La volta del "lloro"...

Ahir el que tenia que ser un dissabte de lo més "tranquilet", va acabar sent esgotador del tot!
Vaig començar a les 8 del matí, el sol entraba per la finestra i em va desvetllar, després del meu "tour" de blogs i el café amb llet ben carregat, la dutxa i treure l'Elmer, que el seu jefe no hi és aquest cap de setmana i és clar... em toca!
Després esmorzar amb la mare, estem agafant aquest costum donat que entre setmana no tinc massa temps, un cop allà i sense esperar.ho s'hi varen afegir el meu nebot Jaume amb la seva dona Noelia i la petita Noa, son una parella encantadora, als cinc minuts arriben el pare d'aquest jove, germà meu i la seva dona Amparo, la meva cunyada, i tot sense ser organitzat!, com és evident varem canviar de taula doncs ja estavem apretats.
Després vaig baixar cap al centre, visita a la modista, després un canvi de pantalos al carrer Barcelona i quan arribo a la Plaça de les Tereses per agafar el bus m'adono que no he comprat el pa, torna cap el carrer Pujol, Can Bastons, i aprofito per visitar la Fira de Tardor darrera l'Ajuntament, amb més botifarres que no pas bolets!
Trobo gent aqui i allà, prenc un altre café, i ja van tres!, amb una parella encantadora que fa temps no veig.
Després segueixo fins a Lepanto i allà trobo en Bernat Anwar, fa un munt de temps que no ens veiem i estem encantats, agafem el mateix bus i no deixem de xerrar emocionats els dos.
Quan arribo a casa altre vegada estendre roba, i penso.... tinc 1 hora i mitja abans no em duguin el nèt!, sort que ahir divendres a la tarda vaig tenir festa i ho tinc tot fet.
Per fí decideixo agafar un llibre i seure mitja hora abans no dini, amb en Dídac aqui és mooolt difícil.
Després arriba en Carles, el del 30! i em deixa el nen, més tard i després que breni anem a trobar les meves "nenes", Elisabet i Jordina, anem a comprar un parell de regals per aquesta setmana, aniversari d'en Daniel i Sant d'en Martí, ramblejem amunt i avall fem les compres i després de deixar el menut amb la seva mare, la meva jove, marxo cap a casa a tota pastilla, a les 8 marxo a Granollers al teatre amb una amiga, i ja estic esgotada.
La meva filla ens porta a Granollers i la seva, la de la meva amiga, ens recull i torna a casa....
La obra, Alícia ja no viu aqui, m'ha encantat, ja ho explicarà ella, imagino, la companyia, com sempre, estupenda.
Total, avui encara estic cansada!, però contenta, molt contenta, ara estic pensant si vaig al Foment a veure els del Col.lectiu Epma, em ve de gust, però no m'he decidit... potser em convé un diumenge tarda de relax.
Total, un dissabte d'aquells..... encantador, en el que no ha faltat, com sempre, la bona música, Manolo García entre d'altres.

I què son 30 anys?...

Si han passat per davant meu a una velocitat increible...
Si s'han filtrat a la meva vida com la sorra de la platja entre els dits de les mans...
I el miro i reconec aquell nadò que tant em va acompanyar, just acabats de fer els 18 anys, allà, als meus braços, tremolosa jo per por d'estar a l'alçada, de ser una bona mare...
Aquell nen entremeliat, juganer i cridaner, petoner i bon menjador,com ara ho és el seu fill, que s'amagava darrere les cortines i reia a ple pulmó perquè jo feia veure que no el trobava...
Deu ser, crec jo, el fill que més sustos m'ha donat, gaire bé segur que sí, però també un munt de satisfaccions, un munt d'abraçades en els meus desamors, m'ha fet de vegades de pare i animador i ara, que encara ens separen aquest 18 anys, a mi, em costa veure l'home que ja és, amb la seva família feta i tant treballador com és. No em costa pas per motius de possesió, més aviat perque per una mare, un fill, per més que medeixi i creixi, sempre serà el seu... nen.
Dimecres li varem fer un sopar sorpresa, i allà el vaig mirar i mirar, intentant que no s'adonés, era al meu costat i efectivament, ja és tot un home.
El meu fill Carles avui fa 30 anys, i encara no entenc com han passat tant depressa.
Aquesta foto de sota és de l'estiu del 81, estava embarassada del segón, en Daniel, tenía 20 anys...

"Señor" es usted un tremedo Gilipollas!

Ho se, se que queden molts cafres per aquest Món, però que a sobre tinguin càrrecs públics, representin la mal denominada, en el seu cas, democràcia, em fa sortir colors fins i tot a mi.
Un ha de ser responsable de les seves paraules, fins i tot quan s'equivoca, assumir és important i estic cansada dels pocavergonyes que mai admenten la seva culpabilitat ni accepten, vaja, per res de res!, haver-se equivocat.
Diu aquest "tipejo":
Un gay es un homosexual con estudios que, haciendo uso de sus conocimentos, consigue prebendas políticas y subvenciones. (l'animal porta per nom Güemes i és gendre del "senyor" Fabra.
No content amb això, segueix:
El dirigente del PP asegura que los votantes del PSOE son “ciudadasnos”, dice que los “socialistos” dejan a las mujeres “asesinar” a sus bebés a cambio de votos, califica a los “pijo-progres” como “gente rica que se disfraza de palestinos pobres”, se ríe de las dificultades de José Blanco para pronunciar la p, relativiza el machismo y ridiculiza a las feministas, e insulta gravemente a los “zejateros”, es decir, los “intelectuales sin estudios universitarios” que apoyan a “Zparo”.
I ha fet una mena de diccionari d'insults cap els que som socialistes. Deu tenir poca feina i segur que ell mateix és considera molt ingeniós, jo el trobo un gilipolles més. A més, com ha de ser una persona responsable algú que fa això?, aquests volen "dignificar" la política? jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Això sí, en poca estona ha canviat d'opinió 4 cops i "donde dije digo, digo Diego".
"Senyor", s'ha de tenir paraula i ser més home, almenys defensi el que ha escrit i no sigui cínic dient que vosté no controla el seu blog, vol dir que ha llogat un "negre" que li escriu?, el "colmo" del cinisme!
La imatge del blog "los Calvitos".

Felicitat...

Una cançó ben "cutre" però que defineix el meu estat actual, felicitat.....
Poca cosa més puc dir, tot va prenent forma i amb la forma, pren calma i perpectiva.
De veritat, avui estic molt feliç. No penso para de donar petons, a "diestro y siniestro".
I això que també tinc certa "por", començar coses noves sempre imposa una mica, però avui és un dia per ser feliç.
Lo primer, convidar els fills, filla, joves i nèt, val la pena celebrar aquesta joia que m'ha envaït...
Algú vol un petó?.

No és cap delicte..

I malgrat tot, quan ens pasa, almenys a mi, ho intentem amagar, disimular, com si ens donés vergonya sentir i estar d'aquesta manera.
Estic tendra, ho reconec, per res en concret i per tot, potser els canvis, tan propers ja, em fan volar el cap a molts anys endarrera, en altres situacions i moments, i encara que no em dòl mirar endarrera, ja fa molt que no, sí recordo situacions i persones que han pasat per la meva vida, moltes d'aquestes persones ja no hi son i les recordo amb un enorme afecte, amb una tendresa infinita, del sentit de l'amistat i la reivindicació d'aqueslls moments, ara, ja, tan llunyans.
Em pasa sovint i pocs cops ho amago, estic tendra, més que un "sobao pasiego" acabat de sortir del forn, tendra però no trista, no confonguem.
Amb ganes d'abraçades i petons, decidint a qui truco i explico, amb qui sopo, a qui petonejo més, és un gust pensar que encara tinc tanta gent per poder fer-ho. Els canvis, quan son a millor, s'han d'explicar, per evitar confusions i males interpretacions i jo, si alguna cosa tinc, és que parlo clar.

Aquestes fotos, m'han arribat des de Montreal, algú que considero una gran persona, i no parlo del tamany, m'ha fet arribar les mateixes i digueu... és bonica o no la tardor?.
Gràcies David, la distància et fa fer escrits més tendrets també.

És la manera?...

Crec que no.
Aquest dilluns varem arribar a la feina i no varem poder entrar, un cop més ens havien tapat els panys amb una mena de silicona i ens havien enmerdat, mai més ben dit, la façana i les portes amb escrits.

De veritat, enmerdar la ciutat és la manera de reivindicar la llibertat d'algú?. La cosa és que no varem poder accedir a l'edifici fins les 9:45 del matí, va servir per conèixer gent que ni sabia que treballaven a l'edifici, entrem en horaris diferents i semblava ben bé, que estesim fent una manifestació.
Un cop oberta la porta, quatre panys que s'han tingut de canviar, apart del dineral em pregunto... han aconsseguit alguna cosa apart de fer entrar tard un munt de gent que només som treballadors i treballadores?, doncs no, n'estic ben segura.
Dijous vaig llegir a El Punt un escrit de Montse Tura, magnífic, i vaig saber qui son i qui és aquesta persona, no crec que li serveixi de res aquest merder, l'escrit de la "Tura", clar i català, com és ella.

El difícil camí de la transició...

De nen a home....
Jo tenia ben oblidades aquestes coses, és clar, la meva filla ja en te 26 i ara, de cop, tenir un altre "púber" a casa, s'em fa estrany, ni que no pas novedós!
No es veuen bé amb cap peça de roba, cap pentinat els sembla prou correcte, ni cap peluquer els hi fa el què els queda "bé", segons ells és clar...

L'habitació és un garbiux increible de roba repartida per tot arreu, sabates rrepartides per tota l'habitació, mai tenen pressa i la seva frase preferida és... ja vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

Llavors comencen els secretets, les trucades d'amigues, en aquest cas el 99% de vegades son amigues.. i amigues que sols mencionar el seu nom provoquen una vermellor increible a les seves galtes.
Comences a veure que diuen alguna "veritat a mitges", però en aquest cas concret ho te molt crú, ja n'he passat 3 de pubertats i m'he les se totes je je.
Entren al bany i no trobes el moment que surtin, tenim el tema granets.... els preocupa més que rés!
I ara, aquesta sí la trobo nova, portar els pantalons "penjim Penjam" i quan li dic.... vols fer el favor de pujar'te els pantalons?, em somriu i s'els posa sota les aixelles mentre em diu... així mama?, llavors esclatem a riure els dos i penso.... d'aqui un temps anyoraré aquests instants, malgrat que de vegades em treuen de "pollaguera"!!