Estic asseguda al meu espai, el meu "raconet" de relax i lectura, tinc a les mans els suplements dominicals d'alguns diaris i estic llegint un artícle de Lucía Etxebarría, porta per nom Lo obsceno, parla del culte al cos, de lo discriminades y maltractades que algunes persones es senten amb motiu dels seus quilets de més..., mentres la vaig llegint escolto de fons la tele, surt la Paula Vázquez amb un altre noi, (no recodo el nom), és un programa on pensen escollir la canço més popular del segle?, aixeco la revista i miro la pantalleta, aquesta noia està com un clau i ell també, torno al suplement i amb la ironia habitual la Lucía va explicant la situació que és va trobar en anar a una piscina "privada" de casa d'una amiga seva i la expectació que varen causar els seus "michelines" i les seves estries, el fet que les lluís, les veïnes de la seva amiga varen quedar impactades que no portés un banyador que ho amagués tot i ella fa una reflexió de les mateixes.
Torno a mirar la pantalleta de la tele, ara surt una nena de OT, Edurne, prima i raquitica, al meu entendre, icona de molts joves d'avui en dia, aquesta noia no te "ni chica ni limoná".
Acabo de llegir l'escrit i ara surt la Alaska, Olvido Gara, llueix les seves corbes pronunciades i mentres balla i mou el seu cos penso... si jo fos home, per sort no és el cas, les dones m'agradaríen aixì, amb corbes i pitrera, amb carn, sensuals però contundents...
Tanco els ulls un instant i recordo un reportatge que vaig veure dissabte a t5, sobre homes models de banyadors, i em dic per mi mateixa.... no m'agraden aquests homes, aquestes "tabletas" a l'estòmac, aquests pectorals tan marcats.... no.... m'agraden amb la seva carn, amb la seva panxeta, els seus pels, i les seves calves..... ves per on soc tradicional....
Obro els ulls i en Martí m'està mirant.... mama.... quina calva t'agrada?, uppssss, parlava en veu alta!.
Ho sento, aquesta obsessió per els cossos "perfectes" la trobo terrible, comença a afectar als nens/es ja molt petits.
Apart, qui diu que jo no tinc la meva "gràcia i sensualitat"?, si les "rodones" no agradessim jo, encara estaria per "vestir sants" i no oblidem que sempre he preferit... desvestirlos!.
En fi... adoro Fernando Botero.... no cal dir el motiu no?.
12 comentaris:
A la mateixa revista que escriu Lucía Etxebarría, fa una setmana va haver un reportatge dedicat a Crystal Renn que és una model que enlloc de fer de perxa es posa les talles XL.
Però les coses de la natura són així, jo, per exemple, estic menjant més que de costum perquè estic més prim que mai perquè una cosa és estar prim i una altra és que se'm caiguin els pantalons, que no és el mateix que baixar-los.
Doncs pensa que diuen que la tele engreixa!
Per altra part; Lucía Etxevarría és fabulosa, vaig disfrutar molt llegint " Un milagro en equilibrio" aquest llibre el va escriure després de la seva maternitat. T'ho puc passar.
De com m'agraden a mí els nois, ja t'ho diré. jejeje
Estoy completamente de acuerdo contigo, Joana. No me gustan los modelos impuestos por la sociedad... para gustos se hicieron los colores.
Tiene que haber gente a la que le gusten las delgadas, las gordas, las altas y las bajas... Sin embargo, la obsesión por la extrema delgadez nos lleva a unos puntos de obsesión increíbles. Es espantoso.
Además, esto conlleva que la sociedad se preocupe más por el culto al cuerpo que al intelecto... cosa que me preocupa profundamente.
A mí me gustan los chicos que tienen donde agarrar, con carne... prefiero un michelín a una tableta de chocolate, prefiero a un tío calvo (siempre he tenido obsesión con los rapados, lo confieso)que con peluca, me encantan los chicos que comen mucho... de estos que te sale más caro invitarles a comer que comprarles un traje, jeje. Pero sobre todo me gusta una cabeza inteligente antes que un cuerpo. Encontrar "vida" inteligente hoy en día tal y como están las cosas es muy complicado, por eso cuando me ecuentro con un chico con el que puedo debatir sobre temas de actualidad soy la chica más feliz del mundo... en fin. Qué problemas tengo a mis 20 años.
Un petó, guapa.
Ara feia temps que no tenia temps, valgui la redundància, per mirar i escriure blogs... Però veig que les coses no canvien, un cop més la "santa" veritat de la Joana!!
Jo també he llegit el article de Lucía i, encara que no m'acaba de convèncer aquesta dona, és un article prou bo. I quina raó teniu!! Personalment estic vertiblement fart de "cuadraditos", de dones que vistes de perfil són línies que ni fetes amb regle...JA N'HI HA PROU!!! Em repugna veure una noia que vista del darrera sembla una taula de planxar (i això per no parlar del davant), encara que haig de reconèixer que l'Edurne la trobo ben maca...
En fi, què se'n ha fet de model de bellesa com Marilyn Monroe o Humphry Bogart? Aquella dona de corves increibles que ens deixava bocabadats a l'escena de la piscina de la tan famosa pel·lícula, aquell home sempre fumant que feia salivar excessivament a més d'una...Allò era bellesa!
Visca l'anuncia de dove!!
p/d: m'encanta tornar i veure que tot segueix igual!
A mi, més enllà de les dones "cossos", m'agraden aquelles dones de les que, quan t'has de despedir, et venen ganes de quedar-te una estona més escoltant-les i parlant amb elles, passejant, compartint, rient...
Cada dona té una bellesa molt particular i no puc dir que m'agradin només un tipus de dones. Cadascuna té les seves coses i jo, quan veig a una dona, pràcticament sé si m'agrada o no.
Albert,
vaig veure aquest report, em va agradar, apart la noia és una monada. Tu estas prim de constitució, és diferent no?, de totes maneres no estàs gens malament! :).
Duna, si em deixes el llibre perfecte, ja em diras això dels homes no? je je...
Sara, suscribo todo tu escrito y tus gustos.. a mi los hombres bién peladitos.. ummm... y me gusta cocinar asi que un caballero a mi mesa debe tener buén apetito...
Víctor!!!!, "nebot" adoptat, m'agrada veure que tornes a ser per aqui, Humphry Bogart... Jon Wayne... si és que ja no queden homs com aquells... :), jo opino com tu, visca Dove!!, per fi dones reals.
Javi, tu i jo ja ens coneixem una mica més, hem parlat una mica més i crec que ens entenem bé, encara em poso vermella quan et faig dos petons, abans em poso de puntetes...
Si només ens agradessin les persones per el seu tipus, tantes i tants estariem sols/es...
M'agrada veure gent jove amb el "cap" a puesto.
Petonets a tots/es.
Joana, guapa, te he puesto ni enlacito en mi blog para tenerte siempre a mano a la hora de leerte.
Muak.
Un enlacito, perdón... el calor no me deja ni escribir yo creo. Besos.
Conmigo botero tambien podria hacer una buena escultura jajajaa
He pasado para dejarte un besito y para decirte que hoy me hacen la trasferencia..por fin.!!!!
Besitos
Maribel
Bueno, va, si os poneis así, debo decir que hace años leí LA EVA FUTURA, de Lucía Etxebarría, que me gustó muchísimo y aunque no le he hecho justicia en el sentido que no leido otro de ella, el caso es que disfruté el libro.
Hola JOANAN yo pienso como tu que mas vale tener que desear y si todos pensáramos como tu no habría tantos problemas de Anorexia , esta semana me horrorizó ver los casos que hay en el hospital de mataró como en otros hospitales, amas tu tienes un gracia especial para convencernos alas que tenemos algunos kilos demas, gracia por ser como eres para todas un abrazada de tu amiga ENCARNA
Jeje, quina gràcia el Martí...
Jo sóc com tu, no m'agraden musculats ni les dones massa primes. De totes maneres, mai he triat les meves parelles per la seva aparença. Fins i tot recordo anècdotes de preguntar-me quin color d'ulls tenia la meva parella i no saber què contestar :S
Publica un comentari a l'entrada