diumenge, 2 de novembre del 2014

Un final gens feliç...


Alguns dies de festa, si ja he complert el meu propòsit d'anar 3 dies a la setmana al gimnàs, el diumenge surto a caminar. Això vol dir fer entre 7 i 9 quilòmetres acabant la volta al passeig marítim, debilitat de contemplar ones...
Els dies que ho faig sola, sense en Biel, al que cuido cada 15 dies, acostumo a dur un llibre, llavors, sec mitja horeta vora el mar i a part de descansar, llegeixo.
Fa uns dies em va passar una cosa que em va impactar, per això ho he deixat "reposar".
Vaig seure després de la caminada al costat de Sant Simó, hi ha un petit parc infantil que a l'hora que jo arribo, al voltant de les 9:30, encara és vuit.
Obro el llibre i veig una nena petita que juga, els ulls em volen cap a ella i ella em fa un somriure, jo, li torno.
Del banc del costat s'aixeca una dona, ràpida agafa la nena i em mira molt seriosa.
La meva cara és de sorpresa total, no entenc què li passa.
Em pregunta què li vull a la nena, que la nena és seva!... jo estic del tot estupefacte!
Em surt del cor la resposta... Sols li he fet un somriure, resposta del seu, no li vull res, tinc 4 fills i filles, 2 joves, 3 néts, 6 germans i germanes i 2 ex marits i no sé quants nebots i nebodes, creus que vull alguna cosa més?
Ella va deixar la nena a poc a poc a terra i molt seriosa es va disculpar. La nena, crec que acostumada a les sortides de la mare, va seguir amb la pala i el cubell com si res, la mare va seure al mateix banc que jo i em va explicar una trista, molt trista, història de maltractaments i assetjament, d'un ex que no paga pensió però se li vol endur la nena. Sols per torturar la mare, que mai ha cuidat la filla.
Està a Mataró de passada, a casa d'una amiga i porta la nena a jugar a primera hora i al vespre. Per por...
Jo, reconec, no sé què dir, per una vegada no tinc paraules.
Les dues mirem la nena, i estem en silenci, la dona està més tranquil·la, li pregunto si li cal alguna cosa, em diu que no, que gràcies i que la perdoni, que per la filla perd el cap...
Jo li vaig que dir que l'entenc, molt bé, però que no pot viure amb aquesta angoixa de manera permanent.
Veig que dels vàters propers surt una noia jove i s'acosta ràpida a nosaltres, li demana amb la mirada qui sóc, ella la calma, és l'amiga que la té recollida, havia tingut una emergència.
Al moment varen marxar, disculpant-se de nou, jo les vaig acomiadar amb un somriure.
No vaig poder llegir, ni mica, de vegades la por de les persones ens poden traspassar la pell, encara estic impactada.
Aquest dia, la meva caminada per Mataró, no va tenir un final agradable.

6 comentaris:

Garbí24 ha dit...

la de llàgrimes i pors que hi ha d'haver darrere aquesta hitòria, injusta com sempre amb els drets més fonamentals de la vida, les llibertats.
Crec que hauries d'haver tingut un final feliç, amb el sol fet de pensar que almenys és viva i potser tot li tornarà a la normalitat.

Relatus ha dit...

Quin malviure, tant de bo puguin passar pàgina aviat

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Observant el món més proper, quasi tot sembla plàcid i feliç, les aparences enganyen, n´ha molta gent atemorida que sap dissimular la angoixa per alegria, la tristor per felicitat, i, després a soles parlen i ploren per posar pau a la seva frustració com a persones.
La violència de gènere te moltes formes i matisos.

Ametlla ha dit...

Ufffff sembla de cine,. La realitat supera la ficció. quin mal cos deixa el teu relat,

Josep ha dit...

Per a conduir un cotxe cal passar un examen, per a educar un fill no.

Conchi ha dit...

Pobre noia!! Deu estar en una angoixa costant i passar- ho molt malament, ja por veure que desprès s'ha confiat a tu amb la seva historia..
Una abraçada Joana.