Aquests dies estic llegint un llibre que per el seu nom, pot induir a equivocs, Querido Imbécil, el títol pot sonar a feminisme d'estar per casa, fins i tot quan la meva amiga Alfonsa m'el va deixar, vaig fer cara de de ja veurem..., és feminista, no diré que no, però argumenta com pocs la situació real de l'Espanya actual i sobre tot, la situació "sicològica" dels homes de més de 40 i 50 anys, educats per ser el "mascle".
Però estic descobrint algunes coses que han cridat la meva atenció i molt.
Al PSC, sovint, es parla de Conciliar la vida familiar, l'Executiva Nacional, va aprovar un document que porta per nom Pacte del Temps.
L'he llegit i la veritat, està molt bé, una altre cosa és portar aquestes propostes a la vida real, al dia a dia.
Les reunions segueixen sent al vespre, els dissabtes i diumenges fins i tot, poc conciliem així...
Llegeixo en aquest llibre que el ministre Jordi Sevilla, ha estat un dels impulsors de les lleis sobre conciliació. Va ser pare una mica tard, als 39 anys, llavors era cap de Gabinet d'en Pedro Solbes i va dir al mateix que donat que acabava d'adoptar una criatura, volía dimitir, en Solbes li va dir que no, que quin era el problema i ell, en Sevilla sols va respondre, vull banyar cada dia al meu fill.... (quin encant d'home)....en Solbes va acordar amb ell que podia plegar cada dia a les 7 de la tarda per fer.ho.
Ell és va donar compte desseguida de lo difícil que és conciliar vida laboral i familiar i ell mateix admet que les dones encara ho tenen pitjor. D'aqui va sortir el primer esbós de la nova llei.
Cins anys després, va adoptar dues criatures més i ja era diputat, va parlar amb Zapatero i li va demanar un permís de paternitat de 10 dies, què ell li va concedir, pero digueu-me, quants homes ho han fet?, segueixen pensat que tenir un fill és cosa de les dones?, parirlo si, però el camí és molt més llarc i creieu... no son conscients del que es perden...
Quants estan al cas de quin dia fà piscina el seu fill o filla?, quin material ha de portar?, queden ous a la nevera? i sabó per la rentadora?.
Queda molt i molt per fer, i està bé fer documents per impulsar tot això, però queda molt de camí i som moltes les que renunciem a tenir una vida política o social per poder estar al costat dels nostres fills i filles. Jo soc de les que pensen... jo l'he volgut tenir, jo el cuido..... però no és sols meu no?.
Aquest llibre està millor que no pensava.
5 comentaris:
A qué no saps que a casa qui se'n cuida de la nena sóc jo?. La seva mare se'n va a treballar i jo hem quedo a casa.
Ah! L'Angelines és la mare de la meva dona.
Es evident la mancança que tenen moltes persones, (cultural, emocional, econòmiques, etc etc) i aquestes intenten fer i formar una família, moltes d´aquestes parelles tenen un èxit al llar de la vida, d´altres no tenen tanta sort i unes altres amaguen o dissimulen el fracàs mes rotund.
Soc conscient que lo mes ideal fos la complicitat al fer grans els nadons amb tota l´eficàcia que requereix el moment, es mol clar que tothom no te les disposicions ni el tacte adequat per fer aquesta tasca tan important.
No es que les persones del sexe masculí (mascles) siguin un desastre, es que no en sigut ensenyats, induïts ni sensibilitats en les seves primeres fases de la vida, tot i així estan envoltats de persones del sexe femení, (dones) com son l´avia, la mare, les tietes i potser alguna germana, el resultat a sigut un despropòsit, en fer de un nadó influenciable a un possible i probable MASCLE.
En aquest pensament no vull pas donar la culpa del comportament de mols homes en vers a les seves parelles ni als seus fills a les dones, (mares de nadons) però si vull dir que en l´educació dels primers anys tenen mol que veure l´entorn, i per un lloc es te que començar, i tot això porta mol de temps i feina per tenir uns resultats acceptables per tothom.
Bé dons, sobrepasso la situació que dius de psicològica de ser un educat com a MASCLE.
Pd.: En tot cas, mols cops amb sento una mica fora de lloc.
Em recomanes la Villacastín? normalment les coses que diu no m'interessen gaire, quan en vaig fer 50 em van regalar "Hay vida después de los 50" i s'ha passat tot aquest temps (no diré quant, que una és coqueta des que va néixer) a la prestatgeria. Què faig, el llegeixo?
Per sort n'hi ha que no els hi cal llegir-se aquest "pacte del temps". El meu marit sap millor que jo quants ous queden a la nevera... i se tenim fills segur que serà un gran pare.
RBr,
doncs et felicito i ho dic sincerament. Encantada de coneixer l'Angelines.
Anònim,
entenc el que vols dir i l'autora en parla al seu llibre, les nostres mares tenen part de "culpa" i com és evident, les mares d'ara, filles d'elles en patim. Això si, els nostres fills, almenys els meus, no els educo ni de lluny aixì.
No et trobis fora de lloc, sols mira d'adaptar-te.
Arare, ella no em cau ni bé ni malament i no he llegit el llibre que comentes, potser perquè encara em falten 5 anys... :).
El que jo comento, m'ha agradat, fora de les anècdotes típiques "contre" els homes, per un munt de detalls que no coneixía.
Tu comença el llibre i ja em diràs si quan "toqui" el compro.
Gemma, doncs noia quina sort has tingut!. No puc dir el mateix i això que ja he tingut dos marits...
Petonets en general.
Publica un comentari a l'entrada