Retalls d'estiu.....

  

Aquest ha estat un estiu molt tranquil, potser massa i tot, aquesta calor tan terrible no m'ha permès sortir tant com hauria volgut, però, així i tot, he gaudit de grans moments en molt bona companyia. Tant familiar, com d'amistats properes.

Un any més acabo vacances havent celebrat un nou aniversari. 3 dies de celebració!, ningú pot dir que no m'agrada fer anys, trobar la gent que m'estimo, bufar espelmes i gaudir d'aquests instants.

Amb algunes escapades properes, molts soparets, cafès i gelats, algun mojito també ha caigut, abraçades i estimació. També amb bones caminades i molta lectura!

Deixo un grapat d'imatges d'aquests instants, d'aquests grans moments, de tant d'amor i complicitat. De donar les gràcies, un cop més, a la gent que em té afecta i el dia del meu aniversari van pensar en mi. No van ser pocs... Quina familia més guapa que tinc!

Ara tinc la ment posada en desembre de l'any que ve, sembla lluny, però a la velocitat que va la vida, i que poc m'agrada perdre el temps, estic ben segura que arribarà volant.

Estiu per recordar, de Santes, fins ahir mateix. S'ha acabat lo bo...

     

                                 

                                                 

Abraçar, acaronar, tocar....

Una de les coses que se'm fa difícil d'entendre són les persones fredes i distants. És evident que no podem ser tots i totes iguals, però a mi, una abraçada, en moments complicats, en moments d'afecte, abraçades d'alegria del retrobament, de proximitat, de tendresa, de consol, d'amor, sí, també hi ha abraçades d'amor, d'aquestes que et posen la pell de gallina i fins i tot et poden fer lluir els ulls.

I acaronar? Que una mà, un dit, llisqui per la teva cara, pel teu braç, per la teva esquena i no, no cal que siguin carícies "sexuals", per molt que m'agradin, poden ser d'afecte, de tendresa, de consol....

I aquí estem, en una societat cada cop més freda, més distant, on aquests petits gestos, no es practiquen gaire bé mai.

Fa pocs dies, vaig sopar amb la meva família, fills, nets, jove, amb motiu de l'aniversari de la Xènia, la meva neta, quan vaig arribar a casa del meu fill gran, abraçades i petons a grans i petits, i tots, em van omplir de vida, d'emoció, de vitalitat, d'energia gens continguda.

Una de les coses que més gaudeixo són les abraçades, els petons, els gestos d'afecte, de proximitat, de qui amb un petó, em diu que m'ha trobat a faltar.

Si em trobeu, no us talleu, abraceu-me, sereu correspostos.

Veig gent, al meu voltant, seriosa, freda, que no transmeten, cert que no conec quins problemes poden tenir, però si practiquessin, si s'acostessin, si es deixen consolar, animar, abraçar, segur, ben segur, que tindrien un somriure, per lleuger que fos.

Abraceu, petonegeu, sigueu propers, sovint, aquestes petites coses, aporten una gran felicitat.

Pintar abraçades

ABRAÇADES

de comiat

el primer dia

de guarderia

d’escola

amb l'angoixa

de deixar

la calor de la llar

que era el món

de no poder

                                                                           ABRAÇAR

en qualsevol moment

als teus pares

que amb gest confiat

et diuen

que entris

després donar-te l'última

D'emocions carregades d'abraçades i petons...

Fa nou dies vam acomiadar una amiga molt estimada, respectada i molt bona companya. Vam treballar 25 anys juntes.

La Montse ens ha deixat un buit important i al grup d'amics i amigues de Lavern, conegut com "El lado oscuro", ens ha deixat un buit que no sé si podrem tornar a omplir.

El seu comiat va venir carregat d'emocions de moltes persones diferents, al tanatori, i al funeral.

En aquest darrer, va venir la "vella guàrdia"del PSC al Maresme, la gent socialista de veritat, de cor, gent de respecte, que la van conèixer a la fundació, i van venir a mostrar el seu respecte, per una socialista de veritat, que mai va callar davant les injustícies i la indecència. Va lluitar com una lleona, i jo, la respecto, també, per això.

En el mateix, en trobar gent que feia anys no veia, vaig fer petons a tothom que em va venir de gust, no sé quants, però molts i ben donats. Fora d'una bruixa, bé, dues, que em va agafar a traïció, i mai hauria besat, els petons que vaig donar, van ser d'afecte i agraïment.

Bé, m'ha deixat un regust, vaig agafar la COVID, ja no m'estic de besar i abraçar, però fora del malestar que m'ha deixat, segueixo pensant que vaig fer el que calia.

Son uns dies durs i tristos, i tancada a casa potser encara ho han estat més. Però cal remuntar i mirar endavant, ella ho hauria volgut així.

El bon noi (ironia fina......)

Fa un munt d’anys, quan ella encara creia en prínceps blaus, va rebre un correu d’algú que venia un “nou” projecte, certa innocència, que sabia escoltar i per sobre de tot, que era un bon noi. Ella va creure que ho era. Més tard, va tastar, en carn pròpia, que mentia més que respirava.

No van caldre gaires anys per descobrir la trista realitat, era, tan sols, un titella en mans fosques que per tal de ser el número u, va vendre la seva ànima al costat més fosc del pati que governava.

I va passar a ser el rei, el que crida més, el més intolerant, el que fa veure que és un bon noi, però ja no escolta, sols persegueix, i castiga, qui pensa diferent.

I envoltat d’una cort que no li porta la contrària, a canvi de certes “prebendes”, menteix, castiga i creu que és el millor.

Ella ja el defineix com el pitjor, el més dictador i intolerant, el més fosc de tots. I mira que ha conegut gent fosca! El que enganya les iaies, però per poc que el tractis, veus que ha venut, i ven, fum.

Ella ja no creu en prínceps blaus, i si algú té el valor de dir-li, és un bon noi envoltat de mala gent, gent fosca, respon un contundent NO! Ell és qui mou els fils, bon noi? Una merda! Per ell i per la seva cort!

Han volgut cremar l'esperança, però, sabeu, soparets a i amb Vilassar de Mar, són vida per aquesta reina.

(Qualsevol semblança amb la realitat, és pura ficció)

Estimar “estripant samarretes”

Darrerament tinc una vida social molt activa, més del que voldria, però si em diuen per quedar, jo vaig, i ho gaudeixo.

Fa poquet, dinant amb una amiga “d’antic”, és a dir de fa molts anys, vam fer una valoració, amb sinceritat, dels amors de la nostra vida.

Amors de veritat, dels que et fan dir la frase que encapçala l’escrit, amors d’estripar samarretes, que et fan, en certa manera, perdre el nord.

Jo crec, que sols els he viscut dues vegades, i no és poc, que moltes persones no han estimat mai d’aquesta manera.

Estimar és una cosa, així, és una altra.

Les dues vam coincidir, les dues divorciades i sense parella, que l'important és haver sentit això, malgrat el dolor del final, viure aquesta passió i sentiment, no té preu.

Això sí, malgrat la intensitat del dinar, al port, relaxades i en confiança, que dues dones de més de 60 parlen clar, vam acabar el dinar amb la meva broma, ja popular entre les persones que em coneixen… pocs homes estan preparats per dur una gran empresa com Telefònica, jo soc una gran empresa, de moment, ingovernable.

Que l'important, a la fi, és haver estimat, viscut, gaudit, compartit. I haver sentit, no papallones a la panxa, sinó, foc a l’ànima.

Llavors pots dir que has estimat i has viscut.

Brindem per això!

Gaudir de la família i de la vida....

Aquesta Setmana Santa passada he tingut la gran joia, felicitat, plaer, alegria i il·lusió, de poder gaudir de tota la meva família junta.

Això, que pot semblar normal, a casa sols passa, de mitjana, un cop l'any, per tant, quan passa, festa grossa i felicitat de la mammma!, jo mateixa.

El meu fill gran, en Carles, va programar una excursió per Queralbs, coneixedor com és de la felicitat i la pau que m'aporta aquest indret de Catalunya. Bonic és poc.

Ni la pluja, que ens va respectar gaire bé totes les estones a l'aire lliure, ni la pedregada de tornada, ens van espatllar un dia feliç, els grans i els petits, que això d'anar a riu no ho viuen sovint.

Estic tan orgullosa d'aquesta família meva, de l'harmonia entre tots i totes, d'esgarrapar instants per veure el Daniel, que ve de lluny, de la preocupació d'uns per als altres...
En Daniel ha fet estada a casa, com sempre que no ve amb el seu marit, hem compartit hores i hores, converses, dinars i sopars, un "apagón" que ens va fer treure els jocs de taula gaire bé oblidats en un calaix...
No sé quan tornarem a ser-hi tots i totes, jo, ja espero impacient.
La vida, i les emocions, totes al seu lloc, m'estan tractant prou bé després d'un grapat d'incidències mèdiques que van pel bon camí.
Gaudim l'avui, cada dia ho tinc més present.

                    

L'Encarna i les nostres converses.....

He escrit d’altres vegades sobre la meva amiga Encarna, són gairebé quaranta anys d’amistat i encara que sovint hem discrepat, amb l’edat, hem acostat posicions. Això sí, ens respectem i estimem un munt. Podem pensar diferent.

La cosa és que sempre tenim tema de conversa, m’entra intenta posar-me bonica, que si peus, que si ungles, que si anem a sopar….

Dijous passat li vaig explicar un “secret” de l’any passat, va quedar molt sorpresa que fins ara no li hagués explicat doncs crec que li ho explico gaire bé tot!

No em va jutjar, per sort, vaig trencar una màxima que m’havia imposat i havia respectat sempre, i trencar la mateixa amb més de 60, em va avergonyir molt. Ni que va ser curt i molt intens, no li havia dit.

Ella em va fer reflexionar… no esperes res no? Que fa sis mesos! Aquesta frase em va quedar ben gravada al cap.

La vaig tranquil·litzar, NO, estigues tranquil·la, visc la vida. El passat és passat, no va sortir com volia i ja no serà.

Això va donar pas a noves confessions, per part d’ella, i és que quaranta anys després, encara ens queden moltes coses per dir.

També vam parlar de malalties mentals, de les persones “no diagnosticades” o bé que no es mediquen. En coneixem algunes i ho fan passar malament, a les famílies i a qui els envolta. No val la frase “soc així” si es perjudica altres persones que ens estimen.

Per mi és amiga, germana, confessora i sempre hi és.

Cal conservar la bona gent ben a prop.

I gaudir la vida, aquesta que fuig entre els dits. Jo ho faig tant com puc.

Aquest dissabte escapada a Barcelona, passeig i dinar amb dues companyes de feina que estimo un munt, seguim…

Reflexions cap a la calma i la tranquil·litat d'esperit

Fa uns dies que he “descobert” la música de Coldplay, ja sé, vaig tard, però mai és massa tard. Trobar les mateixes traduïdes ajuda molt.

El seu cantant, Chris Martin, em té del tot enlluernada. He escoltat algunes de les seves reflexions i s’acosten molt al que jo penso.

Una d’aquestes diu que si cada dia escrius, en un paper, i durant 12 minuts, les coses que t’hagin molestat durant el dia, evites treure al damunt de ningú la frustració i decepció que ens generen les persones que ens envolten, la feina, etc…

Per tant, he decidit provar-ho, fa poquet, però veig que em funciona, després cal cremar-ho o estripar el paper.

Crec que el fet de treure la negativitat al paper, i cremar el full, dona com un relaxament interior.

Estic intentant treure la negativitat, poca la veritat, que m’envolta i que acaba infectant el meu esperit.

He patit certa tristor alguns mesos i no vull que torni. Aquesta setmana ha estat bonica, un petit, molt petit gest i una mirada directe, m'ha fet contenta.

Em sento relaxada, contenta i amb ganes de tantes coses….

Estic llegint molt i molta poesia.

Que no em decaigui la vitalitat, aquesta que em fa diferent de moltes persones del meu entorn.

Estic satisfeta ara mateix, molt.

Prego, sí, una atea com jo, prego, que les energies positives protegeixin la gent que m’estimo, el meu entorn i la gent que m’estima a mi.

Vull atraure coses bones que després del darrer ensurt no demano res més.

De moment tinc una agenda ben plena!

Dissabte cuido en Biel, després una calçotada i diumenge al matí a veure l’exposició de Fernando Botero al Palau Martorell, que em fa molta il·lusió.

Gens malament!