Final de trajecte...

 

Quan et fas gran, parlo únicament de mi, tens per costum mirar enrere.

Sovint, penses… mare meva, això no ho vaig fer pas bé, i sent com sóc jo, rumio, i si sóc a temps, en parlo, em disculpo si cal, o bé, intento no repetir l’error.

No m’he equivocat ni més ni menys, que la majoria de persones. Això sí, sóc de cor calent i quan em toquen el voraviu, o els fills i filla, aquí ataco sense contemplacions.

Una vegada, fa tants anys que fins i tot fa mandra parlar del tema, un embolic gran gran va fer que em distàncies, i molt, de certes persones, el temps, i els successos a les nostres vides va fer que tornéssim a coincidir, en un espai petit i amb el dolor incrustat a l’ànima.

D’aquí va sortir, per part meva, un intent d’apropar postures, de fet, l’he mantingut fins fa uns dies, ara ja no.

L’orgull, la fredor d’aquesta recepció i paraules que no puc ni digerir ni acceptar, i menys al lloc que varen ser pronunciades, han fet que tanqui aquesta porta de manera definitiva.

No pots demanar afecte quan ets incapaç d’oferir, ni tan sols, un xic de tendresa.

Jo, d’això, en dono sempre. A la fí, és gratis.

Abandonada tota esperança d’apropament, encara que sembli increible, em sento descansada, tranquil·la i saben que he fet els deures, que mai haurà quedat per mi.

Deixo que la resta valorin si han fet el mateix, tant d’orgull i fredor no porten enlloc.

La vida segueix, amb bons amics i amigues, bona part de la família i el dolor queda aparcat, indefinit en un mar d’oblit.

Aquesta és la Joana, i creieu, el resum no és tan dolent. De moment segueixo gaudint de la vida.