divendres, 23 d’agost del 2013

Imatges d'un aniversari feliç.

No calen paraules, ni lletres ni expressions. Amb un somriure en tinc prou. Dia de fills i filla, de joves i néts...








Vaig rebre regals increïbles, plantes, encens, un llibre electrònic, un viatge a Brisbane de 5 dies, un dia complet a Barcelona amb visites i dinar en bona companyia.... però res, de res, em va fer més feliç que tornar a tenir els meus fills tots junts, per fi... Mireu quina família més maca tinc!

dimecres, 21 d’agost del 2013

52 i pujant....


Sóc així, en plena canícula em dóna per fer anys....
Aquest any ja vaig comentar que és un estiu ben diferent, ara, encara, ho és per una altra cosa, estic en "capella" per una intervenció quirúrgica que espero fa gaire bé 9 anys... també ho he comentat altres vegades, així funciona la sanitat al nostre país.
La cosa és que just em varen avisar la setmana que agafava vacances, la intervenció és el dia 3 de setembre, per tant porto tot el mes d'agost entre visites i proves a l'hospital de Mataró i de fa un parell de dies estic a líquids, és a dir, res de jalar, farinetes, sucs de fruites i actimel's, res més. 
No cal dir com és de dur, però tot és a fi de tenir una millor qualitat de vida, val la pena.
Per tant tornaré a la feina el 26 i el 2 de setembre agafaré la baixa, si no estic equivocada la quarta en 22 anys.
Reconec que m'ha agafat de sorpresa, tant de temps esperant doncs gaire bé ni hi penses.
El que em fa més pal és estar ingressada gaire bé una setmana, si tot va bé, això sí que em costarà molt...
Però bé, la cosa és que avui faig 52 anys, deunidor!, però encara em queda molta metxa i feina per fer. Com sempre penso gaudir dels meus nens, en general... cap companyia em ven més de gust.
De moment començaré el dia esmorzant amb aquestes preciositats i la mare, bé, esmorzar ho faràn ells.

Si sou servits, esteu convidats a una orxata :)

dimecres, 14 d’agost del 2013

Un dia trist, esgotador i en bona companyia.


Ja se, sona un xic contradictori, però ahir va ser un dia trist, vàrem enterrar la meva tieta Juana que vivia a Zuera, província de Saragossa. Per tant, va ser trist.
Esgotador, fer 700 quilòmetres en 12 hores, doncs és cansat.
La bona companyia, 2 cotxes amb 4 germans/es i una cunyada, amb parada per compartir entrepans, refresc i sopar, ja de tornada, gaire bé a mitja nit, una truita amb una cervesa, mentre recordem....
La nostra tieta Juana, era una dona de molt de caràcter, molt!, estava casada amb el meu tiet Domingo que va morir fa nou anys. Ell era un comunista dels que ja no queden, ecologista i defensor dels menys afavorits, però dels de veritat, no dels de la foto.
Recordàvem, entre autovia, música i algun somriure, quan érem petits, ells eren massovers d'una família rica de Saragossa, els cuidaven la casa, els terrenys, organitzaven la recollida de fruita i a canvi, tenien una casa. Recordàvem els banys a la séquia que passava gaire bé per la porta. Recordàvem les hores de tren per arribar allà i fins i tot els crits de la nostra mare al tren, controlar tanta canalla sola no era senzill.
Recordàvem els préssecs que varem menjar, les peres, tot era nou i diferent, en plena natura.
També recordàvem les dues germanes, la nostra mare Ramona i la tieta Juana rondinar... era estiu....
Amb les nostres cosines ens hem vist poc, les nostres vides, malgrat que paral·leles, han anat per camins diferents, però conservem un gran afecte i estimació.
En dos anys ens hem vist tres vegades, i les tres per funerals. Ahir vaig dir a la meva cosina gran que hem de perdre aquest costum.
Primer va morir el meu cosí, "Minguín" li dèiem de petit. Vàrem fer una expedició cap allà i la diferència amb la d'ahir, és que aquell dia venia en Jaume, el meu germà, mort fa un any i mig.
Llavors va venir la nostra cosina Pilar aquí. Ahir varem fer una altre expedició i he de dir, que malgrat la pena, va ser una bona expedició, vàrem parlar molt, vàrem riure, i fins i tot em varen obligar a escoltar els Chichos!.
De vegades, la mort, té aquestes coses, els records són bons i la companyia també, això fa que tot sigui una mica més lleu.
Aquesta imatge, per mi molt emotiva, mostra els tres germans. La tieta Juana a l'esquerra, en Pascual al centre i la meva mare a la dreta.
La vida ha volgut que marxi primer la més petita.
A la tornada també ens va acompanyar, i animar, el paisatge preciós dels Monegros mentre marxava el dia, un dia que ja forma part de la nostra memòria.

dimarts, 6 d’agost del 2013

Viure un estiu Mataroní.


Aquest estiu amb en Martí no hem marxat enlloc.
El tema econòmic és una part, però la més important és que ha vingut en Daniel, des d'Austràlia, a passar les vacances. Ha fugit del fred de Melbourne, uns 10º, quan jo hauria marxat cap allà amb els ulls tancats i fugint dels 30º que tenim aquí. A ell li agrada la calor, què hi farem!
Tenir un fill a 16.000 quilòmetres i marxar quan ell ve... doncs vaja com a mínim no seria normal!.
Teniam moltes ganes de veure'l, són 11 mesos i ni que el Facetime fa la seva funció, de vegades el Skype, doncs encara no han descobert la manera d'abraçar via "pantalla".
Pensem fer cosetes per aquí, ahir vàrem anar a Barcelona, varem veure l'exposició del MACBA "Art, dos punts", vàrem fer les Rambles, com no!, vàrem, en fí, passar un munt de calor, però de gust.


Farem escapades petites, soparets, gaudirem, a la fi, de la companyia aquesta que vés a saber quan tornarem a tenir. Ni que sóc afortunada, el meu fill Daniel fa dos anys que viu a Melbourne, s'hi pensa quedar ): , i ja ha vingut dues vegades.
Una part important del meu temps el dedico a llegir, malgrat que havia previst 8 llibres per aquest estiu he hagut de fer una compra urgent de dos, estava gaire bé sense.. i això si que no!
Ahir, dins aquesta calma que m'envolta, relax, desconnexió, varem celebrar saber que les "meves nenes", l'Elisabet i la Jordina, seran mares, tindré un nou nét i es dirà Biel. Ja fa molts dies que ho se, però ahir vàren confirmar el sexe. Elles ja duen juntes 11 anys, és bon moment.
Estem tots i totes molt contents, tercer nét... no esta malament no?.
Total, està sent un estiu amable, molt tranquil, potser massa i tot, però em venia tant de gust...
Ara l'objectiu és una foto amb tots i totes junts!, cosa que no és gens senzilla, però és el regal que vull pel meu aniversari.