Cert, son 4, recordes? (sensualitat a flor de pell)

1. Aquest, que va ser bastant innocent, la veritat, queda per tu i per mi. Primer va semblar un fracàs absolut, el temps ens ha deixat veure que no.

2. El més divertit, anecdòtic, fins i tot sorprenent i que em treu un somriure cada cop que el recordo. Botiga de roba, dues persones, tu i jo, envoltats per un munt de penjadors, personal i clientela, que passa a prop nostre, però ni els veiem, sols ens mirem els ulls, les nostres mans s’acaronen amb molta timidesa. No comprem res, no estem per això.

Esculls el lloc ideal, un refresc, mans ara ja entrellaçades, i amb la teva mà a la meva esquena els primers petons.

Somric i et comento, sembla que en tinguem 15, i no, però tant és no?

3. Aquesta és més organitzada, però… tenim el primer mal entès, que em fa veure el teu costat seriós, un xic impertinent, i provoca el meu somriure. Em dona tendresa a l’emoció de veure’t, fins i tot veure els teus "murritus", i no puc deixar de riure, i si, surts victoriós d’aquest malentés i no em fa res, et trec un somriure i jo trec el meu.

Tornes a encertar el lloc, llocs diria, per prendre alguna cosa, ben acaronats, i fer un petit passeig pels meus llocs, que gairebé sents teus. Avui parlem, molt, i sí, saben què volem.

4. Una abraçada com cap abans, unes mirades que ho diuen tot, quatre passes de ball, una camisa que vola, espelmes, ventiladors i pell. Molta sensualitat, intensitat, certa, fins i tot, ràbia, del plaer o del que s'ha trigat, tot, TOT, plaent.

Res més a dir, malgrat que hem dit tant.

Tanta sensualitat, i desig, no cap en un grapat de lletres.

Tu i jo, senzill.

( l'estiu, obre de bat a bat la meva imaginació més "pillina", aquesta, la imaginació, al poder! i gaudeixo fent l'escrit)

Miratges....

Al llarg de la vida, ara puc dir llarga, tinc una edat, trobem persones, llocs, amics i amigues, moments, treballs, instants minúsculs que jo denomino “miratges”. 

La majoria d’aquests instants, llocs, persones, passen i potser mai més els tornem a veure, i segurament tampoc els trobarem a faltar. 

Dins d’aquests miratges, podem trobar alguna pedra preciosa, algun instant, persona, lloc… que sols tancar els ulls ens hi transportem mentalment, i fem un mig somriure perquè el record és plaent, bonic, divertit, excitant, un lloc amb bones vistes, una mà que ens acarona i no vols que s'aturi, un somriure dedicat, un soparet…. 

Dic sovint que soc “suertuda”, de poder gaudir amb tantes coses, amb tantes persones, amb molt bones amistats, que potser veig poc, de bons sopars, alguna copeta de tant en tant, de tenir qui m’abraci quan en tinc ganes, tenir, a la fi, gent al meu voltant que no ha estat un miratge, han estat aquí, i aquí segueixen. 

I és que la Joana, de vegades, abaixa la guàrdia i no és tan forta com sembla. 

Seguim, com sempre, endavant. 

Un d’aquests llocs és a la imatge, que espero tornar, vull tornar!, un dels pobles més bonics que he estat, El Pueyo de Araguás. 

M'imagino allà asseguda, en aquest banc, contemplant aquest paisatge, escoltant aquest silenci, amb un llibre o unes mans entrellaçades, i deixant la ment volar, lliure, que somiar és gratis.

Rellegint i descobrint...

Aquests dies he mantingut algunes converses amb una persona que estimo, molt especialment, donat que ha estat, d’uns anys cap a qui, un suport ben afectuós i atent, "picarón" i amb un mig somriure que em posa vermella.

Em va fer saber que llegia aquest blog, bé, és públic li vaig dir.

El que no esperava és que remuntés al passat, fins als inicis, i he pogut veure, notar diria, que alguns escrits l’han afectat de manera especial.

Per aquest motiu, jo, estic rellegint i entenc la sensació que ha tingut.

Li sap greu el que vaig passar, i no ho sap tot, no tot està escrit!

Sols li he preguntat si em reconeix als escrits i m’ha dit que si, ja estic satisfeta.

Passa, que després de saber que havia llegit tot això, el darrer dia que el vaig veure, de primeres, no ens vàrem mirar als ulls, mirades que sempre diuen més que les paraules. Jo em vaig preocupar, per si l’havia decebut, quan escric m’obro en canal, prou que ho sé.

Potser algun dels meus escrits, picants, l’havia molestat?

Em fa cert pudor, ho reconec, però li he deixat clar que he pujat cims, i he caigut, però sempre hi torno, i aquí el resultat, una dona feliç, satisfeta, orgullosa dels meus i per sobre de tot, tranquil·la.

No deixem de parlar, gaudim d’aquestes converses i bromes, del que ens uneix, fins i tot del que no es pot, que no és poc.

Ballem?

Estimats Albert i Daniel.....

 

Per fi ha arribat el dia, aquest que hem esperat impacients, emocionats i molt il·lusionats. 

Avui, aquí, us acompanyem, en aquest pas, la família, amics i amigues, que tenen la sort de ser més aprop de vosaltres en el vostre dia a dia. Vull donar gràcies, a tots i totes els  que avui esteu aquí per celebrar l’amor, lliure, sense cap tipus de conveniència, la vida, la parella i la convivència.

Avui, d’alguna manera, ratifiqueu aquest amor que us teniu, aquesta amor que he pogut viure en primera persona quan us he visitat a casa vostra. Agafats de la ma, caminant per Sidney, per Adelaida,  per Mataró, per Barcelona, al vostre cotxe, a casa... Molt d’amor. 

Gràcies, per estar sempre pendents de portar-me a llocs nous, bonics, de visitar aquestes bodegues repartides per Austràlia i on l’Albert i jo, ni que no parlem el mateix idioma, a través de les degustacions de vi, ens entenem a la perfecció. 

Gràcies, per respectar les meves escapades per Sidney, aquesta mare que quan us visita marxa sola per la ciutat, sense parlar anglès, i sempre torna..... 

Albert, ja t’ho vaig dir fa un temps, amb la traducció simultània de Daniel, gràcies, per cuidar, estimar, respectar i fer feliç el meu nen, en Daniel. Gràcies per el respecte que sempre em tens quan vinc a casa teva, per la copeta de vi negre al cap vespre, per fer que em senti com a casa, per l'aigua i les galetes a la tauleta de nit, per si el jetlag em dona gana....

Albert.... parla espanyol si us plau!

Daniel, cuida l’Albert, de la mateixa manera que ell ho fa. Quan em vas dir que hi havia “algú” i quan el vaig conèixer, quan us vàreu prometre,  vaig assumir que no tornaries, però tal com he dit, la vostra felicitat demostra que vas fer una bona elecció. Ets un bon fill, un bon germà i una bona persona.

No hi ha cap dubte que amb vosaltres he aprés una altre manera d’estimar. Avui, aquí, hi ha tothom que us estima. La família, incondicional, aquests amics que han vingut de lluny per compartir aquest dia amb vosaltres. Vull donar gràcies, a tots i totes els i les que avui esteu aquí, celebrem aquest amor que ja te un bon grapat d’anys!

No és fàcil conviure, però ja teniu un rodatge, estimeu-vos, parleu, feu l’amor! teniu molt d’amor, molta pell, complicitat, aficions compartides, una família que us estima, i en nom de tots i totes, amb permís d’ells i elles, us desitjo molta felicitat! 

Us estimo.

(Aquest és l'escrit que vaig llegir al seu casament, amb l'ajut d'en Martí que el va llegir en anglés. Un dia inoblidable, emotiu, amb la gent que ens estima i estimem, un dia com havia de ser, especial. Apart el detall que ens vam quedar a dormir, fer un soparet al jardí i un esmorzar tots i totes, no te preu)

Els mars i les emocions...

Aquests dies, la meva família, prepara una festassa.

En Daniel, el meu fill Aussie, i el meu gendre Albert, es casen.

I han tingut un gest enorme amb la família que és venir aquí, a Catalunya, des de Sidney, per fer-ho.

Com ja podeu pensar fer una cosa com aquesta, amb el que representa muntar un casament a 17.000 quilòmetres, vol dir que els hi fa molta il·lusió fer-ho aquí, amb la gent que els estima, i que els estimem.

Realment, en donar una mà, i suport, amb el que he pogut, m’adono de que si, m’he fet gran, ja queda confirmat.

El mar, enorme i rebel que habita dins meu, que sovint ha fet bullir l'ànima, s'ha calmat, ha començat a valorar instants, estones, companyies, les volgudes, ja no en vull cap més.

Estem emocionats, contents, preparats per anar ben mudats, per ballar, riure i el que calgui.

Per brindar per ells, per la família, la present i els que ja no hi poden ser, la vida és fotuda sovint i m’ha tret germans molt abans d’hora. Brindarem per el seu amor que ja te molts anys, per donar les gràcies de compartir i estimar, per l’amor en general.

M’han demanat que llegeixi alguna cosa, quan passi el dia ho compartiré, ja veig que hauré de dur, de nou, mocadors de paper.

Dissabte ja arriben, 10 dies per gaudir amb ells, de moment, diumenge, escapada íntima.

Estic ben bé, en estat de felicitat!

Brindem!!

Ulls que no volen mirar

Ulls que no volen mirar, però hi veuen. 

Orelles que escolten, però no volen atendre. Quina mandra.

Ja fa temps que visc, almenys ho intento, en “modo zen”, i a moltes persones els costa d’entendre, jo, amb tant de caràcter i callo? Doncs si, no agafo debats, no discuteixo, em quedo callada davant coses que no vull debatre i penso, de manera relaxada, que no val la pena fer-se mala sang gaire bé per res. 

Valoro els instants i moments, les petites coses, les abraçades, trucades i atencions. 

Estic certament, tendreta, i si em toca un moment complicat, la vida en té molts, respiro, cuino, llegeixo, camino, faig silenci, quina meravella el silenci… i estic a casa, que és on ara mateix estic millor. 

Passen tantes coses al món ara mateix que m’angoixo, amb Gaza, molt, amb Ucraïna, amb els fatxes que corren lliurement per aquesta Espanya, i que representen el fàstic més profund per mi. 

Tantes coses per les quals debatre o fer mala sang, que estic evitant per no patir més del compte. 

No vulgueu buscar el que no trobareu, expressar que sentim i com ho sentim, mai ha estat delicte. 

M'he fet gran?, potser sí.

Com m'agradaria ser al lloc de la foto....

Per cert, segueixo sent #juanitalaroja ni que no discuteixi i no, no em fan por!

No em dona la vida......

Aquesta és una expressió molt meva. La dic sovint, però ara mateix, està a l’ordre del dia. 

No em dona la vida…. 

Per veure el feixisme, encapçalat pels innombrables, com avança, com creix, com suprimeixen drets, i espereu, que acaben de començar. Emparats i aixecats pel PP, vergonya nacional. 

No em dona la vida…. 

Per la falta d’ideals, de compromís, de solidaritat, de defensar el que suposadament, han de fer. Primer jo, i després jo. 

No em dona la vida…. 

Anar enrere en drets, LGTBIQ, drets que han costat sang, llagrimes, pallisses, menyspreu, dolor, i algunes alegries. No puc deixar de pensar que diria Pedro Zerolo veient el que ve. 

No em dona la vida…..

Qüestionar la violència masclista, de veres?, 49 dones el 2022, i aquest ja van 22 i encara no som a mitjan any! Qüestionar tants anys de dolor, de por a denunciar, de pànic pels fills i filles. 

No em dona la vida…. 

El retrocés en feminisme, en igualtat, que gent molt jove tingui actituds masclistes, homòfobes, actituds superades fa anys. Què falla?, on falla? Que ser una dona, gran, cert, que ha lluitat des dels 14 anys per una igualtat negada a casa, aconseguida molts anys després, que ja em vaig cuidar jo d’educar la meva família en la igualtat, de drets i de deures! 

No em dona la vida…. 

D’aquí, que cada cop que em parleu, del desànim imperant, de no aixecar la veu per por, per no ser assenyalats, decantats, digueu, va la pena el vostre silenci?. No us sentiu malament per tolerar tot això?. Jo, des de la distància, us animo a dir prou. 

No em dona la vida…. 

Em cal meditar, per poder, amb tot plegat. I cada vegada més família, petits instants, amics i tot petitet, endins.

I això que la meva, de vida, ara mateix, és un plaer gaudir-la.