió de cicatrius, però ara puc assegurar que sóc feliç i que tinc una preocupació menys. Tampoc se si serà bo o dolent, però això ha fet que sigui un escut, una barrera al cor amb aquest tema, tal i com diu la cançó (lletra).
 
Per aquest motiu em vaig menysprear i vaig estar molt trist, passant-ho fatal i perdent el nord. I em pregunto per què vaig donar tantes voltes al tema, però prefereixo pensar que no m'he quedat amb el que jo vaig voler, però puc dir que estic satisfet.
 
Una situació a la vida que m'ha fet fort a canvi de treure'm una part de mi, una part que no necessito tant com pensava. El resultat: que m'he quedat amb la part més important de mi i que sóc feliç amb el que tinc, i tot i que la contradicció aliena segueixi perseguint-me puc tirar endavant i preocupar-me per altres coses que signifiquen més per mi.
 
Per acabar, recomanar-vos la cançó amb la que m'he basat en aquest escrit. Trobo que El Canto del Loco relata la meva vida en moltes cançons i una d'elles és aquesta. Tornaré a escriure sobre actualitat en el següent escrit, que serà publicat dissabte aquí, al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir, Un bloc que té nou logo! Fins llavors! :)

Bocins....

D'instants de calma. 

De paciència, relax, tendresa compartida, o solitària, calma.

Bocins de lectures presents i passades, de recull d'imatges, de canvis de mobles i quadres, de tempesta i pluja, de mirades per la finestra i escoltar.

I enmig d'aquesta calma un cert enrenou, un buidar un pis d'aquest jove que es queda a viure a Melbourne, amb l'ajut dels fills presents, com no, capses amunt i avall, mobles venuts i d'altres regalats, plats i gots que sobren, quadres que no tenen parets i son adoptats, i fins acabar.... queda estona.

Però enmig d'això, m'arriba aquest vídeo i és clar.... qualsevol esgotament queda oblidat.

Torno a la calma, als dies que en Martí es de campaments i ni cuino, faig solidaritat, llegeixo molt i escolto música de la "meva".

Bocins d'amor i amistat compartit, de petites confidències a la vorera, d'abraçades de tendresa.
No em cal més.  Ha costat molt arribar a la calma, ara queda gaudir.

Passes enrera....

Ho sabíem, ho teníem clar, però no crec que esperéssim que fessin el canvi, per no deixar rastre del que altres han fet, no per millorar res.
Parlo, com no, de política, del PP en concret.
Cada dia que passa és més gros el que proposen, el gran joc dels disbarats, de la pèrdua de llibertats, de l'estat del benestar que tant ha costat aconseguir, dels drets dels treballadors i treballadores.. i tot perquè?, per convertir els rics en més rics, i la resta... campi qui pugui!.
Em vull concentrar en el ministre de justícia, un home que cada dia que passa diu més bestieses.
Ara resulta que: "La llibertat de la maternitat fa les dones autenticament dones". I jo em pregunto, i les que han decidit no ser mares, seran menys dones?. És evident que a ulls de gent com ell si. La llibertat, senyor, passa per poder decidir el moment que una dona vol, i pot, ser mare. Que avortar no és anar de festa.

Volen limitar la llei de l'avortament, la venda de pastilles del dia després, ens volen a casa per tal que recuperem vells "estatus", la dona a casa i el mascle a la feina. Així, creuen ells, l'atur s'acaba.

En Gallardón creu, i ho creu de veres, que hi ha una violència cap a les dones que decideixen ser mares, poques vegades he llegit ximpleries més grans.
Jo he estat mare 4 vegades, tots els meus fills i filles son desitjats, estimats i benvinguts i mai, però mai, m'he sentit ni condemnada ni menystinguda per ser mare. I molt menys maltractada per això.

Una colla de carcamals manen, a partir d'ara sols perderem, ni un pas a millorar, els drets de dones i treballadors/es aniran a menys, ja hi van.

És clar que els seus seguiran fent com els de l'acudit.