divendres, 27 de novembre del 2015

Vicis, tal qual…..



Sortint d’un sopar amb amigues, en el que vam fer bromes sobre els nostres, de vicis, vaig rumiar mentre no agafava el son.
Quins són els meus?, són confessables?, jo crec que sí….

Els llibres, sí, sí!, ja ho podeu ben creure, potser no és vici passar pel Fnac, jurar fermament que no en comprarè cap, amagar la visa al fons de la bossa i un cop a dins oblidar les promeses amb qualsevol excusa?. Que si fa temps que vull llegir aquest, que si tinc descompte, que sí… la cosa és que sempre surto, com a mínim, amb dos llibres. Estic per demanar que em prohibeixin l’entrada, com si fos binguera!

Les colònies… ohhhh…. Bones... puc sortir de casa amb espardenyes, sense pentinar, sense cordar les sabates, de fet tot això m’ha passat… però sense anar ben perfumada?, això MAI!!

El cafè. Aquest vici és brutal, diuen que és perjudicial, segur que sí, però a mi els meus tres cafès diaris no me'ls treu ni Déu!. Que el dia que tinc analítiques estic de mala llet des de la tarda anterior pensant que sortiré de casa sense!.

Els petons i abraçades. Oi tu… sóc molt petonera, molt!, m’encanta fer petons, que m’abracin, abraçar, tocar, sentir humanitat al meu voltant. Gaudeixo molt fent petons i a més, sóc tant “meva” que sols li faig a qui em ve de gust. Pocs exclosos, cert.

Als seus llavis… aquests són uns altres petons, que ja no rebo perquè no vull, cert, però el veig, a ell o la seva imatge i no puc deixar de pensar, quins petons dóna el malparit!
Però això… ja és una altra història.

Aquí, la Joana, es va adormir amb un somriure......

dissabte, 21 de novembre del 2015

La bona mare....


Darrerament, sovint, em pregunto si ho he estat, si ho sóc.
Per res especial, vull dir que no hi ha cap motiu en concret que em provoqui aquesta pregunta, és espontani.
Què cal tenir per ser una bona mare?, bona pregunta...
Crec que cal paciència, quan era més jove no en tenia gaire, ara, crec que tinc la necessària.
Calen moltes abraçades i petons, molts petons, d'això en vag servida, sóc molt petonera.
Cal saber escoltar, no interferir, opinar i aconsellar quan t'ho demanen. Cal respectar els silencis, els seus temps, no retreure, esperar que vulguin i vinguin, et cerquin, et busquin. Han de saber que hi ets, però no al mig, al costat.
Cal deixar que facin, s'equivocaran, cert, però qui ens ensenya?, a mi ningú em va explicar com ser una bona mare, ningú em va dir què calia i què no, tenia clar que volia ser una mare diferent de la meva, molt diferent, amb això, crec que m'he n'he sortit.
He estat cridanera, cert, jo ho se, però he estat també afectuosa i tendre, amb caràcter, però saben ser-hi quan toca.
Crec, això en faig una llei de vida, que sóc una bona sogra, mai m'hi poso, mai malmeto, mai interfereixo. Més aviat tinc queixes que hi vaig poc... i és que per ser bona mare, has de ser bona sogra.
També se que algunes coses, ara, les faria d'una altra manera. Però la vida ens ensenya, no queda una altra.
Ara, que sóc i seré mare per sempre i que els faig menys falta, entreno com a àvia. Estic amb els néts, però els seus pares i mares son ells, jo faig el que toca, i els consenteixo lo just, m'ho passo molt bé amb ells, l'amor cap els néts és gairebé tan gran com els dels fills.
Això són sols reflexions, coses, imagino, de fer-se gran, de mirar enrera i veure si t'has equivocat molt.
Espero, de cor, que sols el just.
I és que estic molt orgullosa d'ells. Alguna cosa bona he fet.