Hipocresia o saber estar?

Quina pregunteta no?.

Resulta que en la societat que vivim, fa cent anys imagino que passaba el mateix, no "queda bé" mostrar les nostres emocions.

Plorar, per exemple, s'ha de fer en la intimitat. Si plores en un moment donat, per una música en concret, una poesia, l'abraçada d'algú que sap que no estás en un bon moment, el petó d'un fill, una pel·licula, una canço que et dugui a un instant viscut, pot fer sortir les llàgrimes amb molta facilitat.

Però si no estic bé, perquè no puc reclamar aquesta atenció?, he de fer veure que estic a los mundos de Yupi?, doncs no!. Si necesito un petò el demano i si vull uns braços que m'arribin tota, cosa gens sencilla, doncs els busco i no penso si quedo bé o no, penso en alleugerir les meves penes del moment.

Una altre hipocresía, és quan estàs enfadat amb la teva parella, si en tens, és clar. L'has de fer quedar bé a toda costa. Sovint hem rigut amb les amigues sobre aquest tema.... oi noia... que el meu home és molt mascle eehhhh...., ni que ens facin malbé la vida, en públic sempre intentem dissimular. Les dones tenim tendències d'aquestes, els protegim, els hi fem de mares, i els fem quedar bé.

Alguna de vosaltres s'imagina al mig d'un sopar preguntar al maromo per quin motiu fà quinza dies que no feu l'amor i ronca com un porc?.... ja us ho dic jo... no..., perqué sabem estar, la majoria, és clar.

Jo, que soc així de passional i els meus ulls delaten sempre el meu estat, (un amic em va dir que quan estic emprenyada els meus ulls son foc viu), passo d'aquests convencionalismes i quan estic emprenyada és molt evident, i quan soc feliç també.

Terme mig?... i de què serveix?. És clar que no sempre estic emprenyada o feliç, de vegades estic preocupada, estic relaxada, estic tranquileta, estic enamorada, de vegades...