divendres, 1 de setembre de 2006

Son i som...persones....

nom



Avui, tot escoltant la Cadena Ser, mentre em dutxava traquil·lament, expliquen que la Diana Garrigosa, dona de Pasqual Maragall, s'ha donat de baixa del PSC, després de mitja vida de ser.ho.
Ells, els comentaristes, com és natural, deien si en Pasqual està "rebotat", que si aquestes declaracions què fa no les tindria que fer... etc...., siguem organics venien a dir, amb el fàstic que això em fa a mi.
I jo l'entenc, entenc en Pasqual, no l'han tractat com mereix una persona que ha dedicat tota la seva vida al PSC, siguem sincers i diguem les coses per el seu nom, no han estat correctes.
Només les persones que viuen molt d'aprop la vida d'un polític, saben lo dura que és aquesta tasca, els dies què falten de casa, les hores de dia i nit que no hi son. Els caps de setmana què han de passar les seves parelles, soles, amb la canalla si en tenen. Parlo, com no, dels polítics bons, dels que creuen en la seva feina, creieu que no és gens sencill ser parella d'un d'ells. Per això, quan sento la crítica fàcil que diu... estos viven del chollo....., m'empipo, ara controlo millor, però fa uns anys agafaba una mala llet considerable.
Al que anava, en Maragall demana una cosa què ja fa anys també dic jo, el PSC mai tenia que haver deixat el seu Grup Parlamentari Socialista i Català, va ser un error i algun dia això s'ha d'arreclar, potser trigarem, però confío que passi, potser no ha escollit el millor moment, qui ho sap, però te raó, això no li podem negar.
Entenc la Diana, l'entenc perfectament, després de tantes absències, de tants anys de dedicació, de ser criticada per si vestia o no com el que es veia obligada a ser, dona d'un President, entenc el seu desencant i la seva decisió, potser si va trobar, potser una dona discreta com ha estat ella ningú li va demanar si ho volia, a la fí, el polític és ell. Ni que no la comparteixo, la seva decisió de deixar el PSC, jo no ho faria, jo no soc de les que baixen del carro, si no estic d'acord amb alguna cosa, vaig a una Assemblea i ho dic, potser no agrada, però la meva part de militant em demana defensar el què jo vull, encara què potser, aquesta opció també li cansa, també entenc això.
Molts cops he comentat que no és tracten bé les persones, no ens pot fallar la part delicada, la part del tu a tu, mai hem d'oblidar els anys viscuts i treballats, la dedicació, sempre, però sempre, hem de ser agraïts, aquest cop, s'han oblidat que en Pascual, i estic segura que la Diana també, eren feliços a Roma, recordeu?.

5 comentaris:

Leptis ha dit...

Em sap greu que la Diana s'hagi donat de baixa, però, tant sols desitjo que ho hagi fet havent rumiat bé el seu pas, que no hagi actuat de cop i volta; no voldria pas creure que ha pogut més una enrabiada perquè no s'ha fet cas per recuperar el grup parlamentari, que el desencís propi provocat per situació rera situació.
Estic amb tú amb que no s'ha d'abandonar la lluita per unes quantes batalletes perdudes, hem guanyat de més fortes i hem de continuar fent pinya per a que no faci llenya el castell o a l'aixaneta (Montilla) li haurem de ficar un bon casc per a que no s'estabelli per si de cas cau, perquè no trobi a ningú sota que el pugui recolçar.

imagina ha dit...

Avui Joana, toques un tema que m'ha afectat durant mesos (potser anys), la relació de Maragall amb el PSC i sobretot amb el PSOE, durant aquesta legislatura.
Com no sóc un bon coneixedor, ni seguidor, dels secrets partidistes, em trobo amb sorpreses desagradables, resumides que els que jo voto allà, posen pedres en el camí i pals en les rodes als que voto aquí i els d'aquí es “carreguen” a Maragall per a tenir contents als d'allí. Quan he intentat comentar-lo en alguna tertúlia, em surten amb les maragalladas i les prioritats, amb el que m'he de callar (sobretot per falta d'arguments de coneixedor del tema).
Salutacions

Joana ha dit...

Leptis,
no crec que hagi estat una decisió sobtada, crec que ho deu haber rumiat molts cops.
La pinya... no se... aquest cop ha de comptar, més que mai, amb la base, i la base, almenys aquest "pilonet" que soc jo, no està gaire animada.
Imagina,
dius que no ets un bon coneixedor?, doncs has brodat l'escenari, has descrit el que jo sento a la perfecció.
Maragallades?, i per quin motiu el varen anar a buscar a Roma?.
Aquestes excuses, son de mal pagador!.
Un cop més coincidim.
Un petoent.

Anònim ha dit...

Joana, et comprenc mol bé, i se que parles per experiència, no et preocupis, l´historia jutjarà ella sola les decisions que ha pres la muller del president.

Tot i així, ja saps com funciona una part de l´oposició i el mon en general, si poden et controlen tota mena de detalls fen safareig de un boto mal cosit o caigut, el cas es controlar i no deixar fer avanços substancials.

Una cordial salutació

Tristany ha dit...

Potser hagués estat més digne que el President Maragall hagués alçat la veu quan, a esquenes del parlament i amb traïdoria, el lider de la dreta regionalista catalana va perpetrar l'estatucidi amb en ZP, penso, humilment.