Una més i una menys...

Una dona més morta i una menys a patir...
Ni ordres d'allunyament, ni condemnes, ni protecció... de moment, segueixen desamparades i patint. Elles, els fills i les famílies...
Ja van 55 aquest any.... quantes més hauràn de morir perquè algú faci algo contundent i real?.
Sembla que les campanyes no ajuden gaire, fan falta més mitjans, de tot tipus. Mentres, intentarem concienciar i recordar accions com aquesta de Víctor Manuel, mireu el vídeo i a veure qui és el valent que no queda afectat per les imatges, la lletra no te preu.

(Avui estic xuxurría, una punyetera grip em te plaff).

75 anys !!

Avui és un gran dia, bueno, ho va ser fa ja 75 anys, però avui, jo que soc aqui, ho vull celebrar.

Fa 75 anys de l'aprovació del sufragi femení, o el que és el mateix, del vot de les dones a Espanya.

No va ser sencill, llavors hi habia 3 diputades al Parlament i dues, Clara Campoamor i Victòria Kent, les dues, grans dones, defensaven postures diferents, poques i discrepants... em recorda un passat recient al PSC de Mataró, crear algo tan sencill i efectiu com la Secretaría de la Dona, va posar en contra de les que ho duiem a algunes insignes senyores benestants de l'Agrupació...., però no sols ho varem aconsseguir, ara mateix és una de les seccions del PSC que funciona millor i més activa.

Per sort, va guanyar Campoamor i el resultat, justet però suficient va permetre que les dones votessin l'any 1933 per primer cop.

Admeto que admiro les dones que lluitaven llavors, ni que les primeres en demanar-ho varen ser molt dures i fins i tot violentes, varen viure situacions terribles. Les Angleses varen ser alimentades durant les vagues de fam, de manera terrible, amb uns tubs fastigosos, a la força i de manera brutal. Eren considerades boges i tractades com a tals, apart del típic i vil masclisme que consideraba que eren unes histèriques.

Viure aquella època tenia que ser, malgrat tot, emocionant.

Un diputat va dir aquella memorable jornada, tal com diu avui El Mundo, (per cert en un molt bon artícle): La dona espanyola, deia per la seva banda el republicà radical José Álvarez Boylla, mereix tota classe de respectes com mestressa i educadora dels seus fills, però "com política és retardataria, és retrògrada, encara no s'ha separat de la influència de la sagristia i del confessionari".

Si visqués ara mateix fliparía de veure com hem evolucionat i avançat, que ara som molt més modernes i avançades d'idees que no pas ells. No eren pas retròguedes les dones, estaven, sencillament, sotmeses.

Avui, com tantes altres vegades, hauria volgut ser a Madrid i anar al concert que han organitzat per conmemorar aquesta data, no ha pogut ser...

Estar tendreta...

Fa temps, deu fer més de dos anys, vaig fer un escrit que a mi em va semblar molt maco.

Un escrit on explicava una prova que vaig fer un diumenge al matí, sortir al carrer i mirar quantes abraçades podia rebre. N'estaba, bueno, crec que sempre n'estic, necessitada. La veritat és que l'experiment no va anar malament, deunidor la gent que entre sorpresa i divertida, afectuosa en algun moment, em va abraçar amb un somriure quan vaig explicar l'experiment.

Avui he vist aquest vídeo i l'he trobat magnífic. Una abraçada, sempre, però sempre, és ben rebuda. M'en doneu una?.

Me acercaré a tu espalda con ternura

reclinando en el hombro mi barbilla,

rozaré suavemente tu mejilla,

y anudarán mis brazos tu cintura.

Francisco Alvarez Hidalgo

Quina por...

Qui diu que amb l'edat marxen les pors?, a mi, amb aquestes imatges i d'altres similars, em tornen totes les pors.
Espanya no està lliure de feixistes i personajillos anti democràtics. I aquests on s'amaguen?, doncs d'arrera de tipejos com l'Aznar, així de senzill.
Quin perill corre la Llibertat d'expressió en mans com aquestes...
La crònica de El Periodico de Catalunya val la pena. La foto és de El Mundo, sols perquè és veu millor. La seva crònica, com sempre, sembla escrita des de l'espai, o potser son de la "corda".

Ahir em va visitar el futur....

Ahir vaig viure una d'aquestes estones, segons casi, que no em perderia per rés del mon, un d'aquests instants que m'adono de lo important que és viure el dia a dia dels fills i filles i perdre's el mínim possible de la seva infantesa, dura tant poquet...

En Martí, el meu petit, 9 anys de pre pubertat intensa. Dina a l'esola casi cada dia, queda lluny i a l'Anxaneta és menja bé, sense cap dubte.

Però ara que ja és més gran, m'ha demanat venir un dia a dinar i ve els dimecres. Passem estones divertides i simpàtiques tots dos dinant.

Ahir, per primer cop, el va venir a buscar una amiga, per anar junts a l'escola a les 3. Ella truca, jo obro la porta, em mira timidament i pregunta per en Martí. La faig passar i intento que ell em senti com el crido, mentre es renta les dents i té posat el Canto del Loco a tota pastilla al bany.

Ella somriu, mira a terra i fà girar un peu... és tot tan tendret...

Ell surt i pregunta a veu de pito ... què passa mamaaaaaaaaaaaaaaaa... treu el cap per el forat de l'escala i la veu... ella es va posar vermella!!!.

Ell canvia la cara, i baixa poc a poc l'escala, la mira, em mira i jo penso.. avui no tinc petó de despedida...

No es miren, tots dos giren el peu i miren a terra. Recullen les carteres i surten, ella diu adèu.. baixet baixet... ell em dona un petó ràpid com el que no vol i surten disparats per la porta.

Es giren els dos i amb la mà em diuen adèu. Caminen juntets i és diuen coses a l'orella.

Tanco la porta i penso... bé, és el darrer, el petit, quantes visites tindrem fins el dia que sigui ella qui pugi les escales i tanquin la porta de l'habitació d'ell?.

Ahir, el futur, va trucar a la porta en forma femenina i tinc un atac de mamitis!!!.

Polítics que desencanten....

Sovint passa, diuen una cosa i en fan una altre, Aznar és un referent clar de mentider. Però avui les meves lletres son per un col·lega seu, Toni Blair.

Quan va ser escollit com a Lider dels Laboristes, com a Primer Ministre, vaig pensar, per fí!, un progre "d'esquerres" a Anglaterra. Bueno... esquerres esquerres.... lo més semblat possible.

Crec que la seva millor fita va ser ajudar a la Pau a Irlanda del Nort, això si, però la resta...

Ha sigut un cadell a mans d'en Bush, un pardillo com l'Aznar, allà a las Azores vaig veure ben clar, que aquest "senyor" era un blufff.

Els seus soldats moren a l'Iraq per un seguit de mentides, que tant ell com Aznar varen donar als seus ciutadans i ciutadanes.

Va presesntar una cosa molt mona que duia per nom: El modelo para el Siglo XXI, tenia que trobar: treball per els que puguin treballar i seguretat per els que no poden. No ha complert, com en Bush, les ajudes socials han disminuit per ajudar a pagar una guerra il·legal i brutal.

No parlaré de les tonteries estètiques que ell i la seva dona han fet, això ja és ridícul, però no ha estat un polític a l'alçada del càrrec. Imagino que ara es dedicarà, com el "poca cosa" a fer conferències i dir tonteries i a canvi, guanyar una pasta gansa.

Desencat total, ara, ja ni els que semblen d'esquerres ho son... espero que aqui no condeixi l'exemple...

Somnis eròtics....

De vegades m'agradaria poder interpretar els somnis, ni que potser millor que no ho faci, ves a saber si m'agradaria el resultat d'aquestes interpretacions...

No acostumo a somiar, dec ser massa pragmàtica o realista, no se.

El cas és que la nit ha tingut dos temps i estic cansada de tant com he treballat.... :)

El primer, he somiat que cuinaba, hores i hores, per uns convidats que no venien, cosa que ha provocat, apart de la meva emprenyamenta, convidar gent desconeguda per poder acabar el menjar.

M'he llevat amb molta set, i he tornat al llit.

La segona part de la nit, he tingut un somni, que de tendret i afectuós, ha passat a ser eròtic, eroticofestivo vaja... un somni d'aquells que de fer·se realitat seria un gust. Tan feliç i relaxada estava que quan ha sonat el despertador, de l'impacte, no podia recordar amb qui habia sigut el somni, si d'alguna cosa estic segura era que "l'invasor" nocturn era conegut...

Després de dos cafés i un entrepà, per fi ha vingut al meu cap qui era l'autor d'un somni tan maco... i puneytes! si és conegut i no sols això, el tracto sovint i a més, és molt jovenet i per acabar d'amanir el tema el veuré aviat i em pregunto.... em posaré vermella?... quina por, perquè estic ben segura que si!!. I com ho explico?, no és pas un mite sexual per mi, és un amic!. No se si tindria que estar avergonyida o no..., ben pensat... NO.

En fi, lo dit, m'agradaria saber per quin motiu somiem coses així, més que rés per evitar les temptacions...

Català & Castellà...

DSCN0890
Originally uploaded by esaenzes.

Ayer en Barcelona se vivió un acto más de intolerancia, de "pueblerinismo", de catetos convencidos.

Elvira Lindo, escritora y mujer activa, estaba invitada a pronunciar el pregón de la Fiesta Mayor de la Mercè. Este, el pregón, lo pronunció en castellano, su lengua. Y los cuatro catetos "patrioteros" y ignorantes, catalufos de mente cerrada y obtusa, no dejaron que el mismo se escuchara como debiera.

Siempre hemos presumido los catalanes de ser un pais abierto, de mente moderna y actual, donde la gente se siente bién acogida i respetada. No nos importa de donde venga, ni qué lengua habla y ahora va a resultar que por ser de Madrid no se la va a respetar igual?.

Ofrezco esta flor, preciosa por cierto, cuyo autor he descubierto estos dias en Flickr y esaenzes me da permiso para utilizar, a Elvira, de la cual solo he leido Tinto de Verano y pasé un buén rato con él, me gustaría decirle que no tenga en cuenta esa actuación pueblerina de ayer, que aqui en Catalunya somos mucho más sociables y cosmopolitas que lo que ella presenció ayer.

Por cierto, si los "señores" de ERC no estaban de acuerdo en el pregón, porqué fueron al mismo?, para montar en numerito?, no son dignos del cargo que representan con esa actitud, hay que saber estar hombre!.... que tristes son algunos a veces!!.

-Hoy hice este post en castellano porque a mi no me salen granitos cuando lo hago :) -

Hipocresia o saber estar?

Quina pregunteta no?.

Resulta que en la societat que vivim, fa cent anys imagino que passaba el mateix, no "queda bé" mostrar les nostres emocions.

Plorar, per exemple, s'ha de fer en la intimitat. Si plores en un moment donat, per una música en concret, una poesia, l'abraçada d'algú que sap que no estás en un bon moment, el petó d'un fill, una pel·licula, una canço que et dugui a un instant viscut, pot fer sortir les llàgrimes amb molta facilitat.

Però si no estic bé, perquè no puc reclamar aquesta atenció?, he de fer veure que estic a los mundos de Yupi?, doncs no!. Si necesito un petò el demano i si vull uns braços que m'arribin tota, cosa gens sencilla, doncs els busco i no penso si quedo bé o no, penso en alleugerir les meves penes del moment.

Una altre hipocresía, és quan estàs enfadat amb la teva parella, si en tens, és clar. L'has de fer quedar bé a toda costa. Sovint hem rigut amb les amigues sobre aquest tema.... oi noia... que el meu home és molt mascle eehhhh...., ni que ens facin malbé la vida, en públic sempre intentem dissimular. Les dones tenim tendències d'aquestes, els protegim, els hi fem de mares, i els fem quedar bé.

Alguna de vosaltres s'imagina al mig d'un sopar preguntar al maromo per quin motiu fà quinza dies que no feu l'amor i ronca com un porc?.... ja us ho dic jo... no..., perqué sabem estar, la majoria, és clar.

Jo, que soc així de passional i els meus ulls delaten sempre el meu estat, (un amic em va dir que quan estic emprenyada els meus ulls son foc viu), passo d'aquests convencionalismes i quan estic emprenyada és molt evident, i quan soc feliç també.

Terme mig?... i de què serveix?. És clar que no sempre estic emprenyada o feliç, de vegades estic preocupada, estic relaxada, estic tranquileta, estic enamorada, de vegades...

Joies trobades...

He dit més d'una vegada, que per sort per mi, el ciberespai, no em deixa de sorprendre. Trobo línies, que bò i no ser d'amor, que de vegades ho son, remouen dins meu alguna cosa....
Avui he quedat sense paraules davant un escrit al blog de Imagina-ción.
Us aconsello que el llegiu, expressa tal com jo veig, ara mateix, el tema de la política.
Feu una ullada, val la pena.
La Pinza Nacionalista de los Barones.

Barons i baronets.......

Sempre que he sentit aquest títol al meu voltant, he tingut una esgarrifança.
No m'agrada el que implica la paraula.
Reconec que fa anys, bastants per cert, era fan d'Alfonso Guerra i molt. No he conegut ningú amb una dialèctica més ràpida i punyent. Ningú més incisiu i directe. M'apassionava. No tenim ningú, ara mateix amb la seva agilitat verbal.
Vaig llegir les seves memòries, el volum primer i em va encantar, àgil i ràpid et senties transportat a l'Espanya de la seva joventut, de les primeres reivindicacions... en fi, em segueix agradant la seva llengua viperina, però ha perdut una mica el seu encant per mi.
El dia que va dir, més o menys, nos hemos cepillado el Estatuto, vaig deixar de sentir admiració per ell.
Bé, el tema Barones, perquè noi, què vols que digui.... son una sèrie de popes, la majoria dels quals han perdut el contacte amb la militància, amb les bases, entre les quals m'identifico, fan política de saló i jo valoro els que fan política de carrer, els despatxos pels funcionaris i secretàries com jo mateixa.
Potser per ser tan republicana aquesta paraula m'ofèn, ni que molt em temo que més aviat sona a poder a l'ombra... i a mi, les ombres encara em fan certa por...
Total, sembla que després que hagi plegat l'Ibarra, per cert, ho he celebrat, doncs comença a quedar gent més nova, gent que no se sent, ni ha de ser, intocable.
Sóc i seré Socialista, del PSC, perquè el fet diferencial existeix, aquí fem una altra política, fan... que jo no en sóc de política. A mi, aquella famosa frase.... qui es mou no surt a la foto.... doncs millor, surto fatal a les fotos, apart que no en tinc cap ganes! I vull poder dir el què sento, tal com raja.
Barónes i Baroncillos, aquests no calen.

Home i dona, amistat?. Persones amb encant...

Sovint hem debatut les meves amigues i jo, sobre si és possible una amistat Home&Dona i sovint em quedo sola defensant el sí, un sí contundent i estudiat, un Sí viscut i real.
Jo se que és possible, tinc un amic, entre d'altres, no tinc sols aquest, però ell és especiàl, ell és, l'amic.
Antoni, es diu Antoni. Compartim el nostre amor per la muntanya i el mar, per els bons restaurants i les llargues xerrades, compartim ideals i tendreses...
Ens varem coneixer d'una manera una mica estranya, ell va veure el meu mail en un foro, em va felicitar el Nadal, ara farà ja tres anys, jo vaig respondre, una mica tard però ho vaig fer..., després uns mesos després un dinar a un Xinés, a ell li encanta, i fins avui.
L'Antoni te casi 14 anys més que jo i recordo les vegades que li vaig escriure, de fet tinc guardats gaire bé tots els mails que m'ha enviat, li vaig dir ben clar que no buscaba ni lligar, ni sexe ni parella. Ja havia quedat saturada d'amor jo, sols volia coneixer gent, parlar...
L'Antoni sap escoltar, va respectar des de el primer moment les meves condicions i ens hem vist regularment, cada dos mesos, més o menys. Hem fet excursions, recordo amb especial afecte la del Montseny, hem dinat, sopat i he conegut la seva mare. Ell ha conegut els meus fills i l'estimo, és un amic gran com ell sol.

Ara està enamorat, i m'agrada veure aquesta llum especial als seus ulls, aquest somriure de picardía, aquesta certa vergonya que transpira, com la dels amors de pubertat, certa inocència i dolçor. Conec la seva xicota i sap que som amics, sap que pot confiar. Ara farem un "trio" en un dinar, però jo, que l'estimo i soc egoïsta, vull seguir amb els nostres sopars i les nostres escapadetes, ni que aquestes acabin al mig de la Riera d'Arenys de Munt envoltats d'aigua!.

Per això, jo, que presumeixo de tenir bons amics i amigues, defenso que un home i una dona poden ser amics, sense complicacions, sense sexe i sobretot, amb molt d'afecte, una amistat de cor, Republicà, això sí!.

Benedicto o Beneït?

Este Papa de Roma, ya prometía en sus inicios como tal. Su pasado, nada limpio, no nos engañemos y sus "maneras", ya prometían.

Hay un refrán que dice, más o menos, La mujer del César no solo ha de ser honrada, sino parecerlo..., ni qué es un refrán machista, vale para este caso en concreto.

La persona que representa a tantísimos millones de personas, en el aspecto espiritual, debe ser conciliador, debe ser pacífico, debe dar ejemplo, debe ser humilde, debe al fin y al cabo, saber estar. Pero no, son los censores más efectivos, antidemocráticos y contrarios a cualquier mejora, vease si no su aversión a los preservativos, ni que cueste la vida a miles de personas no utilizarlo.

No hace falta, pero voy a recordar a mi respetable público, que soy atea convencida, asi que a mi, no me representa.

¿Cómo ha podido utilizar una frase del siglo XIV?, precisamente después de las Cruzadas, guerras "Santas", La Inquisición, la "caza" del Judio, etc...., tantas y tantas barbaridades ha cometido la Iglesia Católica que algo de modéstia debería tener y no juzgar la paja en ojo ajeno!.

Nunca puedo defender ningún tipo de violéncia, nunca. Pero justo ahora, que Oriente Medio está cómo está, justo ahora que Bush pone en sus discursos que tiene a Diós de si lado...., me gustaría saber qué Diós puede hacer esa barbaridad!. Justo ahora que conviene serenar los ánimos y conciliar, dialogar y hablar... este va y suelta esa tontería de frase. Debería leerse La Catedral del Mar i algún libro de história y ver lo qué hacían los Dominicos y Franciscanos en esa época y por ordenes directas del Papa.

No se puede decirque que los Musulmanes, todos, son violentos, ni siquiera insinuarlo. Están los terroristas, sin duda, los extremistas. Pero no olvidemos que NO son mayoría, que muchos musulmanes viven la guerra con un enorme sufrimiento y no por eso ponen coches bomba. Acaso la mayoría de muertos en Bagdad son terroristas?.. NO. Son personas cómo nosotros, intentando buscar un trabajo y alimentos para sus familias.

Tanta Santidad debería servirle para medir sus palabras, para poder pedir perdón cuando hace falta y le ha costado... muchisimo!. Quizás si se dedicara a lo que debería, según su religión, ayudar a los pobres y necesitados, en lugar de vivir con tanta pompa y boato... quizás, solo quizás, podríamos volver a creer...

(He fet un post en castellà per la Angelines, que és castellana, ara sols falta que sigui creient!).

Restes d'estiu...

S'acaba l'estiu, per fi, plou i refresca, ara ve lo bò per mi...., la tardor, cap època de l'any soc més feliç que aquesta, ni que aquest any ve amb una campanya electoral... que no em dona trempera... què hi farem.
Aquest estiu ha estat bò, algun problema que altre, amb quatre fills és normal, però bastant tranquilet.
Jo, he estat reivindicativa, una mica irònica, feminista i tendreta...., el resultat de certes queixes ha estat divers..
Per un costat, el tema del rebut de la Companya d'aigües, doncs em va trucar el seu President, en Rafael, no em va convencer i va tractar que em sentis culpable si no pagaba, va argumentar que ho tindrien que pagar la resta de ciutadans i ciutadanes.... en fí, després de pensar.hi molt varem parlar amb el propietari, vaig pensar que tots els edificis han de tenir un segur, i així ha estat, a la fi, la factura s'ha "rebaixat" a gaire bé 400€, però no pagarem nosaltres, era del tot injust!.
El tema de la queixa del Mataró Bus, han passat més de tres setmanes i ningú ha respirat. Em sap greu, més que rés, perqué a totes les parades del bus, tenen un anunci què diu més o menys... Per qualsevol queixa o suggeriment sobre el Mataróbus, truqui al 010 de l'Ajuntament de Mataró. Aquest servei, el 010, funciona molt bé, va ser un gran encert la seva creació, però amb sinceritat, si gasteu diners per trucar i fer una queixa d'aquest servei de bus, no ho feu, serà tirar els diners, el Mataróbus ignora les mateixes.
Per acabar una mica aquest petit recorregut, ahir vaig tenir la gran sort que la Joana Pol trobés el meu bloc per casualitat, he visitat el seu i és fantàstic, ja he apuntat el nom d'un llibre escrit per ella a veure si el trobo. Escriu de maravella.
I és que en aquest ciber mon, sovint, trobo joies precioses!.

El Meme de la Núria...

La Núria, amiga i companya, em fa arribar un nou Meme. No serà sencill respondre, he de rumiar una mica, però ho faré, ella, si no ho faig, em pronostica certes "desgràcies" i és evident que em tinc que curar en salut!.

He d'escollir el millor post del meu blog, almenys. el millor per mi. No se si queda una mica pedant, però intento respondre amb sinceritat.

He trigat una estona a decidir, alguns d'aquests post els tinc un afecte espècial, potser per la passió que he posat a escriure'ls, potser algun hi he posat molt de mi mateixa, de com veig el present, de lo molt que les injusticies m'afecten , alguns irònics, alguns tendrets, d'altres afectuosos, també algun reivindicatiu de "volum", un de sensual...., algun escrit amb el cor, el meu, aquest de la foto.... i com no... un un de sexe...., aquest serà l'escollit.

Primer, perquè si no estic equivocada, és el què va provocar més reaccions i respostes, segona, perquè mentre ho escrivia, ja era conscient que als homes no els agradaria massa...., ja sebeu, aquell punt meu feminista, vaig gaudir como una enana mentres ho feia... :).

Aixi que el post que més m'agrada, almenys fins avui duu per nom.... Avui va de sexe!

Per no ser menys, ni patir conseqüències dolentes, passo el meme a:

La Columna

Rafa

Ricard Blasco

Arare

Vinga, no sigueu dolents i respongueu!.

Conciliem?

Aquests dies estic llegint un llibre que per el seu nom, pot induir a equivocs, Querido Imbécil, el títol pot sonar a feminisme d'estar per casa, fins i tot quan la meva amiga Alfonsa m'el va deixar, vaig fer cara de de ja veurem..., és feminista, no diré que no, però argumenta com pocs la situació real de l'Espanya actual i sobre tot, la situació "sicològica" dels homes de més de 40 i 50 anys, educats per ser el "mascle".

Però estic descobrint algunes coses que han cridat la meva atenció i molt.

Al PSC, sovint, es parla de Conciliar la vida familiar, l'Executiva Nacional, va aprovar un document que porta per nom Pacte del Temps.

L'he llegit i la veritat, està molt bé, una altre cosa és portar aquestes propostes a la vida real, al dia a dia.

Les reunions segueixen sent al vespre, els dissabtes i diumenges fins i tot, poc conciliem així...

Llegeixo en aquest llibre que el ministre Jordi Sevilla, ha estat un dels impulsors de les lleis sobre conciliació. Va ser pare una mica tard, als 39 anys, llavors era cap de Gabinet d'en Pedro Solbes i va dir al mateix que donat que acabava d'adoptar una criatura, volía dimitir, en Solbes li va dir que no, que quin era el problema i ell, en Sevilla sols va respondre, vull banyar cada dia al meu fill.... (quin encant d'home)....en Solbes va acordar amb ell que podia plegar cada dia a les 7 de la tarda per fer.ho.

Ell és va donar compte desseguida de lo difícil que és conciliar vida laboral i familiar i ell mateix admet que les dones encara ho tenen pitjor. D'aqui va sortir el primer esbós de la nova llei.

Cins anys després, va adoptar dues criatures més i ja era diputat, va parlar amb Zapatero i li va demanar un permís de paternitat de 10 dies, què ell li va concedir, pero digueu-me, quants homes ho han fet?, segueixen pensat que tenir un fill és cosa de les dones?, parirlo si, però el camí és molt més llarc i creieu... no son conscients del que es perden...

Quants estan al cas de quin dia fà piscina el seu fill o filla?, quin material ha de portar?, queden ous a la nevera? i sabó per la rentadora?.

Queda molt i molt per fer, i està bé fer documents per impulsar tot això, però queda molt de camí i som moltes les que renunciem a tenir una vida política o social per poder estar al costat dels nostres fills i filles. Jo soc de les que pensen... jo l'he volgut tenir, jo el cuido..... però no és sols meu no?.

Aquest llibre està millor que no pensava.

Inocència...

Inocència...
Originally uploaded by Mandarina1.

De vegades, mirar enrere, molt enrere, dóna vertígen, però és bonic.
Mireu bé, no tindreu cap més ocasió de veure la Joana amb minifandilles!. Estava maca no?.

Avui tocava alguna cosa tendreta.... massa estrès i nervis aquesta setmana.

Distància

Cada tarda estenc les fotos

d'aquell vespre assenyalati,

furgant endins

per fer blanes les imatges,

intento copsar les sensacions

del moment recollit.

Les empremtes dels meus dits s'hi veuen

sobretot en aquella

on puc sentir-te més proper.

Després, però, m'adono

que ets massa lluny

perquè els teus ulls allargassats

em facin reviure la frisor

per posseir-te,

i comprenc que, insondable,

altra volta la distància ha vençut.

rcomes

L'Espanya rància i de "pandereta"...

Qui diu que a Espanya ja no tenim extrema-dreta?, qui diu que no queden feixistes?.... en queden i una de les proves evidents és ara mateix a Madrid, aquesta ciutat que tant m'agrada, on he passat tan bones estones i he fet llargues passejades....

No entra en el meu cap, tan cansat de discutir aquests dies, el què ha passat amb en Rubianes, això té un nom, clar i dur, censura!, brutal i directe.

He vist a Rubianes sols un cop, vaig sortir del teatre amb les mandíbules dolorides de tan com vaig riure, imagino que principalment per ser d'esquerres ho vaig passar tant bé.

Com pot ser que encara passi això?, 30 anys després d'iniciar aquesta la nostra democràcia, que encara es censuri un actor per dir el què pensa?, i la tan cacareada Llibertat d'expressió on queda?.... a terra, si senyors i senyores, queda a terra i plena de merda!.

Quan Gallardón va casar una parella gai a Madrid, ara abans de l'estiu, per uns moments vaig pensar que ja era hora que algú del PP no fos tant carcamal, però noi, va ser un bluff, és tant carcamal com tots els seus companys, timonazo a la derecha, és clar... venen eleccions municipals..., va dir alt i clar... Ni Pepe Rubianes ni ningun espectáculo suyo pisarían el escenario del Teatro Español, propiedad del Ayuntamiento o teatros de la Comunidad de Madrid.

Vaig entendre Rubianes al mateix moment que es va expressar, quan parlava de la España de mierda, vaig entendre que parlava de faixistes, dels que varen matar tanta gent a la guerra civil, altra cosa és la interpretació que alguns li han volgut donar.

Espero, de tot cor, que Mario Gas, gran professional, dimiteixi, no pot de cap manera donar suport al feixisme mantenint el càrrec.

M'agradarà veure ara tots aquests modernos de Madrid, que cobren subvencions i tal... defensar en Pepe Rubianes, gran professional i amb una trajectòria immillorable. Se li calenta la boca ho sé, però quantes vegades hauria volgut jo tenir el valor de dir tot pel seu nom... com ho fa ell.

Pepe, estic amb tu, endavant les atxes i no decaiguis, els fatxendes no han de poder amb tu!.

(Em penso que agafaré una llaga d'estómac, a veure si demà puc escriure alguna cosa que no m'enfadi....).

L'estafa del segle....

Els usuaris i usuaries, massa sovint, tenim la sensació que ens estafen, que ens prenen el pèl i pocs cop aconsseguim treure l'aigua clara.

Vaig explicar la queixa del Mataróbus, a dia d'avui, més de 15 dies després, ningú s'ha dignat respondre la mateixa, no se per quin motiu no m'estranya ni mica.

Avui, el meu fill, que viu en un pis de lloguer a l'Avinguda d'Amèrica, el desperta la persona que fa lectures de contadors de la companya d'Aigues de Mataró i li comunica que en algun lloc de la seva línia d'aigua i ha un escapament, què tindrà una factura de 500€. Ell, el meu fill li pregunta on cony és aquesta fuita si no és veu, l'altre li diu que la companya no és fa responsable de la mateixa, malgrat que l'escapament és a la canonada que entra a l'edifici.

El meu fill em truca i comencem a fer preguntes aqui i allà. Com és evident, la companya diu que no paguen i nosaltres ens preguntem com haviem de saber que hi havia una fuita si no és veu.

He fet que el meu fill truqués a l'OCU, allà li diuen que truqui a la Generalitat. Allà li diuen que ni parlar.ne, que ha de pagar la companya, que hi vagi i demani un full de reclamació, i que els truqui per qualsevol dubte, Per fi algú ens aten amablement!.

Ell ha anat a la companya i la única cosa que li diuen és que li faran un preu "especial", donat que no és malversació, si no una fuita...

És a dir, rés de rés del que diuen a la Generalitat, ha pagar i callar!.

Li han ofert de borrar el compte on paga els rebuts i que quan arribi la lectura de consum, li ofereixen fraccionar la factura.

No entenc rés, llavors aquesta magnifica companya de què és fà càrrec?, no fa manteniment de les canonades, no detecta un consum excessiu de la mateixa, l'únic objectiu és cobrar un rebut, desorbitat i del tot injust, a un noi de 23 anys, que està a l'atur i que no te CAP responsabilitat sobre l'avaría.

No tenim prou dels preus excessius què paguem d'aigua, molts més impostos que consum, a sobre, si tens un problema paga i calla!.

De veritat que cada dia entenc menys com funciona tot, pero insistirem, no acceptem la callada por respuesta.

Restem impasibles?

Cada dia, gaire bé, cada dia, una dona més, morta, o segons com és miri, una dona menys a sofrir...

S'han dit tantes coses sobre els maltractaments, s'ha escrit, legislat, condemnat, ajudat, oblidat..

No puc estar impasible devant de cap sofriment, sigui a la tele, sigui llegit a premsa, no quedo mai impasible.

Ahir al vespre, al llit, a les fosques pensava en aquest tema, pensava quina solució pot tenir. Ja s'han apujat les condemnes, però rés. Les ordres d'allunyament no serveixen de rés, les trenquen i tan tranquilets.

Recordava, estirada al llit i acalorada, la nit era massa templada per el meu gust, i no podia dormir, recordava situacions i moments viscuts, testimonis escoltats d'amigues properes, la por i el pànic, casi sempre el patiment per els fills i filles.

Em va venir al cap una cosa que va fer en Bono ja fa molt de temps, va fer publicar nom i cognoms del maltractador. És conegut que Bono i jo som com la nit i el dia, no coincidim ni per anar a dormir, però aquest cop i crec que ha estat l'únic, jo ampliaria aquesta decisió, no sols publicaria el seu nom, cognoms, adreça, també la seva foto, a primera plana de la premsa, ara es limiten a posar les inicials, fixa't, posen el nom de la maltractada o morta i ells sols les inicials, fins i tot en la mort discriminació.

No cal dir que hem va costar dormir-me, vaig donar tantes voltes al tema que fins i tot vaig pensar si no seria oportú tallar algun dit o alguna mà.... no soc gens violenta però aquest tema ja em te molt més que revelada. M'empipo quan veig a la tele la frivolitat d'algunes "famosillas" amb aquest tema, les dones que ho pateixen deuen estar més que indignades d'aquest mercadeig de diners i de com és frivolitza amb el tema.

La Núria va fer un post encertadisim sobre aquest tema, escrivim i ho sentim com si fos en pell pròpia, no savem què més és pot fer, però algú ha de trobar la solució.

I ja son 50 les dones mortes a mans de qui tant els estimen... parelles o ex parelles, tant és no?.

Recordo ara una petita anècdota.... el primer cop que em vaig casar, ja fa més de.... ufff ho deixem..., el meu pare va dir a la meva parella d'aquell moment... aqui la tens, a veure si tu la poses al bon camí, jo no he pogut, és massa impulsiva i decidida, si has de fer servir mà dura tu mateix!. Ell, el futur marit que encara no ho era, home intel·ligent, li va respondre, a la seva filla, jo li donaria una, però ella a mi 25!. En aquell moment vaig veure que ja em coneixia prou...

En fi, no baixem la guàrdia, ajudem si podem, moltes vegades preferim apujar la tele i veure els Simpson que no pensar si els crits de la veina son de dolor.

PD. Mentre escrivia aquest post, acaba de ser assasinada una altre dona a Granada, son ja 51.... y subiendo.

Como han pasado los años....

Diu la canço...

Como han pasado los años

como cambiaron las cosas...

Ahir vaig poder comprovar que no han canviat gaire...

Vaig anar a ballar amb dues amigues, el lloc escollit, la sala Tango del carrer Diputació, a Barcelona.

La sala plena de goma gom, calor elevada y la musica... bueno, pachanguera però suportable. Els dissabtes al vespre, no se si altres dies també, toca una Orquesta, la d'ahir, francament, no valia gaire, no seguien massa bé la lletra de les cançons i les veus... fluixes, molt fluixes, això si, les dues noies molt mones.

Quan dic que no han canviat gaire les coses em refereixo al "mercat de la carn". Les noies, no ens enganyem, senyores ja, tal com fà 50 anys, assegudes, ells van passant i mirant, tu ets la mercaderia, mirades del tot indiscretes i gens disimulades, diria que impúdiques i tot. M'he preguntat moltes vegades com es sentirien ells si nosaltres fesim el mateix, vaja, erem uns bistecs aseguts en un sofà, esperant el mascle. Què poc m'agrada aquesta sensació!.

Ahir, que vaig decidir lluir un escot, no massa pronunciat però l'abundància ja se sap, doncs noi la meva cara no existia, mirades directes a la pitrera i jo, que tinc aquest caràcter... mirades de mala llet directes.

He pogut comprovar una cosa, això que varem ser allà poc més de dues hores, pocs homes aguanten una mirada directa d'una dona, disimules completament, fan com si rés i fugen.

Un home va treure a ballar una de les meves amigues, quan la va veure dreta, ella és alta, va fugir sense dir ni adèu!. Per sort ella i les altres dues ens ho varem agafar rient.

En fi, què això de sortir a "lligar", no ha canviat ni una mica, els homes interessants mai hi son a les discos.

En queden no?.

Habran pasado los años

pero el tiempo no a podido

hacer que pase lo nuestro...

Son i som...persones....

Avui, tot escoltant la Cadena Ser, mentre em dutxava traquil·lament, expliquen que la Diana Garrigosa, dona de Pasqual Maragall, s'ha donat de baixa del PSC, després de mitja vida de ser.ho.

Ells, els comentaristes, com és natural, deien si en Pasqual està "rebotat", que si aquestes declaracions què fa no les tindria que fer... etc...., siguem organics venien a dir, amb el fàstic que això em fa a mi.

I jo l'entenc, entenc en Pasqual, no l'han tractat com mereix una persona que ha dedicat tota la seva vida al PSC, siguem sincers i diguem les coses per el seu nom, no han estat correctes.

Només les persones que viuen molt d'aprop la vida d'un polític, saben lo dura que és aquesta tasca, els dies què falten de casa, les hores de dia i nit que no hi son. Els caps de setmana què han de passar les seves parelles, soles, amb la canalla si en tenen. Parlo, com no, dels polítics bons, dels que creuen en la seva feina, creieu que no és gens sencill ser parella d'un d'ells. Per això, quan sento la crítica fàcil que diu... estos viven del chollo....., m'empipo, ara controlo millor, però fa uns anys agafaba una mala llet considerable.

Al que anava, en Maragall demana una cosa què ja fa anys també dic jo, el PSC mai tenia que haver deixat el seu Grup Parlamentari Socialista i Català, va ser un error i algun dia això s'ha d'arreclar, potser trigarem, però confío que passi, potser no ha escollit el millor moment, qui ho sap, però te raó, això no li podem negar.

Entenc la Diana, l'entenc perfectament, després de tantes absències, de tants anys de dedicació, de ser criticada per si vestia o no com el que es veia obligada a ser, dona d'un President, entenc el seu desencant i la seva decisió, potser si va trobar, potser una dona discreta com ha estat ella ningú li va demanar si ho volia, a la fí, el polític és ell. Ni que no la comparteixo, la seva decisió de deixar el PSC, jo no ho faria, jo no soc de les que baixen del carro, si no estic d'acord amb alguna cosa, vaig a una Assemblea i ho dic, potser no agrada, però la meva part de militant em demana defensar el què jo vull, encara què potser, aquesta opció també li cansa, també entenc això.

Molts cops he comentat que no és tracten bé les persones, no ens pot fallar la part delicada, la part del tu a tu, mai hem d'oblidar els anys viscuts i treballats, la dedicació, sempre, però sempre, hem de ser agraïts, aquest cop, s'han oblidat que en Pascual, i estic segura que la Diana també, eren feliços a Roma, recordeu?.

Has tornat... per fi...

Dibuix de Jmora.

Fa dues setmanes què no sabia rés de tu, he estat una mica desanimada, una mica plaf. He pensat que era per tornar a la feina, aquesta famosa depressió postvacacional, no li havia donat més importància fins que ahir et vaig veure, el meu cor va començar a bategar més ràpid, un cúmul d'emocions i transpiracions varen afectar el meu cos, la emoció era evident i vaig mirar al meu voltant per si algú s'habia adonat de lo feliç que em sentia en aquell moment.

Tu allà parlant darrera un faristol, tot el teu voltant de color taronja, irradiaves una llum especial.

Fa més de dues setmanes que no et veia, des de aquells dies de calor i foc inténs i per fi has tornat.

Mariano, has tornat al costat d'aquest passat que voleu esborrar, Fraga, has tornat a dir aquestes coses que encenen el meu esperit, les teves paraules mai em deixen indiferent, sempre provoques alguna cosa en mi, normalment és mala llet, no ens enganyem.

Per fi ha acabat l'estiu, en Mariano ha tornat i jo.... jo ja tinc l'armament preparat!, i és que Mariano..... me pones!.

Pd: Donat que algú ha pensat que en Rajoy meponedeesamaneraquetantomegusta, faig un petit afegitó, Mariano me pones.... de los nervios!.

¡No Más Violencia!

¡No Más Violencia!
Vídeo enviado por memmoria

Vídeo impresionant què acabo de veure al blog de Imagina-ción, sobren les paraules, us aconsello llegiu el seu post.

Fotomontaje, ¡NO A LA VIOLENCIA DE GÉNERO!

Fotografías: AI, Internet,
Dibujos: Imagina, Rafael, Pepetxu
Música: Carmina Burana (Karl Off)
Montaje: Memori@ De Una Desmemoriad@
http://www.lacoctelera.com/tazzie

Gracias a :
http://www.lacoctelera.com/imaginacion
http://www.espacioblog.com/pepetxu
http://www.lacoctelera.com/rmorales

Lectures d'estiu...

No concebo la meva tauleta de nit sense 3 o 4 llibres al damunt, no m'agrada fer un piló massa gran, però si poder escollir en cada moment i segons els ànims que tinc, quina lectura agafo.
He arribat a llegir tres llibres a l'hora.
Llegeixo tot l'any, fins i tot si arribo tard a casa m'agrada llegir ni que siguin 10 minutets, dec ser adicta.. dic jo.
L'estiu és potser l'època que més ho faig, tinc més hores i ara en Martí ja no reclama la meva atenció cada deu minutets, això es nota.
Aquest estiu he llegit, per exemple, Pasión India de Javier Moro, per fi he entés allò que la meva mare sempre deia quan li demanavem alguna cosa innecesària..... no soc el Marajà de Kapurtala!. La Vida d'Anita Delgado, plena de luxes i misteris, així com de gelos i malifetes. Interessant.
També he llegit Antologia de Poesia catalana, recull fet per Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila. Sense cap dubte m'ha transportat a llocs llunyans en la meva ment i tendreses viscudes.
També un llibre que m'ha deixat la Glòria, de Lucía Etxebarría, Un milagro en equilibrio, distret i animat, ideal per l'estiu, amb algunes neures què deunidor.
També ha "caigut" un de romàntic i amb certa intriga, Susurros al atardecer, de Barbara Delinsky, distret i sense gaires pretensions, però el vaig devorar en dos dies i és que en el fons.... soc una romàntica.
Ara estic llegint La Catedral del Mar, el vaig començar fa dos dies i em te enganxada total, m'agrada moltíssim, és de Ildefonso Falcones.
També he llegit El amor en tiempos de Franco, de Rafael Torres i regal d'en Xavier, un bon amic ni que casi no li veig el pel :).

He llegit també Veneno de Cristal de Donna Leon, intriga i misteri, així com un alt coneixement de Venècia, he gaudit molt amb aquest.

El següent serà Una dona difícil, de John Irving, espero que la persona que me l'ha deixat no pensi que jo ho soc..., quina por!.
Crec que oblido algún títol, però vaja, no està malament.

Atenció al client

Ahir a la tarda varem decidir anar al cinema, Piratas del Caribe 1 m'habia agradat molt i era una bona excusa per passar una tarda agradable i fresqueta. Vaig comprar les entrades, com sempre per estalviar cues, al Servicaixa.

Varem sortir de casa 1 hora abans de la peli, temps de sobres. A la parada del bus nº5 trobem dues noies que diuen que el bus de les 17:57 no habia passat, uuffff... mala cosa.... nosaltres esperavem el de les 18:19, tot xerrant amb en Martí passa l'hora i tampoc ve el nostre, ja començo a estar nerviosa, la peli és a les 19:00 i ja son les 18:30, portem casi 30 minuts a la parada.

Truquem al 010 i diuen que han tingut una averia, però ja està solucionada i aviat arribarà un bus, dit i fer a les 18:41 passa un bus, el conductor tot impasible ni mira les 4 persones que seguim allà esperant, sencillament passa de llarc, ni una mirada, les nostres cares son un poema, el bus va amb molta gent però de cap manera va ple, a la plataforma del darrera no va ningú dret.

A aquestes alçades la meva mala llet ja és important, ja arrivem tard segur, jo, que soc la dona més puntual del mon!. No sols ens veiem obligats, els què fem servir el transport públic de Mataró a esperar 55 minuts els diumenges, ara com és estiu doncs 30 minuts i suposadament aquesta línia, la 5, havia de ser una lanzadera ràpida per les persones què volen anar des de l'estació de Mataró al Mataró parc, lloc al que no tenim més remei que anar si volem veure cinema a la nostre ciutat, no queden més cinemes ja.

Com no ens cal un altre remei, després d'esperar 45 minuts, no tenim més remei que demanar un taxi per el mòbil. Varem arribar 10 minuts tard a la peli i jo emprenyada.

Tota aquesta dialèctica, va lligada amb un tema que sovint he comentat, el Mataró bus NO està preparat ni dona el servei que una ciutat de casi 120.000 habitants necesita. Fa casi un any, vaig entrar una queixa per el registre de l'Ajuntament i ningú, però NINGÚ m'ha respost. Vaig fins i tot oferir d'acompanyar un/a tècnic o responsable i demostrar les deficiències del servei, rés, ni cas.

Aquesta queixa sols ha servit per descarregar la meva mala llet, és evident que per saber el què patim les persones que el fem servir, s'hi ha d'anar, molt em temo que cap responsable del mateix hi vagi mai, tenen bons cotxes per anar per Mataró. Els usuaris i usuaries som els què patim quan s'espatlla l'aire acondicionat i no tenen bus de recanvi, quan demanes més servei a la línia 3 i un dia fan una gran campanya, això si en saben.... i t'espliquen que han reforçat el servei, i una merda!. A les 8 que puja la majoria de gent que ve de BCN de treballar, el bus arriva a Sta. Anna a vessar de gent, suats i apretats ens veiem obligats a viatjar fins a Rocafonda, però és clar, ells mai ho pateixen això. Ho com ahir, una sola avaria ja desmunta tot el servei, és patètic.

Jo no soc de les que és queixen d'amagat, no, aquest país està plé de persones que ho fan por lo bajini, jo soc conseqüent i presento aquestes queixes, ara mateix penso trucar al 010 i fer la queixa d'ahir, però sabeu..... ja se que sols obtindré la callada por respuesta!.

Per cert, la peli em va encantar.

El Meme del Javi

El Javier Naya, Javi per els amics i amigues entre els què m'agrada pensar que ell em considera, em fa arribar un dels famosos Memes que corren per aquest mon ciber que és Internet.

Admeto que em costarà una mica respondre, dir sols tres Blogs per mi serà difícil, però espero quedar bé i ser sincera, a la fi, és la finalitat del mateix, també intentaré no repetir, doncs el Javi ja n'ha posat un que jo gaudeixo molt llegint i que casi sempre em recorda a mi mateixa quan era mooooolt més joveneta, el blog de la Sara, directa i decidida com ella sola.

Cada dia llegeixo més o menys uns 15 blogs, per sort no tots actualitzen diariament, no tindria temps, parlaré de tres, no se si coneguts o no, però que a mi em fan passar molt bones estones.

Anuit :

La definiria com una dona jove, mare soltera, amb molta empenta, encara que ella de vegades no ho sap veure, forta, valenta, treballadora, amb un punt de timidesa important, agradable, vaig tenir el plaer de coneixer.la l'any passat a l'estiu i encara que no ens hem tornat a veure, la considero una amiga. Tira endavant amb tot i encara que de vegades sembla que cau, ella segueix. És molt més forta del que pensa i te un fill encantador. Estudia i tira endavant sola, una dona com cal, jo l'admiro.

Núria Aguilar :

Una dona de la meva edat, mes amunt o avall, una generació sense cap dubte decidida i marcada per una certa repressió que hem sabut tombar i encarar al nostre favor.

La conec fa bastants anys, però la he "descobert" fa poc temps, ha estat com un retrobament de dues amigues després d'un munt de temps sense veure's, ens redescobrim cada dia, però coincidim en tantes coses que no ens deixem de sorprendre.

Ella sap l'afecte que li tinc i mai començo a mirar blogs sense entrar al seu, ni que darrerament no escriu tant com abans.

La Columna :

Home, que no sigui dit que sols poso dones...

És un home, d'edat indefinida, és coqueto i no m'ho diu.. :), m'agrada molt com escriu, és molt profesional, sembla un peroidista quan escriu, és directe, clar i contundent, presumeixo què és d'esquerres i compartim moltes opinions.

Anyoro que darrerament tampoc esciu gaire.

Com és evident, segueixo altres blogs, i m'agraden molt, però sols en podia posar tres...., soc fidel als enllaços que tinc posats, però cada dia descobreixo algú nou i interessant.

Ara toca passar el meme a algú i com no vull trencar la "cadena" doncs aqui va....

Li passo el meme a: Rafa, jove encantador i que sempre em fa somriure. La Coctelera-Imaginación, home proper en territori i en idees. Ricard Blasco, cañero per excelència, amb un sentit de l'humor molt fi... Albert de la Hoz, genio y figura, li encanta discutir!, y per fi a la Gemma, si torna de vacances a temps, de vegades quan llegeixo els seus escrits em sento molt identificada amb ella.

Apa vinga! a fer els deures!

Fins a 45...

Podeu anar sumant.
Avui és un bon dia, diguin el què diguin, fer anys, per mi, sempre és un plaer i més si és estiu i son vacances i estic.... feliç.
Esteu convidats.


Estiu

És allò de no poder-hi

fer res de res, és allò

de ser cruelment pletòrics,

irracionalment tancats i efusius.

els dits impúdics

exhibint-se indiferents,

es allò de no poder

veure res més que la sang

d'un petó corrent avall

i avall i avall. És allò

de no poder-hi fer res,

de veure's cada minut

com una pruna encesa d'estiu.

(gener 1998)

rcomes juny 2006.

No sigueu còmplices!!

Sovint, al meu voltant, ha sortit el tema de les curses de braus, sovint he discutit per aquest tema, fins i tot algú proper m'ha comentat de fer una peña taurina a Mataró i jo he amenaçat al moment de fer una anti-taurina.
És un debat antic, ho se, però avui he llegit una frase al bloc d'en Rafa què m'ha fet pensar.hi una bona estona. Diu la mateixa:
"Hasta que el hombre no sienta como suyo el dolor que él mismo produce a los animales, no será de verdad hombre", (Antonio Gala).
També dins aquests debats que sovint mantenim en Martí i jo amb aquesta persona taurina, s'ens ha dit que: estem equivocats, és art això!, com podeu comparar els animals amb les persones?.
Però no baixem la guàrdia, mantenim que això és una barbaritat, una crueltat terrible, pública i que no te un altre nom. Em parlen de tradicions d'Espanya.... llavors em reboto i contesto doncs apa!, seguim executant la gent a les places, que abans també era un espectacle!. Les tradicions, moltes vegades, més val oblidar-les i jo, per sort acompanyada dels meus fills, som antitaurins.

Romàntica...

Serà la pluja?....

Suposo

Suposo que és el dia i el record,
la pluja d'avui i l'ombra d'ahir,
tan vermella; suposo que és mirar-me
els cops a la pell i coure'm d'amor
la vista, i també d'enyor, és clar.

Segur que són les fulles i els llençols
aspres i és la ferida que ja es tanca,
i és el sucre als llavis i la sal blanca
a la pell, a la carn i als pensaments
de foc; és l'ungla i la humitat, suposo.

(novembre 1996)
Rcomes

Delictes ecològics

Quí no ha gaudit un dia de la tranquilitat d'un bosc?, quí no ha parat l'orella al cant d'un ocell?, quí no ha respirat profundament en arribar al cim d'una muntanya?......

Qui no ha gaudit d'alguna experiència similar, no sap el que representa.

A mi m'agrada la muntanya, no soc escaladora però he fet els meus pinitos, he pujat al refugi de La Renclusa, a Benasque, allà mateix he anat als llacs de Paderna, si no recordo malament el nom, sempre intento passar alguns dies a la muntanya, és un plaer inméns per mi i per sort en Martí gaudeix casi tant com jo. Les nostres escapades a Núria i Ribes en son la prova més evident.

Per això i per el que reprensenta veure tot això cremat, veure que son focs intencionats i ves a saber amb quines intencions, dol i molt, veure tanta bellesa i tanta riquesa, que a la fi ens beneficia a tots i totes.

No se com algú pot fer aquestes coses, per diners imagino...., però de vegades son tantes les coses que no entenc que em sento tonta de remate.

En aquest cas, com en tants d'altres que patim, calen unes condemnes més dures, sancions econòmiques i de presó, no valen contemplacions, sols val actuar amb contundència. Fan falta més mitjans i estic d'acord que l'exèrcit ha de ajudar, a la fi fan més feina als focs que fen josc de guerra a les casernes no?.

Imaginem..... per una vegada el PP fa el què cal i dona suport al govern, sería estupendo, el foc ens afecta a tots per igual..... però no, el foc, com tot en aquest país, també l'ha provocat en Zapatero.

Enamorada

Puppi
Originally uploaded by Mandarina1.

Doncs si, qui va dir que no es poden estimar dos a la vegada?. Sempre m'he definit com una dona mediterrània, catalana de caràcter i maneres de fer, adoro aquest mar, però noi.... he tornat enamorada fins las trancas del Pais Vasc, ja hi havia anat, dues vegades, aquesta ha servit per reafirmar aquest amor.

Hem fet estada a Bilbao, al barri de Deusto, al costat mateix de la universitat, casi davant del museu Guggenheim, he pogut veure el museu des de tots els seus angles, totes les perspectives i llums possibles. També les exposicions actuals, hem quedo amb la de ¡Rusia! , magnífica.

Hem visitat Donosti, passejat per la Concha, menjat en un restaurant amb encant, hem trobat, com no!!, gent de Mataró, hem passat per Markina, un dels pobles amb més xapelas que he vist mai, i més pancartes...., hem estat a Ondarroa, on no he vist ni un sol cartell de botiga ni oficial en castellà, cosa que ha fet que entengués molt poquetes coses...., però és un poble pescador preciós.

Hem menjat molt de peix, hem estat a llocs moderns i tradicionals de Bilbao. En Martí i jo, hem anat de compres, hem anat en tranvia i ens ha encantat!.

Bilbao ha canviat molt, el passeig per la Ría és un plaer enorme, de nit, amb la fresqueta, la gent surt i és un gust contemplar tot aquest tram i la millora magnífica que han fet, els carrers son nets, rés de caques de gos, envoltat de muntanyes verdes, sempre dona la sensació de frescor en l'ambient, si alguna queixa tinc, potser poques papereres i pocs accesos per minusválids, sobretot als edificis més antics. Hem viscut fins i tot una manifestació! i al mes d'agost te mèrit això.

Han estat uns dies encantadors, el temps ens ha acompanyat, la temperatura és deliciosa, la gent agradable.... Sara.... què mazizotes son els vascos!, quins nois més macos...

Més tard penjaré alguna foto, però si podeu, ni que no m'agrada compartir els "meus amors", feu una escapadeta, val la pena, jo hi penso tornar.

Dol....

Foto de: Pedro gtc, a Flickr, duu per nom: Castell complert.

Castell completado
Originally uploaded by pedro_qtc.

Dia trist avui a Mataró, ha mort una nena dels Capgrossos, la nostre colla castellera, va caure del castell el 23 de juliol, festa Major de Mataró, tenia 12 anys....

De tot cor, ho sento molt, una abraçada a tots i totes i en especial, als pares, no els conec, però imagino com deuen estar.

Vacances, relax, bombes i Fidel....

Torno a casa després de 5 dies magnífics a Ribes, he llegit, hem fet llargues caminades, hem menjat bé, hem dormit fresquets, i malgrat que he intentat desconectar una mica, no és sencill. Sort d'en Martí que sempre te alguna cosa per explicar, alguna broma per fer i això fa que miri menys les notícies, que no vegi tants nens morts, mares i àvies... i encara em tinc que "justificar" per defensar els civils.... quin cinisme contemplo de vegades..., defenso els civils, mai els terroristes...

Recullo de la pàgina de la Sara Moyá l'enllaç d'Amnistia Internacional per posar fi als crims de guerra, ja fa dies que vaig signar, però sempre és bó recordar-lo.

Escolto en Bush, alies "salvador del mundo", dir que ajudarà a Cuba durant la transició..... ja podem patir!, a Cuba lo pitjor què li pot passar és que aquest malabestiaassasí els doni "una mà", algunes mans millor es deixen passar....

Cuba ha de ser democràtica, sense cap dubte, però no ha de caure en mans enemigues, les mateixes mans que la tenen amb tantes carències, amb un bloqueig inhumà i bàrbar, les mateixes mans que han provocat milers de morts a Iraq, a Liban, a tants i tants països, morts d'innocents i desvalguts.

Bueno.... espero que a Bilbao pugui desconectar una mica més, veig que em fa molta falta!.

Requisits, soparets i bones vistes....

Ahir vaig anar, tal com vaig dir, als Requisits de Festa Major, pocs anys m'ho perdo. Se que passaré calor, que el ventall anirà a mil per hora, però també se que hi trobaré gent a qui tinc molt d'afecte, gent normal i agradable, ni que mai pots evitar les "mirades indiscretes".

Tocaba la Principal de la Bisbal, molt bé per cert, la Plaça de l'Ajuntament plena de gom a gom, la barra del bar no paraba, la calor feia passar el cava com si rés, els que en prenen és clar...

Vaig trobar molta gent, de cada any i alguna de nova, com una amiga meva que porta tota la vida a Mataró i no hi habia anat mai, la Cuca, la Joana i el seu home en Joan Antoni, en Carles i la Glòria, en Marc i la Mercé, per cert Marc..... com arrambes!!! :), una altre Glòria, la Alfonsa, en Quim.. tants anys d'amics i mai haviem ballat i ho varem fer, un vals-jota... quina marxeta...., en Ramon que no va parar i encara en tenia més ganes de ball, en Quico i la Montse, en Joan i la Loli, i moltes més persones que vaig saludar entre voltes de Vals i Pasdoble.

Les vistes inmillorables, m'agrada molt veure ballar gent gran, amb anys i panys de balls conjunts aconsegueixen un enteniment i un ritme fantàstic, una fusió dels cossos estupenda. I com no!, m'agrada veure gent jove ballar els "cha cha chá", els "swing" etc...

Cossos suats i alegres, i és que la música, com tantes altres coses, ens alegra la vida.

Abans del ball vaig gaudir amb un sopar d'amics i amigues al Cau Grillat, bona teca i millor companya.

I demà marxo cinc dies a Ribes, amb un home encantador, que no punxa quan em fa petons al matí, que m'acostuma a fer cas, que dona una conversa agradable i amena, que no ronca.... i és que en Martí és una companya molt dolceta!.

Bones vacances!!.

Santes i Boleros.....

No soc "Santera", no se si és políticament correcte dir-ho i no ho tindria que fer, però potser per haber marxat de Mataró molt joveneta, potser perquè la meva mare això de "baixar a Mataró" des de Rocafonda ho trovaba massa perillós, potser perquè quan vaig tornar 7 anys després estaba massa ocupada amb tres criatures, potser, senzillament, perquè son al Juliol i no m'agraden les aglomeracions i la calor....

Admeto què si no fos per en Martí, potser avui mateix ja seria a Ribes de Fresser, on hi marxo diumenge, allà, almenys, puc dormir una nit sencera i passejar sense que regalims de suor envaeixin la meva pobre persona. A Ribes soc feliç, no sols per no moure un dit cuinant, ni posant rentadores ni planxant.... sols estic pendent d'en Martí i d'on anem de passeig, de quins llibres duc i de què menjarem aquest dia, en un hotel magnífic com és Els Caçadors. Sols hi serem cinc dies, però tornaré nova segur!.

Bé, que ja m'he perdut..... una cosa que si m'agrada de les Santes, son els Requisits de Festa Major, a la plaça de l'Ajuntament, guarnida per a l'ocasió, el carnet de ball, el ball del fanalet, els valsos, etc....

Fa calor, duem banos, però trobes amics i amigues que fa temps no veus, balles alguna cosa, no massa doncs no en se gaire, arrambes una mica, si et deixen, t'arramben i et demanen per ballar,

És, a la fi, una nit agradable i tendreta, algun bolero tendret et porta temps enllà... records i tendresa.

Admeto que un bolero acaba amb qualsevol resistència meva, m'emocionen, em posen la carn de gallina. No fa massa, algu que no és meu però se que m'estima em va dur al Palau de la Música a veure en Moncho.... quina nit més memorable noi.... vaig gaudir el què no és pot explicar, s'ha de sentir a la pell.

I Tant que sí (fragment, canta Moncho).

M'omplen d'emoció tots aquells regals

que aquesta vida és capaç d'oferir

Pensar amb l'esquerra, que és on tinc el cor

I també contribuir a un mon plural i feliç.

Tinc tendències que potser són un pel rares, què hi farem

"prò" que a mi em fan gaudir de la vida com el que més

i si em compreneu, vaja si no estaré content, i tant que sí,

au va, entreu en mi,

sou tots tan benvinguts....

(música i lletra, Antoni-Olaf Sabater).

Ser radical.....

Diu el diccionari de la Real Academia Española que un dels significats de Radical és: Partidario de reformas extremas, especialmente en sentido democrático.
Bé, de vegades algú m'ha calificat així i donada la meva manera de parlar i expressar-me doncs potser ho semblo, ni que donat el significat de l'adjectiu doncs si, soc radical, sempre i quan sigui per intentar millorar alguna cosa, no sempre ho aconsegueixo.
Tot això ve donat perquè una persona ahir em va dir que la meva defensa dels Palestins era radical....
I és clar, jo que estic indignada de la desproporció de les reaccions d'Israel, dels morts civils, els nens i dones que no tenen menjar ni aigua, no oblidem que han bombardejat les carretes i ponts, dels hospitals que comencen a faltar medicines, de les imatges de nens i nenes destrossats per les bombes..... puc ser radical en intentar la seva defensa?, em puc permetre d'estar indignada i empipada?, puc qualificar d'assasins els que fan aquestes barbaritats?, doncs jo dic que SI, no sols puc, he de fer-ho, i com sols puc fer-ho des de la paraula, els escrits i la indignació creixent, doncs expresso i soc radical i m'agrada ser-ho.
Les guerres sempre son bàrbares, sempre mor gent innocent, però sols veure les llistes de morts es veu qui és el país ric i opressor. Què feia ahir la Condolenza al Liban?, buscar la Pau?, la rendició? o bé pensa aprofitar el viatge per vendre més armes a Israel?, segur que és aquesta darrera la opció bona.
Acabo de signar una cosa que diu més o menys.... excepto los civiles Libaneses.... què he recollit del blog Otromundoesposible , potser no serveix de gaire, però de vegades, les petites coses, poden fer grans projectes.

Ja està bé punyetes!.

Doncs no tinc més remei.....

Quan vaig obrir aquest blog, no vaig voler limitar qui opinava o no, m'agrada que la gent digui el què pensa, amb respecte, és clar.

Estic patint fa dos dies un "atac" brutal de spam, i com ja m'he empipat, doncs ara poso una verificació de paraules, ho sento.

Petonets dolcets de diumenge a tots/es.

Petites coses.... o grans?.

De tant en tant, dies tranquils com avui, dies que no he de córrer, no tinc en Martí reclamant la meva atenció, (com el trobo a faltar.....), doncs aquests dies "navego" una mica més, descubreixo joies per aquest ciberespai, joies molt millors que qualsevol diamant, joies que prometen un mon millor, un futur d'esperança. Mentre tiguem joves com aquests, tenim esperança.
He "descobert" ja fa uns dies el blog d'en Mario Álvarez , jove compromés i actiu, però el què més em crida l'atenció, és la gran quantitat de sentiments que deixa veure, que escriu, comparteix i en gaudim.
Aquest post que he enllaçat, parla de les pors, dels sentiments i les absències, parla tan directament i amb tanta passió que casi he patit llegint el seu escrit, l'he deixat i he tornat més tard per acabar-lo, m'estava emocionant.
Pot semblar una tonteria, però quan llegeixo aquest noi, en Mario, o bé en Javi, en Víctor, i veig la passió dels seus escrits, la tendresa, els sentiments..... em sento bé, sento que no tot està perdut, que el futur, aquest casi inmediat que truca a la porta, te esperança, te jovent i el jovent, te la força.
Ara ens queda deixar pas, seguir sentint i viure.

(p.d. Parlant d'esperança.... m'agradaria saber què més puc fer per ajudar Palestina, Libano... per ajudar a tants i tants civils que estàn patint...., he signat la pàgina d'Amnistia Internacional, el mocador és en el seu honor, dels palestins.. si, si..., per cert... algú sap on en venen?).

Encarna, va por ti ! (Persones amb encant).

La Encarna és una companya de l'Agrupació que mai em deixa de sorprendre.

Està ja jubilada, no fa massa i m'encanta les ganes de fer coses i d'aprendre que te sempre.

La vaig coneixer quan ella encara estaba treballant, és una dona molt animosa i si les coses i el seu voltant l'acompanyessin una mica més, estic segura que faria moltissimes més coses.

Recordo com reiem les dues quan em va explicar els seus primers "contactes" amb un ordinador, li feia una por i un respecte molt gran. Però ella. tossuda i convençuda va aprendre a fer anar el word, és va obrir un correu i amb l'ajut d'amics/gues i companys/es va obrir el seu blog.

No te cap "carrera", si de cas, la carrera de la vida, treballar moltes hores, pujar una familia i intentar que el seu marit entengui aquestes "aficions" per aprendre, no oblidem que son una altre generació i els costa una mica de veure "volar" la dona.

De vegades la veig a llocs que em sorpren, conferències i xerrades, està sempre amatent, sempre vol aprendre i escolta i rumia i si fixa i pregunta si no enten.... en fi, l'admiro, molt, ella fa servir la seva jubilació per millorar, per aprendre tot el què tants anys de treballar no li va permetre de fer, un exemple per molts/es de nosaltres.

Jo, per si de cas, ja tinc una llisteta mental de les coses que penso fer d'aqui 21 anys... és el que em queda per la jubilació!.

Encarna, va por ti reina!.

Roses, calma i relax....

rosesAbrantes
Originally uploaded by Jpinto.

Ahir vaig treballar les hores d'avui per poder dur en Martí als campaments que fa el seu esplai al Berguedà, una bona part del trajecte és per una carretera estreta i envoltada de muntanyes i masies, la majoria restaurades i precioses.
Vaques, sol, calor però sense humitats, curves, algún mareig del protagonista, i vert, tot molt vert.
El trajecte des de el desviament de les Lloses fins a Berga és preciós. Acaba amb l'embassament de la Baells, una vista impresionant.
Un cop descarregat "el paquet", amb la meva filla que duia el cotxe, hem anat tranquiletes, xerrant i escoltant en Marc Antoni, explicant coses, anècdotes i alguna intimitat. Com m'agraden aquestes estones amb ella...
Hem parat a fer un cafetó i fins a casa, sopar soleta i ara un petit post. Per acabar el dia de gust he trobat aquestes roses al blog de Jpinto, alguna manera millor de fer.ho?.. no crec....

Diumenge tarda vespre...... serà la calor?

Estic asseguda al meu espai, el meu "raconet" de relax i lectura, tinc a les mans els suplements dominicals d'alguns diaris i estic llegint un artícle de Lucía Etxebarría, porta per nom Lo obsceno, parla del culte al cos, de lo discriminades y maltractades que algunes persones es senten amb motiu dels seus quilets de més..., mentres la vaig llegint escolto de fons la tele, surt la Paula Vázquez amb un altre noi, (no recodo el nom), és un programa on pensen escollir la canço més popular del segle?, aixeco la revista i miro la pantalleta, aquesta noia està com un clau i ell també, torno al suplement i amb la ironia habitual la Lucía va explicant la situació que és va trobar en anar a una piscina "privada" de casa d'una amiga seva i la expectació que varen causar els seus "michelines" i les seves estries, el fet que les lluís, les veïnes de la seva amiga varen quedar impactades que no portés un banyador que ho amagués tot i ella fa una reflexió de les mateixes.

Torno a mirar la pantalleta de la tele, ara surt una nena de OT, Edurne, prima i raquitica, al meu entendre, icona de molts joves d'avui en dia, aquesta noia no te "ni chica ni limoná".

Acabo de llegir l'escrit i ara surt la Alaska, Olvido Gara, llueix les seves corbes pronunciades i mentres balla i mou el seu cos penso... si jo fos home, per sort no és el cas, les dones m'agradaríen aixì, amb corbes i pitrera, amb carn, sensuals però contundents...

Tanco els ulls un instant i recordo un reportatge que vaig veure dissabte a t5, sobre homes models de banyadors, i em dic per mi mateixa.... no m'agraden aquests homes, aquestes "tabletas" a l'estòmac, aquests pectorals tan marcats.... no.... m'agraden amb la seva carn, amb la seva panxeta, els seus pels, i les seves calves..... ves per on soc tradicional....

Obro els ulls i en Martí m'està mirant.... mama.... quina calva t'agrada?, uppssss, parlava en veu alta!.

Ho sento, aquesta obsessió per els cossos "perfectes" la trobo terrible, comença a afectar als nens/es ja molt petits.

Apart, qui diu que jo no tinc la meva "gràcia i sensualitat"?, si les "rodones" no agradessim jo, encara estaria per "vestir sants" i no oblidem que sempre he preferit... desvestirlos!.

En fi... adoro Fernando Botero.... no cal dir el motiu no?.

En el meu nom SÍ...

Recullo aquesta iniciativa del Blog de la Gemma, ella, a la seva vegada el recull d'altres blogs que han prés la iniciativa de penjar aquesta imatge tan clara i contundent.
Ha partit aquesta mena de "cadena" de l'Alfonso Gil, del (PSE-EE), fart de les mentides, insults i vexacions del PP.
Ja està bé de escoltar i no fer, jo vull que negociín, vull que parlin i trobin el camí, en el meu nom SÍ, vull la Pau, ara i per sempre.