divendres, 21 de desembre de 2018

No sou uns valents....


Nosaltres som uns covards.

I sí, potser aturareu Catalunya, potser fotreu un munt de treballadores i treballadors que avui veuran minvat el sou perquè no han pogut arribar a la feina.
Aconseguireu que d'altres no vagin a la seva feina, malgrat voler fer-ho, per por a ser agredides.
Estareu tot el dia fotent el comerç, el petit principalment, que aquests dies es refà de males èpoques.
I fanfarrojareu, amb la cara tapada la majoria, del poder que teniu en grup, vosaltres, que la majoria no heu treballat mai, que els pares i mares assumeixen les vostres despeses, que no sabeu què cony és la vida, avui, us fareu els "matxitos" i femelles, en grup, per acollonir qui pensa diferent que vosaltres. 
Penjareu vídeos a les xarxes, terribles imatges de destrucció a cops de martell de seus de "l'enemic", dit d'una altra manera, de qui no pensa com vosaltres. Això, és feixisme, pur i dur.
Ni ús admiro, ni us respecto. Quan us feu grans i accepteu la diversitat de pensament, en parlem.
Per mi, ara mateix, sou una colla de fanfes ignorants, violents i inconscients. 
Disculpeu, el "règim" sou vosaltres.
Insisteixo, som uns covards, som més, però us temem. Les vostres bufetades, la vostra violència i intolerància. Quedi clara una cosa, JO NO.


dimecres, 12 de desembre de 2018

40/30




























Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.

Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig,  acabaré plorant.

He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.
Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!
I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.
No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones passen, les idees perduren, vindran temps millors.
Jo hi confio.
Sóc i seré, per sempre.
Visca, visca, visca, el meu cor socialista!!

divendres, 30 de novembre de 2018

Parella "oberta"




(Vagi per endavant un petit apunt, ni jutjo, ni critico ni tan sols valoro, sols opino….)

Fa un temps escolto sovint aquesta frase, vull una relació oberta.
Crec, almenys m’hi tinc, que sóc una dona diguem moderna, m’adapto als nous temps sense massa complicacions, gaire bé en tots els àmbits, però diguem que això, no ho entenc.
Quan cerques parella, per mi, això implica un cert compromís amb la persona que estableixes la mateixa. Aquest compromís pot ser de sortir, entrar, compartir, gaudir, de mil coses i maneres però dic jo, que part del compromís ha de ser sentimental no?.
Potser es pot estimar dues persones, potser sí, jo no ho he viscut, però jo penso que si estimes algú, si n’estàs enamorat/da, els teus sentiments, el teu plaer, el teu sexe, la fidelitat, sí, fidelitat, ha de ser per aquesta persona.
No em puc imaginar, i mireu que no sóc gens gelosa, però ni gota, que uns llavis que fa mitja hora eren a una altre boca, ara siguin dins dels meus, ni uns dits que corren la meva pell, l’ericen, l’exciten, facin el mateix i vinguin impregnats d’altres olors…. 
Em pregunto, quin munt de dubtes!, si no es tracta d’una moda, jo espero que passatgera, que enmig de tot això jo sols hi veig un cert egoisme sexual, per fardar, per poder variar…
Potser no em sona tan estrany quan ho diuen persones joves, canalla, que encara no han viscut un amor ple, d’aquells de les papallones, diguem que potser pica més avall que a la panxa.
Reconec que sols he estat enamorada dues vegades, en 57 anys no són massa, ara mateix, lliure i disposada no concebeixo estar en una relació així, no crec que la pogués viure, si vols estar amb una persona deixa l’altre.
és evident que si accepten tots i totes, doncs que en gaudeixin però noi…. estem perdent els valors?, no saben estimar?, o potser sí que he quedat anticuada i sols puc concebre una relació fidel?.
Jo li dono un valor, molt, a la fidelitat, si no ho he de ser, gaudeixo, amb qui vulgui i quan vulgui, però no embolicaré sentiments. Si tinc ganes de sexe, docs ara mateix en tinc amb qui vull i quan vull, sense complicacions. Però no en diré parella, bé, de llit potser si :)
No en diguem parella, en podem dir lio no?
Com diu la frase famosa: Follem, follem, que el món s’acaba!! 
Però no en diguem parella estable, en podem dir parella de sexe no?

dilluns, 26 de novembre de 2018

Orgull...



Una de les definicions del diccionari: Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es creu superior als altres. Estar ple d'orgull. Tenir un orgull insuportable

A què ens porta tenir un excés d’orgull? Us ho diré, absolutament a res.
He viscut situacions del tot incomprensibles, irremediables, impensables en una família, amb amistats, amb coneguts i conegudes sols per orgull.
No em cal anar massa lluny, la meva família ha estat partida un munt d’anys per orgull, l’inici de tot, una mentida, que va anar creixent i creixent i què qui la va provocar en el seu moment no va voler aclarir mai.
Això va fer un mal del tot irreparable, un mal que sols un dolor insuperable, la mort d’un germà, va aconseguir com a menys assossegar, calmar, recapacitar i malgrat que en donar, jo, un primer pas, i no ser acceptat, si va servir per veure clar on et pots acostar i on no val la pena seguir trucant.

Conec més persones que l’orgull no els deixa veure més enllà dels seus propis nassos.
Acostumen a ser molt tossuts i tossudes i creuen que la raó és a la seva mà de manera ferma i intocable, estiren la corda fins l’infinit, costi el que costi i perdin qui perdin pel camí i sabeu…. ningú és intocable i d'aquí uns anys, que voldran arreglar les coses, i ja no tindran remei, s'adonaran que no ha valgut la pena, que no hi ha per tant.
Els anys passen volant i demanar disculpes, ho creieu o no, costa ben poc. A la fi, és tan important tenir raó?, destrossar persones que estimem per un orgull malentés i intransigent?.
Jo vaig aprendre, fa molts anys, a demanar disculpes, mai m’ha costat gaire fer-ho, a la fi, la resta, és vanitat pura i dura.
I sovint m’adono que estic envoltada de gent orgullosa, intransigent, i m'allunyo, les deixo de costat o passar, sempre intento fer recapacitar però noi… discutir?, ja no en tinc ganes.

Amb ningú!

(La imatge d'aquí)

dimecres, 21 de novembre de 2018

No és poesia....





Ets tu!!


Inclinació:
cap al teu somriure
a la teva mirada,
a les teves carícies.
Als teus llavis.
Inclinació:
a les teves mans,
a la teva excitació,
als teus sentiments,
tot tu i el que representes.
Inclinació:
al foc de la teva pell,
a restar impacient, per tu,
a les teves provocacions.
I per sobre de tot....
Inclinació a la teva escalfor!

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Entre dos….


A la vida, sovint, hem d’escollir.
No sempre és senzill i de vegades, no ho volem fer, o bé escollim malament.
I perquè hem d’escollir entre dos? Ara ho he de fer i gairebé, m'hi nego!
El primer em dóna més plaer, més intensitat, més força, fa que totes les meves cèl·lules reaccionin i es posin en marxa. És una abraçada que fa foc intens.
Si tanco els ulls, tot estant amb ell, sento tot d’una altra manera, el plaer es barreja amb la intensitat, produeix desig de seguir, de més, de xarrupar i llepar, de no acabar…
Tinc una debilitat per aquest, és més fort, m’aixeca tot el que ha decaigut, més fosc, la seva procedència ja és plaer assegurat…. 
L’altre, doncs està bé, no és tan passional, ni tan intens, ni em porta als mars del sud, és més clar, més suau, amb certa tendresa, el puc tenir a qualsevol hora, les seves afectacions no tenen hora ni dia, però no encén les meves galtes, ni em dóna ganes de més…
Per una vegada, o dues, estic d’acord, però... 
I la doctora insisteix que el segon, i noi… què voleu!, a mi el que és fosc sempre m’ha cridat més!
Total, descafeïnat no en vull.
Parlava de cafès, no?
Que en sou de malpensats!!

divendres, 19 d’octubre de 2018

Donar “el primer pas”



Crec que a la vida, en general, ens perdem moltes coses per no donar el primer pas.
Els àmbits poden ser diversos, cert, la nostra vida, de normal, toca àmbits diferenciats.
Familiars, personals i íntims, laborals, d’amistats….
Reconec que com sóc, vaja, he estat sempre, una dona ben decidida, normalment, faig el pas sense massa manies.
No m’agrada esperar a veure… si s’ha d fer es fa, pot sortir malament, però i si surt bé?
Hem de ser valents i valentes, no podem deixar passar aquesta vida fent veure que no va amb nosaltres, ens hem de mullar i sovint, les coses surten bé, les gaudim, duren o no, però les hem viscut.
En l'àmbit personal sempre he estat la que dóna el primer pas a prendre decisions, si una cosa no funciona, a què allargar el patiment, les males cares i els mals gestos?
En l'àmbit romàntic... bé, si m'ha interessat el "mancebo", no m'he tallat gaire, ho reconec, he practicat el joc de mirades, cert, és divertit, però tampoc he esperat que la pera caigui de l'arbre.
He gaudit, en general, he gaudit molt, i espero poder seguir fent-ho, ni que no trobi aquella persona que digui, aquesta és per sempre, ja no hi compto, la veritat, però m'han estimat, i he estimat, molt.
He pogut escollir qui m'abraçava, i he rebut abraçades meravelloses, i em vull quedar amb aquestes, principalment amb dues grans i grosses que sempre seran un bon record, d’aquells que et treuen un somriure.
Després, en la resta d’àmbits, familiar, laboral… (aquí faig un petit incís, dues vegades he hagut de prendre decisions serioses, i aquí, reconec que m’ha costat molt, la por de perdre la feina, de patir represàlies… però, ho he fet, sempre hi ha un punt que has de dir fins aquí, just fins on algú, et perd el respecte, aquí, per molt que costés, he hagut de fer un pas, o dos….), per sort sols recordo dues i puntuals. Una a tràmit.
Una cosa si he descobert, de mi mateixa, prenc moltes decisions, afortunades o no, però ara, ja em costa més tirar del carro, ara, cerco deixar passar els dies plàcidament, amb calma, la màxima tendresa i perquè no… algun moment de bogeria.
Seguiré prenent decisions, no em queda una altra, forma part de la vida, però cada vegada més per mi, més endins, cercant la calma.
No espereu que prengui les decisions de ningú, accepto les meves, amb els errors comesos, que hi han hagut, però el conjunt, és bastant satisfactori. I si m'equivoco, doncs demano disculpes, important.
No deixeu passar la vida sense pendre decisions, sense escollir el vostre camí, no podeu dir que heu viscut si no heu respirat.
I si podeu, mentre viviu i decidiu, escolteu bona música, acompanya i relaxa.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

El tonto útil....





Hace unos días, en una conversación privada con una persona, escuché este término, me llamó la atención, no creo haberlo escuchado nunca.La persona que utilizó el mismo me hizo una clara descripción, cosa que agradecí. 
El tonto útil es aquel, o aquella, que se piensa ser vital, en cualquier ámbito, cree que se le respeta, que se cuenta con su opinión, pero en realidad es la mano ejecutora, que no piensa ni valora, sencillamente sigue indicaciones de un o una “capo”, al que no le gusta ser mal visto, por tanto, para eso tiene al tonto útil.
Lo mejor de la situación, siempre según las explicaciones que recibí, es que no se dan cuenta, o les da lo mismo, quieren considerarse, y se consideran, personajes o personajillos a quien los súbditos del “capo” obedecen, pero a sus espaldas, la gran mayoría ni le respeta ni le tiene consideración, sólo temen al “capo” y saben que el tonto útil correrá con el parte.
El tonto útil no valora, no agradece, no recuerda si hace tiempo esas personas le sacaron las castañas del fuego, le dedicaron tiempo y trabajo, la cosa es, ni que sea mintiendo vilmente, que el “capo” esté feliz. Dar las hostias y repartir mierda por él vaya.
¿Porque?  Sencillo también, las promesas que este le hizo y él espera que cumpla.
Por tanto, para ser un buen tonto útil sólo debes repartir, y recoger, mierda, descalificar, conseguir afines para la causa, ni que la misma sea un asco.
Lo importante para el tonto útil es creerse eso, que es importante. Salir en las fotos y hacer ver que trabaja.

Sólo es y será eso, un tonto útil.

(Dedicado a los que se creen superiores, a los que van rajando y hablando mal de las personas, a los que no fueron fieles a sus promesas, a pesar de ellos, mañana saldrá de nuevo el sol, y por encima de todo, al tonto útil que todavía no sabe que lo es)

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Et poses a la seva pell?


Per un instant, uns breus segons, i em dius com ho veus…
Et poses a la pell de qui….

Espera la teva trucada, amb ànims i consol.
Espera aquell cafè, promès fa mesos, espera pacient.
Espera l’ajut, el suport i les abraçades.
Espera li responguis un missatge o un correu.
Espera les promeses fetes i mai complertes.
Espera sentiment i afecte.
Espera no la cerquis sols quan et cal alguna cosa.
Espera ajuts institucionals, que mai arriben.
Espera arribar a final de mes.
Esperen poder alimentar els fills i filles cada dia.
Esperen que els duri la feina, mentre veuen acomiadaments al seu voltant.
Esperen que fills i filles els recordin un diumenge. Avis oblidats.
Esperen que la pensió s’allargui, i els permeti sobreviure. 
Esperen un pis, ajust socials, entretinguts de manera indecent.
Espera que l’acaronis, li mostris afecte...

Podria seguir, però digues, digues-me, ets pots posar uns segons, un instant, a la seva pell?, potser llavors veuràs que tot són excuses, que no ho fas per mandra o desinterès, que a bones, tots i totes hi som. Potser llavors canviaràs aquesta cara de fàstic quan els veus demanar, naufragar al Mare mortum, aquest somriure irònic quan veus els seus missatges o li regales roba que ja no vols.
S’ha de tenir cor. Has mirat si tu en tens?
Insisteixo, pots posar-te, uns instants, a la seva pell? 

(Dedicat, sense cap mica d’afecte, a la supèrbia i prepotència de tants/tes, la maca d'empatía,
davant tant de patiment)
La imatge d'aquí.

divendres, 5 d’octubre de 2018

I perquè ho faig?





Sovint, amistats i coneguts/des em diuen si estic bé, els motius pels quals faig una cosa, que malgrat que fa anys la practico, no entenen.
De vegades si ho faig perquè no estic bé, desànim, problemes laborals, en fi, moltes coses ho poden provocar, però la majoria de vegades, que mai és totes les que vull, per falta de temps, per mal al genoll, per motius variats, ho faig per gust.
No importa matinar, el premi són imatges com les que acompanyen avui el meu escrit, són suficient no?
Cert, mentre ho faig m’aturo i faig fotos, una mica estranya sóc, ho sé, però després de l’esforç, ja a casa, o a la feina, prenent un reconstituent, m’encanta mirar les mateixes.
I què és el que faig?, doncs caminar sola.
Una cosa tan senzilla, tan plaent per mi, pel meu esperit, doncs no l’entenen, que si m'avorreixo… a veure, si em resultés avorrit, cercaria companyia no?, com la cerco per altres activitats, íntimes o socials.  
No sé explicar què sento, pau, calma, emoció, un plaer personal i satisfactori.
He anat acompanyada a caminar, sovint amb la meva filla, ens encanta el Camí de les Cinc Sénies, fins a Llavaneres i tornar, ho podem fer poc, els horaris laborals no ens acompanyen, he gaudit d’anar amb ella, però és una altra cosa.
Quan camino sola, per on sigui, estic amb mi mateixa, m’escolto, rumio, porto música a les orelles i el ritme acostuma a anar compassat a aquesta.
No em pregunteu els motius, mireu la meva cara quan ho faig, pocs instants sóc més lliure que mentre gaudeixo de les meves passes i vistes de Mataró.
O d’on sigui, que camino allà on vaig!
Ho faig per gust, per salut i per plaer, així de senzill.
Sola?, i?



dilluns, 17 de setembre de 2018

Segrest....

Estic preocupada, fa dies que no et veig. He cercat, mirat, buscat, per tots els llocs que sovint hem compartit.
Hem viscut durant anys tantes coses...
La majoria bastant gruixudes, no en va sóc més forta que tu i sovint, bé... sempre, prenc la posició dominant en aquesta nostra relació.
Però sé, tinc clar, que ens respectem i mai de mai hauries marxat sola i sense avisar. Mai hauries marxat sense dir-ho, ets incapaç!
Per tant és evident que has marxat contra la teva voluntat.
Peses poquet, qualsevol et pot aixecar i aprofitant la meva absència, i fent servir traïdoria nocturna, i aprofitant les poques vegades que et deixo sola, t'han segrestat, n'estic ben segura!
És ben curiós que ha costat saber qui pot haver estat, no oblidem que gaire bé sempre sóc l'única que té cura de tu, ningú més compleix un horari establert, a part de mi mateixa i jo no he estat!
Després d'esperar tres dies i reclamar, han reconegut el teu segrest i saps? Em diuen que trigaràs a tornar....
Per tant, estimada i complidora grapadora, seràs substituïda per una de més nova, jove, àgil i gruixuda i a sobre, no em costarà diners el rescat i la substitució!
Demanen un pagament que no penso complir, visca la tranquil·litat d'esperit!
( Mira que segrestar grapadores.... on hem arribat!).
La imatge d'aqui.

dimecres, 5 de setembre de 2018

De coses petites...


O petites coses....
Fa un temps que vaig escrivint sobre "l'estat zen", enteniment, això no vol dir que la Joana hagi deixat la revolució, ni parlar-ne!, senzillament intento prendre les coses de una altra manera, com amb més perspectiva.
Alguns dies costa, bastant... molt!, però me'n vaig sortint i realment, es viu molt millor.
Coses petites que poden ser enormes.
He tingut un estiu envejable, he fet el que he volgut, literal. He anat i vingut, amb un triangle que pot ser Bilbao, Mataró, Arenys de Mar i sabeu... he gaudit. De llargues caminades en solitud, de soparets i família, d'amistats, poques, però selectes.
Gairebé no he cuinat, ben poc, cosa estranya, ho sé.
Tampoc he llegit massa, ho he fet, però no ha estat dels millors estius en aquest aspecte.
Crec que ha estat un dels estius més tranquils, però que menys he parat.
Va tenir un gran començament amb el casament d'en Carles, el meu fill, i la Mar.
A partir d'aquí ha estat un no parar. Soparets a la fresca, cafès, bocates al Coki, vermuts a La Sal... xerrar, escoltar, aconsellar...
També he tingut alguna mala estona... sí... és clar, però tot passa, com ha de ser.
He desconnectat, per sort, diguem que el final de curs no va ser gens agradable, però el mateix dia que vaig plegar, vaig tancar amb cadenat. Per fi he après a fer això.
He fet 57 anys.... mira que n'és de lleig el número, però estic contenta, fora del genoll estic raonablement bé, acompanyada si vull, i sola si és el que cerco.
Cony, ho vaig dir fa anys, però ho repeteixo, sóc una "tía suertuda", més que no em penso.
Tot aquest conjunt de petites coses, han fet que, un estiu que havia de ser poqueta cosa, fos un gran estiu.

dissabte, 4 d’agost de 2018

Amors d’estiu….





És ben evident que l'estiu té molts encants, les nits més llargues, els xiringuitos vora el mar, una copeta amb molt de gel, bones converses, menys roba i més temps lliure ens predisposen a l'amor, sense cap dubte.
Però què passa quan coneixem algú que ve de lluny, que ens dedica un somriure, una picada d'ull que ens provoca esgarrifances...
El fet de saber que serà una cosa temporal, de dies, potser setmanes, ens pot fer defallir, decaure les ganes i jo, no hi estic gens d'acord.
L'estiu pot estar ple de passions, confessables o no, de plaers a la llum de la lluna o les espelmes, podem passar un estiu avorrit, relaxat i tranquil, respectable, cert, però…..
I si decidim deixar anar la cotilla, els convencionalismes, i si sortim a somriure a la vida, a d’altres persones, oberts i obertes a conèixer gent nova, costums diferents, sabors ben diferents!, i després, arribat el fred i els abrics, obrim aquesta capsa de records i en gaudim?
Gaudiu l'estiu, obriu portes i finestres a les abraçades i petons, durin el que durin!, deixeu que les il·lusions ens cobreixin, deixeu que us acaronin, nous amors, o vells...no és important la durada, ho és la intensitat dels moments viscuts.
Bon estiu a tots i totes, al setembre, hi tornem!




diumenge, 15 de juliol de 2018

Emocions a flor de pell...


Mar i Carles, 
avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.
Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.
Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.
Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.
Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!
Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.
Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.
Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!
Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?
Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 
Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.
Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.
Que sigueu molt feliços!
No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)









Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!

dilluns, 9 de juliol de 2018

Senderi…



Una de les coses que espero que em porti fer-me gran, és senderi.
Sempre he estat una dona molt apassionada quan defenso una cosa, persona o causa, en la que crec fermament.

He estat una persona que he intentat, al llarg de la meva vida, seguir uns patrons, unes conductes, que no han variat gaire dels que tenia amb 20 anys, ara, 36 anys després, defenso pràcticament el mateix, amb la mateixa contundència, cert, no en sé d'una altra manera, però intento, i crec que gaire bé sempre me'n surto, fer-ho sense ofendre ni molestar massa. 
Però no tothom ho fa d'aquesta manera. Algunes persones actuen segons el vent que bufa, si veuen que en poden treure profit, de qualsevol cosa, laboral, personal, social... allà que van! I de normal, els és ben indiferent si amb el seu comportament poden fer mal, el que és important és aconseguir els seus objectius i beneficis, la resta del món els és ben indiferent.
Tots i totes coneixem persones així i d'avant d'aquestes, cal, tal com titula el meu escrit, molt de senderi.
M'ha costat anys, i panys, poder pensar així, a mi les injustícies em revelen i molt, però davant persones insensibles, tant és cridar, plorar o agafar una bona enrabiada, si poden, et trepitgen.
Quan vaig ser a Tasmània, el nadal passat, visitant el meu fill, vaig aconseguir trobar aquesta força, aquesta temperança de sang, aquest poder mirar i no reaccionar amb mala llet, es perd molta energia, ara, intento fer acció - reacció, actuar, sí, però no deixar que les situacions provocades per altres histèries m'afectin emocionalment, que al final es converteix en afectacions físiques.
Llargues caminades amb el fill, converses llunyanes i relaxades vora el mar de Tasmània, a la imatge podeu veure com és de bonic, per camins tranquils, em van fer raonar i decidir que volia aquest canvi, volia deixar les lluites inútils amb ments fredes i estúpides, i segons sembla, ha tingut efecte, potser estem davant una nova Joana?
He trobat la de ser temperada als meus casi 57 anys?, ho veurem en uns mesos, de moment del nadal aquí, la mantinc.
I em sento, del tot, orgullosa de mi mateixa.




dijous, 28 de juny de 2018

Orgullosa de mi "ORGULLO"


Esta semana se celebra el "ORGULLO", en mayúsculas!
Eso que algunos ven solo como un desfile colorido y festivo de algunas "locas" con ganas de exhibirse, por supuesto, por supuestísimo! yo no lo veo así.
Tengo el enorme orgullo de tener familia gay, el orgullo de tener puntos de vista diferentes, colores y sabores diferentes y a pesar de mis 56 años, soy una activista y defensora acérrima de sus derechos. No solo por ser mi familia, por ser como son, sensibles, atentos y reivindicativos. No es orgullo de que sean gais, eso sería absurdo, es orgullo de que vivan su vida sin importar lo que piensa el o la vecino/a.
Siendo hijos míos no podían ser de otra manera....
Lo he sido siempre, reivindicativa, tengo grandes amigos, personas a las que adoro, desde hace muchos años, cuando no se hablaba tan abiertamente de este tema, antes de saber que habría en mi familia alguno/a, a las que no solo he defendido, he apoyado, abrazado y acompañado cuando ha hecho falta.
Hoy, todavía, leemos que se agrede a personas por su condición sexual. Yo lo encuentro no de tiempos pasados, de mentes pasadas y antiguas, desfasadas y intolerantes.
Como se puede juzgar, agredir, menospreciar a una persona por el solo echo de con quién se acuesta?, no queremos ser juzgados pero si juzgamos?.
Qué más da si lleva vestido, falda, si va pintada/o o no, si su estética le "delata", con eso ya eres un valiente para hacer lo que quieras?.
Estuve hace un par de días en la presentación de la Plataforma LGTBI de Mataró, fue emotiva, bonita, personas, la mayoría de mediana edad, que hablan de lo difícil que es "salir del armario" todavía...
Fui por solidaridad, porque hay que avanzar, dejar atrás la estupidez humana y que cada persona, hombre, mujer, gay, transexual, bisexual, lesbiana, hetero, pueda vivir sin estar pendiente de qué dirán.
Dejad que gocen de esta fiesta, cada uno de la manera que quiera, subido a una carroza con plataformas, divinas y espectaculares,



o sencillamente mirando y bailando. Yo lo hice el año pasado en Sitges, mirar y bailar que en plataformas me estrello seguro, y lo pasé bomba.
De hecho, yo, heterosexual de toda la vida, nunca me ha importado lo que digan de mi, dejad que hablen mientras disfrutáis de la vida.
A esas madres que tienen hijos/as gays, dadles apoyo, ánimos, cariño y montones de fuerza, si caen, los ayudáis, algunas veces no es fácil, pero hay que estar ahí, normalizar el amor y el sexo.
No puede ser que en el 2018, se siga mirando mal por a quien amas o deseas....
Ama en Libertad!