Incivisme a Mataró.

Dic Mataró perquè visc aquí, no busquem tres peus al gat...

M'adono que la meva ciutat cada dia està més bruta, caques de gos per tot arreu, matalassos, trastos varis a peu de contenidor... per més que la brigada ho intenti, acaben de passar i ja tens l'incívic de torn baixant un altre trasto.

Per un altre costat, el tema cotxes. Cada dia, cada dia que i vaig, venint del gimnàs em jugo, literalment, la vida. Hi ha un semàfor a l'avinguda Dr. Ferran amb el carrer Esteve Banet on han de picar un botonet per tal que es posi verd el de creuar, perquè els cotxes no paren! En vermell i passen, fins que no sóc al mig no surt un que no li queda una altre que parar o passar per sobre meu...

Un altre punt negre, negríssim diria, és el pas de vianants davant el pavelló Josep Mora, punt que creuem moltes persones a part de molts joves i  infants que van al camp de bàsquet o de futbol.

Doncs cada matí em jugo la vida, tal com sona, per passar. Els cotxes baixen volant, molt, Carles Padrós i no paren tu, et miren malament si vas i tires pel dret. Els que pugen de plaça Espanya el mateix.

I dic jo.... ningú por fer res amb això?, aquest matí malgrat anar amb el cotxet amb en Biel un paio m'ha dit que vagi amb compte!, jo li he respost, ja ho crec!, el que porta una màquina de matar ets tu!

Doncs m'ha fet una "peineta"!

A sota de casa tinc un bar que és el més baix del món, xinesos que han posat les birres a 1€ cosa que ha cridat tota la púrria a venir fins les tantes a beure. Quan he trucat a la policia local em diuen que la normativa permet que tinguin obert fins les 2 de la nit Com????, en un barri obrer es pot fer aquest merder fins a les 2 de la nit?, l'única cosa que els fan tancar abans de les 12 és la terrassa. Aquesta normativa no cal que us digui que és una merda absoluta! Indefensa em sento, és clar.

Intento ser positiva, de veritat, però si camines, tot el que jo camino cada dia, si mires i observes, ara mateix, tot plegat, fa bastant de fàstic.

I això per no parlar dels que a les 3 del matí van amb la música a tota píndola al cotxe....

Lo dit, acabaré vivint dalt d'un pi al mig de la muntanya. I mira que m'agrada la meva ciutat...

Uno de los nuestros....

En cualquier empresa lo podemos ver, percibir, sentir, intuir.

El peligro se cierne siempre sobre los más débiles, el ultimo engranaje, el ultimo "mono/a", siempre es el culpable.

Del problema que sea, ningún ejecutivo asume que sea suyo, siempre es del siguiente en la linea de mando, y este va bajando, y bajando hasta llegar al aprendiz, al final de la cadena, el o la que ya no puede culpar a nadie.

En todas las empresas, grandes o pequeñas, tanto da, los culpables son siempre, los trabajadores y trabajadoras.

Y da lo mismo que todo el consejo de dirección tenga claro quien es el incompetente, la frase, siempre es la misma, es uno de los nuestros.

Y mientras, da lo mismo que esos trabajadores y trabajadoras den sus vidas, su tiempo, su salud, por esa empresa, por ese trabajo que necesita para comer, para mantener a su familia, si uno de ellos te culpa de cualquier cosa, estás bien jodido.

Y mientras ellos se van a Ibiza a fardar, los del #notengonivel se van de camping, eso con suerte, han trabajado el doble de horas,  se han partido la espalda y los nervios, pero claro.... no son "uno de ellos".

Y los #notengonivel ven peligrar sus vidas, sus familias, mientras ellos siguen ahí, tranquilos, fardando de vacaciones y pregonando, a voz de pito, la culpa es de los trabajadores/as, los hemos acostumbrado mal, demasiados derechos y libertades!.

Esto pasa en muchos sitios, en muchas empresas y solo queda callar y esperar que ese dedo acusador, hoy, no te apunte.

No perdamos la esperanza, sabemos que ellos lo saben, los incompetentes, muchas veces, llegan, pero son y serán incompetentes.

Eso si, no esperéis que rompan la cadena, entre ellos se protegen.

Llegará un día, que el trabajo vencerá, ni que no se cuando...

(Hoy me permito escribir en una lengua que no es la mía para llegar a una persona especial que necesita ánimos, va por ti, ya lo sabes....)

69, políticament correcte?

Estava obsessionat, ho sabia.

El càrrec de diputat demanava un esforç i ell estava preparat.

Havia d’aconseguir 69 vots i sabia que aquest era el seu número.

Va començar per la presidenta, i va anar baixant fins a la portera.

Tenia 69 vots i a la llengua el gust de les 69 senyores que visità en un dia.

Un vot és un vot! Ho pensa repetir.

Ja era diputat!

(Darrera aportació al concurs 69 de Garbí, amb aquest m'ho he passat teta...)

Doble 69...

Xat, conversa, somriures, picardies, dies. Quedem?, ensurt!

D’acord, sí, quedem! Però has de saber que farem un doble 69. Doble?, ve algú més?, no, jo solet!

Excitació.

Quan apareix, ensurt! És un avi! Té 69.

No el vols decebre, anem va, fem-ho. Amb el llum apagat.

Estirats, sents un clec, llavors comença el 69. S’ha tret les dents!, el millor 69 de la teva vida.

Doble, ben cert!

Tornem-hi.

(Aportació nº2 al Concurs 69, organitzat per Garbí)

Demà ho fem...

Trucada,  demà vinc pel 69. Vermella, qui era?, però noi, es va excitar, un desconegut volia el 69 amb ella i ella, va acceptar.

La cita a les 7, matiner, va pensar.

Ella va decidir que seria atrevida, el va esperar nua, del tot. Arrepenjada a la taula del despatx.

Ell entra,  mira, i tartamudeja quan li diu: vinc a arreglar la impressora, dona l’error 69.

Plaf!

Desmai…

(Aportació que he fet a "Concurs 69" que ha organitzat en Garbí, expert en relats curts :), si us animeu... )

(La imatge d'aquí)

Un any en campanya....

Seguit, esgota a la més pintada!

Gener ja era campanya, les municipals comencen més de 6 mesos abans. "Acabar" al juliol amb nomenaments, electes etc... fer vacances i entrar al 150% doncs ara venen les autonòmiques el "El messies" ha convocat per la seva glòria i divinitat.

Per acabar el panorama en Rajoy, ufffffff!!!!!,  comenta que si el 20 de desembre,  que si tot va com cal seré a Dubai, generals...

No hi cos, ni ànims, ni paciència, ni economia, que suporti aquest any. S'han tornat bojos del tot.

Total, ara, més que mai, aquest any vull dir, em cal relax, em calen caps de setmana "fora" per saber que no cauré en la temptació d'anar al despatx doncs no acabo mai, MAI!, la feina...

Aquest cap de setmana ha estat molt especial, en Dídac, el meu nét gran, ha vingut de Sant Cugat per anar al cinema amb la iaia, jo, i s'hi van afegir la meva jove "petita" Ester i en Martí, cosa que ho va convertir en una nit molt especial. Vam dormir, anar a esmorzar a Ca la Núria, i anar amb tren a Barcelona i ferrocarrils a Sant Cugat, per ell, amb els seus 6 anys, tota una aventura!.

Passar el dissabte amb el fill gran i la seva família a Sant Cugat, que hi viuen, i a la tarda que en Dídac vulgui venir a visitar el nou museu Cal Gerrer, Fundació Cabanes, ja va ser estupend.

Un museu, reconstruït d'una casa gairebé derruïda, amb els detalls de la vida de la família Cabanas, artistes, pintors i poetes... Conté la colecció més gran de records originals de la Marilin, curiós també.

Jo el vaig trobar original, bé val una visita. Les vistes sobre Sant Cugat i sobre el Monestir, des de el mirador del museu, som impresionants. Per en Dídac crec que ha estat el seu primer museu.

Tarda agradable que va culminar amb un bon gelat i bona conversa, que ja és un homenet...

I són aquestes coses que fan gran una família, que em fan feliç i em fan oblidar, per unes hores, que aquest és un dels anys més durs, laboralment, que jo recordo, en tots els aspectes. 

I seguim en campanya.... si... ja ho crec. Imposible fer una foto del monestir sense que sortís l'Estelada.

54 i pujant!

Com gaire bé cada any acabo vacances i faig anys. Tot a una!

Aquest any, amb unes vacances molt sentides i viscudes, estava molt esgotada, les he gaudit tant com he pogut. Almenys, estic ben segura que no podien haver estat millors. He fet un munt de soparets, he estat a Bilbao 6 dies, he tornat a San Juan, he visitat Zarautz, Sant Sebastiàn i he dinat al Arguiñano, he llegit un munt, he tingut i donat companyia,

En Martí m'ha pintat l'habitació, està tan gran... i hem acabat uns canvis iniciats fa temps.

 Gelat tradicional de Santes amb en Martí.

 San Juan de Gatztegulatxe, el cel a un pam....

Platja de Bakio.

Platja de Zarautz.

He tastat delicatessen, he caminat, molts i molts quilòmetres, molts.... i fins i tot estic un xic morena!

La carta del Arguiñano, sublime! 

A Bilbao vaig anar amb el meu germà Mingo i la Rosa, la seva dona, cunyada i amiga, per primera vegada, sense en Martí.

El sopar d'aniversari.

 En Daniel i l'Albert hi van ser "virtuals".

El meu aniversari l'acostumem a celebrar tot fent un sopar amb fills i filla, joves i néts, el meu gendre encara no ha estat possible que hi sigui.

Aquest any m'han fet un regal d'aquells que em van deixar, per difícil que sembli... sense paraules!.

Tot sopant va trucar en Daniel, que aquest any no hi ha pogut ser i entre tots i totes em varen regalar un viatge a Dubai!!, per poder gaudir uns dies del meu fill que ara hi viu.

No cal dir que ha estat la gota que ha acabant fent que el meu estiu sigui, del tot, immillorable!.

La tornada ha estat dura, seguim en campanya, però el meu somriure, a dia d'avui, encara llueix als meus llavis.

Bon estiu, bona lectura...

Llegeixo tot l'any, però reconec que l'estiu ajuda a què la meva capacitat lectora augmenti, i molt!
No concebo la meva vida sense llibres, sense visitar llibreries, i estic per demanar que no em deixin entrar al Fnac...
De juny fins aqui, al juny començo jornada intensiva, cosa que vol dir que tinc les tardes lliures, més temps i com no, més ganes!, han caigut:

Em va costar "entrar en materia", però el vaig disfrutar.

Aquest interessant, potser una mica llarg.

Caos una mica.... difícil.

Aquest el vaig llegir en dos dies!, sensual, eròtic, picant, fantàstic!....

El títol ho diu tot, una bonica història amb la qual vaig gaudir mol.

Intriga i misteri, entretingut.

No puc estar cap estiu sense una bona història d'amor. Aquesta ho ha estat.

Ara acabo de començar aquest. Pinta super bé.

I aquest espera impacient al costat del meu llit.

Bona valoració, llàstima que dilluns torno a la feina i tindré menys temps. Per tot!

La sorpresa....

Fa mesos que m'ho demanaves, molts, certament, però sovint, massa i tot, em surt una timidesa que no em permet segons què, un pudor que sols noto jo i que m'impedeix que m'alliberi. Tu ja ho saps, i segueixes insistint....

Avui, vés a saber el motiu!, he pensat que ho faria, més ben dit, ho he fet i no hi he pensat gaire, pim pam!, arribar a casa i saber que avui era el dia.

He fet una dutxa relaxant, calmada, he aplicat cremes i olis al meu cos, volia estar, del tot, esplèndida per aquesta sorpresa. 

He preparat espelmes, des de l'entrada de casa fins al dormitori, passant pel menjador i el bany, per tal que quan fessis tu la teva dutxa l'ambient ja estès ben perfumat i fos, del tot, sensual.

He deixat les persianes a mitges, he posat llençols perfumats en canyella, les finestres un xic obertes....

L'ambient era tan sensual que m'ha esgarrifat, he sabut que malgrat que hem quedat per gaudir, avui, no t'esperes pas que per fi et doni aquest gust.

He sentit les claus al pany, m'he posat dreta al mig del menjador, nua, del tot, aquesta era la teva petició llargament demanada i que fins avui no havia decidit concedir.

I has entrat, amb la teva mare, la teva germana i la tieta soltera que han arribat avui del poble! Tu tenies, també, una sorpresa. Duies la família que em conegui....

No cal dir que he fugit a l'habitació i no he sortit fins que han marxat.

I ara vols que avui anem a sopar tots i totes juntets. Que no m'ho tenen en compte!!

Maleït el dia que et vaig donar claus de casa meva punyeta!

(Relats d'estiu, és quan la imaginació es desferma i ens provoca amors ardents...)

Estiu....

És estiu, la pell és feble, tendre, les emocions volen vora el mar, deixem volar les idees, els sentiments, les carícies, els llavis, les mans, els peus i la veu....
Visquem, més que mai, el moment, l'instant, la plenitud, el sexe, la vida, la companyia....
I demà, serà demà!
Deixem complexes, què diran, què pensaran!.
Avui, gaudim l'instant. A fons!
Mirem als ulls i un cop sentim el dit sobre la pell... gaudim!
Viure....


Com cansa l'abraçada en el record

Com cansa l’abraçada en el record,
ara que la suor a l’esquena crema
i l’olor dels llençols blancs
recull antologies de carícies
que escalfen l’entrecuix i busquen
l’espai verge de pell que no he besat:
complicitats d’aspre tendresa
que juren no parlar de cossos nus
perduts al marge de l’edat,
emmirallats en la distància
d’una ciutat eterna que no gosa
celebrar el lleu vaivé serè
d’un ventre a contrallum
on reposa l’anhel de no enyorar-te.

(De Poètiques del cos)

Mireia Calafell i Obiol


(La imatge és un préstec del meu fill Daniel que ha passat uns dies a les Seychelles)

"La Patri"....

Tinc una neboda, bé, en tinc més d'una, però en tinc una que per mi és com una filla nouvinguda, potser perque des que va néixer hem tingut un tracte molt estret, potser perque les dues estem un xic boges, potser... la cosa és que sempre ens entenem molt bé i quan li he de dir que alguna cosa no m'agrada, li dic i se que ella no ho agafa com una crítica, sinó com una empenta.

"La Patri", que és com li diem a casa, és afectuosa, és simpàtica, divertida, alegre, un xic esbojarrada, bona amiga, cosina sempre preparada per anar de festa, bona cuinera, estilosa, "choni" segons ella, perruquera, sense exercir però titulada, té un tipus estupendo, una família que l'estima, una tieta, jo, amb qui parla quan vol, del que vol... però... La Patri no te feina.

Ha estat a prova, coses de Nadal i poc més, no ha tingut sort en aquest aspecte, com tants joves avui en dia, i això li ha provocat certa inseguretat, en molts aspectes. Entenc que viure i dependre dels pares amb 24 anys, no és la millor manera de tenir autoestima, per això, jo, sempre li recordo "nena, tu vals molt", però encara no ho has pogut demostrar.

La cosa és que La Patri marxa a Alemanya, amb un acord d'aquests de formació, estudi i a la vegada feina, doncs tindrà un sou, i això ens té una mica revoltats, sobretot a la seva mare que no entén que la seva filla hagi de marxar per poder treballar. I te raó la Rosa, però es tracta d'una bona oportunitat, tornarà, si ho fa, amb estudis de cuina, un títol i parlant alemany. Crec, sincerament, que l'experiència val la pena i Alemanya... no és Austràlia. Ja sabeu perquè ho dic.

Cert que el govern d'aquí hauria de preveure estudis d'aquest tipus, formació, pràctiques i un sou, per petit que sigui, però noi... si són uns inútils, jo poc puc fer.

Estimada Patri, saps que et vindré a veure, ni que sigui un cop aquests tres anys, saps que et trobarem a faltar, molt, però el més important és que TU VALS MOLT, ho pots fer, demostra que ets la dona que jo conec i se que pot amb aquesta aventura, projecte. Gaudeix, però aprofita el temps, tres anys, no són res davant una vida de futur.

El Coki, Pals, els teus pares i germà, la família, aquí t'estarem esperant!

Una dona del meu temps?

Ho sóc?, començo a pensar que sóc una dona "d'aquest" temps.

Les dones del meu temps inicial, la majoria, no els agrada:

Les noves tecnologies.

Parlar de sexe.

Tenir un amic íntim mascle, segueixen pensant que no és pot ser sols amics.

Caminar sense rumb ni finalitat.

Practicar sexe, la majoria fan pfff quan toquem el tema.

Pendre possició política i mantenir l'opinió.

Tenir Twitter, Bloc, Instagram, Flickr.....

Escriure....

Anar al gimnàs.

Fent un repàs a les diferències amb les meves més íntimes amigues m'adono que gairebé cap, sols alguna puntual, no gaudeix amb les mateixes coses que jo.

Alguna em diu que sóc massa "moderna", cosa que potser te la raó, però és clar... m'he de mantenir estancada al que em van ensenyar els pares, massa antics segons la meva opinió?.

He evolucionat, la vida m'ha dut a fer-ho i estic ben encantada.

M'agraden les xarxes socials, tinc Twitter, @JoanatTorres tinc Facebook, tinc aquest bloc, tinc Instagram i també Flickr  i gaudeixo de tot. D'acord, potser Facebook i bloc és el que faig servir més.

M'agrada sortir a caminar, que les meves cames escullin el camí, sense rumb concret, mirar, contemplar, veure...

M'agrada parlar i practicar sexe, és gratis i relaxa i si a sobre tens un bon company... 

Política... estic un xic decantada però opino i mantinc el que opino.

No se si escric bé, però passo grans moments fent-ho.

Per un altre costat, la música.... he de mantenir els gustos que tenia als 18?. Segueixo adorant Miguel Bosé, i tants i tants dels anys 80, molts!, però cony passo grans estones cuinant escoltant Nicky Jam o Nino Vargas. Romeo Santos, Shakira... Txarango i La Pegatina...

Per el gimnàs aquesta música és vital!

Bé, ara mateix crec que sóc, cent per cent, una dona d'aquest temps...

Cal?

Jo crec que no.

Fa dies que dono voltes a aquest escrit. De vegades tinc molt clar què vull dir, però por de no dir-ho prou entenedor.

El dia de Sant Joan, i Joana :), vaig anar a Badalona a esmorzar. El camí fins a l'estació ja va ser clar el panorama, ampolles i llaunes buides, restes de petards per tot arreu, però més que res, moltes restes d'alcohol.

En arribar a l'estació d'Ocata un munt de jovent esperava a una estació increïblement bruta, ampolles trencades, vomitades a terra, davant mateix de l'estció recollien una verbena. El resultat era el jovent que va pujar al tren. Beguts malgrat ser gairebé les 10 del matí, donant un espectacle ben trist i amb poca esperança de futur. No parlaré de la ferum que feien, dels que van pujar fumant un porro fins que un pare de família els hi va cridar l'atenció. No el va apagar, va canviar de lloc, fins que van venir els de seguretat i li van fotre fora el porro. D'una parella que s'anava tocant fins que per sort per la resta es van tancar al vater. 

D'aquí la meva pregunta, cal?, per passar una bona revetlla o qualsevol tipus de festa i celebració cal acabar així?.

Sovint en parlo en trobades familiars i l'expressió més comuna és que jo sóc una avorrida. Perdoneu, surto poc, cert, però quan ho faig ho passo molt bé, no em cal beure ni per riure, ni per animar-me ni per lligar, ho faig al natural!.

No ho vaig fer de jove, no ho he fet de gran, i apart que no m'agradi, al casament bé vaig veure un bon Macallan i l'endemà a les 11 estava treballant, no crec que gaudís d'una sortida acabant en aquest estat i estant l'endemà tirada al sofà feta pols.

No cal, us ho ben asseguro! 

Dubtes o cagadubtes?

Ja fa uns dies, diria que setmanes, algunes persones que m'envolten diuen que estic seriosa. Ni antipàtica ni enfadada, senzillament que semblo distant i freda.

Un cop acabada la bogeria electoral he estat pensant algunes estones en aquest tema. Avui, sense anar més lluny, mentre caminava a la cinta del gimnàs, he rumiat una bona estona doncs de camí al mateix he trobat un amic de fa temps i també m'ha dit que estic poc "chisposa", poc "revoltosa", aquestes són les expressions que ha fet servir.

La meva filla diu que em menjo molt el cap amb alguns temes. Jo!! que tinc, i és ben certa, fama de prendre decisons ràpides i definitives... 

Reconec que estic molt cansada, de "coco" més que res, però això comporta que no dormi massa bé, cosa que vol dir que també estic cansada de cos.

Vegem, sóc la Joana de sempre, "picarona", amb humor, amb ganes de riure, sortir, fer soparets i cafè, tinc pendents un munt.... però... no em demaneu segon què, no sóc cagadubtes, sols que segons quines coses no estic oberta, i per tant, les passes, són curtes i indecises, amb calma, gaudint, cert, però fins on jo vulgui.

Segueixo gaudint amb les abraçades, els petons, les carícies i caminar, els néts, els fills i filla, les joves, cuinant, ballant, escoltant salsa, bachata, mambo, jazz, soul...

No passa res, potser he sentat el cap?, NO!! Segueixo sent.... REVOLTOSA!!! Si m'estimeu, ha de ser així :)