dilluns, 28 de febrer del 2011

Enamorament....




Dels diumenges a la tarda, estirats un a cada sofà. Sovint amb les mans agafades, amb una gran laxitud, mirant la película que em decidit uns dies abans, fas crispetes, berenem, la mandra envaeix cada raconet de casa, d'aquest pis petit però ben repartit.
Enamorament dels instants compartits, del sopar que preparem a quatre mans, de l'Elmer que no ens deixa de rondar a veure què cau.
Caps de setmana que ens agraden així, senzills, de pocs compromissos, tranquils, viscuts però sense estrés.
Dissabte i per primera vegada amb en Dídac de convidat a dormir, una cosa diferent, erem tres a sopar i no ens va importar no escoltar les notícies doncs tota la nostra atenció era per ell...
Diumenge cercant on anem de vacances aquest any, tenim dubtes...
Els dilluns, després d'aquests caps de setmana, torno a la feina nova, positiva, tendre, gaire bé res em pot treure aquest somriure.
Em queda poc ja de gaudir de tu amb tanta intensitat, però l'aprofito.

divendres, 25 de febrer del 2011

Curs bàsic del saber estar.....


I ser una senyora en qualsevol moment.
Cuidar i mimar els fills de la teva parella, actual, com si fossin teus. Que tinguin una mare no treu poder tenir amb ells una bona relació. No son l'enemic, son nens.
No posar els peus a la feina de la mare de la criatura, i més quan no s'hi pinta res. És una provocació estúpida i infantil i et pots trobar que un dia et tornin la visita i et treguin els colors...
No anar a llocs oficials on no has estat citada, on no estàs implicada i sobre tot, deixar de tirar mirades insultants contra filles que ni coneixes i per sort, mai ho faràs.
Saber estar, en el meu cas, es anar on cal i quan cal.
Lo més divertit, criticar, mai s'ha de fer i molt més sense conèixer la persona de res. Que argumentar gelosia està passat de moda i no toca, i menys amb segons quines penyores.
Un altre dia parlarem de títols, de conviure i no pecar... fins i tot una atea com jo sap la diferència.
Ja ho he dit altres vegades, ser una senyora s'ha de demostrar.

dimecres, 23 de febrer del 2011

30 anys i no oblidem...


Trucada al telèfon, cara d'estupefacció, la meva mare nerviosa, filla... tira els llibres aquests comunistes que tens que torna la dictadura i a tu et tanquen!
El llibre comunista, per ella és clar, era la biografía del "Che".
El meu marit de llavors nerviós, jo abraçada al meu petit d'un any i mig, i segura, molt segura que no podia triunfar aquest cop d'estat.
La meva veina a casa, els dos marits van a comprar els que les seves mares indiquen, sucre, espelmes, cigrons, arrós, patates i llenties.... a la botiga, la bogeria absoluta, no queda de gaire bé res de tot aixó.
Un dia llarc i feixuc, les dues avies em retreuen haver.me significat políticament, aixó vol dir haver estat de les Joventuts Comunistes i del PSUC, quan encara era una nena.
Jo només abraço el fill i espero, però el llibre no el tiro.
Arriba el vespre, veiem imatges, la cosa no tira endavant, però l'ensurt dura dies, molts dies....
Fins el punt que em demanen no surti al carrer, barcelona sempre es més perillosa.
Jo recupero la meva vida, enganxada al meu fill Carles, era la única "possesió" que jo volia salvar.
Ara, tot aixó, sona lluny, però els que ho varem viure, no oblidem.

diumenge, 20 de febrer del 2011

M'han escrit un conte.....

Mataró


En David és un d'aquests joves que sovint he trobat, amb idees, il·lusions, ganes, valent....
Valent per les voltes que està donant a la terra per tal de trobar una feina de lo "seu", lluny de la família i els amics/es.
Crec que algunes persones el deuen trobar "un cerebrito", però sota d'aquesta barba que sovint llueix i la seva alçada, molt considerable, s'amaga un home tendre i afectuós, afecte que compartim fa temps i espero seguim compartint.
Sovint, en llegir el seu bloc, he de repetir les lectures, de profundes que les trobo, però a mi m'agraden.
Va deixar una mena d'invitació al Facebook i jo vaig recollir el guant.
Em va dedicar aquestes lletres, que m'han dut un munt de records.
David, gràcies per ser com ets i no haver canviat amb mi i saps, jo també anyoro aqueslles vistes....

Sempre, quan parlo amb tu, em sento una mica petit (ja saps que per evitar aquest sentiment, que m’amago darrera la barba). Potser és perquè recordo aquell fabulós cinquè pis, les vistes del teu despatx, tot era antic però acollidor: antic com la nostra lluita, acollidor perquè som molts els que durant molts anys i hem posat els esforços. I quines vistes, Joana, quines vistes!

Recordo aquelles primeres visites, sempre em deies que sense la barba estava més guapo (ets de les poques dones que m’han dit guapo), aquelles primeres passes, les recordo amb tant d’enyor, us trobo tant a faltar a tots els companys, que amb tu, cometré la injustícia de no regalar-te cap història: només em surt dir-te que em moro de ganes de retrobar-nos en la lluita.


Quines vistes, Joana! Recordes? Quines vistes de la nostra ciutat, el nostre estimat Mataró...

dissabte, 19 de febrer del 2011

I 14....


I encara no se com.
Però sí se lo molt que hem gaudit junts.
I ens espera Ribes de Fresser, i caminar, i cuinar i entrar, i sortir i el cinema....
Per molts anys Martí!!

dimarts, 15 de febrer del 2011

El meu candidat....


La meva agrupació va escollir la setmana passada el candidat a l'Alcaldia.
Poc puc aportar al seu perfil. Persona honesta, accesible, sempre te una paraula amable i un minut per conversar.
Educat, creu en el que fa. Deixa participar, és més, demana que ho facis. Ja fa anys que el conec i encara no li he vist una mala cara ni una mala resposta.
No vaig poder anar a l'assemblea, en realitat, vaig preferir fer d'àvia, però li vaig comunicar el meu suport, ni que sigui en la distància, i ell va respondre amable i afectuós el meu correu.
Dona gust comptar amb un cap de llista com aquest.
Llàstima que no el puc votar, no votaré, no estic empadronada a Argentona, però a aquest poble li cal un canvi, i en Vador és el canvi efectiu i la coherència.
Ja n'hi ha prou de ximpleries.
Salvador Casas, el meu candidat.

divendres, 11 de febrer del 2011

Somriu, sigues feliç...

Fins al final....

dissabte, 5 de febrer del 2011

divendres, 4 de febrer del 2011

Un home.....




Un equip, una causa....
Proposar en Joan Antoni Ciller com a Mataroní del any, és proposar un col.lectiu. Però aquest no se si arribaria tan lluny sense en Ciller.
He parlat d'ell en altres ocasions. No se com el seu cos aguanta tota aquesta feina, apart de treballar per ell mateix i notar la crísi com la patim qualsevol.
Epma solidària és un gran i enorme col.lectiu, enorme d'esperit, de força i de ganes.
Ell és el cap visible, però darrera hi ha una junta que impulsa i treballa.
La Caminada de l'Alzheimer, amb més de 3000 participants l'any passat, no seria possible sense la dedicació, la falta de descans i el gasto enorme d'energia que li dedica.
Mica a mica s'ha deixat acompanyar i ajudar per altres persones, la seva alta responsabilitat fa que es preocupi per cada detall, cada instant, cada entrepà...No és només la caminada, acaba de tornar de Nicaràgua, ell s'ha pagat el viatge i gastos, d'innaugurar el projecte "Salvando el Nido". Després el teatre també solidàri.
Per mi és l'amic, el confessor, la ma que sovint m'empeny, el que sempre està disponible per donar una mà...
Sempre el trobareu treballant.
Crec que mereix, i molt, aquest premi.
El voteu?, és la darrera setmana. No oblideu confirmar el vot al vostre correu!.