dilluns, 27 de juliol del 2015

Estiu....


És estiu, la pell és feble, tendre, les emocions volen vora el mar, deixem volar les idees, els sentiments, les carícies, els llavis, les mans, els peus i la veu....
Visquem, més que mai, el moment, l'instant, la plenitud, el sexe, la vida, la companyia....
I demà, serà demà!
Deixem complexes, què diran, què pensaran!.
Avui, gaudim l'instant. A fons!
Mirem als ulls i un cop sentim el dit sobre la pell... gaudim!
Viure....


Com cansa l'abraçada en el record

Com cansa l’abraçada en el record,
ara que la suor a l’esquena crema
i l’olor dels llençols blancs
recull antologies de carícies
que escalfen l’entrecuix i busquen
l’espai verge de pell que no he besat:
complicitats d’aspre tendresa
que juren no parlar de cossos nus
perduts al marge de l’edat,
emmirallats en la distància
d’una ciutat eterna que no gosa
celebrar el lleu vaivé serè
d’un ventre a contrallum
on reposa l’anhel de no enyorar-te.

(De Poètiques del cos)

Mireia Calafell i Obiol


(La imatge és un préstec del meu fill Daniel que ha passat uns dies a les Seychelles)


diumenge, 19 de juliol del 2015

"La Patri"....


Tinc una neboda, bé, en tinc més d'una, però en tinc una que per mi és com una filla nouvinguda, potser perque des que va néixer hem tingut un tracte molt estret, potser perque les dues estem un xic boges, potser... la cosa és que sempre ens entenem molt bé i quan li he de dir que alguna cosa no m'agrada, li dic i se que ella no ho agafa com una crítica, sinó com una empenta.
"La Patri", que és com li diem a casa, és afectuosa, és simpàtica, divertida, alegre, un xic esbojarrada, bona amiga, cosina sempre preparada per anar de festa, bona cuinera, estilosa, "choni" segons ella, perruquera, sense exercir però titulada, té un tipus estupendo, una família que l'estima, una tieta, jo, amb qui parla quan vol, del que vol... però... La Patri no te feina.
Ha estat a prova, coses de Nadal i poc més, no ha tingut sort en aquest aspecte, com tants joves avui en dia, i això li ha provocat certa inseguretat, en molts aspectes. Entenc que viure i dependre dels pares amb 24 anys, no és la millor manera de tenir autoestima, per això, jo, sempre li recordo "nena, tu vals molt", però encara no ho has pogut demostrar.
La cosa és que La Patri marxa a Alemanya, amb un acord d'aquests de formació, estudi i a la vegada feina, doncs tindrà un sou, i això ens té una mica revoltats, sobretot a la seva mare que no entén que la seva filla hagi de marxar per poder treballar. I te raó la Rosa, però es tracta d'una bona oportunitat, tornarà, si ho fa, amb estudis de cuina, un títol i parlant alemany. Crec, sincerament, que l'experiència val la pena i Alemanya... no és Austràlia. Ja sabeu perquè ho dic.
Cert que el govern d'aquí hauria de preveure estudis d'aquest tipus, formació, pràctiques i un sou, per petit que sigui, però noi... si són uns inútils, jo poc puc fer.
Estimada Patri, saps que et vindré a veure, ni que sigui un cop aquests tres anys, saps que et trobarem a faltar, molt, però el més important és que TU VALS MOLT, ho pots fer, demostra que ets la dona que jo conec i se que pot amb aquesta aventura, projecte. Gaudeix, però aprofita el temps, tres anys, no són res davant una vida de futur.
El Coki, Pals, els teus pares i germà, la família, aquí t'estarem esperant!

dissabte, 11 de juliol del 2015

Una dona del meu temps?

Ho sóc?, començo a pensar que sóc una dona "d'aquest" temps.
Les dones del meu temps inicial, la majoria, no els agrada:
Les noves tecnologies.
Parlar de sexe.
Tenir un amic íntim mascle, segueixen pensant que no és pot ser sols amics.
Caminar sense rumb ni finalitat.
Practicar sexe, la majoria fan pfff quan toquem el tema.
Pendre possició política i mantenir l'opinió.
Tenir Twitter, Bloc, Instagram, Flickr.....
Escriure....
Anar al gimnàs.
Fent un repàs a les diferències amb les meves més íntimes amigues m'adono que gairebé cap, sols alguna puntual, no gaudeix amb les mateixes coses que jo.
Alguna em diu que sóc massa "moderna", cosa que potser te la raó, però és clar... m'he de mantenir estancada al que em van ensenyar els pares, massa antics segons la meva opinió?.
He evolucionat, la vida m'ha dut a fer-ho i estic ben encantada.
M'agraden les xarxes socials, tinc Twitter, @JoanatTorres tinc Facebook, tinc aquest bloc, tinc Instagram i també Flickr  i gaudeixo de tot. D'acord, potser Facebook i bloc és el que faig servir més.
M'agrada sortir a caminar, que les meves cames escullin el camí, sense rumb concret, mirar, contemplar, veure...
M'agrada parlar i practicar sexe, és gratis i relaxa i si a sobre tens un bon company... 
Política... estic un xic decantada però opino i mantinc el que opino.
No se si escric bé, però passo grans moments fent-ho.
Per un altre costat, la música.... he de mantenir els gustos que tenia als 18?. Segueixo adorant Miguel Bosé, i tants i tants dels anys 80, molts!, però cony passo grans estones cuinant escoltant Nicky Jam o Nino Vargas. Romeo Santos, Shakira... Txarango i La Pegatina...
Per el gimnàs aquesta música és vital!
Bé, ara mateix crec que sóc, cent per cent, una dona d'aquest temps...

dimecres, 8 de juliol del 2015

Cal?

Jo crec que no.
Fa dies que dono voltes a aquest escrit. De vegades tinc molt clar què vull dir, però por de no dir-ho prou entenedor.
El dia de Sant Joan, i Joana :), vaig anar a Badalona a esmorzar. El camí fins a l'estació ja va ser clar el panorama, ampolles i llaunes buides, restes de petards per tot arreu, però més que res, moltes restes d'alcohol.
En arribar a l'estació d'Ocata un munt de jovent esperava a una estació increïblement bruta, ampolles trencades, vomitades a terra, davant mateix de l'estció recollien una verbena. El resultat era el jovent que va pujar al tren. Beguts malgrat ser gairebé les 10 del matí, donant un espectacle ben trist i amb poca esperança de futur. No parlaré de la ferum que feien, dels que van pujar fumant un porro fins que un pare de família els hi va cridar l'atenció. No el va apagar, va canviar de lloc, fins que van venir els de seguretat i li van fotre fora el porro. D'una parella que s'anava tocant fins que per sort per la resta es van tancar al vater. 
D'aquí la meva pregunta, cal?, per passar una bona revetlla o qualsevol tipus de festa i celebració cal acabar així?.
Sovint en parlo en trobades familiars i l'expressió més comuna és que jo sóc una avorrida. Perdoneu, surto poc, cert, però quan ho faig ho passo molt bé, no em cal beure ni per riure, ni per animar-me ni per lligar, ho faig al natural!.
No ho vaig fer de jove, no ho he fet de gran, i apart que no m'agradi, al casament bé vaig veure un bon Macallan i l'endemà a les 11 estava treballant, no crec que gaudís d'una sortida acabant en aquest estat i estant l'endemà tirada al sofà feta pols.
No cal, us ho ben asseguro!