divendres, 26 d’agost de 2016

Museus, per perdre el senderi....


Fer sola aquesta escapada a Bilbao, aquest any, ha tingut una cosa bona, bé, més d'una, però la principal ha estat que he fet sobre la marxa i per tant, he decidit veure exposicions, tantes com em van semblar que m'agradarien, sense haver de "negociar", i he encertat l'elecció, ja us ho ben asseguro.
A Bilbao, com no!, el Guggenheim, principalment, ho reconec, per veure l'obra de Andy Warhol, Ombres, no em va decebre gens ni mica!, quines tonalitats, quina immensitat... vaig poder gaudir d'una molt bona estona. 102 teles formen aquest mar de colors.
També em cridava "Les cel·les" de Louise Bourgeois, una mica angoixant, per mi és clar.
La resta gens malament, reconec que ha estat una visita que em va omplir molt, sense entendre gens d'art, gens ni mica, se què m'agrada i què no. L'edifici en sí, per mi, ja val la visita.









Una altra exposició que vaig veure va ser la del museu De Belles Arts de Bilbao, una exposició en concret va cridar la meva atenció, Escultura Hiperrealista, impressionant, del tot! Els gestos, les cares, les postures...






L'obra que més em va impactar és "Arrinconada" de Marc Sijan,  que reflecteix, de manera crua i real, la pobresa, la misèria, l'abandonament...
De les exposicions permanents destaco una de Sorolla i una de Gabriel Ramos, les dues em van agradar molt.
Ni puc, ni he de valorar la qualitat, no estic pas capacitada, sóc aficionada a mirar, veure i sentir les obres, se què sí i què no, però creieu que he disfrutat, i molt, de les visites.



En un altre escrit parlo del museu Artium de Vitòria i de la ciutat, del tot, encantadora.

dimarts, 23 d’agost de 2016

Massa ràpid!


(El pastís Red Velvet, el va fer el meu fill Carles, espectacular!)

Crec que aquesta serà l'expressió més emprada els pròxims dies, massa ràpid passen les vacances i és que han estat tan plenes, de mil coses, activitats, família, uns dies a Bilbao, dinars, sopars, somriures, néts i neta, fills i filla, joves... Crec que mai havia tingut un estiu tant actiu.
I dilluns, si cap primitiva o arregla, tornar-hi... i com cada any, més vella!
Com he vist llocs tan bonics, i que em costa escollir quines imatges, faré alguns escrits sols per aquestes.
Començo, no cal dir-ho, amb el meu aniversari, abans-d'ahir, envoltada de gent que estimo, va ser una nit molt maca.
Molts regals, unes sabatilles per caminar, colonia, vi i oli artesanals, un cremador de cuina, una amassadora i... un bitllet a Melbourne! 
I Castro Urdiales, que n'he quedat, del tot, enamorada....



(La meva família, fills, filla, joves i en Biel, faltaven dos néts i el meu fill Daniel, però els vaig tenir molt presents)


video

Sort que vaig rebre ajut per bufar!





En Martí m'esperava a mitja nit, quan vaig tornar de Bilbao, amb un pastisset i decoració :)


Castro Urdiales, espectacular!









Seguiré...










dilluns, 18 de juliol de 2016

Maaaambo!


Estic contenta!
Divendres començo les vacances, després d’un any dur, un cop més! i la veritat, tinc ganes de mil coses.
El cos em demana marxeta, per tant, el penso fer content.
Tinc ganes, moltes….
De caminar, ballar, entrar, sortir, de nit, de dia, de matinada a veure sortir el sol, de cuinar poc, sí… estrany no?, de visitar, quedar i prendre, de gaudir una mica dels néts i neta, de fills i filla, joves i gendre, de fer l’amor, de prendre, sols un xic, el solet, de música, molta música, de ballar, de xerrar, de llegir, de silencis, també, d’esmorzar, dinar i sopar en bona companyia, de petons i carícies, d'abraçades que em tallin el alè, d’alguns instants de soledat, d'amigues, amics, de "callejear" per Bilbao…
Tinc ganes de tantes coses, que amb ànim de no deixar res al tinter, he fet una petita agenda organitzativa, més que res no vull arribar a finals d’agost i recordar tot el que no he fet i volia. No cal dir que per petons i la resta…. no poso data, són benvinguts sempre!



Tinc clar que la primera setmana serà difícil desconnectar, sóc difícil per això, em costa molt deixar de pensar en la feina, però com són Santes a Mataró, entre anar, venir, gaudir, menjar gelats i la calor, segur que passa volant. Us dedico un somriure, a veure si us transmeto un xic de la meva felicitat.
Aquest estiu faré 55 anys, el 21 d'agost! Un número que m’agrada, vés per on, jo que sóc de parells abans que imparells. Per tant tinc les coses clares, bastant, i serà un dia especial, jo vull que ho sigui.

Una de les coses pendents i que ja anem tancant és fer un “mojito’s day”, serem moderns/es :) amb qui es vulgui apuntar, si tot va bé la setmana vinent. Tant és si som 5 o 25, es tracta que després de la broma amb què els he descobert, els mojitos,a la meva edat…. algunes persones s’hi volen afegir, per tant ho farem.
Bon estiu, a tots i totes, gaudiu molt, no deixeu per demà el que pugueu fer avui i sobretot, sigueu feliços. Feu tot el que us vingui de gust i gaudiu, tot és tant breu...
Si res canvia, la Joana torna a finals d’agost.
Pd. Sempre i quan les circumstàncies no em facin venir i rondinar una estona per alguna injustícia, és clar


(La foto del programa de les Santes, cedida amablement per Fnikos)

dimarts, 12 de juliol de 2016

Dia sí, dia també....


Aquests dies, amb motiu de San Fermín, estem escoltant parlar de violacions, cada dia, intents i aconseguides.
El primer cas, cinc nois joves contra una noia, sola, jove, que quedarà marcada per tota la seva vida i que per si no fos prou, varen gravar als mòbils.
No tenen prou amb la vexació, la humiliació, la violació en sí, a més, han de deixar constància de la “gran fita” aconseguida.
Quin jovent està pujant?, aquests són el futur del nostre país?, ben trist.
Per un altre costat s’han donat d’altres cassos que no han estat tant “afortunats” donat que no s’ha aconseguit detenir els assetjadors i violadors, que amagats en la foscor de les nits i argumentant que la culpa és de la beguda, encara com no diuen que és de les víctimes, deixen anar els seus “instints” més primaris per satisfer les seves baixes passions.
Les dones, al món sencer, sempre han estat víctimes “carnals” per els conqueridors, per els maltractadors, per els assassins, cossos que han servit per vendre, regalar, torturar, botins de guerra, de les bandes que les prostitueixen, maltracten i venen com qualsevol peça de carn al mercat. Sense importar que siguin nenas, dones velles, mares, filles, tant és!, violem que algo queda.
I passen els anys, i poques coses canvien, les condemnes mai son prou severes, mai prou contundents, mai fan por, i hauria de ser així, no pot ser que siguem sent la part feble de la societat, que cinc tipus siguin capaços d’ajuntar la seva força bruta per sotmetre una dona, hauria de ser, com a mínim, de vergonya comunitària.
D’una cosa sí estic ben satisfeta, l’he viscut en persona i em consta que tant a Navarra com al País Basc, les dones són molt actives i reivindicatives, han sortit al carrer, han estat acompanyades per molts homes i han dit prou! Els homes que jo he vist manifestar-se a Bilbao cridaven tant com les dones, eren allà per animar, acompanyar i dir, també, prou!
Prou de tolerar que les massificacions de persones serveixin per fer tocaments impúdics i que tot s’hi valgui perquè són festes i bevem!
Som dones, no som floretes, no deixem que cap mascle ens sotmeti i sobretot, si la seva força ens pot, tristament sovint és així, denunciem.
Ser víctima d’una violació no és per tenir vergonya, no fas res dolent, els dolents són els que ho fan i encara molt més els que ho intenten justificar. Que si duia minifandilles, que si em va somriure, que si anava sola….
Ens cal el suport dels mitjans, de tots els homes, de les famílies, de la societat en general, perquè mai més cap dona hagi de passar per això.




PROU! Un no, és un NO!

diumenge, 3 de juliol de 2016

Poesia?, real com la vida mateixa....

Un estimat amic em va fer arribar aquest escrit el dia del meu sant per felicitar-me. L'he llegit un grapat de vegades i sabeu... aquest poeta sap de què parla... (Gràcies Antonio, veig que em coneixes bastant, tenim pendent una copa!)


"Ojo con Ellas…

Andan por ahí, con su atrevido miedo, portando sus cincuenta y tantos años, lindas, leídas, viajadas, sensibles.
Ojo con ellas. 

Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido. Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.
Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías y ahora, desentumecieron las suyas: ahí estaban!: intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo: no ya las de un hornero, sí las de una gaviota, soberana y curiosa.

Saben de la vida y de tu hambre porque con su cuerpo han sabido saciarlas.

Expertas en estupidez y sus matices: se reconocieron inmersas en ella hasta el estupor
y soportaron mucha hasta el dolor; sabrán distinguirla, no lo dudes.

Versadas en economía, la aplican en el gesto, en el andar y en su exacta sensualidad.

Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.

Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.

Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.

Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios, profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en la sonrisa.

Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques, no lo arruines: no les envíes un mensaje de texto, mejor invítale un café con tiempo; no recurras al email, preferirán sin duda un poema en servilleta. No les hagas promesas, no les vendas imagen, mejor exhibe tu autenticidad mas despojada. No caigas, por rellenar, en aturdido ruido vacuo, deja que respire un silencio en común.

Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. Avanzan por un camino incierto, pero elegido.

En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.
En su mirada, una decisión...

Ojo con ellas… tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino"


Jorge Eduardo Cinto en Escritores de Tucumán Siglo XXI (Lucio Pierola Ediciones)


dimecres, 29 de juny de 2016

Mujeres desesperadas...


Mentre vaig fent endreça a casa escolto de fons el programa d'Alfons Arús
De vegades no em convenç del tot, poques, però alguna vegada el trobo bastant "pijo", com molt de Barcelona Centre. Ni que els més, m'ho passo bé, em distrec i sovint em fan riure. Us el recomano.
El que m'agrada molt, és que les notícies són fresques, dinàmiques i actuals, repassen amb humor les notícies i esdeveniments socials.
Avui, tot parlant del programa Firts Dates, de buscar "parella", han fet el cometari: Hi ha dones desesperades per tenir parella. Ves per on, estic del tot d'acord. Jo miro aquest programa, molts dies, en plan curiositat, d'aquells que rius i penses mare meva!
Ahir va sortir una noia a la qual li va toca un "manso" del tot impresentable. 34 anys, deia... i buscava una noia de 22 anys.. no es pot ser més fantasma i més patètic. Va dir que odiava, tal com sona, les dones rosses, i  ella, rossa de pot, no es va llevar i marxar!, cony nena que és un fantasma! Jo hauria marxat, segur, abans del segon plat!
Hi ha dones que amb tal de tenir un manso al costat, per més que no les satisfaci ni personalment, ni afectuosament ni sexualment, tenen un home que les porta del bracet, i elles, encantades!, per burro que sigui el mateix. 
Jo vull un home que em faci riure, gaudir, que m'abraci fort i em talli, gairebé, la respiració, que em faci petons, que em faci l'amor sense complicacions i sobretot, que sigui afectuós i bona persona.
És un tema recurrent, amb un grup d'amigues que havia sortit, fa molt, aquest tema l'havíem parlat. Algunes defensaven que la cosa era no estar "sola", i dic jo, de vegades estàs més sola en companyia que de veritat.
Algunes defensàvem, seriosament, que no s'ho val, que estar amb un home per diners, per companyia per.... no val la pena sinó et dóna un xic de felicitat.
Havíem mantingut debats llargs i intensos i ni elles, ni nosaltres, canviàvem mai d'opinió.
Una dona, i un home, poden viure sense qui els guií, qui els hi digui què han de fer i amb qui. Ni que en opinió meva qui més cedeix, o es valora menys, a l'hora de buscar parella, són, sense cap dubte, les dones. Moltes vegades educades en la mentalitat que han de tenir un home que les protegeixi, les cuidi, els hi canvií les bombetes i el filtre de la rentadora! Cony, jo ja ho se fer.
Se de què parlo, ni que per sort, no és el meu cas.
La imatge de la meva admirada Maitena, aquesta si em fa riure!


dissabte, 25 de juny de 2016

Santa Joana!


Ahir va ser un dia especial, emotiu, un dia que hi va caber gairebé tot. De vegades els dies són de xiclet, els pots allargar i fer una estona amb tothom que estimes.
Al matí, moooolt de matí per ser festiu, caminada fins a Port Balís, a Llavaneres, vora el mar, amb caloreta, és un passeig increïblement bonic. Dues hores de marxeta ràpida, bé, tan ràpida com donen les meves curtes cames...





Tornar a casa, esmorzar i quedar amb en Mingo i la Rosa, germà i cunyada, per anar a fer l'aperitiu a l'Espinaler, a Vilassar. Poc puc dir, delicatessen total.
Bona conversa, que si vacances, ja en tenim ganes i queda un mes!, que si parlar amb la meva filla que hi treballa, en fi, una estona molt agradable.


En arribar a casa, fer de "maruja" una estona, descansar una altra, llegir, mirar una peli i després de posar-me "mona" tirar cap al centre, fer un volt, i al port. Allà m'esperava el fill gran i la seva família, mirar com en Dídac tira un grapat de petards, passejar amb la Xènia entre els vaixells tot mirant peixets, xerrar una estona amb la meva jove, Mar, esperar l'Elisabet, la meva filla, i la seva família i a sopar a La Sal. 
Riure, amb la meva jove Jordina, de lo entremaliat que és en Biel i que avui li treurem el bolquer!, quin dia m'espera! :)
En acabar, passeig nocturn per la platja, els nens tirant cebetes i encenent bengales.... tot, tot, tant agradable...





























El meu estat de whatsapp és emocionada i és que ahir, em vaig emocionar de tanta i tanta gent que em va felicitar, amigues i amics, molts, coneguts i conegudes, i molta gent de la feina, cosa que vaig agrair doncs amb les vegades que els dono la "tabarra".... Em vaig passar el dia amb els dos mòbils, feina i personal, a les mans.
Ja veig que darrerament estic en estat "emocionada" massa sovint.









La verbena també la vaig gaudir, gran sopar a casa la Encarna, amb en Joan, el meu Joan... quin home més enorme, com a persona, com amic, com a cavaller... amb el seu xicot, i una altra amiga. Riures, complicitats, bon pernil i coca de Sant Joan!
Amb en Joan fa més de 20 anys que som amics i ens estimem, ni que ens veiem poquet, sempre li dic a la seva parella, tens l'home ideal!

Total, estic, super feliç. 
(Alguna imatge, la meva amb en Carles, no és de bona qualitat, però deixar que les facin els néts té això, el valor és el contingut)