Fa una setmana setmana vaig ser intervinguda del menisc, trencat fa sis mesos els quals he passat com he pogut en llista d'espera. La sanitat va com va i aquí, ens queixem ben poc....
Fins aquí poc de nou, el títol que encapçala aquest escrit "ser dependent", és el que
quests dies estic vivint en primera persona.
M'he adonat que l'única cosa que em preocupava era això. Ni la intervenció ni la recuperació. Dependre d'algú, qui fos, tant és que ho fes amb afecte i tendresa, no m'agrada, gens, dependre ni demanar.
Sóc una dona independent, decidida i acostumada a no demanar, tiro i punt.
Però noi... anar al vàter acompanyada, a la dutxa, que t'ajudin en quelcom tan senzill com posar-te la roba interior, m'ha generat una inseguretat i mal estar increïble.
He hagut de reflexionar, pensar en les persones que viuen depenent de qui els hi dóna una mà, qui els renta i alimenta, cada dia….
El meu és temporal, el tercer dia, i donat que sóc tossuda, ja m'ho he fet tota sola però m'ha quedat aquesta sensació d'incapacitat, de valorar les persones que dediquen la seva vida a fer més fàcil la vida de qui no es pot valdre.
Coses molt senzilles que el teu cos no et permet fer, veus, quan no pots, l'important que és ser autònom, no ho valorem però quan ho perdem...
La recuperació va bé, intento ser pacient, cosa gens senzilla, però he recuperat gran part de la mobilitat i faig tot agafada a les carosses, d'altres persones no són tan afortunades.
Sé que hi ha molts graus de dependència, la meva és minsa, però quan per uns dies ho vius, veus com en som d'afortunats, tant per no haver de dependre, com per estar envoltats de persones que t'estimen i intenten que no et falti de res, ni comoditats, ni atenció. Ben trist qui no ho té, això sí que ho puc dir.
No m´he queixat, gaire bé gens, ells si, per no demanar i tirar.
Tot el meu respecte i afecte a cuidadors i cuidadores. Als meus fills en particular, que fins i tot en la distància, han estat presents i pendents, a la meva cunyada Rosa, que m'ha tret a esmorzar per tal que no em deprimís, a qui s'hi dedica, cobrant o no, en general. Fer la vida més fàcil a qui t'envolta també ha de ser satisfactori.
(Escrit preparat fa uns dies per la revista Scorpio, ja han passat més dies i tot comença a anar com cal)
4 comentaris:
Et desitjo una recuperació ràpida i total. I no passa res per ser dependent una temporada
No saps pas fins a quin punt t'entenc, paciència, molta calma i sobretot no pensar en el futur que de ben segur ens hi tornarem a trobar fins a ser-ho permanent-ment.
Hola reina, espero que la recuperación vaya bien y pronto estés haciendo tus caminadas matinales.
Un fuerte abrazo.
La muller del meu fill gran “la jove” ´té aquesta ocupació laboral, ella és molt discreta la seva jornada la té dividida en diferents usuaris, és forta emocionalment , tot i que sap donar molta tendresa alguns avis la rebutgen com una part de la seua vida quotidiana.
Molts fills/es, nets/es i no cal dir-ho gendres i nores se desentenen de la cosa més elemental com és la companyia o la conversa.
Ànims
Publica un comentari a l'entrada