dijous, 30 de juny del 2011

El banc de l'oblit...


He pogut escoltar els teus sospirs,
allà, ple de matolls, mig amagat,
enyorança dels amors viscuts,
dels petons, lliures, donats,

ocells al vol en llibertat,
recorden que estàs ben lligat.

Has viscut un passat dolç,
ple de vida i amor,

enamorats i petons,
els veïns han gaudit del teu repòs,
a la fresca de la font.
Ara sols queda esperar,
temps millors,
una mà de pintura,
i més amor....

diumenge, 26 de juny del 2011

Equilibri.....


Soc conscient que em faig gran, no vella, gran, les coses costen una mica més, les campanyes son més dures, ho t'ho semblen, el burofax, habitual abans de vacances, et fa vomitar, directament, tanta imbecil·litat, insensibilitat i mentides juntes, no dona per menys, sembla ser que les dates de vacances dona per fer epístoles.
No se, de vegades és com si costés seguir, però se que tinc la força, el caràcter i la mala llet per fer-ho. Ja he renunciat a massa coses.
Amb en Martí hem fet guardiola un any per anar a Ribes de Fresser, tot un any per poder, per fi, anar als Caçadors, un dels millors hotels que he estat, i no son pocs, el seu menjar, el personal amable i atent, caminar, descansar, menjar, com no!, trobar coneguts i saludar, llegir, els dos, hem llegit un munt.
Dijous varem anar a Núria, i només baixar del cremallera, veure aquesta estampa que veieu a la imatge, els meus ulls es varen negar. Hi vaig trobar l'equilibri, la tranquil·litat, la pau, en definitiva, la felicitat.
Una imatge de boira, des de el mirador una emoció em va estremir, em va colpejar i no ho vaig poder evitar, la felicitat va venir a mi.
L'endemà, el meu sant, Queralbs... caminada per aquest poble que tant m'estimo, i on encara descobreixo carrers nous, camins nous, llarga passejada fins més enllà de la Font del Coronel, tornada acalorada i emoció, un cop més, molta emoció. No sols del paisatge, també de la companyia, de la conversa, dels missatges i trucades per felicitar-me el sant, de les confidències a l'aire lliure....

No se quan podré tornar, però se, ara sí, ja ho tinc clar, que la meva pau personal, interior, passa per la Vall de Ribes, per els seus boscos i la seva gent.
Avui puc dir, alt i clar, soc i estic feliç, tranquil·la i animada.

dimarts, 21 de juny del 2011

Els pèls de punta...



El meu germà Joaquim en fa arribar aquest vídeo que he escoltat dues vegades i les dues, m'ha posat els pèls de punta i ha humitejat els meus ulls.
Cada vegada que algú demana explicacions, sigui en Garzón, siguin les famílies, mirem cap un altre costat?.
Quan de patiment, quantes morts injustes i que ja mai, seran aclarides.
No s'ha fet mai justícia al respecte, i el debat, ara, encara, és si treuen el dictador assassí de la seva tomba o si condemnen el jutge per la seva investigació.
Les famílies ja mai podran vetllar els seus morts.
I els fatxendes segueixen campant tant feliços i la família del dictador viu de rendes, feliçment...
Espanya, ja sabeu.

dilluns, 20 de juny del 2011

La caçadora de cossos....


Ahir vaig acabar de llegir aquest llibre de Najat El Hachmi.
Lo primer que diré és que ja sabia que era un llibre que parlava del sexe, de les relacions sexuals, no anava pas sense saber què trobaria.
Però he de dir que m'ha decebut bastant, la primera part del mateix parla sobre els homes amb que ha tingut sexe i lo important de les olors dels mateixos. Cert, això, al sexe lo mateix que excita a algunes persones, tira enrere d'altres. Les olors les podem gaudir, o bé detestar.
Manté sexe a "tope" a ple de llocs i amb multitud d'homes.
He trobat aquesta primera part molt repetitiva, amb poca varietat i sovintegen les mateixes expressions i similars situacions. I sobre tot, una enorme insatisfacció.
Fins i tot en algunes coses m'hi puc sentir identificada, ella no discrimina ni per raça ni per físic, també creu, com jo, que el sexe no és el "camí" segur cap a la felicitat. (per molt que el puguem gaudir quan el practiquem).
La segona part anima una mica la "trama" i diversifica els espais, però ni que estic contenta d'haver llegit el llibre, no serà dels que quan em faci gran vulgui repetir o bé guardar al meu arxiu personal on hi tinc aquells llibres que mai regalo.
Ha tingut bones crítiques, lo meu, és un apunt.

dissabte, 18 de juny del 2011

Diferents, però no menys desitjades....




Aquesta setmana, i la propera, tinc vacances, per acumulació d'hores, no pas les d'estiu.
Aquests primers quatre dies han estat, si més no, estranys. No he fet vacances típiques, podríem dir que han estat... solidaries.
Bo i que he tingut que atendre coses de feina des de casa, i fer alguna gestió "presencial", els he dedicat a Camina per l'Alzheimer, la campanya electoral i un cert cansament general, no m'havia permès acabar d'entrar totes les dades per preparar la propera, que ja s'ha començat a gestar.
També hem fet un dinar del personal, pleguen dues persones i varem fer un arrós vora el mar, en bon ambient.
El fet que en Martí encara ha tingut institut als matins m'ha permès teclejar i teclejar i teclejar.... entrar les dades de més de tres mil persones, apart de desxifrar lletres i números, que cada persona escriu de manera diferent, però vaig poder entregar els arxius el dijous a la primera reunió i veure, un cop més, la feinada que genera la caminada i quin bon grup de persones, de edats del tot variades, col.labora de manera del tot desinteressada. Consti que en Martí m'ha ajudat quan ha pogut en aquesta tasca.
Això sí, a partit d'avui, res de res, passejar, mirar, cuinar, gaudir, riure i gaudir de la companya d'aquest jove que ja em passa un pam, fa temps...

dijous, 16 de juny del 2011

Moda i complements....



És evident, per mi almenys, que una persona que vesteix una 52, una 54 o més, passada aquesta ja te poca importància, no es veu bé amb segons quina roba. A la vegada, algunes dones si s'hi veuen i ja sabem que lo important és que una mateixa es trobi guapa o bé afavorida.
He donat un parell de voltes cercant una samarreta, alguna cosa tant senzilla està resultat de lo més complicat.
En trobo, la gran majoria ho son, sense mànigues o bé aquestes son super curtes. Dic jo que la majoria que som abundoses en carn no és precisament els braços lo més bonic que tenim. (Em nego a dir grassa, senzillament en tinc més, soc una gran empresa).
He cercat i mirat, poc, ho reconec, mirar roba no m'agrada de manera especial. Però trobo aquest problema a tot arreu.
Després tenim els penjolls adjunts, diguem complements decoratius, però si gastes una 110 de pit, sols et falta alguna floreta, llaç o qualsevol guarniment que augmenti aquesta part...
D'altres, tancades, massa per l'estiu, quan una de les coses més boniques son el meu escot...
Després les faldilles, curtes, massa curtes, val les dones abundoses volem lluir, però tampoc som ximples.
Una dependenta em deia que haig de ser més atrevida, ja ho soc ja, però mai m'han agradat les disfresses. Clar que això m'ho deia des de una talla 38 com a molt!
Dec ser complicada, potser hauré de seguir el consell d'una bona amiga i començar a estudiar disseny, per fer la roba que se m'escau millor. Crec que no està renyit estar guapa i ser abundosa.
Ser una dona "Botero" no està renyit amb la sensualitat.
Però molt em temo que ja m'agafa una mica gran no?. Vull dir lo del disseny, no lo d'estar guapa :)

dimecres, 8 de juny del 2011

A misses dites...


Diu la premsa que "La Gene" és pensa querellar contra els fatxendes racistes de pxc.
Em sembla molt bé, però llavors pensen pactar amb ells per treure alcaldes que han estat els més votats?.
També llegeixo que el Col·lectiu Ronda també els denuncia per propaganda racista, cosa que també aplaudeixo.
La Fiscalía accepta i diu que ara ho pensa investigar, correcte.
Però digueu.... perquè no ho varen denunciar durant la campanya electoral?, jo, el famós xec, com a resident a Rocafonda el vaig rebre, em va fer posar com una moto!, no era llavors el moment de fer les denúncies?, no ho han fet fins que els han vist asseguts als nostres ajuntaments?.
Ja he deixat clara la meva opinió al respecte, i el meu desencís que partits com aquests entrin als ajuntaments, però noi... aneu tard!.
(la foto és de Capgròs.com)

dimarts, 7 de juny del 2011

Indignats, amb 14 anys....


Aquests dies el meu noi ha seguit d'aprop el tema dels indignats.
M'ha fet molta gràcia que tan jove n'estés tant pendent, però llegint els seus escrits veig que malgrat ser tant jove ho te clar, ho veu clar i ho explica encara més clar....
Un reportatge que em fa tenir clar quan diu que vol ser periodista.
Si teniu cinc minuts, val la pena....
El Bloc d'en Martí i la mare que el va parir.

dissabte, 4 de juny del 2011

La regalo....


Tinc una cinta de caminar que vull regalar, ni vendre ni subhastar, qui la vulgui la regalo.
Te uns anys, no és automàtica, funciona per impuls de cames, però està nova. La única cosa que no va, imagino que es pot posar un de nou, és el comptador de quilometres.
Si algú la vol podeu contactar amb mi, això sí, s'ha de venir a buscar, almenys dues persones, doncs pesa lo seu. Plegada te aquest aspecte que podeu veure.
La regalo primer per espai i segon perquè mai he trobat el gust a caminar sobre ella.
El correu: joanato@gmail.com

divendres, 3 de juny del 2011

Cures.....


Et fas una ferida, greu, s'infecta, supura, fa mala olor i a sobre l'emboliques amb una peça de drap brut.
Què passa?, doncs que s'infecta, que fa pus, i cada dia que passa la cosa empitjora. En definitiva, no cura.
Aquestes coses s'han de curar d'arrel, amb una bona ensabonada, desinfectant i molta, molta, higiene, s'ha de tallar d'arrel amb les infecccions i els virus.
Fins i tot, de vegades, cal agafar el bisturí, fa mal, cert, però cura!
Però quan això no és fa bé, quan fas servir els mateixos cotons una i una altre vegada, bruts i infectats, quan no s'arriba al fons de la qüestió, quan menteixes per disimular la incompetència i negligència, no val la pena pensar ni fer, més val passar a una altre cosa.
I aquí, no ha passat res. Com dieun els castellans: Más de lo mismo.
Jo ja m'entenc.

dimecres, 1 de juny del 2011

Revolució!




Ha entrat per la porta amb un somriure als llavis, gaire bé tan gran com el meu al veure'l, allà, ben plantat amb aquestes roses.
Ha fet una important declaració d'intencions: Vull que a partir d'avui comencin els somriures, s'han acabat les males cares, serioses més que res, comença la revolució dels somriures....
La meva cara crec que ja ho deia tot, gràcies, més que res per el detall, per les intencions, per la feina....
La dedicatòria, i la tarja que la porta, preciosa.

Avui deixem de males cares i comencem nova etapa, noves maneres i nous somriures, una revolució d'intencions.
No diré qui les ha dut si ell no dona permís, però una petita pista... com pot seguir solter un amor d'home com aquest? :).
Avui estic ben feliç.
Gràcies, a tu, que si em llegeixes i no t'en amagues, has fet que aquestes roses em fessin venir a casa més lleugera que mai.