dijous, 31 de desembre del 2009

Mirar enrera....



Avui he volgut mirar què vaig escriure fa un any, la nit de Cap d'Any. No acostumo a rellegir els escrits, quan escric ho faig de cor i tal com ho sento, ni que sovint callo coses, les dic com les veig i sento.
Fa un any vaig escriure Ara, en aquest moment...., escrit tendret i una mica emocionat on ja deixava entreveure que aquest 2009 no seria pas un bon any. No ho ha estat i espero impacient el seu final ni que tinc que asumir que tinc un gra al cul, bueno, dos, que no m'ho posen pas fàcil, els penso ignorar tant com pugui, si no és possible, doncs farem el cor fort.
Jo he de valorar que tinc molta sort amb moltes coses.
Tinc una família estupenda, uns fills... bueno.. de lo millor, unes bones amigues i bons amics.
Tinc feina, pis per viure, estic envoltada de bones vibracions i vull seguir així, vull viure tranquila, no crec que sigui demanar massa.
Així que fent servir tot el que tingueu a mà, mireu de ser feliços, sense fer mal a ningú, doneu, un cop més, molts petons i abraçades, no us feu mala sang, si podeu, passeu de llarc dels mals rotllos, i si no podeu, doncs a fer punyetes amb ells!.
Sempre ens pot quedar fer això, o això.... :)
Bon any!, nosaltres seurem al voltant d'aquesta magnífica taula.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Cuina i música...


Avui he tingut un dia esgotador, però estic encantada.
Aquest matí en Martí i jo hem fet un bon grapat de compres, la Reina d'aquesta família va justeta però compleix tant com pot.
Per sort hem trobat gaire bé tot el que buscavem i després de comprar el sopar per demà, a mi em toca el plat fort, ell s'ha relaxat, jo he començat a cuinar a les 3 i encara estic "en ello".
Farem el sopar a casa del meu fill Daniel i serem 11 persones. Com en Martí serà fora una setmana, ell i jo farem avui un soparet especial de comiat d'any. Ara ha marxat amb el seu germà a fer les darreres compres.
Demà toca entrants, super entrants fets per en Daniel i jo estic fent Pollastre de Pagés amb prunes, panses, pinyons i una picadeta...
També cuino un plat nou, veurem què passa!, "Caldereta de cordero", espero que surti bona, tendreta etc... amb tot el que porta ja pot!, lo més divertit ha estat trobar vi de "Pitarra", la recepta es cuina amb aquest vi i jo no l'havia sentit nomenar mai, cada dia aprenc algo nou.
Ja miraré de posar alguna foto si hi penso.
I per tota aquesta feinada què millor que una bona música.... ara mateix escolto Sau, i és que el foc, no ha de ser només als fogons!
p.d. feina feta.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Efectes "post" Nadal.....


Després de l'ànec, per cert, bonissim, Sant Esteve va tocar dinar de "Torres", aquest any només va fallar un germà, per cert, el que mai ho fa, i alguns nebots, dos fills meus, per feina i una neboda per ser de viatge. No se segur quants erem, uns 37 crec. Va estar bé, feia molta patxoca la filera de cotxets amb la nova generació dormideta malgrat el merder i el soroll, els nens i nenes de la nostra família s'acostumen aviat a aquestes trobades.
Ahir, encara cansats, en Martí i jo varem agafar camí de Barcelona i varem anar a veure " Cazando Gamusinos", al "Sat", varem pasar una tarda estupenda, al principi una mica fluixet, però després varem riure de valent. No vaig poder evitar, més d'una vegada, recordar en Rubianes, i és que el millor monologuista del Món era ell.
Avui, ni que tinc vacances, he de còrrer un xic, encara no he anat a buscar reis, he de cuidar el nèt a la tarda i amb en Martí hem de fer un treball de l'Institut sobre el meu poble de "jubilació", Queralbs!

divendres, 25 de desembre del 2009

Un munt de voltes!!!


Em sembla increible tot el que m'ha passat per trobar el menú de Nadal, ha valgut la pena, és clar, però voler cuinar una cosa tan senzilla, però tant bona, és clar....
Dimarts vaig anar al Mercadona, no, em diu una dependenta, aqui no te sortida això...
Vaig cap el Condis, només tenen Gall d'Indi i Pollastre de pagés, la noia, tota amable intenta fer-me canviar d'opinió, però he de cuinar això per "aclamació familiar"!
Després a l'Àrea de Gisona, tampoc, m'ho volen vendre cuinat, gelatinós i d'un marró gens natural... aagggg.
Marxo a tota pastilla cap el Consum, tampoc.... la nevera de carn és més aviat bastant pobre.
Probo en una carniceria del barri, tampoc, diu que no s'en fa servir per aqui...
Ja mig histèrica truco a la meva cunyada Rosa i ella em diu que ho preguntarà a la seva carniceria.
Ja em veig pujant al Alcampo amb la gentada que hi deu haver...
A l'endemà em truca i... èxit!!!
Ahir el vaig recollir i a la tarda el vaig cuinar, un bon rostit ha de tenir un dia. Ànec a la taronja, verssió "Joana", això sí, no direu que no fa bona pinta...
Si sou servits, dinarem a les 2. De primer escudella, és clar.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Un cop més, un any més....



Arriben aquests dies que sense saber el motiu, estem més tendres, més.... no se com dir-ho...
I gaudiré de la companya de fills, filla i joves, del nèt i d'alguns germans, la mare..... a la fí, per això serveix també el Nadal, per retrobar la gent estimada.
Aquest any l'hem fet un xic... sicodèlica, la Nadala, ara ens queda un petit ritual per allunyar els "mals esperits", ja està en marxa.
Gaudiu molt, descanseu i prengueu força per estrenar el 2010, ens farà falta!
Jo intentaré gaudir d'aquest "enano" que ens te el cor robat a tots i totes, no direu que no és guapo en Dídac eehh :)

Petons grans.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Dura poc l'alegría a casa dels pobres....


La meva mare te raó.
Ho he dit sovint, mai podria tenir un càrrec perque trencaria sovin la denominada "disciplina de partit".
Jo, tota feliç perque els deixaven votar de manera "lliure" sobre les "corridas", és a dir, sobre el maltractament públic d'animals, i ara van i canvien, han tingut una sorpresa, agradable per molta gent, que no som pas quatre que volem acabar amb això, i ara van i llegeixo aixó a El País:

El PSC pide suavizar la abolición de los toros en Cataluña.
Los Socialistas retiran a sus diputados la libertad de voto sobre la prohibición.

De veritat, una alegría i per poca estona va ser. Em pregunto si algú s'atrevirà a votar a "consciència". Molt em temo que no.

Doncs sí.....




Ni que sigui tan difícil!
Genial Borges, com sempre...

diumenge, 20 de desembre del 2009

No ho vaig poder evitar....


Ho dic molt de veres.
Divendres al migdía vaig plegar a les 2, fem horari intensiu i mentre esperava el bus, tota tranquila, va arribar un matrimoni i la germana d'ella, els conec d'aqui, del barri, em varen dir hola, els vaig respondre i vaig seguir fullejant el Tot Mataró, estava entretinguda amb el tema de Mataroní de l'any i les candidatures.
En un moment donat una de les dones es va adreçar a mi i em va dir, enfadada, "ha visto?, menuda vegüenza!", jo no sabía de què parlava i em va senyalar dues noies, assegudes a la porta del "Fet d'Ara", " cómo se puede consentir eso?, si fuera su madre les daba dos guantazos".
Jo no entenia res, què havien fet les noies?, quan les vaig mirar bé.... vaig començar a entendre, però no m'ho volia creure... anaven agafades de la mà i es miraven amb una tendressa absoluta.
Què li molesta?, vaig preguntar jo, ella respón, en veu ben alta: "se están besando, en la boca!, aqui, sin vergüenza alguna"!!
Les noies ho varen escoltar, diguem que la senyora no parlava pas baixet, volía ser escoltada.
Mentre les dues noies es posaven dretes jo li vaig dir, " qué le da vergüenza?, que dos personas se amen?, se quieran y lo demuestren?, acaso usted nunca ha estado enamorada?".
La dona es va posar vermella com un perdigot, el marit i la cunyada em varen començar que si "eso deben hacerlo a escondidas, que no es normal, que si...."
Aggggg, les dues noies eren al meu costat del tot emprenyades i jo, mira tu... no vaig poder, li vaig dir, alt i clar a la "senyora": "Veamos, señora, demostrar amor es una cosa bonita, nunca debe esconderse, nunca puede ser feo, le molesta que dos chicas se besen y agarren sus manos por una cosa, cuanto hace que su marido no se lo demustra en público?, cuanto hace que no le dice que la ama?, usted es una fustrada coño!, el amor, entre dos persona adultas, siempre es bonito"
Òstia, que descansada que vaig quedar. La vaig deixar sense paraules, ho sento, el marit em va clavar una mirada "destroyer" i per sort, va arribar el bus 2.
Les dues noies em varen dir gràcies i jo sols els vaig somriure, "per molts anys" els vaig respondre. No podia evitar pensar que aqelles dues noies podien haver sigut les "meves nenes".
Dins el bus ells varen seguir taca taca taca taca amb el tema, jo vaig seure al davant i em vaig posar música, pasant!.
Ahir vaig anar a veure les "meves nenes" i no podia deixar de pensar.... queda molt de camí per fer....
Avui, quan he anat a comprar el diari els he vist, no m'han saludat, jo tampoc.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Quin plaer....


Un plaer gran, deliciós, que espero setmana darrera setmana, sola, o en companyia, tant és.
I potser és una tontería, potser si, però mentre preparo l'esdeveniment, cap un costat, cap a l'altre, li dono la volta, alliso, decoro, fins i tot planxo, ja gaudeixo per endavant de l'instant nocturn que en pugui gaudir.
Els dissabtes poden tenir a casa meva moltes mirades, molts colors, poden venir ben plens d'esdeveniments, com esmorzar amb la meva mare i els germans que "caiguin" per allà, com poden ser tranquils i solitaris. Poden omplir el nostre petit menjador de visites, de joguines del nèt o de persones fent l'aperitiu, però cap instant és comparable al plaer del vespre, quan obro els llençols i entro al llit.
No se què tenen, però el dia que els canvío, i això que ho faig sovint, sempre experiemnto un gran plaer quan m'hi poso.
Ja se, una tontería d'escrit, però em fa sentir bé...

divendres, 18 de desembre del 2009

Jo ho tinc clar....



Comença un debat, al Parlament de Catalunya, amb el que jo m'apassionaria ben segur, seria de les impulsores i com és evident, votaria de cor.
S'han de prohibir els toros a Catalunya?, la pregunta hauria de ser diferent. S'han de prohibir el maltractament, la sangonera, i fer negoci amb aquestes pobres bèsties?, doncs un SÍ rotund.
Diuen que els partits han donat "llibertat de vot" als seus diputats/des, però ja se quin serà el resultat, no seràn valents i la denominada "fiesta nacional" seguirà esquitxant de sang el nostre país.
Els informatius de les televissions "d'allà" estàn esberats, però crec que d'això, si tindriem que fer un referèndum!
Ho sento, amb aquest tema soc radical i aquesta mal dita "festa", no te res a veure amb nosaltres.
Prohibeixen els circs amb animals i no l'escarni i assasinat en públic?...
En fí...

Els sis punts que desmunten la "defensa de las corridas".

(P.D. i si fos possible?.....)

dimecres, 16 de desembre del 2009

Bústia...



A la bústia de casa hi puc trobar moltes coses, la majoría de vegades propaganda, ara, aquests dies, algunes postals dels que encara no fan servir les electròniques o bé, els agrada el format paper, sempre és més personal.
Ja no hi rebo cartes de la caixa, ho faig via internet, tampoc del mòbil, tinc factura electrònica, també en puc trobar del PSC, per cert, a partir del dia 1 canvio d'Agrupació, després de més de 20 anys a la mateixa!.
De tant en tant hi puc trobar un avís per recollir alguna cosa a correus...
En fí, podem trobar moltes coses, el que mai pensava trobar-hi era un panflet racista.
Fa un parell de dies, barrejat entre un munt de propaganda de televisors i ordenadors, vaig trobar un fulletó d'un "tipejo" que es diu Josep Anglada i que representa a una "cosa" que porta per nom "Plataforma per Catalunya".
Vaig quedar del tot "espatarrada" de les barbaritats que s'hi poden llegir en aquest "fulletó", racista, xenòfob i asquerós.
Primer el pensava escanejar i posar el mateix aqui, però només falta que els faci propaganda!.
Sols posaré un petit apunt del mateix, diu:

"Sense seguretat no hi ha llibertat. El 80% dels delictes els cometen els inmigrants"

La resta és encara molt més fastigós.
No és un delicte això?, jo crec que sí.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Quin valor!


La "Espe" que perd el cap, fent acusacions sense cap base, la cosa és criticar i sembrar merda.
I és que sempre és més senzill acusar d'altres, que admentre els fallos propis.
Aquest "senyor" ha dit autèntiques barbaritats, el Garn Wyoming només en va fer burla, "chascarrillos" en diuen per allà, però ja sabem que ells poden dir de tot, i la resta, a callar!.
No cal dir que estic en contra de qualsevol violència, ho dic sovint. Però també en contra dels mentiders compulsius i els que expliquen la "película" sense ser veritat. O segons la "seva", que no ha de ser sempre la real.
La imatge, un cop més, del blog "Los Calvitos"

dissabte, 12 de desembre del 2009

Acció....


Heu estripat mai una foto?.
Tots i totes estem ben tips d'estripar documents que ja no serveixen, rebuts antics, cartes que ja no ens diuen res, postals que varem rebre i encara no sabem per quin motiu varem desar en un calaix...
A la vida s'ha de renovar, s'han de llençar coses, (menys aquests del diógenes. és clar), si no, a les cases, no s'hi cabría.
Però, estripar una foto, o dues, o tot un àlbum.... ho heu fet?, i com us heu sentit?, tant pot ser una lliberació, de ràbia o impotència, en els dos casos pot alliberar l'esperit, o pot ser també un càrrec per l'ànima, de pensar tot el què vares viure, on cony ha quedat.
No m'ha agradat mai estripar fotos, tinc una amiga que les cremai diu que dsprés se sent lliure... de moment no m'ha donat per el foc, ja soc lliure jo, més aviat li tinc certa por al foc, però estripar, a base de pràctica, s'em dona molt bé i ho faig amb una enorme rapidesa, sense mirar, sense sentir res, també això és posible.
I vosaltes, heu estripat fotos?.

divendres, 11 de desembre del 2009

I ens varem estrenar...



I ha passat un any.
Que varem ser pare, mare, àvia, tiet, tieta.... tots títols nous de "trinca", tots contents i junts, que també és important.
Fa un any, i és, com no, part de les millors coses que m'envolten, que no son poques!, encara que sovint m'ho he de recordar jo mateixa.

dimarts, 8 de desembre del 2009

El difícil camí per fer-se gran....




Aquests dies no paro, per motius aliens a la meva persona m'he vist obligada a "rondar" més del que m'agradaria, a patir, també més del que qualsevol pot aguantar, però crec que he fet el correcte, he respectat, sols aixó...
No és mai senzill pendre algunes decisions, et quedes del tot fora de joc quan penses què és, i què no, correcte fer, però si escoltes, si veus patir, no et queda una altre cosa que animar, ajudar, abraçar molt i sobre tot, no defallir, que alguns instant, massa, una agafaria lo que la meva mare en diu "el portante" i començaria a fer barbaritats, via trucada i fins i tot via personal. Però aquestes barbaritats ja les fan d'altres.
Per sort, he estat ben acompanyada, cada dia, i crec que ben aconsellada i aqui estem, en un dels pitjors ponts de la història de la meva vida i dels que més m'han fet patir.
Veure la seva cara ja era un "poema", escoltar les seves voltes al llit quan no podia dormir... un patiment. I lo pitjor, ell, preocupat per mi...
Però no s'ha trobat sol, pendre les primeres decisions dures, a la vida, mai és senzill, ni'hi queden moltes per pendre, diguem que aquest cap de setmana, ha pogut patir en la "seva persona" decisions i actituds del tot equivocades, per part d'altres persones, amb apuntadora" inclosa".
Però la vida és així, un dia, o un altre, ha d'apendre a caminar sol, jo tan sols intento que si cau, no prengui massa mal.
Algunes actituds son del tot incomprensibles, respectar és senzill, però imposar, per d'altres, ho és molt més.
I creieu que callo moltes coses, fins i tot massa callada m'estic.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Em punxen i no sagno....


Aquest cap de setmana estic tenint un munt de conversses, he estat, hem estat, "d'ocupes" i tothom ha fet el possible per distreure els nostres caps, les nostres cabòries i patiments.
En una d'aquestes conversses el meu fill Daniel ens parlava d'una mena de "plaga" que ara mateix causa "furor" als Estats Units i que espero no importem cap aqui, és massa denigrant!
Porta per nom " Mujeres obedientes", crec que el nom ja ho diu tot i casi segur que més d'un "mascle" ja s'hi veu, però per mi és del tot espantós.
Ha costat segles que les dones puguin decidir per elles mateixes, i aquesta iniciativa és del tot denigrant. Mireu el mateix fins el final, val la pena...
Quan el meu fill ens ho comentava a la meva cunyada Rosa i a mi, la nostra cara era un poema, veure el vídeo... encara és pitjor!. Sort que no vaig veure el programa, ja dormo massa poc darrerament.

dissabte, 5 de desembre del 2009

El significat de les cançons....



No se el motiu, de veritat, però ahir em vaig adormir pensant en aquesta cançó. Tancaba els ulls i allà la tenia, la sintonia, de fons, a les fosques...
No he dormit a casa i com és normal estranyaba el meu llit, soc així de delicada, però no crec que tingués res a veure.
La cosa és que després d'una nit d'insomni i neguit, a les 7 estaba desperta amb la sintonia dins el meu caparró mataroní...
Fa anys que no l'escoltaba, i encara m'emociona. Per tant, he decidit deixar volar la música...

dilluns, 30 de novembre del 2009

18 anys i 2 mesos....

Joana

D'anar cada dia al mateix despatx, veure el mateix paisatge, el mar de fons, les teulades als meus peus....
Divuit anys i 2 mesos... està dit aviat, però és una part important de la meva vida. Un despatx on he viscut un munt de coses, vull pensar que més de bones que de dolentes.
Vull pensar, de veritat, que ha valgut la pena la dedicació, les hores perdudes, perquè així ho volia, ho m'ho demanaven...
On he aprés a fer anar els ordinadors, a odiar l'impresora :), també a ensobrar de manera ràpida, plegar cartes com cal....
Divuit anys i dos mesos, on he conegut persones magnífiques, amb ideals molt grans i amb molta il.lusió. On també, i d'alguna cosa em tenia que servir haver treballat de cara al públic tota la meva vida, també he vist venir els "jetas" i "trepas", els "palmeros" i fauna variada.
Per sort, puc presumir, i ho penso fer, que la majoría son gent encantadora, amable, desinteressada, pacient, afectuosa i carinyosa. Gent amb molts ideals i ganes de fer coses, de fer i ser, socialistes.
A la feina no s'hi va per fer amics ni amigues, però puc sortir amb la cara ben alta i amb veu forta dir, he fet un grapat d'amics estupendos i els penso mantenir, ni que en un altre àmbit, en altres llocs i sense cap tipus de vinculació política. Almenys no de manera directe.
Avui plego d'un despatx on he viscut dos divorcis, el naixament del meu fill petit, l'amor i el desamor, el desencant, també el naixament del meu nét, però tot això, ha valgut la pena, forma part, ja, del meu passat. Ha estat una decissió dura, no penseu pas que no.
Avui començo una nova etapa, si més no, l'espero més tranquila. M'ha durat, si més no, més que lo del gran Sabina...
Per cert, he decidit plegar jo, que després les versions... ja se sap i per això vaig escriure unes lletres als més propers, per poder dir la meva.

Benvolguts i benvolgudes,
Avui és el darrer dia que treballo a la seu del PSC de Mataró. Oficialment plego dilluns però gaudiré d'un parell de dies de vacances pendents.
Aquest correu ha de servir de comiat de tots i totes, els que porteu molts anys reben i escoltant la "Joana del PSC", i els més recents, que també en sou un bon grapat amb els que he compartit campanyes, cartes, trucades i afectes.
He gaudit, i molt, amb la meva feina, he fet un bon grapat d'amics i amigues i he vist passar molta gent per aqui, la majoría, en guardo un estupendo record.
També he plorat, amb les persones que ens han deixat per sempre i amb qui també vaig compartir moltes coses.
Ara començo una altra etapa, també al PSC, però lluny de tota aquesta gent que he tractat dia a dia.
Us vull donar les gràcies, per el vostre respecte i el vostre tracte cap a la meva persona, per qualsevol cosa que us pugui donar un cop de mà em trobareu al correu meu personal joanato@gmail.com
Podeu comptar amb mi, ja ho sabeu.
Joana Torres


diumenge, 29 de novembre del 2009

Ser "estranya" te això...



El Món s'ha aturat. Si, tal com sona, avui no hi ha més notícies que el Barça-Madrid, rés no és important, les notícies duren 10 minuts i la informació esportiva en dura 20...
I quan expresses la teva incomprenssió et miren de manera sospitosa... no seràs del Madrid tu no?....
Ahir, que varem fer un vermutet a casa amb un germà i una germana, amb parelles i fills, fins i tot la meva germana em va dir.. "Joana!, que és el Madrid dona!", aqui vaig veure la meva sol.litud...
Total, jo, aqui, preocupada per temes com aquest, que no avança, per notícies com aquesta, la llibertat de premsa abusa sovint.... i per arribar a final de mes!, i no, les meves preocupacions son d'inferior categoria.
Començo a pensar que no soc una bona catalana doncs no estic gens, ni mica, preocupada per el resultat del partit, és més, penso veure una peli mentre el fan... i que consti, no és per "tocar les pilotes".

divendres, 27 de novembre del 2009

No serà l'hora??


Llegeixo, gaire bé cada dia, la premsa comarcal, del Maresme, per feina però també per gust, m'agrada estar informada.
He llegit al Capgròs.com que a Mataró unes 40 persones varen assistir a la lectura del manifest del 25 de novembre. Patètic, ho sento.
Avui he llegit a Ràdio Arenys que a Arenys de Mar en varen ser un centenar i és clar, sense voler menysprear els d'Arenys, si posem de costat la població de cada ciutat, no sortim massa ben parats els de Mataró no?.
Varen fer la lectura a les 17:30 hores, a Mataró, hora de recollida de canalla a les escoles, hora que la majoria de dones estem també a la feina.
Quan una benvolguda amiga em va dir l'hora vaig pensar que s'havia equivocat, però no... era ben bé hora de "funcionaris", no de dones treballadores. M'hauria agradat, com no, ser.hi, però tallaba del tot el meu horari laboral.
Però vaja.... tampoc servirà de res intentar explicar.ho no?.
La foto de R. Gallofré, per capgròs.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Ningú...


Que no sigui un dia més, que ningú et maltracti, ens maltracti, ens amenaci, ens denigri...
Que ningú més ens faci callar, que ens respectin, com a dones i com a persones.
Dia 25 de novembre, un cop més, dia internacional contra la violència "mal dita" de gènere, jo la denomino masclista.
I el número de dones mortes no baixa, any rera any, fins quan?

dilluns, 23 de novembre del 2009

De lluny....


Et veig venir, de lluny, no diferèncio el teu rostre, però sí la teva manera de caminar, tan caracteristica, tant decidida. Les teves passes llargues i segures, el teu mirar si soc al balcó i t'espero, la teva mà alçada que em saluda, el somriure ample i generòs dels teus llavis, i jo, feliç, et contemplo.
Arribes a dalt de l'escala i allà em trobes, amb la porta oberta i els braços preparats per abraçar-te, petonejar-te.
Aquelles espurnes del meu estòmac senyalen que fa dies que no et veig. Em recorden que ets aqui, ni que sigui via mòbil, via mail, via pensament...
No soc creient, gens ni mica, però crec en les persones, encara..., crec que amb algunes "sintonitzem", connectem de manera especial. És el nostre cas.
Digues si no, com pot ser que sovint coincidim en enviar un missatge al mòbil, gaire bé de manera instantània. Com, sovint, asseguts al sofà, agafats de la mà, ens mirem de reull i s'ens escapa el somriure.
Et veig venir, i surt el sol, sigui l'hora que sigui. És tant bonic sentir així...

diumenge, 22 de novembre del 2009

Ssshhhhhh....

Escolta....


Què gran és la Paquita.... musica per un bon diumenge, llibre en mà i relax.
De vegades, algunes persones, haurien de callar....
Les metides tenen les potes molt curtes i un dia, o un altre, surten... i com no, la paciència, sempre te un límit.

dijous, 19 de novembre del 2009

Ja era hora!


Que algú s'enfadés, que els digui alt i clar que son uns mentiders, que s'aprofiten de qualsevol situació, per trista que aquesta sigui, per tal de pujar a les enquestes, de tapar la molta merda que tenen.
Ahir gaire bé ho varen conseguir, tapar que en "Costarelojes" anava a la seu del PP a "declarar" o "declamar", doncs anava molt feliç...
Cada cop que els hi sura la merda fora del wc, és a dir, a diari, munten un "merder" "B" perquè la gent es distregui.
No tenen cap tipus ni de vergonya ni de decència.
Alfredo, ja era hora!, Mª Teresa, magnífica!, demostrem que tenim gent amb caràcter, perquè te pebrots que el de "los hilillos del prestige" parli de gestionar crísi, i a sobre parlin "d'escoltar" i "espiar" tenint en compte que també va ser "ell" qui va comprar aquesta maquineja.
Cop de puny a la taula!, ja n'hi ha prou d'escoltar impassibles.
(avui ja em trobo millor, es nota no?.
Imatge: Los Calvitos

dimarts, 17 de novembre del 2009

És una llàstima.....

Estar cinc dies a casa, avui és el cinquè que no surto al carrer, i no poder "aprofitar" el temps...
Sempre, durant la setmana, en el meu dia a dia, penso, tant de bò tingués més temps lliure per llegir, per veure una peli, per fer café amb tal o qual... però és clar, aquests cinc dies no he fet gaire bé res de tot això, la única persona amb qui he compartit sofà, llit i menjars te el mateix "problema" que jo, ni que ell ja ha "recuperat" la seva vida normal avui.
Estar malalt no tindria que estar renyit amb poder llegir però noi... el meu cap està del tot dispers, soc incapaç de llegir dues pàgines sense que els meus ulls es tanquin...
Tampoc mirar la tele, ni escoltar música, tant que m'agrada...
Porto, com qui diu, cinc dies mirant les musaranyes i estic del tot, aburrida... Sort de les trucades d'alguns amics i amigues, com no, dels fills i les joves, els germans i germana, però no sortir... uffff.
També algun paquet sorpresa trobat a la porta... que si uns bombonets, una revista, que si unes magranes peladetes i a punt de degustar, uns caramelets de menta....
A veure si demà ja deixo les "dècimes" que no em permeten tornar a la feina sense ser un "perill públic", han d'haver passat 24 hores... de moment no m'ha quedat un altre remei que demanar la baixa, la segona, si no estic equivocada, en 18 anys, l'altre va ser per parir...
De moment em conformo amb aquest paissatge que contemplo des de el sofà... poc més puc fer...

dissabte, 14 de novembre del 2009

Mala sort o "tocava"??..




Estic amb la grip A, maleïda gràcia em fa.
Ahir al matí ja em sentia fatal, però vaig anar a la feina, a la tarda tenia festa i pensaba descansar... això sí, a 39,6º no descanses gaire, més aviat al.lucines!
En Martí està amb grip des de dimecres, jo pensava que era la "normal", però tres dies de febre son massa i el pediatra ens va confirmar ahir a la tarda, a tots dos, que és la "nova".
Total, teniem un cap de setmana, perquè sempre em poso malalta els caps de setmana?, força ple, un sopar de l'Alzheimer, cinema demà, ja tenim les entrades..., total, 4 dies sense sortir de casa i quan faci 24 hores que no tenim febre, ja podem fer vida normal...
Imagino que després de cuidar el nen tota la setmana era normal que jo caigués, però ufff em fa mal, fins l'alè!
Això sí, res de rebre visites, això ja m'agrada menys....

dijous, 12 de novembre del 2009

Aíííí Dèu meu!!!


I mai més ben dit...
Aquests de l'Esglèsia Catòlica, com gaire bé sempre, fent amics.
Diu em Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid i carcamal dels grans, amenaçant els i les diputats i diputades que votin a favor de la llei de l'avortament: "Els catòlics que mantinguin que és legítim llevar la vida, incorreran en herejía i, per tant, l'excomunió".
És collonut com ens comparen a les persones que votariem a favor d'aquesta llei, amb vulgars assasins, però a l'hora, son incapaços de condemnar les moltes aberracions que han fet durant centenars de segles els membres de la "seva" esglèsia. I que encara fan, és clar.
Un altre, tan cafre com aquest, Rouco Varela, compara l'avortament amb l'Holocaust Nazi, és clar... ells en el seu moment tampoc varen defensar els jueus, així que sabien que hi havia un holocaust...
Qui queda, cada cop més, en aquesta esglèsia que ells defensen?, casposa i retrògada?, doncs els radicals, els anti tot, els del Opus, gent que son cada cop més, radicals i menys cristians.
Em volen excomulgar? endavant!! ningú em va preguntar si volia formar part d'aquesta família tan mal representada.
(la imatge del blog: Los Calvitos, com sempre, molt encertada)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Vols dir que cal??...


No se... jo crec que no.
A la vida tot s'ha d'apendre, però algunes coses, és important, les tenim que apendre poc a poc, i amb la pràctica, ve la perfecció.
Aquesta és la meva opinió.
Diu una notícia, més o menys: "La Junta de Extremadura imparte un taller para enseñar a los jovenes a masturbarse".
Sembla ser que forma part d'una campanya que porta per nom: "El Placer està en tus manos", mai més ben dit, és clar...
Jo estic del tot a favor de la educació sexual, no cal dir.ho. Així moltes persones no passarien tanta "gana" per inexperiència de les seves parelles, però d'aqui a ensenyar algú com s'ha de masturbar... noi, jo trobo que lo bonic d'aquesta pràctica és descobrir el teu propi cos, on sí i on no, tocar, refredar, escalfar...
Ja se que també pot ser mútua, la mateixa, però si aprens a tocar primer amb tu... tot millora!
Donar classe d'això... doncs com que no.
No se, és una d'aquelles campanyes que he trobat bastant... absurdes!.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Soc una il.legal?...



Per si de cas.... surto per la porta de casa mig encongida, el porto enrrolat a la mà dreta i vaig amb compte que ningú el vegi.
Faig un trocet caminant rapidet, miro a dreta i esquerra, per veure si algú sospitós està a prop de mi... no veig ningú, és aviat, els "vigilants" encara deuen dormir.
Un cop arribo a Alfons X i ja una mica més segura, el trec del seu amagatall, tinc la mà mig adormida de la pressió. El desenrrotllo, amb discreció, i en el moment que l'acosto a la meva cara veig un paio sortir de darrera un arbre, va ben vestit, de progre informal però tot de marca, deu dur 500€ al damunt...
Primer intento disimular, potser no em mira a mi.... però sí, m'està mirant i treu una carpeta de la seva esquena, llavors veig les temudes sigles.... ja m'han ben enxampat!
S'acosta a mi aprofitant el semàfor en vermell i molt seriós em demana el meu permís. Jo, primer li dic que no parlo castellà, a veure si "cola", ell, com qui res, m'ho tradueix, senyora ja paga llicència per això que la veig fer més d'una vegada cada dia?, això seu ja és un vici!, i m'ho diu tot esberat...
Com és evident em prepara un full de sanció, jo em nego a donar el meu nom ni filiació, que soc molt meva!. Ell somriu, sorneguer, senyora, se on viu i on treballa, ho sabem tot i per cert, se que a la seva feina també ho practica...
Agafo el full que m'allarga, el miro, el seu somriure em resulta molt impertinet, estripo el mateix i l'engego a fer punyetes, molt digne, aixó sí, que jo soc una senyora!.
(Imaginem, un "sujeto" de la Sgae em vol multar per dur mp3. Un impossible?, de moment han començat per els perruquers!)
Però vaja.... jo em quedo amb el meu ipod i li dedico una canço, apa!

diumenge, 8 de novembre del 2009

La volta del "lloro"...


Ahir el que tenia que ser un dissabte de lo més "tranquilet", va acabar sent esgotador del tot!
Vaig començar a les 8 del matí, el sol entraba per la finestra i em va desvetllar, després del meu "tour" de blogs i el café amb llet ben carregat, la dutxa i treure l'Elmer, que el seu jefe no hi és aquest cap de setmana i és clar... em toca!
Després esmorzar amb la mare, estem agafant aquest costum donat que entre setmana no tinc massa temps, un cop allà i sense esperar.ho s'hi varen afegir el meu nebot Jaume amb la seva dona Noelia i la petita Noa, son una parella encantadora, als cinc minuts arriben el pare d'aquest jove, germà meu i la seva dona Amparo, la meva cunyada, i tot sense ser organitzat!, com és evident varem canviar de taula doncs ja estavem apretats.
Després vaig baixar cap al centre, visita a la modista, després un canvi de pantalos al carrer Barcelona i quan arribo a la Plaça de les Tereses per agafar el bus m'adono que no he comprat el pa, torna cap el carrer Pujol, Can Bastons, i aprofito per visitar la Fira de Tardor darrera l'Ajuntament, amb més botifarres que no pas bolets!
Trobo gent aqui i allà, prenc un altre café, i ja van tres!, amb una parella encantadora que fa temps no veig.
Després segueixo fins a Lepanto i allà trobo en Bernat Anwar, fa un munt de temps que no ens veiem i estem encantats, agafem el mateix bus i no deixem de xerrar emocionats els dos.
Quan arribo a casa altre vegada estendre roba, i penso.... tinc 1 hora i mitja abans no em duguin el nèt!, sort que ahir divendres a la tarda vaig tenir festa i ho tinc tot fet.
Per fí decideixo agafar un llibre i seure mitja hora abans no dini, amb en Dídac aqui és mooolt difícil.
Després arriba en Carles, el del 30! i em deixa el nen, més tard i després que breni anem a trobar les meves "nenes", Elisabet i Jordina, anem a comprar un parell de regals per aquesta setmana, aniversari d'en Daniel i Sant d'en Martí, ramblejem amunt i avall fem les compres i després de deixar el menut amb la seva mare, la meva jove, marxo cap a casa a tota pastilla, a les 8 marxo a Granollers al teatre amb una amiga, i ja estic esgotada.
La meva filla ens porta a Granollers i la seva, la de la meva amiga, ens recull i torna a casa....
La obra, Alícia ja no viu aqui, m'ha encantat, ja ho explicarà ella, imagino, la companyia, com sempre, estupenda.
Total, avui encara estic cansada!, però contenta, molt contenta, ara estic pensant si vaig al Foment a veure els del Col.lectiu Epma, em ve de gust, però no m'he decidit... potser em convé un diumenge tarda de relax.
Total, un dissabte d'aquells..... encantador, en el que no ha faltat, com sempre, la bona música, Manolo García entre d'altres.

dissabte, 7 de novembre del 2009

I què son 30 anys?...


Si han passat per davant meu a una velocitat increible...
Si s'han filtrat a la meva vida com la sorra de la platja entre els dits de les mans...
I el miro i reconec aquell nadò que tant em va acompanyar, just acabats de fer els 18 anys, allà, als meus braços, tremolosa jo per por d'estar a l'alçada, de ser una bona mare...
Aquell nen entremeliat, juganer i cridaner, petoner i bon menjador,com ara ho és el seu fill, que s'amagava darrere les cortines i reia a ple pulmó perquè jo feia veure que no el trobava...
Deu ser, crec jo, el fill que més sustos m'ha donat, gaire bé segur que sí, però també un munt de satisfaccions, un munt d'abraçades en els meus desamors, m'ha fet de vegades de pare i animador i ara, que encara ens separen aquest 18 anys, a mi, em costa veure l'home que ja és, amb la seva família feta i tant treballador com és. No em costa pas per motius de possesió, més aviat perque per una mare, un fill, per més que medeixi i creixi, sempre serà el seu... nen.
Dimecres li varem fer un sopar sorpresa, i allà el vaig mirar i mirar, intentant que no s'adonés, era al meu costat i efectivament, ja és tot un home.
El meu fill Carles avui fa 30 anys, i encara no entenc com han passat tant depressa.
Aquesta foto de sota és de l'estiu del 81, estava embarassada del segón, en Daniel, tenía 20 anys...

dijous, 5 de novembre del 2009

"Señor" es usted un tremedo Gilipollas!


Ho se, se que queden molts cafres per aquest Món, però que a sobre tinguin càrrecs públics, representin la mal denominada, en el seu cas, democràcia, em fa sortir colors fins i tot a mi.
Un ha de ser responsable de les seves paraules, fins i tot quan s'equivoca, assumir és important i estic cansada dels pocavergonyes que mai admenten la seva culpabilitat ni accepten, vaja, per res de res!, haver-se equivocat.
Diu aquest "tipejo":
Un gay es un homosexual con estudios que, haciendo uso de sus conocimentos, consigue prebendas políticas y subvenciones. (l'animal porta per nom Güemes i és gendre del "senyor" Fabra.
No content amb això, segueix:
El dirigente del PP asegura que los votantes del PSOE son “ciudadasnos”, dice que los “socialistos” dejan a las mujeres “asesinar” a sus bebés a cambio de votos, califica a los “pijo-progres” como “gente rica que se disfraza de palestinos pobres”, se ríe de las dificultades de José Blanco para pronunciar la p, relativiza el machismo y ridiculiza a las feministas, e insulta gravemente a los “zejateros”, es decir, los “intelectuales sin estudios universitarios” que apoyan a “Zparo”.
I ha fet una mena de diccionari d'insults cap els que som socialistes. Deu tenir poca feina i segur que ell mateix és considera molt ingeniós, jo el trobo un gilipolles més. A més, com ha de ser una persona responsable algú que fa això?, aquests volen "dignificar" la política? jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Això sí, en poca estona ha canviat d'opinió 4 cops i "donde dije digo, digo Diego".
"Senyor", s'ha de tenir paraula i ser més home, almenys defensi el que ha escrit i no sigui cínic dient que vosté no controla el seu blog, vol dir que ha llogat un "negre" que li escriu?, el "colmo" del cinisme!
La imatge del blog "los Calvitos".

dimecres, 4 de novembre del 2009

Felicitat...


Una cançó ben "cutre" però que defineix el meu estat actual, felicitat.....
Poca cosa més puc dir, tot va prenent forma i amb la forma, pren calma i perpectiva.
De veritat, avui estic molt feliç. No penso para de donar petons, a "diestro y siniestro".
I això que també tinc certa "por", començar coses noves sempre imposa una mica, però avui és un dia per ser feliç.
Lo primer, convidar els fills, filla, joves i nèt, val la pena celebrar aquesta joia que m'ha envaït...
Algú vol un petó?.

dilluns, 2 de novembre del 2009

No és cap delicte..



I malgrat tot, quan ens pasa, almenys a mi, ho intentem amagar, disimular, com si ens donés vergonya sentir i estar d'aquesta manera.
Estic tendra, ho reconec, per res en concret i per tot, potser els canvis, tan propers ja, em fan volar el cap a molts anys endarrera, en altres situacions i moments, i encara que no em dòl mirar endarrera, ja fa molt que no, sí recordo situacions i persones que han pasat per la meva vida, moltes d'aquestes persones ja no hi son i les recordo amb un enorme afecte, amb una tendresa infinita, del sentit de l'amistat i la reivindicació d'aqueslls moments, ara, ja, tan llunyans.
Em pasa sovint i pocs cops ho amago, estic tendra, més que un "sobao pasiego" acabat de sortir del forn, tendra però no trista, no confonguem.
Amb ganes d'abraçades i petons, decidint a qui truco i explico, amb qui sopo, a qui petonejo més, és un gust pensar que encara tinc tanta gent per poder fer-ho. Els canvis, quan son a millor, s'han d'explicar, per evitar confusions i males interpretacions i jo, si alguna cosa tinc, és que parlo clar.

Aquestes fotos, m'han arribat des de Montreal, algú que considero una gran persona, i no parlo del tamany, m'ha fet arribar les mateixes i digueu... és bonica o no la tardor?.
Gràcies David, la distància et fa fer escrits més tendrets també.

diumenge, 1 de novembre del 2009

És la manera?...


Crec que no.
Aquest dilluns varem arribar a la feina i no varem poder entrar, un cop més ens havien tapat els panys amb una mena de silicona i ens havien enmerdat, mai més ben dit, la façana i les portes amb escrits.

De veritat, enmerdar la ciutat és la manera de reivindicar la llibertat d'algú?. La cosa és que no varem poder accedir a l'edifici fins les 9:45 del matí, va servir per conèixer gent que ni sabia que treballaven a l'edifici, entrem en horaris diferents i semblava ben bé, que estesim fent una manifestació.
Un cop oberta la porta, quatre panys que s'han tingut de canviar, apart del dineral em pregunto... han aconsseguit alguna cosa apart de fer entrar tard un munt de gent que només som treballadors i treballadores?, doncs no, n'estic ben segura.
Dijous vaig llegir a El Punt un escrit de Montse Tura, magnífic, i vaig saber qui son i qui és aquesta persona, no crec que li serveixi de res aquest merder, l'escrit de la "Tura", clar i català, com és ella.

divendres, 30 d’octubre del 2009

El difícil camí de la transició...


De nen a home....
Jo tenia ben oblidades aquestes coses, és clar, la meva filla ja en te 26 i ara, de cop, tenir un altre "púber" a casa, s'em fa estrany, ni que no pas novedós!
No es veuen bé amb cap peça de roba, cap pentinat els sembla prou correcte, ni cap peluquer els hi fa el què els queda "bé", segons ells és clar...
L'habitació és un garbiux increible de roba repartida per tot arreu, sabates rrepartides per tota l'habitació, mai tenen pressa i la seva frase preferida és... ja vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Llavors comencen els secretets, les trucades d'amigues, en aquest cas el 99% de vegades son amigues.. i amigues que sols mencionar el seu nom provoquen una vermellor increible a les seves galtes.
Comences a veure que diuen alguna "veritat a mitges", però en aquest cas concret ho te molt crú, ja n'he passat 3 de pubertats i m'he les se totes je je.
Entren al bany i no trobes el moment que surtin, tenim el tema granets.... els preocupa més que rés!
I ara, aquesta sí la trobo nova, portar els pantalons "penjim Penjam" i quan li dic.... vols fer el favor de pujar'te els pantalons?, em somriu i s'els posa sota les aixelles mentre em diu... així mama?, llavors esclatem a riure els dos i penso.... d'aqui un temps anyoraré aquests instants, malgrat que de vegades em treuen de "pollaguera"!!

dijous, 29 d’octubre del 2009

Em queden dos anys....


Ahir vaig llegir la contraportada del ADN mentre pujaba amb l'ascensor de la feina, el vaig trobar un escrit estupendo, després, quan ja vaig plegar, el vaig posar al meu bolso i de camí a casa el vaig tornar a llegir, a mi em queden dos anys per els 50, i penso, i torno a pensar, si tindré la sort de:

"Estar de Vuelta"

Hacía días me rondaba por la cabeza algo que ayer finalmente supe ver.

Iba caminando por la calle y observaba la gran pasarela de la vida por la que desfilaba un grupo heterogéneo de personas. Niños, jóvenes y adultos parecían dirigirse a algún lugar. Como si una voz acabara de gritarles la palabra ACCIÓN, todos cumplían a la perfección el rutinario papel que les había tocado interpretar esa mañana. Todos, salvo una mujer que desentonaba de la escena. Caminaba despacio, mientras los demás casi corrían. Parecía ensimismada en algo que sólo ella veía. Sonreía a pesar de que nada alrededor fuera en absoluto gracioso. Por delante se le cruzó un hombre, y otro, y otro. Dos parejas, y cuatro chicos de patinete que casi la atropellan. Nadie la vio. Entonces caí en la cuenta. Calculé su edad. ¿Cincuenta y cinco? ¿Sesenta?

Hay una edad en la que sin dejar de ir se está de vuelta. Una edad en la que yendo, las ves venir. Una edad en la que dejas de ser visible para muchos y entras en esa invisibilidad en donde ya no tragas sino que saboreas; en la que no jadeas sino que respiras. En la que desde ese nivel, alcanzado a punta de experiencias, puedes otear todo el paisaje en el que ni el negro es tan negro, ni el blanco tan blanco, y en los grises de la vida encuentras el caviar de la convivencia.

Si tienes cincuenta o estás a punto de cumplirlos, bienvenida, bienvenido a la vida: estás de vuelta.

Ángela Becerra

No trobeu que seria estupendo que fos veritat?, ni que em conec i passar, el que és diu passar... a mi em costa molt! De totes maneres admeto que en algunes d'aquestes ratlles ja m'hi reconec :)

Però vaja, esperaré els 50 a veure...

dimecres, 28 d’octubre del 2009

José, con un par!!


És curiós com a mida que seguim l'activitat d'algunes persones, n'opinem de diferent manera.
M'ha agradat la teva actuació, directe i clara, qui la fa, la paga i si tenim "cucs" a casa, s'ha d'exterminar la plaga.
De moment, has estat clar i directe, m'ha encantat. Aquest matí escoltava de lluny la teva entrevista al programa d'en Cuní, algú tenia la tele posada, m'ha agradat una cosa en especial, quan has dit.... el senyor Puig sabrà els càrrecs que tenen en Macià Alavedra i en Prenafeta... més o menys has dit aquestes paraules i has quedat com un senyor i que això t'ho digui jo, és un piropo!, ja em pots ben creure.
També has dit: "No defugim el problema i no amaguem l'ou. En contrast amb d'altres comportaments. Altres haurien de fer el mateix".
M'agrada de manera molt especial la diferent manera d'enfrontar aquest tema per part dels "meus": El PSC demanarà la dimissió dels “càrrecs electes objectes de l’actuació judicial”
i la del "altres" tan semblada a la del PP: CDC desvincula Prenafeta i Alavedra de la cúpula del partit.
José, avui sí, clar i català! Al carrer els corruptes i sense dilació!

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Dret d'opinar....


Dissabte de la setmana passada vaig anar a un sopar, diguem, "d'empresa".
Després de fer la tasca que acostumo a tenir encomanada aquest dia, vaig poder parlar, conversar, dialogar, amb un bon grapadet de persones. Va ser un vespre, ho admeto, d'un recull imponent d'informació, alguna de les quals em va deixar, del tot, flipada!.
Tenir gent que t'aprecia i respecte la teva opinió és molt agradable.
Em vaig poder assabentar d'algunes coses que es diuen de mi, evidentment per part de "personajillos" que no es molesten en demanar la "versió" de l'altre. Lo més curiós, persones que et deuen, molt i molta feina que en el seu moment vares fer per ells i ara... ni saluden! Encara que he d'admetre que a mi ja no m'importa si ho fan o no, de tan gran com és el desencant.
Persones amb les que has compartit part important de vida i confiança, ara es permeten malparlar de tu sense motiu, ni cap tipus de res que demostri aquest comportament. I lo més asqueròs, opinen a nivell personal... i ells què cony saben de tot el que estic pasant ara mateix?.
Sempre em pregunto el mateix, com es pot opinar sense demanar les dues versions?, l'opinió de la persona "B" és tant important com la del que va de víctima i llagrimeta, única. això sí.
Lo més indignant és pensar com s'escampa merda que és mentira, com tantes persones que davant teu fan el numeret, d'esquena i de cara al poder, diuen el contrari.
Sempre m'ha agradat escoltar les "dues", o tres, versions de qualsevol història, però és clar, quan una de les parts te "galons", la "tropa" mai és important.
He donat aquesta setmana dos passos molt importants a la meva vida, un laboral, l'altre..... calma, tot arriba i llavors sí, podré parlar amb calma i fer callar tota aquesta colla de malparlats.

divendres, 23 d’octubre del 2009

De frases...


Que m'ah arribat i agradat...
Poques lletres i no son meves.
Una encapçala el meu perfil, la defenso a capa i espasa i intento pensar en ella cada dia, m'ajuda. L'altre l'he llegit avui al blog de Lourdes Muñóz, m'ha encantat, llegim i pensem...

"Mai no serè prou vella ni prou cobarda, per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides" (Mª Aurelia Capmany).

"Compañeras: tenemos poco poder político. Pero por suerte tenemos la razón y la palabra. Y toda la legitimidad que nos viene de ser seres humanos femeninos que pertenecemos a una organización centenaria que lucha por la libertad, la justícia y la igualdad de los seres humanos, mujeres y hombres".
(Dolors Renau, psicóloga, política feminista i socialista catalana).


dijous, 22 d’octubre del 2009

Algú m'ho pot explicar?..


Fa uns dies em va trucar una amiga i em va explicar que la seva família estava recollint signatures per demanar l'indult per el seu fill, fa sis anys, jo no ho sabia, va tenir una "mala sortida" i va acabar a comisaria amb dos col.legues, sembla que havien robat a una persona i malgrat que el mateix afectat va declarar que aquest noi no havia participat del robatori, per comprar drogues, el jutge, ara, sis anys després, amb aquesta única falta, el vol portar a pressó.
El noi mai més ha tingut cap problema, em consta que és un bon fill, no justifico pas l'acció ok?, dic que ara, el volen tancar a la pressó, ja te dia d'ingrés i tot. Ara, que està casat, és pare d'una criatura i treballa.
Aquesta explicació i la pregunta al títol del escrit és.... el "senyor" de "l'alta societat barcelonina", Millet, pot campar, lliure, sense pasaport, cert, apa que li costarà gaire marxar amb un de fals!, deia, aquest "senyor" que fins i tot els casaments de les filles varen ser a càrrec de l'entitat que presidia, que ha "donat" molts diners, de moment sense justificació seriosa, segueix a casa, feliçment, al seu sofà, amb les seves obres d'art, les minyones, el llit calent i net, i amb un etern somriure als llavis.... ves a saber els motius i el què amaga aquest somriure!.
Justícia?... i una merda!
(Vinyeta de Ferreres sobre el 'cas Millet' publicada avui a El Periódico)

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Avui no em venia gens de gust...



Però ho he fet...
Aquest matí, com cada dia, quan pujo les persianes del menjador, després del primer café, son més o menys les 7 i algo, avui les he pujat abans, era tanta la foscor que he dubtat fins i tot de l'hora...
Amb la tassa a les mans, una miqueta enconjida doncs tenia una mica de fret, he mirat aquest paisatge que tant enamorada em te, el mar de fons, fosc, gaire bé negre, reflexe d'un cel tant negre i ennuvolat que m'ha produit un calfret, però de gust....
Llavors encara no plovia, el meu fill, m'ha abraçat per darrera, ja és tant alt com jo, i m'ha dit... mama, avui fa un dia dels "teus".
Ben cert, adoro aquest temps, potser el vent no m'agrada tant, però els núvols passant ràpid davant els meus ulls, les onades petant fort al port, una mandra increible m'ha envait i m'he assegut cinc minuts a conteplar el paisatge, ho reconec, avui no hauria anat a treballar, m'hauria quedat allà asseguda, amb un llibre a les mans, una lleugera manta a les cames i només escoltant la pluja.
Si ho hagués pogut fer, hauria gaudit com es pot gaudir degustant qualsevol "delicatessen" del millor restaurant del Món.
Després, ja a la feina i amb la finestra a la meva esquena, he escoltat la pluja, forta i contundent, diria que una mica enfadada, m'hi he sentit, del tot, identificada.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Què et provoca?



La tardor... tendressa.
La imbecilitat humana... fàstic.
Els fills... un enorme amor i companyia.
La feina... estrés!
Les amistats.... suport, paciència i comprensió.
El sexe, (bò, és clar), relax...
Les carícies.... emocions.
Algunes mirades.... indiferència.
Alguns somriures... complicitat.
Les presències inoportunes i fora de lloc.... indiferència total.
La vida... ara mateix... grans perspectives.
l'Amor.... il.lusió.
Alguna pesigadeta d'amagat... gustet.
Una visita inesperada.... sorpresa!
Una mica de xocolata, prohibida... quin gust!
Una tarda amb el nèt.... esgotament ple de felicitat.
Una estona de lectura... escapar a la ficció.
Unes mans agafades, a la llum de la lluna... romanticisme.
Les "senyores" de la mani d'ahir.... incomprensió.
Una forta abraçada.... suport.
Un sopar en bona companyia.... obrir els ulls.
Aquesta imatge aqui dalt.... satisfacció, enorme.
La imatge d'abaix.... família.
I tantes coses em provoquen.....

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Un Món de cotradiccions...


Ells en diuen "Marxa per la vida", i jo em pregunto, si no estic d'acord és que estic a favor de la mort?.
No serà que estic a favor d'una vida dessitjada i amb certa qualitat?, lliure d'imposicions, que algú t'obligui a tenir un fill amb 16 anys no pot portar res de bó, i el dret a decidir NO, és tan important com el de dir SÍ a una maternitat lliure i responsable.
Fa uns dies, la Secretaría de la Dona del PSC de Mataró, va fer un manifest, correcte, clar i crec que amb molta cura de no ser ofensiu per ningú, la votació va ser per majoria absoluta i ens hem tingut que escoltar alguna bejenada, per part d'homes, que consti, que estàn en contra de la llei amb molt curiossos "arguments".... com és evident nosaltres defensem el dret de la dona a decidir, en primer terme, després ho podem "consultar o bé informar", però la decissió, sense cap dunte, pertany a la dona.
Si l'hagués escrit jo, el manifest, de ben segur hauria estat més contundent, però estic contenta amb el que varem aprovar.
Per cert, la mani, estarà encapçalada per un "mite eròtic" meu.... quin fàstic!
Per un altre cantó, avui és el dia Internacional per l'erradicació de la pobresa, diu la notícia: Un nen mor de fam cada 6 segons...
I jo em pregunto, com van els "objectius del Mil.leni?... gaire bé ni en parlen!
Això sí és per fer una manifestació. Indignant, com diu Melendi:

A mi me preocupan más los niños que mueren de hambre
pero si me apuras me dan más pena sus madres
perdonen sus gobernantes es tan mi ignorancia
no entiendo que en pleno año dos mil
A mil kilometros de aquí
se estan muriendo de hambre....

dijous, 15 d’octubre del 2009

Hi ha llum al final del túnel?



En 24 hores he rebut dues sorpreses, respecte a dues persones. Les dues, agradables.
La primera sorpresa va venir dimarts, de la mà de l'autor d'aquesta foto que avui poso, encara no diré el seu nom, tot és massa recent, quan arribi el dia diré qui ha fet la foto i me l'ha regalada, coneix com m'agrada el mar i la sortida del Sol. Quina enveja pendre cada dia el primer café amb aquesta "estampa"... (queda misteriós, ho se, però de vegades fins que no és "al sac i ben lligat" val més no dir res.
La segona sorpresa va ser ahir al vespre quan vaig parlar una llarga estona amb algú que m'havien criticat molt, i jo vaig creure que era cert, i vaig descobrir un senyor seriós , professional ,disposat i capacitat. (tampoc queda massa clar, però val la pena guardar el "misteri").
Potser sí, al final d'aquest llarc túnel, puc trobar la Pau d'esperit que em manca.
I recobrar la meva vida.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Sorpresa!!


Diumenge a la tarda, després d'un bon passeig i un vermutet amb una amiga, pensava tenir una tarda de lectura amb una sola obligació.. treure el gos!
Estava jo tan relaxada, amb el diari a les mans, mig despistada veient el paisatge per les finestres del menjador, quan el truc del telèfon a quarts de sis de la tarda em va, fins i tot, sorpendre. Era la meva filla, amb la seva xicota al costat... mama.. tens plans avui?, doncs no, penso estar de lectura fins a les 9 que tregui el gos..., ella hi torna, i demà?, doncs imagino que aniré a caminar una estona i he de preparar un munt de papers...
Jo sí tinc plans, em diu ella, i jo: on vas?, no mama no, on anem. Jo li responc que és evident que parlo d'elles dues.. no mama no, que els plans t'inclouen a tu!
A mi? i on anem demà?... no, demà no, d'aqui uns 3 quarts d'hora et venim a buscar, marxem a Andorra!.
Vaig posar un parell d'excusses, per exemple que son joves i tenen poques ocasions per "escapar-se", ella respón, ha estat idèia de la teva jove, (això per si la segona excussa era que no han de carregar amb la mare), després vaig respondre, però així?, ara?, jo mai he fet una sortida així d'intempestiva!!, resposta d'elles: nosaltres tampoc!!
La darrera excussa.... uff no se això és car... estàs convidada a l'hotel! un "hotelazo" noi!.


Ja no tenia més excusses viables...
Total, al cap d'una hora i després d'haver col.locat el gos en bones mans, ja ens tens camí d'Andorra, totes tres ben contentes, a gaudir de 24 hores i la veritat, m'han anat de conya, desconnectar no és senzill, i menys en tan poca estona, però reconec que gaire bé no he pensat ni un minut en tots el temes que ara mateix m'envolten.
De tornada dinar a "La Muga", trinxat de Cerdanya, com no!, amb aquestes vistes del Cadí i Bellever de Cerdanya de fons.
Això sí, per tornar una cua de por, el tunel del Cadí tancat, a estones, varem fer una cua de 3/4 d'hora per poder accedir al mateix, aturades del tot i jo em pregunto... en casos així no s'ha d'obrir la barrera i passar gratis?, ni hablar!! 11 euros per fer cua i a callar, vaja, com sempre.


De tant en tant fer una bogeria, ni que sigui de 24 hores... pot ser delciosa.
Malgrat les hores dins el cotxe, el bon ambient, la bona música i les vistes.... la varen fer una sortida inovidable.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

La raó de les cançons...


A tots i totes ens ha passat, escoltar una cançó i pensar... mira, a mi em passa el mateix, potser aquest és el "secret" de que algunes cançons ens arribin més endins, ens emocionin o d'altres, potser tan boniques, no ens diuen res.
És misteriós el motiu de perquè les coses ens agraden, o no, de la mateixa manera que les persones.
Persones que en certs moments hem considerat amigues, em fet confidències, esmorzat, sopat, i anat al cinema... i de cop.. zas!, sorpressa! han cambiat d'opinió sobre tu i et quedes amb aquella cara estúpida de pensar.. i què cony ha passat?.
Les cançons també reflecteixen amors i desamors, massa vegades.
I és que la vida... com diu aquesta cançó... La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida... quién a hierro mata a hierro termina... i no sempre estem preparats per les sorpresses.
M'he despertat, massa aviat per el meu gust, amb aquesta musiqueta.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Complir els compromissos adquirits...


Crec que una de les coses que ens ha de diferènciar al fer-nos grans, és el fet de ser més responsables, no sempre és així, ben cert.
Algunes persones adquireixen compromissos, a nivell personal, per exemple, i al primer "vent" que els bufa per el seu cap vuit i insensible, deixen de complir els mateixos.
De vegades, aquests compromissos s'ha trigat mesos a adquirir.los, mesos llarcs i dolorossos. Lo menys que poden fer és que quan els signen, els compleixin.
No si val dir ara jo vull això, per aquí o per allà, per cullons, etc... Si ets adult per unes coses, ho has de ser per d'altres.
Cert que la falta de maduresa tant emocional, com personal, provoca situacions de lo més... increibles!
I després et venen amb... en parlem tranquilament?... quan han estirat la corda fins a límits insospitables!
Si alguna cosa tinc és que quan dic faré això, ho faig. Per això no m'apunto a un "bombardeo", si no a coses que jo se puc complir.
Ara bé, no val fer la llei com un vol, i ara cap aqui i ara cap allà, al final, els nassos de la més tranquila s'omplen, i passa el què passa.
Els acords, signats i rubricats lliurement, en edat adulta i de manera conscient, s'han de complir, fins i tot els tipus que es creuen invencibles.
Un altre dia parlo dels incompliments polítics, de vegades situacions majors fan que no es puguin complir, d'altres... la insconsciència del què prometen, sabent d'entrada que son impossibles.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Mentider, poca vergonya i barrut...



Amb "doble moral", enganya i no fa dimitir ningú.
Això sí, exigeix que dimiteixin els altres mentre la taca del Cas Gürtel, creix i creix i creix....
El "nomeno", des de aquest mateix moment, el més gran cínic del moment actual, quin fàstic!
La imatge, del blog Los Calvitos