Família....

Aquesta paraula, de vegades rebutjada, de vegades molt emotiva, pot representar moltes coses i definicions.

És ben cert que la família no l'escollim, ens toca, com si fos un sorteig, sols que no juguem cap papereta, ens toca i punt.

Però família... qui és en realitat la família?, sols les persones de sang?, les que tenim vincles genètics?, les que políticament ens pertoquen?

Al llarg dels anys, de la nostra vida, anem incorporant amistats que de vegades, per no dir sovint, els considerem més que la família de sang. Potser perquè els freqüentem més, potser perquè hi fem vincles més íntims. Coses que mai explicaríem a germans o germanes, les podem explicar a aquestes amistats que immediata-ment passes a considerar família.

Hi ha amics i amigues que mai et fallen, de la mateixa manera que alguns familiars directes tampoc ho fan, en canvi, hi ha família que ni recorda la teva existència. I ens acostumem, quan fas coses ja ni penses a incorporar-los, en convidar-los....

Però, vull fer un clam en defensa de la família. A la meva, sempre parlo des del meu punt de vista, com a totes, hi ha de tot.

Tinc germans i germanes amb qui em faig molt sovint, molt, i d'altres que ni veig ni escolto en mesos. Això no impedeix que no els estimi, o hi tingui afecte, tan sols fa cada un la seva vida i quan toca coincidir, doncs ho fem.

Com a totes les famílies, TOTES, saps amb qui pots comptar si et cal alguna cosa i esperes, de cor, que ells o elles comptin amb tu de la mateixa manera, sempre que calgui.

Cal respectar els silencis, les maneres de ser de cadascun, i jo, com més gran em vaig fent, més respecto. Ja no tinc rancúnies, oblidar, sovint, fa salut.

No cal dir que la part més important, la meva família per excel·lència, són els meus tres fills i la meva filla, les meves joves, el meu gendre i com no!, els meus dos néts i la meva néta. Aquesta sí que és la FAMÍLIA en majúscules.

He estat molt afortunada, tinc una família preciosa, que ha costat molt tirar endavant, però de la que em sento, del tot, satisfeta.

I de vegades, ampliem el cercle, acollim nouvinguts i gaudim de la nostra companyia, sense pressions, però amb tot l'afecte possible. Cuidem la família, és, gairebé sempre, un referent.

Sempre he defensat que no sóc invasiva, vull que em vinguin a veure quan en tinguin ganes o bé m'enyorin, jo, els espero, com sempre, amb els braços oberts, hi ha mare, àvia, sogre, germana, tieta... per tots i totes!

Cuidem la família, a la fi, és la nostra.

(Escrit d'aquest mes a la revista Skorpio)