diumenge, 15 de març de 2020

Insensats!!!!



Aquests dies enrere, a la meva població d'adopció s'ha viscut una situació com a mínim, patètica.
L'alcalde, després d'unes acusacions via Twitter ha plegat, reconeixent, abans de tancar el seu de Twitter, que havia tingut accions "impròpies", per tant, acceptant que havia comès assetjament sexual, si no, tots i totes sabem que no hauria plegat mai de mai.



Ara ve el millor, a part que ara diu que mai ho ha reconegut... perdona??, a Argentona van organitzar un acte de suport a ell...
A part a una assemblea dels que manen, germans "Calvo", família "insigne" d'Argentona, vaja el que són a Mataró els MTV, mataronins de "tota la vida", encara que la resta hàgim nascut aquí mai serem del "rovell de l'ou". Doncs en aquesta assemblea es va dir el nom de la noia que l'acusava, tremend, estil "la manada", la culpa és d'ella, sense cap dubte!.























La portaveu del PSC, s'ha manifestat contundent, això NO ES POT PERMETRE. Però ha estat l'únic grup municipal, per mi, prou contundent.
La CUP, callats fins ara com uns "putes", diuen que el van fer fora per un altre cas d'assetjament, per tant, tenim proves, el seu reconeixement implícit o explícit i li munten actes de suport?.
A quina societat vivim?, perquè el seu germà, possible alcalde de la població, no condemna aquests actes?, ho trobo del tot fastigós! Com a dona, com a persona.
I ara bé, després que si les feministes ens queixem, que si mai estem contentes, que si no hi ha tantes agressions com es denuncien...
Estic enfadada, indignada i fastiguejada, amb tot aquest argumentari li féu una mani de suport?, no teniu vergonya!!

NO ÉS NO hòstia!

dimarts, 14 de gener de 2020

Austràlia, de nou.....



Aquest Nadal passat, he tornat a Austràlia.
Un cúmul d'hores de campanyes vàries, vacances i les ganes del fill que hi anés, han fet que gaudís de gaire bé tres setmanes en aquest país que ja adoro, m'agrada, em sento super segura caminant sola per els seus carrers i avingudes, parcs, centres comercials, per qualsevol lloc que hagi anat, sola o en companyia.
Crec que ben poques coses haurien anat millor aquest any per fer nét, per deixar enrrere tot el que els tres darrers tres mesos del 2019 han dut a la meva vida, pàgina passada.
Però tallar amb tot tres setmanes, caminar, mirar, patir el fum, ben cert, l'escapada amb en Daniel, un cop més i ja hi vull tornar!, a Tasmània, m'ha deixat nova, he tornat renovada, amb ganes i noves il·lusions, nous projectes, potser si que el que em va dir una estimada amiga de cal tancar portes i obrir finestres, ho he aconseguit.
No puc parlar de tots els llocs on m'han dut, en Daniel i el seu xicot, gendre meu, l'Albert, han estat pendents i també m'han deixat fer, de fet, no m'he perdut mai encara.
No parlar la llengua, ni que soni estrany, m'ha ajudat a desconnectar, caminar sense entendre res del que parlen al teu voltant et permet cert aïllament, certa laxitud de no estar pendent, ajuda, i molt, a relaxar-se.
Cal dir que feia un any que no veia el fill, en tenia moltes ganes, però també vull dir que aquest país m'ha ben robat el cor, i Tasmània, amb les seves extensions, els animals protegits, el seu cel i els seus núvols, el seu menjar i la simpatia de la gent, m'ha ben robat l'ànima. I tornar a Sandy Bay.... la meva platja...
Espero tenir salut un grapadet d'anys, encara, per poder tornar-hi.
Les imatges, ho diuen gaire bé tot.
Bon any, de tot cor als que us estimo i m'estimeu, sabeu qui sou.


























dimarts, 10 de setembre de 2019

40 anys de cuidadora....



Aquest any farà 40 que sóc cuidadora.
El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre.
Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi...
En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper.
Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa.
Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant.
Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus.
Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! 
Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi....
Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! 
Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare.
Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Amb un dit.....


Se com i de quina manera.
Jeus al meu costat, de cara a la porta. Començo a resseguir el teu clatell, llisco a poc a poc cap a les teves orelles, primer una i després l'altre.
Segueixo fins on comença la teva esquena, dibuixo cercles, petits, que vaig eixamplant.
Veig com els primers pèls del teu clatell s'ericen, s'enxerinen.
Tu no et mous, sé del cert que no dorms.
Juguem...
El meu dit segueix baixant resseguint la teva columna, just fins a la goma dels teus bòxers, l'aixeco una mica, aquí, ja tens tots els teus pèls enxerinats, dissimules, però et tenses visiblement per mi.
Pujo i baixo la teva esquena amb un sol dit, respires cada cop més profundament, però em vols fer creure que dorms, ni que saps que no et crec.
El dit juganer tomba cap al teu pit, ressegueix el teu mugró, dret i esgarrifat també.
Pujo fins al cap, el meu dit regira els teus cabells, a part, els bufo suaument, sé com és de sensible  aquesta zona per tu.
Torno a baixar als teus bòxers, entro amb el dit impertinent, començo a esgarrapar, suau, i ara si, et regires. Grato i observo. El meu dit, llisca al davant, ressegueix el teu membre, ara sí.
Et gires i somrius, Ara és el meu torn, faig veure que dormo, és molt evident que he provocat, amb un sol dit. I és evident, massa, el que tu em provoques.
Et toca, fem partida? No hi ha roba que ens ho impedeixi!


(millor no escric de política, faré cas del meu germà. Millor sexe no? :) )
la foto d'aquí.

dissabte, 8 de juny de 2019

Ideals i sentiments.....





Quan fas les coses perquè les sents, les gaudeixes, les valoren i valores, les coses surten soles, flueixen, estires i tires fins a l'infinit.
Quan sentim, de veritat, amb el cor i l'ànima, l'esperit, tires i tires, però dol poc. Dol físicament, suportable. Quan deixes de sentir, quan ni els ideals, ni les ganes, ni la companyia, ni l'entorn, t'acompanyen, compleixes, no queda una altra, però la foscor el pot envair, et pot tombar i desanimar, i llavors, ja no són ideals, el que fas és perquè toca.
I escolto, aquí i allà, i rumio, sense implicar-me, ha deixat d'interessar-me, del tot.
On han quedat els ideals?, ja fa un temps van fugir, lluny, i dol, molt, però aprens a viure amb això. I passen els dies, i ni gràcies, ni bona feina, ni una abraçada, no, no, seguim exigint, desapareguts que manen amb males formes i autoritat "virtual".
A la vida hi ha etapes fosques, d'altres amb llum i color, esperem que la fosca, passi aviat.
Per sort, la vida personal, ara mateix és plena de llum, de colors i de vida. De petons i abraçades, de projectes en família. L'altre, ha deixat de ser vida, ha deixat el contingut per passar a ser.... Bé, seguiré, per una vegada el consell del germà que em diu que no em mulli, que estic a l'ull de l'huracà, que em porti bé....
I jo, ja no em vull portar bé, indignada, decebuda, trista i a l'hora angoixada, estressada. 15 i ni mú, malgrat l’esforç, l’abandonament de la meva vida, familiar, personal, amorosa, d’amistats…
Per tant, ja no tinc ideals, tinc, si es pot denominar així, feina. Massa....
Ja ho vaig dir l'altre dia, això, NO tornarà a passar.
De moment, sols el meu mar m'escolta....

dijous, 9 de maig de 2019

La mosca.....


El presidente de la corporación financiera se puso las manos en la cabeza, soltó un largo gemido, no placentero. Y ese error?, esos dos ceros de más en los beneficios comunicados a los miembros de la sociedad?
Tenía que buscar un culpable y lo tuvo claro, el vicepresidente, sería el culpable de tremendo error.
El vicepresidente, curtido en mil batallas, viendo venir el descalabro, decidió que la culpa era de su secretario, había entrado mal los datos, que pasar de beneficios 0 a 100, había que colocar el muerto a alguien que no fuera él.
El secretario lo vio venir, este vicepresidente, que se pasa el día en comilonas pagadas por la empresa, en viajes a los que va acompañado y no por su "querida" esposa, y en la que gasta gran parte de  esos beneficios, me quiere culpar, busquemos un cabeza de turco.
La culpa será del de mantenimiento, las maquinas no van como deben, hay que estar mas pendiente y este, el de mantenimiento pasa muchas horas en el sótano, comiendo y mirando series a costa del wifi de la empresa en ese móvil de baratillo que utiliza.
El de mantenimiento, viejo gato en la casa, decide que la señora de la limpieza, la última "mona" de la casa, al limpiar un teclado, seguro que marcó alguno de esos ceros de más que quedaron plasmados en el documento final enviado a los socios y que les había hecho creer que este año se llevaban unos enormes beneficios, a costa de no subir el sueldo al personal más bajo.
La señora de la limpieza, no es gata vieja, es lista, cuando es llamada al despacho del presidente para ser culpada y despedida, esgrime su viejo móvil, y en presencia de todo el escalafón muestra al presidente de la compañía dando un puñetazo al teclado, intentando matar a una mosca muy pesada,  el día que descubrió las enormes pérdidas, de rabia, puñetazo que marcó esos dos ceros de más, que pasaron de negativo a positivo el resultado y demostró, vídeo en mano, que tiene un hijo teleco i ha sacado las imágenes, que des de ese día, no funcionaba el número 0.
Y es que si estás al final de la cadena, no saques genio, saca imaginación, siempre querrán que seas culpable de su propia incompetencia.

divendres, 3 de maig de 2019

Com hauria estat?


La vida, si seguissis aquí. Si aquell malparit no s'hagués saltat el stop.
Et penso sovint, i quan tenim trobades familiars, et tinc present.
T'imagino amb la teva nena, camí ja de doneta, protector i vigilant. Un xic massa, però amb l'educació que vas rebre, s'entén...
T'imagino més canós, amb menys cabells, ni que no t'agradaria gens aquesta imatge, però amb l'etern somriure als llavis i la teva mirada murri i seductora. Eres un seductor de manual.
Et penso organitzant dinars, donant una mà a qui li cal, sense fer massa preguntes, hi eres i prou!
Hauries viscut amb nosaltres el comiat de la mama, sovint tan dura la dona, però que encara enyorem.
Ja van un grapat d'esdeveniments posteriors a la teva marxa, imprevista i sobtada, i a tots aquests, he tingut un record i un pensament per tu.
I ara, quan et recordo, sempre és amb un somriure als llavis, una anècdota, un pensament o situació que ens havia tret un somriure.
Em pregunto què opinaries ara de tot plegat, d'aquest món cada cop tan complicat. Si seguiries treballant, si encara aniries al gimnàs, si seguiries sent un "pillin punyeter"...
El que tinc clar, és, que si encara fossis aquí, estaries encantat amb la recuperació dels sopars de germans, germanes i parelles, que m'animaries a buscar parella, que a la fi, faríem família, per poques vegades que ens veiéssim.
Trec un somriure, miro el mar, marxa el sol, ets proper.
Si fossis aquí... bonic somni estimat germà Jaume.