El "meu" moment....

Ja fa un temps que les coses canvien. Parlo de les coses i situacions que m'envolten en el meu dia a dia.

Part d'aquests canvis passen perquè el petit de casa, avui fa 20 anys... ja té una vida, viu amb mi, és clar, però entre la universitat, la parella i l'esplai, doncs coincidim en dinars i sopars, i no sempre.

Els caps de setmana el veig d'esquitllada, normalment el dinar de diumenge... després, sorpresa!.

No és una queixa, la vida són etapes, ell, ara, comença a viure la seva profundament.

De mica en mica m'he adonat que tinc més estones per mi, no hi ha tants dinars a fer, sopars, tant pensar ser a casa doncs ell arriba, d'alguna manera, després d'uns 40 anys d'estar "lligada" d'una manera o altra, primer a casa els pares i seguidament marits i fills, doncs és com haver d'encarar nous reptes, noves estones de dir... i ara què faig?. Més de 40 anys dedicats a la família, quasi 39 des que em vaig casar per primer cop i mai, mai, he viscut sola. Ara tampoc i visc, però alguns dies no ve a dormir i és com estrany no tenir aquesta "obligació" de cuinar, pensar sopar, no sé... un lligam estrany, emocional i escollit per mi, que ara es comença a desfer, no trencar que jo segueixo unida estretament a la meva canalla. Aquests anys m'hi he dedicat, crec que en cos i ànima, qui estava amb mi, sabia quin era el meu ordre de vida, primer, sempre, els fills i filla.

També, d'ençà que em vaig divorciar per segona vegada no he conviscut amb cap més home, fills, filla, joves, gendre i néts, han anat i vingut, fent, sempre, la seva vida, com ha de ser i quan els hi faig falta, allà que intento estar, sols la feina, de tant en tant, m'ha impedit complir del tot. He dit milers de vegades que mentre en Martí sigui a casa amb mi, no entra cap home.

Bé, la cosa és que començo a assumir que disposo del meu temps per mi mateixa, no creieu, no resulta senzill per mi això, noto com un cer buit, tants anys ocupada, de compres enormes al super, de munts i munts de roba per rentar, de piles i piles de plats per ensabonar, d'olles grans al foc... ara, crec, ha arribat la meva segona joventut. És com si de cop hagués de començar a pensar què faig amb el meu temps i fer-ho. Així, senzill, sense organitzar res. Agafar la porta i sortir. Ja tornarem!

Sortir a caminar quan vull, a prendre alguna cosa, a sopar... si... l'altre dia una persona em va dir que em deixi cuidar, uff és que no hi estic acostumada, la cuidadora sempre he estat jo. Li vaig fer cas, vaig seure tan sols a mirar com algú cuinava per mi, va ser, està sent, molt agradable. Per més que em costi tenir el cul a la cadira.

Total, tota aquesta reflexió per acceptar, amb mi mateixa, que 40 anys no són res, que han passat volant, que encara estic bé físicament, mentalment, crec... je je i que ara, és el meu moment. No sé si sona malament, he tingut els fills que he volgut tenir, he gaudit el que no està escrit amb ells, també he tingut problemes, ben cert, ni que els grans no els han dut ells.

Començo a organitzar una nova vida, a gaudir d'aquesta nova etapa de llibertat d'horaris, una nova dispossició del temps, fins i tot, dels sentiments.

Veurem per on sortim. De moment, com les onades, deixaré que les coses, les emocions, els sentiments, les estones lliures, vinguin a mi, i en gaudiré.