Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.
Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...
I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?
No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.
Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.
No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.
Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...
I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.
Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!
Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.
Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.
Jo aviso.
