Quan vaig començar aquesta “nova vida”, el 3 de setembre farà 3 anys, una de les coses que tenia ben clares era que havia de canviar hàbits, anar al gim i caminar, caminar i caminar!
Al principi va ser feixuc, avorrit, pesat, però noi… ara no paro. Música a les orelles, bones sabates i amunt i avall sense parar.
Abans, una targeta de bus durava una setmana, ara, poden passar dos mesos.
En aquestes caminades, he fet tots els barris de Mataró de punta a punta, les mateixes poden ser de 7 a 12 quilòmetres, però, no se, per inèrcia, baixo sempre al centre de Mataró, el que la meva mare en deia “anar a Mataró” i em consta que molta gent de les barriades encara diuen. Com si Mataró no fossi’m tots i totes! Bé, per Santes, no. Per Santes sentim que és la festa del centre, no de tots i totes.
Trobo gent, miro de saludar rapidet per no aturar aquestes passes, que malgrat el títol, no en son pas de perdudes…
Fa cosa d’un mes, més o menys, a part de les meves caminades, un parell de cops la setmana faig de…. cicerone?, per una persona que conec fa molt poc però que hem sintonitzat bé.
És nou a Mataró i li agrada la meva ciutat que aviat, serà també la seva.
Això provoca que quan surto a voltar acompanyada, sovint, he de fer presentacions, i reconec que alguna m’ha agafat ben de sorpresa. A ell encara més!
Ahir vam riure de valent, entre fira, li miro d’ensenyar els llocs i coses típiques de la meva ciutat, pluja, cafè sota un tendal entre somriures i complicitats, i port, aquest no falla mai, els nostres passos perduts sempre conflueixen allà, vàrem riure de l’ensurt que es va endur una parella, a ell li tinc un afecte molt especial. Ell va quedar, del tot, blanc, ella, més aviat vermella. Malgrat que fa mesos que jo se, i ni mu a ningú, que la intimitat és important, per mi i per la resta del món.
Els passos perduts, aquests que gairebé sempre faig sola, i de tant en tant acompanyada, m’ha dut, també, a què ens facin una foto involuntària, quan en una caminada amb en Daniel, el meu fill “aussie”, vàrem coincidir amb el meu germà i la dona. La persona que va fer la foto va ser la primera que va quedar sorpresa quan en mirar a casa seva el seguit que havia fet, em va veure allà palplantada!
Gràcies FNikos per compartir la teva foto amb mi i per les imatges tant boniques que fas a la meva ciutat.
4 comentaris:
Els veïns del meu barri tb diuen "anar a Girona". Al principi, va sorprendre'm però ara jo tb ho dic.
El que no gastes en targeta d’autobusos t’ho gastaràs en bambes
i si esperit i ànima està contenta amb el resultat.....perquè no continuar fent el que un vol?
M'encanta l'optimisme d'en pons007 :D
Publica un comentari a l'entrada