Sovint, molt, escolto la gent que m'envolta dir que tenen molts amics i amigues.
Gairebé en presumeixen.
Això m'ha fet fer una petita reflexió íntima, molt íntima.
He estat fent càlculs, per saber, almenys intentar saber-ho, si en tinc molts o poquets.
No ha costat massa arribar a una conclusió, no sé si positiva o no, però bastant encertada.
Què considerem amics o amigues?, les persones que sovint ens envolten?, les que tenim a les xarxes socials?, els i les companys/es de feina? són amics o amigues els que ens posen m'agrada al Facebook?, els i les que retuitegen un escrit a Twitter?, qui ens comenta els nostres escrits als blogs?, potser qui quedem per anar de festa, ballar, sopar, etc..?.
Crec que sóc molt més selectiva que això.
Tinc munts de coneguts i conegudes, per feina, a través d'altres amistats, de família, etc....
Jo no tinc molts amics i amigues, no, el cert és que no.
Tinc gent amb qui em veig molt de tant en tant, pot ser un cop o dos l'any, però que són qui considero més, qui sé que en aquells moments especials seran al meu costat, i jo, seré amb ells i elles. Aquest grupet és petit, és un món petit i íntim, és un món reduït i especial. Ells i elles saben, i jo sé, que sempre hi sóc, hi seré, que no em calen trucades sense importància, la importància, sempre, és en moments complicats de la vida saber que hi som.
Fins i tot reconec que considero amics i amigues algunes persones que no conec en persona, sí, sona estrany, però és cert. Considero amics i amigues alguns/es bloguers que tenim pendent veure'ns les cares, no sé quan ni com, però ho espero impacient. Tinc pendents cafès a Girona, a Barcelona i una mica més lluny i tot, amb gent que ja m'estimo, ni que quedi pendent el contacte de pell i els petons reglamentaris, però ja sé com són, i sé que no tindré cap sorpresa negativa, ho noto i sento.
La paraula amistat està sobrevalorada, està equivocada, feta servir de manera equivocada, però allò que diuen els castellans, "quien tiene un amigo, tiene un tesoro", és ben certa. Sovint hi pots comptar més que amb la família.
Cal cuidar les amistats, cal estar pendents, deixar espai, no interferir quan no toca, però deixar present que hi som, per quan calgui.
Celebrem l'amistat, ara mateix, en aquest món tan egoista que vivim, s'han de gaudir les bones estones, converses, caminades, sopars, cafès, el que faci falta. I dels somriures que ens ofereixen.
El meu país d'amics i amigues és petit, però molt estimat, no cal dir-ho.
3 comentaris:
amics, pocs i escollits, no és fàcil tenir-ne.
Jo en tinc 14 i mig, el mig es depenent de l’interès, el meu, per suposat.
Dir amic a qualsevol que et segueix a la xarxa, o declarar que se'n tenen molts, és desvirtuar el concepte. És necessitat d'aparentar més que els altres. D'amics se'n tenen pocs, entre d'altres coses, perquè per mantenir el nivell amb ells, de complicitat, de proximitat, d'empatia, no hi ha temps material per tenir-ne massa. Els que tenim s'han de cuidar, i sí, sovint s'hi pot comptar més que amb la família.
Publica un comentari a l'entrada