Ja se, sona un xic contradictori, però ahir va ser un dia trist, vàrem enterrar la meva tieta Juana que vivia a Zuera, província de Saragossa. Per tant, va ser trist.
Esgotador, fer 700 quilòmetres en 12 hores, doncs és cansat.
La bona companyia, 2 cotxes amb 4 germans/es i una cunyada, amb parada per compartir entrepans, refresc i sopar, ja de tornada, gaire bé a mitja nit, una truita amb una cervesa, mentre recordem....
La nostra tieta Juana, era una dona de molt de caràcter, molt!, estava casada amb el meu tiet Domingo que va morir fa nou anys. Ell era un comunista dels que ja no queden, ecologista i defensor dels menys afavorits, però dels de veritat, no dels de la foto.
Recordàvem, entre autovia, música i algun somriure, quan érem petits, ells eren massovers d'una família rica de Saragossa, els cuidaven la casa, els terrenys, organitzaven la recollida de fruita i a canvi, tenien una casa. Recordàvem els banys a la séquia que passava gaire bé per la porta. Recordàvem les hores de tren per arribar allà i fins i tot els crits de la nostra mare al tren, controlar tanta canalla sola no era senzill.
Recordàvem els préssecs que varem menjar, les peres, tot era nou i diferent, en plena natura.
També recordàvem les dues germanes, la nostra mare Ramona i la tieta Juana rondinar... era estiu....
Amb les nostres cosines ens hem vist poc, les nostres vides, malgrat que paral·leles, han anat per camins diferents, però conservem un gran afecte i estimació.
En dos anys ens hem vist tres vegades, i les tres per funerals. Ahir vaig dir a la meva cosina gran que hem de perdre aquest costum.
Primer va morir el meu cosí, "Minguín" li dèiem de petit. Vàrem fer una expedició cap allà i la diferència amb la d'ahir, és que aquell dia venia en Jaume, el meu germà, mort fa un any i mig.
Llavors va venir la nostra cosina Pilar aquí. Ahir varem fer una altre expedició i he de dir, que malgrat la pena, va ser una bona expedició, vàrem parlar molt, vàrem riure, i fins i tot em varen obligar a escoltar els Chichos!.
De vegades, la mort, té aquestes coses, els records són bons i la companyia també, això fa que tot sigui una mica més lleu.
Aquesta imatge, per mi molt emotiva, mostra els tres germans. La tieta Juana a l'esquerra, en Pascual al centre i la meva mare a la dreta.
La vida ha volgut que marxi primer la més petita.
A la tornada també ens va acompanyar, i animar, el paisatge preciós dels Monegros mentre marxava el dia, un dia que ja forma part de la nostra memòria.
3 comentaris:
Moments com aquest mai no s'obliden. Una abraçada
QUE INPORTANTS QUE SON LES TIETES.......PETONS
Joana, ho sento per la teva tieta, però al menys, l'anada i tornada ha sigut en molt bona companyia.
Una abrazada.
Publica un comentari a l'entrada