diumenge, 3 de juliol del 2016

Poesia?, real com la vida mateixa....

Un estimat amic em va fer arribar aquest escrit el dia del meu sant per felicitar-me. L'he llegit un grapat de vegades i sabeu... aquest poeta sap de què parla... (Gràcies Antonio, veig que em coneixes bastant, tenim pendent una copa!)


"Ojo con Ellas…

Andan por ahí, con su atrevido miedo, portando sus cincuenta y tantos años, lindas, leídas, viajadas, sensibles.
Ojo con ellas. 

Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido. Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.
Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías y ahora, desentumecieron las suyas: ahí estaban!: intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo: no ya las de un hornero, sí las de una gaviota, soberana y curiosa.

Saben de la vida y de tu hambre porque con su cuerpo han sabido saciarlas.

Expertas en estupidez y sus matices: se reconocieron inmersas en ella hasta el estupor
y soportaron mucha hasta el dolor; sabrán distinguirla, no lo dudes.

Versadas en economía, la aplican en el gesto, en el andar y en su exacta sensualidad.

Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.

Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.

Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.

Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios, profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en la sonrisa.

Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques, no lo arruines: no les envíes un mensaje de texto, mejor invítale un café con tiempo; no recurras al email, preferirán sin duda un poema en servilleta. No les hagas promesas, no les vendas imagen, mejor exhibe tu autenticidad mas despojada. No caigas, por rellenar, en aturdido ruido vacuo, deja que respire un silencio en común.

Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. Avanzan por un camino incierto, pero elegido.

En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.
En su mirada, una decisión...

Ojo con ellas… tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino"


Jorge Eduardo Cinto en Escritores de Tucumán Siglo XXI (Lucio Pierola Ediciones)


dimecres, 29 de juny del 2016

Mujeres desesperadas...


Mentre vaig fent endreça a casa escolto de fons el programa d'Alfons Arús
De vegades no em convenç del tot, poques, però alguna vegada el trobo bastant "pijo", com molt de Barcelona Centre. Ni que els més, m'ho passo bé, em distrec i sovint em fan riure. Us el recomano.
El que m'agrada molt, és que les notícies són fresques, dinàmiques i actuals, repassen amb humor les notícies i esdeveniments socials.
Avui, tot parlant del programa Firts Dates, de buscar "parella", han fet el cometari: Hi ha dones desesperades per tenir parella. Ves per on, estic del tot d'acord. Jo miro aquest programa, molts dies, en plan curiositat, d'aquells que rius i penses mare meva!
Ahir va sortir una noia a la qual li va toca un "manso" del tot impresentable. 34 anys, deia... i buscava una noia de 22 anys.. no es pot ser més fantasma i més patètic. Va dir que odiava, tal com sona, les dones rosses, i  ella, rossa de pot, no es va llevar i marxar!, cony nena que és un fantasma! Jo hauria marxat, segur, abans del segon plat!
Hi ha dones que amb tal de tenir un manso al costat, per més que no les satisfaci ni personalment, ni afectuosament ni sexualment, tenen un home que les porta del bracet, i elles, encantades!, per burro que sigui el mateix. 
Jo vull un home que em faci riure, gaudir, que m'abraci fort i em talli, gairebé, la respiració, que em faci petons, que em faci l'amor sense complicacions i sobretot, que sigui afectuós i bona persona.
És un tema recurrent, amb un grup d'amigues que havia sortit, fa molt, aquest tema l'havíem parlat. Algunes defensaven que la cosa era no estar "sola", i dic jo, de vegades estàs més sola en companyia que de veritat.
Algunes defensàvem, seriosament, que no s'ho val, que estar amb un home per diners, per companyia per.... no val la pena sinó et dóna un xic de felicitat.
Havíem mantingut debats llargs i intensos i ni elles, ni nosaltres, canviàvem mai d'opinió.
Una dona, i un home, poden viure sense qui els guií, qui els hi digui què han de fer i amb qui. Ni que en opinió meva qui més cedeix, o es valora menys, a l'hora de buscar parella, són, sense cap dubte, les dones. Moltes vegades educades en la mentalitat que han de tenir un home que les protegeixi, les cuidi, els hi canvií les bombetes i el filtre de la rentadora! Cony, jo ja ho se fer.
Se de què parlo, ni que per sort, no és el meu cas.
La imatge de la meva admirada Maitena, aquesta si em fa riure!


dissabte, 25 de juny del 2016

Santa Joana!


Ahir va ser un dia especial, emotiu, un dia que hi va caber gairebé tot. De vegades els dies són de xiclet, els pots allargar i fer una estona amb tothom que estimes.
Al matí, moooolt de matí per ser festiu, caminada fins a Port Balís, a Llavaneres, vora el mar, amb caloreta, és un passeig increïblement bonic. Dues hores de marxeta ràpida, bé, tan ràpida com donen les meves curtes cames...





Tornar a casa, esmorzar i quedar amb en Mingo i la Rosa, germà i cunyada, per anar a fer l'aperitiu a l'Espinaler, a Vilassar. Poc puc dir, delicatessen total.
Bona conversa, que si vacances, ja en tenim ganes i queda un mes!, que si parlar amb la meva filla que hi treballa, en fi, una estona molt agradable.


En arribar a casa, fer de "maruja" una estona, descansar una altra, llegir, mirar una peli i després de posar-me "mona" tirar cap al centre, fer un volt, i al port. Allà m'esperava el fill gran i la seva família, mirar com en Dídac tira un grapat de petards, passejar amb la Xènia entre els vaixells tot mirant peixets, xerrar una estona amb la meva jove, Mar, esperar l'Elisabet, la meva filla, i la seva família i a sopar a La Sal. 
Riure, amb la meva jove Jordina, de lo entremaliat que és en Biel i que avui li treurem el bolquer!, quin dia m'espera! :)
En acabar, passeig nocturn per la platja, els nens tirant cebetes i encenent bengales.... tot, tot, tant agradable...





























El meu estat de whatsapp és emocionada i és que ahir, em vaig emocionar de tanta i tanta gent que em va felicitar, amigues i amics, molts, coneguts i conegudes, i molta gent de la feina, cosa que vaig agrair doncs amb les vegades que els dono la "tabarra".... Em vaig passar el dia amb els dos mòbils, feina i personal, a les mans.
Ja veig que darrerament estic en estat "emocionada" massa sovint.









La verbena també la vaig gaudir, gran sopar a casa la Encarna, amb en Joan, el meu Joan... quin home més enorme, com a persona, com amic, com a cavaller... amb el seu xicot, i una altra amiga. Riures, complicitats, bon pernil i coca de Sant Joan!
Amb en Joan fa més de 20 anys que som amics i ens estimem, ni que ens veiem poquet, sempre li dic a la seva parella, tens l'home ideal!

Total, estic, super feliç. 
(Alguna imatge, la meva amb en Carles, no és de bona qualitat, però deixar que les facin els néts té això, el valor és el contingut) 




dimarts, 21 de juny del 2016

Sentiments...


Com en som de complicades les persones, en general, sense sexe, condició sexual ni res que ens diferencií.
Sovint ens compliquem la vida, massa sovint, i el fet de pensar-ho, que ens l’estem complicant, ja és un problema.
Els i les que ja tenim certa edat, ja no mirem les coses amb aquella il·lusió dels 15 o 20 anys, el primer pensament, sempre, sempre!, és negatiu. Costa veure coses positives a les possibilitats d’una vida compartida amb una altra persona i si a sobre, ets una persona negativa, no és el meu cas, encara és pitjor.
Els i les que portem temps sols, sense conviure, en el meu cas des de el 2007, compartir espais i sentiments, sexe, família, tot el que representa el dia a dia, doncs com més temps passa, més costa.
Marquem terreny, intimitats, correm perill de tancar-nos en el “nostre espai” i difícilment, deixarem entrar ningú.
De vegades ho veiem possible, i descobrim coses que ens sorprenen, pensàvem que això ja no ens passaria i cony! Passa!!. Fa emoció, i descobreixes que potser de vegades t’agrada caminar en companyia, fer un cafè i captar certa sensualitat a les mirades, certa passió, ni que sigui instants, tocar una mà i que la corrent et faci posar els pèls de punxa, és com un cop fort al front i penses… clar que ho fas!, i si fos possible? Impactant.
I descobrir que la teva libido no està morta, senzillament l’havies tancada amb clau en l’armari més profund que havies trobat. I la treus a passeig, i somrius, i t’emociones amb un missatge, i et poses vestits, i talons, i escoltes bachatas, i camines per la platja, i mires el mar, i et poses vermella davant alguna insinuació i sabeu… encara que tot acabi en un no res, que no s’avanci, descobreixes que estàs, del tot. VIVA!
Això sí, no tothom és capaç d’alliberar el seu passat, per sort, jo fa anys que ho vaig fer.
En plena campanya descobrir tot aquest munt de sentiments i emocions, m’ha fet molt feliç. Ser una dona nova, sentir d’una altra manera, gaudir.
Ha estat molt breu, però ha valgut molt la pena. En positiu total. Qui sap no?
Fins i tot, escoltes cançons d'amor :)

dissabte, 18 de juny del 2016

Aniversari no celebrat...


Mecachis!
M'adono que al març va fer deu anys que escric en aquest bloc. 10!!!
Mai hauria pensat escriure tant de temps, de temes tan variats. Vaig començar amb poesia...
De vegades amb ràbia, amb indignació, les més, amb cert romanticisme i "picardía".
De llibres, de política, d'amor i desamor, de sexe, d'humor, de música, de política, de feminisme dialogant, de violència masclista, de relacions... de persones!
Estic satisfeta, he vist caure molts bloggers, gent que s'ha cansat o desanimat i pensar que encara segueixo em fa sentir cert orgull, de constància i gairebé sempre, de llibertat.
Gràcies, molts hi sou del començament, d'altres de fa poquet. Alguns, molt pocs, teniu accés al més íntim, fa temps que allà no poso res.
Gràcies per aguantar tanta passió i entrega, tanta mala llet, tant de caràcter com tinc i també, i més que res, tantes satisfaccions i felicitat.
No és important que tingui gaire bé 105.000 pàgines vistes, ni dies de més de cent visites, són pures anècdotes. Jo, sempre ho dic, escric per mi, tal com sóc i tal com raja.
Gràcies per seguir aquí.
Us convido a prendre alguna cosa va, i us regalo una flor.

Brindem? (perdoneu, ja he acabat el mojito :) )

dijous, 16 de juny del 2016

A la merda!


(Ja em perdonareu....)
Aquest ha estat el comiat que he fet a un amic de fa anys, potser ara ja no és amic, però si arribo al límit.... adéu!
Cada dia, en sortir de la feina vaig a fer una volta, ventilar i caminar, norma. Alguna foto com aquesta del mar, i calma.
Sovint trobo coneguts i conegudes, de vegades m'aturo, de vegades, senzillament un adéu.
Dimarts, tot xino xano cap al port i en sortir, pel camí de casa, trobo aquest amic que fa anys no veia. Dos petons, ell va quedar molt sorprés doncs no havia vist el meu "nou tipus", així ho va anomenar, i em diu de prendre alguna cosa. Accepto, seiem a una terrassa de l'avinguda Maresme i alcap de cinc minuts comença a parlar del anomenats "meus", ell és exmilitant.
Li vaig deixar clar que podem parlar de tres mil coses, o més!, però si us plau, no carreguis contra les meves idees, que en un moment, van ser teves també. Jo he sortit a ventilar....
No sols va carregar, va insultar, menystenir, ser groller... em va arribar a dir que no entén que jo em faci amb segons quines persones...
Hi ha poques coses pitjors, per mi, que els renegats/des que no tenen prou amb marxar, sinó que quan ho fan, el seu objectiu és el que han defensat anys, mentre hi van tenir un sou, és clar....
Em vaig anar escalfant, i no sexualment.... jo respecto tothom, això sí, demano que amb mi facin el mateix, jo sóc i seré socialista, i no sols perquè hi treballi, és evident que sovint m'he emprenyat, prou que ho he escrit i he rebut alguna "reprimenda" per haver-ho fet, però els meus ideals, van més enllà de les persones que manen, ara, abans i en un futur.
Però ara mateix, sóc TREBALLADORA, sense cap tipus de càrrec, ni en vull cap!, per tant si es vol queixar que ho faci a qui mana no?.
Consti que vaig tenir paciència, però en arribar un punt que em vaig sentir, del tot, insultada, em vaig llevar de la cadira i deixant 2€ a la taula vaig dir, alt i clar, vés a la merda!
Vaig pujar a casa, i mira que fa pujada el camí, en 15 minuts, de la mala llet que portava.
Ara m'escriu i em truca, que es va escalfar, que es va desfogar, que li sap greu... res noi, a fer punyetes!
Després, persones com aquestes, troben els que manen i els hi riuen les gràcies, doncs no m'escalfis el cap a mi!
Total, la mala llet em va durar poc, però costarà que la Joana li torni a donar dos petons, ja t'ho dic jo!

dilluns, 13 de juny del 2016

Quan passem a ser números...


Estadístiques, fets no provats, històries perdudes, oblidades, incompreses....
Llegeixo que aquest any han mort, ja, 40 dones a mans de les seves "estimades" parelles. 40 oficials, queden casos que s'investiguen i encara no són considerats com a tal.
La frase sempre és la mateixa, "una altra"?, quan acabarà això?, començo a pensar que jo, que ja en tinc 54, no veuré mai el final d'aquesta terrible xacra humana.
I és un tema que em fa patir molt.
També veig que sovint els veïns i veïnes diuen, semblava una "bona persona", els maltractadors, i se de què parlo, fora de casa, són altres persones. Acostumen a ser simpàtics, encantadors, amables.... la seva veritable personalitat, "valentia", surt a casa amb la dona, i sovint amb la canalla.
He escrit sovint sobre aquest tema, estic molt sensibilitzada al respecte, com no estar-ho! I quan veig que a les notícies són un apunt més, sempre penso més enllà, en la canalla que queda, en quin patiment no hauran tingut, en silenci gaire bé sempre, és un tema que m'angoixa.
Sovint, la societat, fa veure que no sent, que no escolta, no ens posem a casa dels altres, vés a saber què ha fet.... aquesta frase també l'he escoltada i és que encara que hagués "fet res", qui és ningú per manllevar la vida a una altra persona?, per agredir i maltractar?, si no ets feliç fot el camp, però les teves frustracions, te les menges solet!
Una part molt important és l'educació dels fills i filles, en la igualtat, un fill ha d'aprendre les coses considerades de "dones", els meus han sortit de casa sabent cuinar, rentar i les coses bàsiques, la resta, ho han après solets. La meva mare, antiga escola, m'havia criticat per això, però si d'alguna cosa estic satisfeta en la seva educació, la dels fills i filla, és d'haver-ho fet. A casa, cap distinció per sexe. En cap aspecte.

Un altre tema són les condemnes aplicades. Massa toves, massa sovint. Sabeu, ho escric sovint, que sóc anti violència, de qualsevol tipus, però davant aquests assassinats sóc implacable, dona morta braç tallat, segur que no hi tornen. Si una filla meva hagués estat assassinada, tinc clar a què dedicaria els meus esforços, a vell no arriba segur.
Aquestes dones, les maltractades han de fugir, amagar-se, com si fossin elles les "dolentes de la pel·lícula", increïble! Mentrestant, els seus agressors, passegen feliçment esperant un judici que pot trigar anys a arribar.

Ahir, mirant les imatges de la manifestació a Badalona pel darrer assassinat, vaig pensar.... poca gent per ser la dona nº40 en aquest país.
I aquí seguim, esperant, que si no jo, almenys les meves nétes no hagin de tornar a escoltar, i molt menys patir, que la violència masclista segueix matant dones.
Un somni?, més aviat un desig.

Deia Martín Luther King: No me preocupa el grito de los violentos, de los corruptos, de los deshonestos, de los sin ética, lo que más me preocupa es el silencio de los buenos.

No callem.

diumenge, 12 de juny del 2016

Un apunt de cap de setmana....

Ahir vaig gaudir, molt més del que pensava fer-ho, de la festa d'aniversari de l'Esplai Garbí, 40 anys!.
En Martí és monitor del mateix i em va demanar que fes un pastís pel concurs, que no vaig guanyar, però tampoc era això el que cercava. Jo gaudeixo de l'elaboració, i de què agradi, res més.
Al vespre no pensaba baixar al concert, però com que era música reggae, que m'encanta i a ell li feia gràcia, vaig anar-hi fins passades les 12 del vespre, després de cuidar en Biel poques forces més tenia!


















Vaig gaudir molt, dels dos conjunts, els novells Aldaba i els professionals A4 Reggae Orchesta, molt potents, si tinc oportunitat, els tornaré a veure.




Avui, que he fet una petita escapada a la feina, ja sabeu, dies complicats, i que ara ja torno a gaudir d'en Biel, he posat música aleatòria i m'ha sortit Maná, fa temps que no l'escoltava. M'éncanten. Aquesta canço em recorda una dita de la meva mare: la gallina vella fa bon caldo, el cavall vell, més aviat dona mal de cap.
Per tant, avui d'àvia fins que recullin el menut i després... relax, que ja toca, i queden dies durs per al davant.
Música, quina gran companyia a la meva vida.
Deixo dos tastets del que he escoltat, escolto, aquest cap de setmana.
Ballem!! 

diumenge, 5 de juny del 2016

Evasió!


Els i les que em seguiu sabeu que fa més d'un any que estic en "campanya" electoral. Evident-ment per feina. No podeu imaginar què representa això per algú que com jo, visc lo bo i lo dolent tan intensament. No sóc capaç de marxar i deixar la feina al seu lloc, mai ho he estat i això provoca que dies com avui, estigui llevada des de les 6 del matí. Queden tres setmanes d'aquelles a tota metxa, per sort aquesta campanya serà curta.
Per evadir, no cal dir-ho, camino, més que mai, voltes i més voltes, miro, observo, oloro, comparteixo, abraço i em deixo abraçar, i sobretot, intento llegir, ni que em costa concentrar-me.
Ahir vam tenir festa grossa a la família, la meva germana petita va fer 50 anys i ella mereix tot el que vàrem fer i gaudir, va ser un dia on tot va anar bé, tot! Vaig gaudir del "nen" gran, del petit, de les seves dones i de dos dels meus néts. 



















Bo i així, en arribar a casa, passades les 7 de la tarda, em vaig canviar i vaig marxar al port... caminada llarga, molt intensa, arribava a casa passades les 9 del vespre, relaxada, acalorada i feliç.
Avui, a causa de una poesia que he vist al meu Facebook, he començat a buscar poesies d'aquest autor, Jaques Prévert, i he fet una gran troballa, he llegit, i llegit i sobretot, he gaudit amb aquestes poesies, una mica... no se com definir-ho, massa passionals?, potser per algú sí, per mi, han estat molt sentides.
Per tant, ara, llibre, aigua, sabatilles, roba còmoda i a caminar, que poesia i mar són de les poques coses que em relaxen.


Y los vasos estaban vacíos
y la botella rota

Y el lecho estaba abierto
y la puerta cerrada

Y yo estaba embriagadoramente
perdido de alegría
y tú embriagadoramente
encontrada en mis brazos.






diumenge, 29 de maig del 2016

Mossos d'Esquadra....






Fa un temps, que els Mossos, no són "ben vistos".
És com si cada intervenció esperéssim algun incident.
I em pregunto quan va començar aquest desencís cap a ells.
Quan el 1980 van passar a dependre de la Generalitat, ho recordo, jo ja era casada i amb una criatura, i el 1983, que ja en tenia dues, de criatures, va ser creada "oficialment", i recordo, un cert orgull de la població, llavors, que tot ho vivíem tant intensament després de la dictadura, doncs era la policia Catalana!
On ha quedat aquell orgull?, ha estat una sola acció la que ara faci que molta gent en malparli?, no....
Un cas recent seria el de Juan Andrés Benítez, al barri del Raval. Sense cap dubte un excés de violència va provocar la mort d'aquest home. Cert que anava drogat fins a les celles, però... els cossos de seguretat no estan preparats per afrontar situacions límits?, calia un munt de mossos al seu damunt? Segur que no.
L'actor Alfons Bayard, el mateix, reduït sense habilitat, i mort, també.
Hem vist imatges de tortures, en aquest segle!, com s'ha format aquests mossos, la majoria ben joves, per aquesta violència tan gratuïta?, no ho fan bé, qui els forma, no ho fa bé. Diuen que han baixat el nivell d'exigència per accedir al cos i que d'aquí venen molts problemes. No se si és cert, però de ser el cas, que el tornin a apujar, però ja!
Un tema darrer, l'anomenat "Cas Quintana", clama al cel!. Han negat haver disparat, han faltat a la veritat, tots els informes deixen clar que va ser una bala de goma, i estic del tot segura, del tot, que saben qui va fer aquest tret, però han quedat sense condemna. Ella rebrà uns diners, cert, però s'ha sentit, i jo sentiria el mateix, indefensa davant la mal anomenada "justícia".  Mireu aquest video, és impactant. 
Impunitat, pura i dura.
Jo vull sentir, quan vaig pel carrer i veig un cotxe de policia, mossos, tant és!, que estic segura, que davant de qualsevol incidència ells són la meva protecció.
Ara mateix... no ho sento pas gens.
El meu nen porta una samarreta que diu: Ojo con tu ojo, amb un pegat  per l'ull. Primer em va impactar molt, però després, veient com ha anat tot, l'entenc molt bé i admiro la seva contundència en contra d'aquesta, i qualsevol, violència.
Espero que ben aviat tornem a tenir l'autoritat que mereixem i volem. I que els respectem...

dilluns, 23 de maig del 2016

Passos perduts...


Quan vaig començar aquesta “nova vida”, el 3 de setembre farà 3 anys, una de les coses que tenia ben clares era que havia de canviar hàbits, anar al gim i caminar, caminar i caminar!
Al principi va ser feixuc, avorrit, pesat, però noi… ara no paro. Música a les orelles, bones sabates i amunt i avall sense parar.
Abans, una targeta de bus durava una setmana, ara, poden passar dos mesos.
En aquestes caminades, he fet tots els barris de Mataró de punta a punta, les mateixes poden ser de 7 a 12 quilòmetres, però, no se, per inèrcia, baixo sempre al centre de Mataró, el que la meva mare en deia “anar a Mataró” i em consta que molta gent de les barriades encara diuen. Com si Mataró no fossi’m tots i totes! Bé, per Santes, no. Per Santes sentim que és la festa del centre, no de tots i totes.
Trobo gent, miro de saludar rapidet per no aturar aquestes passes, que malgrat el títol, no en son pas de perdudes…
Fa cosa d’un mes, més o menys, a part de les meves caminades, un parell de cops la setmana faig de…. cicerone?, per una persona que conec fa molt poc però que hem sintonitzat bé.
És nou a Mataró i li agrada la meva ciutat que aviat, serà també la seva.
Això provoca que quan surto a voltar acompanyada, sovint, he de fer presentacions, i reconec que alguna m’ha agafat ben de sorpresa. A ell encara més!
Ahir vam riure de valent, entre fira, li miro d’ensenyar els llocs i coses típiques de la meva ciutat, pluja, cafè sota un tendal entre somriures i complicitats, i port, aquest no falla mai, els nostres passos perduts sempre conflueixen allà, vàrem riure de l’ensurt que es va endur una parella, a ell li tinc un afecte molt especial. Ell va quedar, del tot, blanc, ella, més aviat vermella. Malgrat que fa mesos que jo se, i ni mu a ningú, que la intimitat és important, per mi i per la resta del món.
Els passos perduts, aquests que gairebé sempre faig sola, i de tant en tant acompanyada, m’ha dut, també, a què ens facin una foto involuntària, quan en una caminada amb en Daniel, el meu fill “aussie”, vàrem coincidir amb el meu germà i la dona. La persona que va fer la foto va ser la primera que va quedar sorpresa quan en mirar a casa seva el seguit que havia fet, em va veure allà palplantada!

Gràcies FNikos per compartir la teva foto amb mi i per les imatges tant boniques que fas a la meva ciutat.

dijous, 19 de maig del 2016

Sols és música....



De vegades tenim moments a flor de pell, moments que sense saber el motiu, estem sensibles.
La primavera?, la vida?, les situacions personals?.
Ahir vaig tenir un moment hiper sensible escoltant, per accident, aquesta cançó.
Esgarrifada, del tot, caminant per el port de Mataró, em vaig ben emocionar!
Músiques de la nostra vida, ara i sempre. I poesia....
Gaudim de la primavera, i de tot el que comporta, a tots nivells!


Y sin embargo....

De sobras sabes que eres la primera,
que no miento si juro que daría
por ti la vida entera,
por ti la vida entera;
y, sin embargo, un rato, cada día,
ya ves, te engañaría
con cualquiera,
te cambiaría por cualquiera.

Ni tan arrepentido ni encantado
de haberme conocido, lo confieso.
Tú que tanto has besado
tú que me has enseñado,
sabes mejor que yo que hasta los huesos
sólo calan los besos
que no has dado,
los labios del pecado.

Porque una casa sin ti es una emboscada,
el pasillo de un tren de madrugada,
un laberinto
sin luz ni vino tinto,
un velo de alquitrán en la mirada.

Y me envenenan los besos que voy dando
y, sin embargo, cuando
duermo sin ti contigo sueño,
y con todas si duermes a mi lado,
y si te vas me voy por los tejados
como un gato sin dueño
perdido en el pañuelo de amargura
que empaña sin mancharla tu hermosura.

No debería contarlo y, sin embargo,
cuando pido la llave de un hotel
y a media noche encargo
un buen champán francés
y cena con velitas para dos,
siempre es con otra, amor,
nunca contigo,
bien sabes lo que digo.

Porque una casa sin ti es una oficina,
un teléfono ardiendo en la cabina,
una palmera
en el museo de cera,
un éxodo de oscuras golondrinas.

Y cuando vuelves hay fiesta
en la cocina
y bailes sin orquesta
y ramos de rosas con espinas,
pero dos no es igual que uno más uno
y el lunes al café del desayuno
vuelve la guerra fría
y al cielo de tu boca el purgatorio
y al dormitorio
el pan de cada día.


Título: Yo, mi, me, contigo 
Año: 1998 
Letra: Joaquín Sabina
Música: Joaquín Sabina, Pancho Varona
Disco: Yo, mi, me, contigo (1996)