El plaer de fer-ho sola...

He escoltat, a totes bandes, que sempre és millor fer-ho en companyia, però digueu, qui millor que jo per parlar del meu propi plaer?

Qui sap millor que jo de quina manera, amb quins estris, amb quina música... sí, per mi és important la música, fa que el plaer sigui, encara, més intens.

M'agrada fer-ho sovint i en això, em costa trobar iguals, gent que li vingui de gust tant sovint com a mi, gairebé diari. D'acord, alguna vegada mandrejo i no escolto el meu cos sinó el meu cap, i aquest, el cap, sovint, em limita. Però les ganes són tantes, que poques vegades guanya.

M'agrada començar dinàmica, amb empenta, decidida i sense límits, prendre la iniciativa, on puc arribar ho veig al final, quan estic ja ben calenta, vermella com un perdigot i demanant, a crits, parar, ni que sovint estiro un xic més per allargar...

Bé, ho demana el meu cos. De vegades amb una sacsejada, de vegades amb un espasme final, de vegades, fins i tot, amb un somriure de plaer infinit... no vull marcar metes, però és quan m'aturo de cop, quan començo a relaxar el meu cos, que m'adono del gust viscut.

En solitud, cert, però digueu, insisteixo, marcar el mateix ritme, on i com, per on passar i què mirar mentre ho fas... no és millor sense pactar?.

Ara mateix, mentre escric aquest post ja hi torno a pensar, em ve de gust, i vull tornar, em cal, sentir aquella gota de suor, impertinent, que baixa per la meva esquena, les galtes vermelles, pensar en el premi final, un cop el cos diu prou, treure la roba, amb premura, amb certa excitació i entrar a la dutxa, aigua freda per baixar la temperatura, el contrast és ben engrescador....

I quan tot just arribo, mossegar una cirera.... això és ben sensual, e m motiva un xic més, ens cal motivació i a mi, saber que en acabar m'espera ella, em motiva molt!.

Ja em perdonareu, tampoc cal que us ho agafeu malament, m'agrada caminar sola.... què pensàveu?

(La imatge d'aquí)