dijous, 11 de gener del 2018

Les dones de la meva generació....

La meva generació....
No podíem respondre, ni a pares, ni mares ni mestres.
Callàvem si parlaven els grans, sempre.
Obeíem, si no....
Les dones, de la meva generació, amb dotze o tretze anys, algunes fins i tot abans, sabíem fer de tot. Cosir, cuinar, fregar, atendre els homes de casa...
Volíem ser mares, com no!, com més aviat millor, això volia dir independitzar-se, no quèiem que això volia dir, també, passar a servir un altre senyor...
Si teníem joguines, sense cap dubte, eren nines, res de jugar amb cotxes o altres coses similars que si no, pensarien que eres un homenot.
Les dones de la meva generació, no podíem ser vistes caminant amb cap noi que no conegués la família, encara recordo la plantofada del meu pare quan li van dir que m'havien vist parlar, al mig de carrer, no penseu... amb un xicot negre.... dels primers que van arribar a Mataró. Parlar... sols parlar...
No viatjàvem soles, ni de bon tros, ni amb amigues. El primer cop que vaig sortir d'Espanya va ser amb 16 i sota supervisió del meu germà Jaume. Per sort, en arribar a Niça amb un grup esportiu em va dir... posa seny, ens veiem en tres dies!.... grans records d'aquell viatge!
Les dones de la meva generació no sortíem de nit, el primer cap d'any que ho vaig fer va ser amb 16 i ja promesa amb el primer exmarit. El meu pare li va donar permís a ell, no a mi....
Les dones de la meva generació.... la majoria!!!, als quaranta ens vàrem alliberar, vàrem fer el que als 18 no ens van deixar, als nostres fills i filles els hi hem donat llibertat, SÍ, també per equivocar-se, però pensant i decidint per ells i elles i si s'equivoquen, hi som, emprenyem i ajudem, però decideixen ells!!
Les dones de la meva generació, érem, la majoria, submises.... érem...
I als cinquanta..... ens alliberem en el sexe, el plaer i acollonim al primer que s'acosta perquè ja no demanem permís per res, fem i desfem, estimem lliurement, cerquem plaer, viatgem soles, entrem i sortim i si no tenim ganes de planxar o fregar doncs no ho fem i no passa res!! No ens sentim malament si el moble de la tele té pols!
Ni que sovint... motius educacionals... pensem... si ens veies la mare....
Llàstima, que molts d'aquests alliberaments no m'arribessin fins als quaranta..... n'hi que segueixo recuperant el temps!
Algunes dones de la meva generació, no tenim bons records d'infantesa, la discriminació que vam patir no ho permet, però ho tenim superat.
Les dones de la meva generació, moltes, no totes, som i ens sentim... lliures!!!
Permís? je je je je .....

diumenge, 7 de gener del 2018

I com explicar-ho?


Com explicar un sentiment?, una cosa profunda, impalpable, a la vegada tendre i passional, amb força, una força que t'empeny i t'oprimeix a la vegada...
Dins aquest regal meravellós que ha estat el viatge a Austràlia, hi havia una escapada de quatre dies a Tasmània, amb el fill, tots dos sols.
Hi vàrem volar el dia de Nadal després de dinar amb el gendre.
Al matí, d'hora, per aprofitar el dia, vam sortir a caminar i el primer que vam trobar va ser la Bahia de Sandy Bay, just al costat de l'hotel. 
El fill anava per un costat, jo vaig baixar a pet d'ones i en fer aquesta foto que encapçala l'escrit, vaig rebre un munt d'emocions, de sensacions, de ganes de plorar i riure a la vegada, un estat de felicitat absoluta i per sobre de tot això, amb una emoció impressionant, vaig sentir, profundament, que jo ja havia estat aquí.
No em demaneu ni com ni de quina manera, va ser una mena de "comunió" amb mi mateixa, espiritual, si, ja sé com sona, però va ser així i tinc clar, molt, que malgrat no ser creient, si crec en les energies, les meves, el meu esperit, havia sortit d'aquí.
Sé molt bé com sona, però... no m'importa ni un xic, ni un petricó ni res de res, jo vaig sentir tot això els quatre dies que hi vam ser.
La natura, sempre imponent a Austràlia, cuidada, neta, respectada, sobre tot això, a Tasmània vessa per tots costats.
Vam fer dues excursions, a l'illa de Bruny Island, amb ferri i un minibús fins a Cape Bruny, les vistes, aquí, són del tot indescriptibles. L'altra al Mont Wellington i Richmond, espectaculars.
La resta, caminar i mirar.... caminar i mirar... incansables.
He vist molts llocs bonics al llarg de la meva vida, no em puc pas queixar, però creieu que aquí, em vaig trobar, m'hi vaig sentir, malgrat no parlar res d'anglès, com a casa.
Ahir al vespre, tot obrint reis amb els fills i néts, ho vaig comentar, jo conec aquest lloc amb vint anys i els meus fills neixen allà.
Tinc un somni, tinc una il·lusió, tinc una esperança, hi vull tornar, hi he de tornar, vull tornar a sentir tot això.
Crec que les imatges ho diuen tot.