I tu, què en penses?

Tan aviat deixa anar aquesta pregunta començo a tremolar. Un lleuger tic empeny el meu ull esquerra, una inperceptible suor fa lluir la part superior dels meus llavis, un agarrota-ment punyent ataca la meva esquena i un mig somriure ple d’incertesa llueix a la meva cara.…

No, en realitat tu no vols saber què en penso, vols que t’escolti, que et doni la raó, que ratifiqui com ho veus i si pot ser, que no et faci reflexionar.

Sóc gran, no és que m’hi senti, és que tinc 55 anys d’experiència en el tema de la vida i mai, però mai, de mai, ningú que m’hagi fet aquesta pregunta, ha volgut, realment, saber què en penso.

Fa molts anys una persona molt coneguda a Mataró va voler que li digués què pensaven els i les membres de l’entitat sobre X persona que volia posar a manar. Jo, primer espantada, després sorpresa, vaig ser sincera i li vaig comentar què en deia el personal, la base, la gent del dia a dia, noi…. li van durar els morros setmanes i no sols això, ho va dir a l’afectada, aquí, el “senyor” aquest, que fins llavors em queia bé, em va caure als peus.

Després, amics i amigues, que s’han separat, o bé han fet alguna malifeta, petita, o no… m’han preguntat al·legant que saben que els diré què penso, que seré sincera… recony, he tornat a caure, he estat sincera i gaire bé ningú, casi el 100%, no els ha agradat la meva opinió.

També m'ha passat amb familiars, no sols amb amistats o companys i companyes d'entitats diverses. Sé escoltar, en sé, sé animar, donar força, abraçar i petonejar, donar tot el que faci falta i pugui, però no em demaneu que menteixi, que senti d'una altra manera, que falti a la veritat....

Llavors, per quin motiu em pregunteu?, no diré el que volen escoltar, jo dic el que penso, i ho dic perquè em pregunteu, no interfereixo, no invadeixo, dic com ho veig i sento, i cert, m’he guanyat més d’una vegada una bronca per escriure el que penso, i com ho veig, però no espereu que us miri als ulls i davant aquesta pregunta respongui una mentira, un quedar bé, us dir alguna cosa que us faci sentir millor quan sabeu que la heu cagat, fins el fons!

Miraré de no fer mal, de ser suau si cal, però no us penso regalar les orelles amb paraules que no sento.

I tornant a l’inici de l’escrit… he respost a l’amic que em feia la pregunta… disculpa, ara he de marxar, un altre dia en parlem. Dóno el tema per tancat, aprecio la seva amistat, però no algunes de les seves actuacions, per tant, no li diré què penso.

A no ser que insisteixi… és clar! 

Jo, si pregunto, vull saber què en penseu, ni que no m’agradi. Que quatre ulls i orelles són, sempre, millor que dos.

(La imatge d'aquí)