Escriure de tu, i per tu.... 30!

És senzill.

Una, jo, quan escric dels fills i filla, sempre hi poso un enteniment especial, que ningú no es pugui molestar per explicar, o dir, alguna cosa que incomodi.

He escrit, també, de les meves dues joves "grans", de la petita encara no, però tot arriba!. Els hi vaig demanar permís a les dues, amb les joves s'hi ha d'estar bé!.

En aquest cas, si cal, és encara molt més senzill.

Puc dir tantes coses de tu... però també se que totes no les puc dir.

Ets afectuosa, tendre, tens caràcter, ets decidida, treballadora, de vegades tens una dosi de mala llet, odies les injustícies i totes les branques que les practiquin.

sempre estàs disposada quan et demano alguna cosa, ni que sigui anar al Ikea que no t'agrada gens ni mica!.

Puc comptar amb tu, confiar en tu, sovint t'atabalo el cap amb les coses que em preocupen però tu, no falles, allà que aguantes i em dius la teva opinió.

Avui fas 30 anys, esplèndids, tens els teus mals moments, però seran superables, ho son. Saps quanta gent t'estima i està pendent de tu, com tu ho estàs de nosaltres.

A mi, encara em costa de creure que aquella menuda que sempre penjava de les meves faldilles ja sigui una dona feta, però els anys, ni que no m'adoni, passen que volen.
Ara em gastes bromes com la d'aquesta imatge, sort que tinc clar que monja segur que no!

A més, ets una dona afortunada amb moltes coses, la més gran i millor, fins ara, has trobat l'amor ja fa més de 10 anys, amb una noia estupenda, que està sempre pendent de tu. No tothom pot dir el mateix.

Per molts anys estimada filla, en moltes ocasions, amiga. T'estimo Elisabet.

He tingut un somni....

Complicat, però amb un final satisfactori...

He somiat que no us recordava, ni les vostres cares, ni els vostres noms, ni el color dels vostres cabells, ni tan sols què hi fèieu vora el meu llit.

En el somni duia una d'aquestes camises de dormir que tant m'agraden, llarges, clraes i fresques. Recordo els llençols, ni que estic ben segura que no en tinc cap com aquests... Eren de grans flors, feien una magnífica olor, ni que també estava ben segura que no els havia posat jo al llit.

El llit, tal com ara, era de matrimoni, ni que faci anys que dormo sola, i a cantó i cantó hi éreu asseguts, un agafava la meva mà, l'altre acaronava la segona mà, i algú m'acaronava la cara i els cabells, curts, ben curts...

La sensació de pau era intensa, plaent, però per molt còmoda que em sentia, feliç i relaxada, no sabia qui éreu...

Sobre la calaixera un munt de llibres pendents, com ara, però alguna cosa em deia que feia molt que esperaven allà, sols, que jo els dediqués una mica d'atenció. Les meves colònies, inseparables de la meva persona, la foto d'una gran família, tampoc sabia de qui.

Un sol de primavera es colava per els forats de la persiana i banyava l'habitació donant un to taronja a tot l'espai.

Em sentia bé, molt bé, en pau i feliç, però volia preguntar per quin motiu em dedicaveu tanta atenció, tant d'afecte, però tampoc recordava les paraules, les lletres a pronunciar, sols sabia que m'unien grans sentiments amb tots vosaltres. 

Llavors una llàgrima queia per els meus ulls i un d'ells agafava la mateixa amb un dit i em preguntava, mama, estàs bé, som tots aquí, fills, filla, joves i nets, avui és el teu aniversari, fas 70 anys... 

De cop un flash, era el meu fill gran i la resta era tota al voltant del llit, amb somriures, flors, moltes flors, globus...

Una intensa emoció s'ha apoderat de mi, llàgrimes d'alegria corrien per les meves galtes. Eren els meus nens i nenes i ara, els recordava tots i totes...

Llavors, de sobte, m'he despertat, i plorava, però de felicitat. No m'he llevat angoixada, m'he llevat tranquila.

Potser és que la única por de la mort que tinc, és patir Alzheimer i no recordar, no saber, no valer-me....

La cruel realitat actual...

Feia estona que mirava el moneder. Era sobre la taula, sols havia d'allargar la ma i agafar el mateix.
Però tenia tant clar què hi havia, que li feia pànic confirmar-ho.

Sabia del cert que hi havia 2,75€. Fins i tot de quines monedes estava composada aquesta xifra, però s'havia de decidir, hi ho havia de fer aviat, els nens vindrien de l'escola en dues hores i alguna cosa havia de fer.

Va agafar d'una estrabada el mateix i va sortir de casa. Va entrar al supermercat de la cantonada i va fer números mentals, amb aquells diners en tenia per macarrons, una mica de carn picada i un pa, d'aquest que no te gust de res, però atipa.

Va pujar a casa i va seure, estava sempre cansada, no prenia la medicació per la fibromiàlgia, no la podia pagar, prou feia d'anar a netejar les quatre escales i casa la veïna, encara que no pogués caminar ho havia de fer, si no, els seus fills no tindrien res per menjar.

Va caure de cop en que per el vespre no tenia res de res, ni tan sols llet, i va ser aquí quan ho va veure clar, ja no li quedava res per vendre, ho havia de fer, demanar ajuda. Tenia tanta vergonya d'haver d'explicar la trista situació que vivia... però ara passaven gana i ella, no podia permetre saber que els seus fills vivien així.

Li va caure l'ànima als peus, demanar... ella, que havia treballat sempre, que havia estat tant decidida, haver de demanar a la seva mare menjar... era tanta la vergonya que sentia...

Va agafar les claus i va anar fins a casa la seva mare, una dona més aviat freda i distant. Va intentar ser forta, no li va voler fer pena, li va dir clar que en dos mesos la treien de casa, per no poder pagar el lloguer, el pare dels nens ni sabia on parava, havia marxat amb una altre dona, per tant ella havia de pagar tot, i no sabia ja d'on treure diners.

Llavors, va veure lluir els ulls de la seva mare, d'emoció, la dona es va aixecar i la va ben abraçar, fort, mentre les dues ploraven. Varen estar llarga estona sense dir res, sense parlar.  La seva mare li va fer un café i li va posar unes galetes, ara torno, li va dir.

La va escoltar parlar per telèfon, sense entendre què deia. Va prendre amb ànsia el cafè i les galetes, feia dos dies que no menjava res.

Va passar una estona, la mare va tornar amb un somriure, ella no entenia res, però al moment va sonar el timbre, els seus dos germans eren allà, sols la varen abraçar i li varen dir, alt i clar, aquí estem, no ho dubtis.

I aquell món fosc i trist on havia caigut per "no molestar", va començar a tenir llum, companyia, afecte...

Ha tornat amb la mare, ella i els fills, han descobert que l'àvia era més tova que no pensava i es fan companyia, els tietes els duen al cinema i els ajuden tant com poden, per fi, ha trobat la calma.

(Petit relat dedicat a tanta gent que ara mateix pateix, que no veuen cap llum al seu camí, sempre n'hi ha, sempre trobarem una mà amiga, sols cal que la busquem) 

Cap on anem?

Els darrers temps he escoltat, i vist, que algunes persones volen limitar la participació de nens i nenes en alguns actes i llocs.

Parlant amb una coneguda, fa uns dies, em va comentar que anava a un casament i li havien indicat, ja a la invitació, ben clar, que no hi portés la nena que te, que no arriba a l'any. Que el casament era sense nens ni nenes.

La seva primera reacció va ser dir que no anava, ni que després ha cedit per afecte als nuvis.

No és la primera vegada que en tinc coneixement d'una petició com aquesta, Ja fa un parell d'anys ho vaig també saber i encara que em vaig enfadar, i bastant doncs era un acte de la meva família, vaig preferir no dir res per estalviar mals de cap.

Ara, es posen de moda hotels per gent que no tenen, no volen o no poden, també potser que ja els tinguin grans, nens al voltant.

Fins i tot algú m'ha argumentat que els nens fan nosa al voltant de la piscina, o bé als menjadors, que busquent ranquil·litat i que amb canalla, això no és possible.

A mi em costa molt d'entendre, una barbaritat, i no perquè ara ja sigui una mica gran, la meva joventut va passar envoltada dels meus nens i nena, no anava enlloc sense ells, sempre en portava un penjat del meu maluc i ara, que ja "gestiono" nets, poc, perquè treballo, però tant com puc i em deixen, em costa d'entendre un casament, en família o sense ser-ho, sense la taula dels nens, sense els seus balls i riures, sense el divertiment que comporten, tots mudats i elegants.

Ho entenc com un acte d'egoisme, no ho puc evitar.

Puc entendre, ja no ho faria, dur criatures a alguns actes culturals, que calgui silenci, tampoc els duria a cap acte polític, perquè no toca, però actes festius i de vacances?, no sense ells.

Què voleu, la canalla, per mi, és vida, alegría, emoció.... es nota a la imatge no?.

Carta abierta a Alfredo Pérez Rubalcaba.

Apreciado señor,

sirva esta misiva, que nunca va a leer, para mostrarle mi total decepción a la gestión que está usted llevando al frente del psoe.

Esta legislatura, catastrófica para los trabajadores y trabajadoras de este país, no la está usted gestionando nada bien. No le veo ni la fuerza, ni la claridad mental, ni el genio y empuje que hace falta para tumbar a esta derecha brutal, más carcamal que nunca. En este país se está pasando hambre, nunca creí ver algo así.

Están tomando decisiones que ya repercuten de manera terrible sobre la población, sobre los más débiles, sobre los que ya no tienen casa, ni comida, ni esperanza, lo peor que se puede perder en esta vida es la esperanza en un futuro mejor.

No digo que no esté usted al lado de los que sufren, se que lo está, digo, y las encuestas "cantan" que no lo hace con suficiente contundencia y agresividad.

Fíjese, añoro la lábia de Alfonso Guerra, yo, que no quiero verlo ni en pintura por lo anti catalán que está siendo, añoro su soltura, su finura y sobre todo, su manera directa y clara de hacer oposición. 

Estamos ante una situación que el pueblo, los y las trabajadores y trabajadoras de este país, deberíamos tomar la calle, deberíamos hacer una revolución, pacífica, pero sin pausa.

Se que tienen una mayoría muy absoluta, de ahí que Soraya Sáez se permita entrar a las ruedas de prensa sonriendo, a pesar que cada Viernes nos da peores notícias, ella sigue sonriendo y mirando cínicamente la cámara.

Son ustedes esa "coletilla" que lleva al PSC, però yo no la llevo, yo hace ya 25 años que milito y si alguna cosa tengo clara es que por suerte, las personas pasan, las ideas quedan.

No soy de las que se dan de baja, yo sigo aquí, defendiendo mis ideales, quizás algo retirada los últimos tiempos, pero se que vendrán tiempos mejores, los espero impaciente.

Señor Rubalcaba, deje paso, hay gente joven y preparada, com más empuje que usted, mire que avancemos, no, como está sucediendo, que vayamos al abismo.

Si usted me pregunta, no lo hará, lo se, yo, en este momento, votaría a Eduardo Madina, como puede ver no votaría a la "catalana", a mi no me representa.

Eso sí, ahora, que después de mucho forcejear, por fin acepta una primarias, (le recuerdo que ya las tuvimos en una ocasión), yo le voy a pedir una última cosa... no hagan trampa, los de la Ejecutiva Nacional, no propongan candidatos, vaya que tenga la tentación de hacer lo mismo que hicieron con Josep Borrell, como no era "su" candidato, fue el que escogió la militancia, se lo cargaron en dos dias.

Pídanos opinión, estamos deseando darsela.

Por lo menos hasta que el PSC sea, como ya debería haber sido, un partido sin "coletilla". Yo sigo con el puño y la rosa en alto. Puede usted decir lo mismo?.
Afectuosamente, aunque no se lo crea.

Tornar 30 anys enrere…

Primer de tot, quina mandra!

Ja sabeu que moltes vegades hi ha coses que no puc entendre, llavors les escric, les llegeixo i accepto aportacions per tal de veure les coses més bé, però aquest cop, ja se que no servirà de res.

Cada vegada que puja un govern de dretes hem de patir, a nivell general, retallades en els nostres drets fonamentals?, i a nivell dones, cada vegada hem de fer passos enrere com si fóssim crancs?.

Cada vegada que mana la dreta, en el cas actual cada cop més dura i intransigent, l’església es creix, saben que criden i els que ara governen agafen “mantilla” i “creu” i obeeixen sense cap dubte.

Fa gaire bé 30 anys que es va aprovar la primera llei que despenalitzava l’avortament, en casos encara limitats, però era un avançament, cosa positiva. Si decidies avortar ja no eres perseguida ni una delinqüent mal vista. 

El 2010 es va aprovar una llei tal com ha de ser en els temps que ja vivim. Una, diria jo, moderna i que recull la majoria de sensibilitats existents. El pp la va impugnar el 2011 i el Tribunal Constitucional, com sempre “ràpid i efectiu”, encara no s’ha pronunciat al respecte. 

Ens volen tornar a jutjar per decidir quan i com tenir un fill. No és cap festa anar i avortar, és un trauma per qualsevol dona, però no hem de permetre que decideixin per nosaltres, no ho podem permetre. Tornarem als temps que les filles de “papá” van a Londres i les pobres a qualsevol “cuchitril” sense cap mesura de seguretat?. No ho podem permetre, hem de tornar a sortir al carrer, de dir a Rouco Varela que vetlli per els pederastes del seu “club” i deixi que les dones, tal com hem aconseguit després de molta lluita i molts patiments, decidim sobre el nostre cos.

Tenim un ministre, Ruíz Gallardón, que diu que canvia la llei per motius psicològics i per el seu pare, que va lluitar contra la mateixa. Jo dic que un ministre que aplica aquests arguments ha d’estar incapacitat per aprovar lleis. 

Ens volen, de nou, a casa, fregant i fent de mares, potser així baixa l'atur deuen pensar!

Avui he llegit aquest escrit: Pide Rouco y Gallardón dice‘amén’, us el recomano, val la pena.

Ara, més que mai, hem de sortir al carrer i pensar, tenir molt clar, que ens governen gent de les cavernes i tenir clar que NO volem tornar a començar. 

Amb el nostre cos fem el què volem i quan volem.

De vegades, els entenc....

 

Fa un temps, ja massa llarg, que em sento un xic atabalada. Per res en especial, senzillament la vida corre massa, la vull aturar un xic, però no en se, no puc o bé no hi arribo.

Les setmanes volen, els caps de setmana, ben plens, tampoc ajuden gaire a pensar, desconnectar, estar atenta a mi mateixa, no en tinc temps i ho trobo molt empipador.

Em pregunto com puc aturar el meu cap, seure, i situar una mica les meves coses, prendre decisions, respirar, llegir, cuinar un grapat d'hores i sentir el "tempo" del meu cos.

Imagino, almenys així ho crec, que tinc una mica d'estres, maleït estres. Tinc que estar pendent de tantes coses que no m'arriben les hores i aixo, no m'agrada gens. Arribo al vespre tant cansada que gaire bé ni llegeixo, cosa excepcional en mi.

Em sento una mica com aquests bolets de la imatge, feta, com no, per en Martí  en una de les nostres caminades. Em sento, deia, atapeïda, amuntegada, massa coses al meu voltant.

Deia, tot començant l'escrit, que els entenc, parlo dels ermitans, d'aquestes persones que un dia decideixen viure lluny de tot, sols escoltar els arbres, el mar, depèn on visquin. Som humans, estem fets per conviure, però poder decidir ara penso, ara llegeixo, ara... ha de ser relaxant.

Lo dit, em temo que tinc un potent estres, m'aniria bé uns dies a Queralbs... però com no és possible, ens haurem de conformar i gaudir de tot el que tenim.

Que no és poc....

“El silenci no és pas l’oposat al so, sinó, precisament, un so molt profund.”

Ramon Humet