Al llarg de la vida, ara puc dir llarga, tinc una edat, trobem persones, llocs, amics i amigues, moments, treballs, instants minúsculs que jo denomino “miratges”.
La majoria d’aquests instants, llocs, persones, passen i potser mai més els tornem a veure, i segurament tampoc els trobarem a faltar.
Dins d’aquests miratges, podem trobar alguna pedra preciosa, algun instant, persona, lloc… que sols tancar els ulls ens hi transportem mentalment, i fem un mig somriure perquè el record és plaent, bonic, divertit, excitant, un lloc amb bones vistes, una mà que ens acarona i no vols que s'aturi, un somriure dedicat, un soparet….
Dic sovint que soc “suertuda”, de poder gaudir amb tantes coses, amb tantes persones, amb molt bones amistats, que potser veig poc, de bons sopars, alguna copeta de tant en tant, de tenir qui m’abraci quan en tinc ganes, tenir, a la fi, gent al meu voltant que no ha estat un miratge, han estat aquí, i aquí segueixen.
I és que la Joana, de vegades, abaixa la guàrdia i no és tan forta com sembla.
Seguim, com sempre, endavant.
Un d’aquests llocs és a la imatge, que espero tornar, vull tornar!, un dels pobles més bonics que he estat, El Pueyo de Araguás.
M'imagino allà asseguda, en aquest banc, contemplant aquest paisatge, escoltant aquest silenci, amb un llibre o unes mans entrellaçades, i deixant la ment volar, lliure, que somiar és gratis.
