dijous, 30 de juliol del 2009

Sempre em costa d'arribar.hi....



No sigueu mal pensats....
Quan agafo vacances, aquesta és la primera setmana, sempre em costa, molt, desconnectar, arribar a relaxar.me i no patir per si tinc el dinar a l'hora, si anem a dormir més tard, les rentadores... en fí, aquestes coses que poden semblar tonteries però que en el dia a dia de qualsevol persona treballadora, doncs et fa còrrer.
Aquesta setmana no estic pas aconsseguint la desitjada calma, de moment.
Imagino que la propera, amb els dies, doncs ho veuré diferent i podré gaudir una mica més d'estones de lectura, d'alguna peli, etc...
Ahir varem anar al cinema amb en Martí, La Proposición, ben bé una peli d'estiu, per passar l'estona, amb un final ben evident, però que ens va fer riure una estona i estar a la fresca, ni que cada vegada m'agrada menys anar al Mataró Parc per veure cinema.
Després varem baixar fent un paseig i cap a casa, varem veure l'espetec final des de el balcó.
Avui.... doncs potser què deixi de fer plans i ens deixem anar una mica no?....
Ara m'agafo vacances de blog, també va bé, agafar forces i estar uns dies a la "bartola".
Quan torni a escriure, ja us explicaré....
Espero que ho gaudiu molt, les nits d'estiu poden ser magnífiques vora el mar... i lluny!
I gaudiré del nèt.... és clar!


dimecres, 29 de juliol del 2009

Elles sempre tornen....



I les pots gaudir, o no. Les pots veure passar, i no participar, o pots pujar al carro i amunt i avall, a dreta i a esquerra, anar i venir fins que els peus, o en el meu cas el clatell, dieun... n'hi ha prou!
Avui s'acaben les Santes de Mataró, festa major d'aquest poble on visc.
Crec que ha estat l'any que he anat a més llocs, i a dormir més tard que mai.
Però quina altre cosa pots fer quan tens a casa un jove que ja va camí dels 13 anys i te una marxeta inagotable??.
Ahir, com qui diu per acabar la nostra participació, ni que em temo que avui hi voldrà anar... varem fer un entrepà a mig camí i molt il.lusionats varem anar a escoltar gospel al Pati de Can Marchal. Doncs escoltar... ho podiem haver fet... de lluny. No se qui va ser l'il·uminat/da que va posar una tanca a tot el voltant del pati de cadires, no oblidem que era un concert gratuït, amb una mena de xarxa verda que va impedir, del tot, que els que no teniem cadira poguessim ni tan sols veure.ho drets. Apart, en un cas d'emergència, era un lloc molt perillòs.
La gent estava del tot indignada, nosaltres ni ens varem molestar, alguns dels organitzadors pensen amb el cul, senzillament varem marxar als Requisits a Santa Anna, cosa, per un altre costat, que ens va permetre tenir cadira per seure.
Allà varem gaudir, com cada any, dels Valsos, Txa-txa-txa les cumbies etc...
La sorpresa més gran, en Martí ballant un vals i coses similars a petició d'ell!.
Vaig haver de demanar "tanda" per poder.hi ballar, estava molt sol.licitat... je je.
Unes Santes diferents, i de lo millor... els focs, asseguts al balcó, tenim el Port al davant ni que sigui lluny, els varem veure magnificament, tranquilets i asseguts.


dilluns, 27 de juliol del 2009

I per on començar?...


(la cua)

Si per una vegada, o dues, em quedo sense paraules?.
El puc denominar... company de vida, de camí, de vivències i experiències, el puc denominar cantant, ballarí... i moltes altres coses, però avui, que encara estic tararejant les seves cançons.... no trobo el calificatiu ideal.
Nit inobidable, no sols per ell, per la gent del meu voltant, les amigues que varem anar en un "pak" totes encantades i amb ganes de passar una molt bona estona., la Glòria, la Rosa, la Encarna, la Maribel, en Martí i jo, llavors allà la Amparo i la Sílvia.
Amb l'Evarist que ens va dur i tornar... quin encant.

(no diré res dels guitarristes... mare meva!)


Llàstima que el meu coll contracturat no em va deixar moure l'esquelet tant com hauria volgut, avui he hagut de pendre doble ració de voltarén i Myolastàn!, però va ser una nit màgica, cantant, ballant, amb un somriure als llavis i els records a flor de pell...

(amb Sergi Arola de convidat)


De les que erem allà, la majoria, varem viure els nostres primers... "calentons juvenils" amb Linda....

(amb la meva amiga i cunyada Rosa)


Com dirien els castellans... ¡¡Que noche la de aquel dia!!
Miguel, deixa que diguin.. estàs en forma, estàs guapo, cantes bé i mous el cul amb tota la sensualitat del Món!!
Aquests dies he hagut d'escoltar algunes tonteries dels homes que m'envolten, que si estàs gran, gras etc.... Creu.me, estàs millor que mai!
Llàstima que les Cabriolets.... fatal!, ha d'acabar nua, ni que sigui pintada de cos, la teva neboda, per ser escoltada?... en fí...
Avui, si cal, estic encara més "divina de la muerte".
Ahir va tornar a ser un dia magnífic, deliciós, amb tots els fills, les joves i el nèt al meu voltant en un dinar magnífic, relaxat i distés, el vespre, va ser el postre.

(i com no, amb el meu company de "fatigues més incondicional i autor de les imatges)


dissabte, 25 de juliol del 2009

Nits a la vora del mar....




Ahir al vespre, la Secretaria de la Dona del PSC, un any més, va fer el denominat "Sopar de Santes".
Jo. malgrat formar part de l'organització, mai és feina d'una sola persona, moltes ens impliquem, aquest ha estat el primer any que he pogut assistir al mateix.
Pensava que no podria per un motiu de salut, però si he pogut anar a treballar... puc anar de soparet no?.
Quan vaig arribar la "jefa" estava un xic nerviosa, alguna persona s'havia esborrat feia cinc minuts, cosa que trobo del tot impresentable, per pur caprici. Però a la vegada, va venir alguna persona imprevista, no varem anyorar gens ni mica els que no varen fer acte de presència. D'altres.... varen venir una hora tard!... en fí.. allò del saber estar...
Total, el sopar bó, ni que al Cambados simpàtics NO son, la companyia, inmillorable, la "meva zona" magnífica. Riures, bromes i picardies tot el sopar.


Vaig marxar sense fer sobre taula, i em va costar arribar a casa, ahir vaig forçar la màquina, però n'estic del tot..... encantada!
Quan la Conchi em passi les seves fotos, també les posaré.

Per cert, l'Evarist va ser un gran col.laborador, que d'homes també en volem eehhh.
Aquestes son de la Conchi, una dona encantadora.
Sortim, la Glòria, la Conchi, la Adela i jo.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Va de preguntes....

Per la Pepi

Fa uns dies que llegeixo un blog nou, per mi, d'una dona jove, el blog porta per nom Luthien, i he trobat allà aquesta mena de "meme", com m'ha fet gràcia, doncs el faig!
Una mica més de "Joana".

Jo tinc: En aquest moment, gana.
Jo desitjo: ummm, tranquilitat?
Jo escolto: en Tomeu Penya
Jo li tinc por: a qualsevol mal, enfermetat o mala bèstia que pugui afectar i fer mal els meus fills i el nèt....
Jo perdo: la paciència...
Jo em barallo: Per defensar els meus i els ideals, per res més.
Jo necessito: Estimar.....
Jo li dec: diners a la Caixa, com no!
Em fa mal: la mala memòria d'alguns i algunes.....
Tens un diari? fa anys que no... però recentment n'he obert un altre, per tenir fresques certes coses.....
T’agrada cuinar? Molt!
Tens un secret que no hagis explicat a ningú? Sí...
Creus en l’amor? Sí
Et vols casar? NO, nunca mais!!
T’agraden les tormentes? Sí estic acompanyada, sí.
La persona més rara? Je je m'ho callo, jo mateixa ho soc de vegades....
La persona qui millor et coneix? La meva filla.
El professor més avorrit? Ufff fa massa anys....
La persona que és la teva ànima bessona? Ni idèia....
La persona que més et va ensenyar? En Martí, el meu fill petit, m'ha ensenyat a lluitar i tenir un xic de paciència, també m'ha ensenyat que ell és feliç malgrat no li pugui donar tot el que m'agradaria.
La persona que més enyores? En Martí, ja fa 6 dies que va marxar....
La frase que més fas servir al msn?... ostres... fa mesos que no l'obro!
El grup que més t’agrada? Queen..
El teu desig més gran? Insisteixo, viure tranquila i si fos possible, lluny d'on ara ho faig...
Aniversari: 21 d'agost
Signe: Lleó..
Color de cabell: castany ni que les maleides canes avancen....
Color d’ull: Marrons claret....
Número: 6
Mes: febrer.. ben fret...
Estació de l’any: Hivern.
Esport: Basquet, per veure....
Muntanya o platja: Muntanya d'estiu, platja a l'hivern....
Barça o Madrid: Baaaaaarça!!!
Sol o neu? ufff... un entremig?
Cotxe preferit: No hi entenc gens ni mica.
Durant les últimes 24 h, has ... :
Plorat? No
Ajudat a algú? Crec que sí.....
Comprat alguna cosa? Sí, fruita.
Estat malalt? No
Anat al cinema: No
Sortit a sopar: Sí.
Dit “t’estimo”? Sí.... en 3 llengües...
Perdut algú important? Crec que no.
Abraçat a algú? Sí....
Discutit amb algú? Sí... amb el gos!!, està molt pesat!
Somiat desperta: Je je sí....
Alguna vegada podríes...:
Menjar-te un cuc? NO!
Matar a algú? No
Tenir sexe amb algú del mateix sexe? No, ni que si el tingués, se amb qui, però està clar que mai passarà!
Cantar en un karaoke? Noooooooo.
Ser vegetarià? Ho soc una mica.....
Anar begut? Segur que no, no m'agrada gensd beure...

dilluns, 20 de juliol del 2009

Matí amb el "chico serio".....

Dídac, chico serio...

Aquest dissabte, ni que no era lo previst, donat que estaba sola, vaig decidir "demanar" el nèt al matí, a la tarda havia quedat amb una amiga i no podia.
Ell, en Dídac, seriós, mooooolt seriós, allà, des de el seu cotxet i davant el seu pare, em mira i "frunce el ceño".
El seu pare somriu i li fa quatre "zalamerias", però avui aquest noi està seriós, ha matinat i això ens posa a tots i totes una mica de mala lluna...
Jo, arrenco la caminada des de Rocafonda i enfilo camí del Parc Central, fa solet, però avui ha refrescat una mica.
Arribo al quiosc del Gim, compro un parell de coses i ell segueix seriós...
Anem al fet d'Ara de la Plaça Granollers a esmorzar, jo, és clar, ell ja va tip!.
Allà, tot expressiu, com acostuma a fer la canalla, es posa a fer caca, a mi s'emescapa el riure, fa la mateixa cara que el seu pare quan era petit, la mateixa força i el mateix soroll!!
Una parella de la taula del costat i la camarera es fan un tip de riure, ell, "ceño fruncido" i vermell com un pebrot!
Llavors arriba la persona amb qui he quedat per esmorzar.... en Dídac el mira, el torna a mirar... i li veig el primer somriure als llavis!
El nostre "convidat" també somriu, no és gens "niñero" però aquest xicotet i en Martí li han robat el cor...
De cop em comenta... aqui fa pudor no?.. je je...
L'he "abandonat" davant el café per fer els canvis oportuns... és clar!
Després, ja sols, en Dídac i jo, hem baixat carrer Isern, Argentona, La Riera, Carrer de Barcelona, tornada cap a la Rambla, Sta. Teresa, Pl. de les Tereses, Sant Josep, Riera i cap a Rocafonda de nou!
Una bona caminada, ja ho crec, i a la tarda encara em varen quedar ganes de sortir a ballar....
No estic tan caduca eehhh :)

dissabte, 18 de juliol del 2009

Anada sense tornada....



Parlar de camins que no tenen tornada, mai m'ha agradat, sempre he pensat que fins i tot els més faixucs, és poden redreçar i arreclar, almenys, lo suficient per poder seguir la vida amb tranquilitat.
Ahir al vespre, tot sopant amb una persona, a casa, relaxats i tranquils, varem començar a parlar de "sentir odi" cap algú, aquest sentiment tant negatiu però tan real. Ell defensava que tot s'arrecla, que el temps, i com no, una canya, ho torna tot al seu lloc.
Jo li vaig preguntar, molt i molt seriosa... conèixes algú que hagi passat de l'amor a l'odi?, ell em va rspondre un sí contundent... llavors la meva veritable pregunta va ser... conèixes algú que hagi passat de l'odi a l'amor?....
La resposta va trigar en arribar, ell em va mirar, amb aquests ulls tan negres i expresius i em va respondre ... no... tens raó, aquest camí potser no te retorn.
Avui m'he despertat d'hora, malgrat que vaig anar a dormir passada la 1 de la matinada i encara em voltava això per el cap.... i definitivament he decidit i acceptat, a la vida alguns camins no tenen retorn, ni que odiar és un sentiment esgotador i crema molt, per tant el deixem millor amb menyspreu i indiferència, cansa molt menys!
Per cert... ahir vaig passar un vespre... deliciós...

divendres, 17 de juliol del 2009

Fransiscu...


Jo sempre li he dit Fransiscu, els més de 20 anys que ens hem conegut, i de vosté, malgrat que m'ha renyat més d'una vegada per dir.li de vosté.
Vosté, a mi, sempre m'ha dit Juane, no vaig conseguir que digués Joana i tampoc em disgustaba, era algo personal entre els dos.
Em consta l'afecte que em dispensaba, el seu germà m'ho va recordar al tanatori i em vaig emocionar tant que vaig haver de marxar per no plorar allà i ahir, jo, havia decidit no plorar, se que no li hauria agradat.
El tinc tant present, entrant al meu despatx, amb el bastó i un somriure, decidit malgrat la seva edat, afectuós, amb petons sempre a punt...
Des de abans d'ahir que vaig saber la notícia, per els companys jubilats de UGT, que estic emocionada, amb un rum rum d'estòmac i les emocions a flor de pell.
He pogut llegir i escoltar moltes coses referents a vosté, llegit i escoltat.... he estat callada, ningú ha dit que vosté va ser el mestre, el més socialista de Mataró.
Ningú ha parlat de les moltes vegades que ens va explicar el què va viure, del mig somriure amb les seves "batalletes" que no per molt escoltades, eren menys interessants.
Sovint explico que algunes persones, aqui, al meu lloc de treball, m'han "arribat", moltes, vosté, amb en Sánchez i l'Eloy son dels què he plorat i lamentat, dels que encara espero entrin per la porta i em facin dos petons....
Persones com vosté, no s'obliden...
Ahir, entre els que varen parlar al seu funeral, algú va dit.... "Los Socialistas no mueren, los Socialistas se siembran"...
Vosté ha sembrat i molt, s'ha fet estimar, i ja te per sempre un raconet al meu cor.
Aquestes roses son per vosté, no una, un ram!
Potser de les paraules més boniques destacaria les d'en Manel Mas i aquesta poesia que ell ha posat...

Penja del teu cor
un bocí de roba roja
una flor color de sang.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.

dijous, 16 de juliol del 2009

Ha marxat la meva llum....



10 dies, de campaments.... per mi marxa molt més que això, les dificultats, moltes els darrers temps, ens han unit molt més, si això era possible...
Marxen els petons abans d'anar al llit, el got de llet compartit amb una galeta, pecat benial, la mà sobre la meva mirant la tele estirats al sofà, les sortides al balcò per veure "matarólanuit" abans d'anar a dormir...
Avui, quan hem anat tots dos cap a l'Esplai, a quarts de nou del matí, carregat amb la motxila i el menjar d'avui, tot seriós m'ha dit... vull que t'ho passis molt bé!, aprofita aquests dies mama....
Buscaré sortides, lectures i el què faci falta. Se com n'estarà de bé, lo divertit que és sempre per ell aquesta escapada, almenys que li serveixi per oblidar algunes coses.
A la fí, torna per Santes, i és que en Martí... ens ha sortit un gran Santero!!
Vaig a veure què s'em acut per fer... segur que alguna dolenteria!

dimarts, 14 de juliol del 2009

Actua! Actuem!



Totes les aportacions i implicacions son bones, fins quan tant de patiment?.
Diem prou!
Davant el maltractament Actua! Actuem!

dilluns, 13 de juliol del 2009

Menjar o sexe?...


Llegeixo, amb un grau elevat de preocupació:
Els espanyols senten més plaer amb el menjar, sobretot amb la xocolata, que amb el sexe, segons un informe presentat sobre la 'Evolució del Plaer a Espanya', i realitzat entre 8.351 persones, que recull que asturians i extremeñs són els que més gaudeixen del plaer.
On anem?, tant dolent és el sexe que es practica en aquest país?. Lo pitjor, l'ordre preferit dels plaers: Menjar, família, viatjar, la xocolata i el sexe!! en cinquena posició!.
L'estudi, seriós, la fet la Universitat de Barcelona, i l'he llegit al 20 minutos.
A Espanya, les dones superen als homes en la seva capacitat de gaudi, amb un "117 de Coeficient de Plaer enfront del 114 masculí", encara que a nivell mundial passa tot el contrari. Les espanyoles prefereixen experiències lligades a la relaxació, mentre que els homes opten per plaers que els permetin acte-realitzar-se.
També diu aquest estudi que les dones superem als homes en "capacitat de gaudir", no se si només a nivell de "tripejar" o de sexe, no m'ha quedat massa clar, ni que com està el "pati"... casi segur que gaudim més amb un bon jabugo!!
De totes maneres.... jo segueixo preferint una bona nit de sexe en bona companyia...
Quin país... mare meva!!

diumenge, 12 de juliol del 2009

Señor, ¿por qué a mí?...



Com n'es de gran... en Miguel Rios, i no ho dic per la seva edat. L'escolto i les meves cames.... fan, un cop més, el què volen!
Avui..... música!

divendres, 10 de juliol del 2009

Pasqual, ja ho saps.....



Llegeixo al Punt que segueixes actiu i dinàmic i cada vegada que trobo alguna notícia teva, doncs em dona una alegría, que ara mateix no surts massa i em costa saber com estàs.
T'estàs movent amb gent de Ciutadans pel Canvi, per demanar aquesta famosa, i mai aconsseguida, llei electoral per Catalunya, no oblidem que Catalunya és l'únic territori de l'Estat d'aqui al costat, que no te llei electoral pròpia.
I també demaneu, demanem.... Primàries per escollir candidats/es, (recordes.... varem ser els primers i al primer "cop de cul" de la militància i els simpatitzants, ja n'ho s'ha fet més!!).
També, llistes obertes..... (Pasqual, veig que no has perdut el sentit de l'humor, m'agrada saber.ho, ni tu, ni jo, veurem aquesta fita.... no els interessa gens).
Amb ironia, mal disimulada, dius que no volen obrir el debat aquesta legislatura, dius que en Miquel Iceta mai te temps.... i la resta? tampoc en tenen?, tenim que esperar més??.
Pasqual estimat, quina paciència tenim que tenir!!.
Sort que ens estimem tant el PSC... que si no....

dijous, 9 de juliol del 2009

Els covards sempre treballen a l'ombre...



I mai donen la cara, això que la tenen ben rodona i grossa!
Estic del tot emprenyada i cabrejada i de mala llet.
Estic, cada cop més, envoltada d'imbècils i difamadors que després no tenen pebrots per donar la cara.
Un molt benvolgut i estimat amic em va recomanar de fer un café amb un "sujeto pasivo", fosc i cada vegada més mentider, perquè parlava malament de mi, de la meva feina, de tot en general, aquest tipejo, no arriba ni a mig home, va quedar amb mi i la mateixa tarda, vint minuts abans de l'hora prevista i via email, em va dir què no "podia venir".
Avui, davant una resposta de lo més normal i aclaratòria, el tipejo, un altre cop, fa servir un mail que soc ben capaç de penjar aqui per demostrar lo innocent que era el mateix, doncs ell l'envia a "la màxima autoritat vigent" perquè em reny... tal com sona. Tot ben d'amagat, els covadrs trevallen d'aquesta manera.
Estic molt però molt emprenyada.
Al moment l'he trucat al mòbil per aclarir el tema i ell, que és adicte al mateix, és clar, no el paga, l'ha deixat sonar i NO ha respost. No ha tingut pebrots de dir a la meva orella res de res.
Després m'ha trucat tot innocent dient que ha fet el què li he demanat... però quina barra!
Saps que et dic, "sujeto pasivo con gorro de paja"?, ets un covard! cokcokcokcokcokckocok, gallina! Ni et passi per el cap mai més tans sols ni dir·me adèu.
Digues, quantes mentides més penses dir de mi?, entre tu i la "rubita" em teniu ben farta!.
Si vols, un dia d'aquests, començo jo a "rajar" les coses què se de tu, amb papers i documents, no com tu que no tens res a dir de mi!
Avui si, pots enviar això al teu cap i queixar'te, ves a fer punyetes poc home!

dimarts, 7 de juliol del 2009

Ho haveu vist????


Començo amb aquesta coneguda frase doncs estic del tot "flipada", que no "tarada".
Ahir, com cada vespre, espero els titulars de les notícies per fer el sopar, asseguda al sofà, normalment en Martí és a la dutxa, em relaxo cinc minuts.
Comença un noticiari i la primera imatge, aquest famós jugador que cobrarà una pasta increible per còrrer darrera una pilota i donar patades a la mateixa...
No pot ser em dic jo.... canvio de canal i el mateix... la primera de totes les notícies, en un dia on més de 150 persones han mort a la Xina assasinades mentre és manifestaven, un dia on un president autonòmic, en Camps, de València, està acussat i anirà a judici per acceptar regals personals.... Doncs en aquest país, cada cop més llunyà que és Espanya, la primera i més important notícia és el futbol dels nassos!
Us imagineu que el president imputat fos Montilla?, haurien caigut "chuzos de punta", però els del pp ara, estàn ben calladets.... quina poca vergonya tenen! Rajoy, on t'amagues??.
I ja sols quedava la "Barberá" dient tonteries, per distreure, és clar...
Ho haveu vist???

dilluns, 6 de juliol del 2009

Amb poques ganes....




De vegades ens "toca" fer coses que no ens venen especialment de gust. Algunes, doncs les fem per fer content algú que tenim a prop.
D'altres, malgrat no havet fer absolutament res per que ens "caiguin" a sobre, s'han de fer per supervivència, per no permetre més abussos de confiança.
Un exemple de la primera; el dia del bateig d'en Dídac, el meu net, la meva jove, Mar, em va demanar que llegis unes lletres a l'Esglèsia... la meva primera reacció va ser respondre... Mar... que quan li doni l'esquena, el "sant Crist" que està penjat a Sant Simó, em foterà una patada al cul per infidel!, ella, molt seriosa i coneixedora de que soc una descreguda... em va respondre.... ho fas per el teu net?, com és evident, ho vaig fer encantada i el "Sant Crist" va respectar les meves "posaderas".
Una altre cosa és anar al llocs oficials, on normalment he d'anar per ser representant de l'empresa on treballo. És clar que molt pitjor és anar al mateix lloc per temes personals....
De vegades ens toca carregar amb cada creu....
Sabeu què?, em vaig a posar fresqueta, gaire bé tant com la de la imatge.......

dissabte, 4 de juliol del 2009

Ganes de còrrer...

No se si li passa a d'altres persones, a mi, des de fa un parell de mesos, em passa sovint.
Ganes de fer un cop de cap i marxar lluny, però molt lluny. Només tinc que consultar una persona, i aquesta, casi segur diria que sí. Crec que posar distància ajuda, els problemes son menys presents, ni que siguin els mateixos. Ho he comprovat amb els 3 dies a Ribes de Fresser, era gaire bé, com estar a mil kilòmetres de tot... i eren reals!
Si hagués deixat el mòbil a Mataró... ja hauria sigut.... perfecte!
De vegades, massa sovint, no ens deixen viure tranquilets.
Però després penso.... i jo per quin motiu he demarxar enlloc?, lluny des meus nens i nenes, d'el net, sols per l'estupidesa humana d'altres?.
Mentres, em demanen calma i paciència, em demanen escrigui en un paper, i costa, costa molt, la ràbia i la indignació sovint em guanyen la partida, i ni que imagino el goig que li provoca, ja sabeu el dit, qui riu l'últim, riu millor.
I malgrat no ser creient, si crec que a la vida s'acaba pagant el mal que es fa, ja ho crec.
Sols em resta que aquest sigui multiplicat per 10 del què ara estàn, sí, estàn, provocant, no sols a mi.
El meu fill Daniel va dir la frase exacta, pagarà mama, i li farà pagar qui menys es pensa.
Sols ens queda esperar, però soc un xic impacient.
De tote maneres, a Ribes si deu viure molt bé.