dijous, 31 de maig de 2018

Carta oberta a la meva candidata, Susana López


Benvolguda companya, primera companya que diria el nostre estimat Remigi, fa uns dies et vam escollir com a cap de llista a municipals 2019 per Argentona, el meu poble, i agrupació, d'adopció.
Vaig viure entre emocionada i feliç les teves primeres paraules com a tal. Emoció, nervis, complicitats, certa preocupació per la responsabilitat…
Això, compartir amb nosaltres les teves emocions, tan importants en una bona candidatura, la teva empatia, paciència i molts somriures, va fer que tinguéssim una assemblea molt maca i emotiva.
Tinc clar que ho faràs bé, no en va em vaig alegrar molt quan em vas dir que et volies presentar i et vaig oferir el meu suport al moment.
Segurament, això és el que em va agradar més, la tendresa que vas mostrar i el coneixement de poble, de responsabilitat política, no en va has estat dos anys al govern "comanche" d'aquesta població, i en aquests dos anys llargs, tant en Vador com tu heu fet feina, molta, que no us ha estat reconeguda sols per no ser "indepes".
Us admiro, tant al Vador com a tu, fer política a alguns ajuntaments, ara mateix, no és gens fàcil. Heu mantingut el tipus i qui ha quedat malament són els que no han volgut seguir millorant el poble amb vosaltres, els que han preferit un llaç a una bona gestió.
Els dos, per mi, heu estat de 10.
Des que em vàreu acollir a la vostra agrupació, molt afectuosament per cert, sempre he pogut expressar, dir i compartir el que he sentit i vist, a nivell municipal poca cosa, no viure al meu poble d'adopció em limita en aquest aspecte.
Et vull encoratjar, em consta que ets una dona forta i decidida, et queda camí, però mai deixes d'aprendre i de millorar i per mi, ets la candidata ideal.
Ens tindràs, a tota l'agrupació, al teu costat, tens en Vador que no marxa, fa un pas al teu costat també.
Tens gent amb experiència i coneixement de poble, poc més es pot demanar.
L'única pena que tinc és que no et podré votar, però ets, a totes, la meva candidata.
Ànims Susana, i força, tu pots, i recorda, no estàs pas sola, ens tens al darrera, ni que tu prefereixes dir al costat.
Generosa que ets.

dimecres, 23 de maig de 2018

Justícia.... justa?

Vull començar aquest escrit reconeixent que estic enfadada, indignada i del tot decebuda amb les autoritats judicials d'aquest país.
Escric aquestes lletres molt pocs dies després de conèixer la sentència dels anomenats "la manada".
Fa anys que discrepo de moltes decisions judicials, alguna, fins i tot, m'ha afectat personalment, però crec que amb aquesta sentència s'han cobert "d'or", per no dir de merda.
Com poden considerar abusos que cinc individus com cinc armaris, portin una noia a un raconet d'escala, li facin tot el que els hi ve de gust i a part de robar-la la deixin com un drap brut allà tirada? Una nena de 18 anys...
Diuen els "senyors" jutges que no es va resistir... impressionant! Havia de morir a l'intent de defensar-se?
Crec que no saben que és la por, por en majúscules, por de l'assetjament, de l'agressivitat del volum dels atacants!!
Quina falta de sensibilitat i enteniment per part de qui ha d'impartir aquesta "justícia"!
Un dels jutges diu que veu una escena de "jolgorio"! No serà que l'excita la situació?
Vam sortir al carrer contra la sentència, si segueixen els passos habituals, abans de dos anys, són al carrer i la víctima de la violació, SÍ, violació, seguirà tota la seva vida amb el dolor i la inseguretat, amb la sensació que li han pres molt més que el seu cos, li han pres la confiança.
Indignes!!
No mereixeu repartir justícia. No heu donat exemple, ara mateix els que tenen aquestes intencions ja saben que tenen el camp lliure, que poden fer barbaritats que vosaltres els doneu cobertura.
Ens feu sentir, a totes, desprotegides.
Aquest diumenge passat vaig fer la meva habitual caminada pel passeig marítim de Mataró, aviat al matí, vaig veure quatre homes al costat d'una autocaravana prenent cafè, em van mirar, i les meves cames i el meu cor es van posar a mil.
Aquesta és la sensació que ens heu deixat, d'impunitat total.
No vull haver de tornar a casa amb por al vespre, no vull, em nego, a deixar de fer aquestes coses que m'agraden, com caminar molt aviat, sabent que si em passa alguna cosa, qui sigui que ho faci, seguirà tant tranquil amb la seva vida, mentre l'afectada, no podrà mai més seguir feliçment la seva.
És el futur que li heu deixat a aquesta pobra noia dels San Fermins.
Justícia?, no sabeu res d'això!

(La imatge és de Luiso Garcia, un dels molts que aquests dies ens han donat suport a les dones en aquest terrible via crucis)
Aquesta és la meva aportació daquest mes a Skorpio.

dissabte, 12 de maig de 2018

Catalunya, el vodevil i la Presidència...

Recordeu aquell vers: Podría escribir los versos mas tristes esta noche, de Pablo Neruda?
Si avui, jo, escric sobre què penso del futur president de la Generalitat, de ben segur, rebré paraules lletges de gent que diu que m'estima.
Perquè ara mateix visc en un país petit, endogàmic, un país on no pots opinar diferent, ni sentir diferent, sense ser menystingut ni menyspreat.
Tindrem un president, a dit, SÍ, a dit, masclista, per quin motiu no posen la núm. 2?, un país on la primera "promesa" a estat que posaran un gran llaç groc a la Generalitat.... Res de drets socials, laborals, humans... 
Ara diuen que alguns perfils de Twitter són falsos i que no són de Quim Torra, una merda, els insults, vexacions, etc… són del seu perfil, esborrats ara mateix, és clar, però si una cosa em fa digne, a mi, és que accepto el que he fet, mai dono la culpa a terceres persones.
Vivim, visc, en un país, en dos de fet, on per ser lliure, has de tancar els ulls i no opinar, si no vols anar a la presó, allà, i si vols conservar les amistats, aquí.
Tristos els temps que ha tocat viure a la Joana, molt tristos...
Tindrem un president, hooligan, que sols ho serà per la meitat de catalans i catalanes, per cert, a mi no em representa aquest personatge, això que fa mesos parlo amb el meu "petit polític" que posin un altre que no sigui el "faraó" Puigdemont, que si creuen en la causa, tenen gaire bé 70 diputats i diputades, doncs van i a DIT agafen el menys indicat. Consens? JAAAA.
Estalvieu-vos dir que allà més, tinc ulls a la cara, i estic al dia, però aquí, aquí això ja és de vodevil!!

dijous, 19 d’abril de 2018

Cada vegada que t'estimo....




En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.
I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.
Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....
No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.
I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.
Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.
Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?
Les teves mans al meu cos em diuen que no.
Fins la propera, és clar.....
Relax.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Saber dir gràcies....


Una de les coses que trobo es van perdent, i molt, és ser agraït. Hi ha un refrany castellà que diu: Es de bien nacido ser agradecido.
Per mi és una norma, és a dir, primer donar les gràcies, si és possible sempre amb un somriure, però trobo que la mala educació pren lloc en aquest món nostre i de moment, poca sortida veig.
Quan aquest Nadal passat vaig visitar el fill a Sidney, el primer dia, en agafar el transport públic, el bus, en concret, en Daniel em va dir, mama és molt important dir bon dia quan entres, sempre ho faig això, i gràcies en baixar. M'hi vaig fixar i efectivament així era, la gent, en baixar saluda el conductor i li dóna les gràcies. Impensable aquí.
Ara, quan em van operar, dos cops en un mes i mig, d'aquí que la recuperació està sent un xic lenta, vaig donar gràcies a qualsevol persona que m'atengués, qualsevol, per més que sigui la seva feina, costa poc, molt poc, i dóna molta satisfacció a qui ho rep, però a mi també!
Dir gràcies a qui s'ha preocupat per mi en aquesta convalescència, perquè alguns/es que ho haurien d'haver fet, ni han piulat.
Podria posar mil exemples més, alguns m'afecten de manera personal, però és evident que no tothom té bona educació. Alguns/es consideren que tens certes obligacions, i que estiguis, o no, en actiu, les has d'atendre per pebrots.
És trist, però la mala educació i la supèrbia, impera a la nostra societat i a mi, això no m'agrada gens.
És tan senzill donar les gràcies, ser educat/a, agrair la feina que fan les persones.... i molt més, si aquestes persones no tenen cap obligació per estar "fora de servei".
Sort que he ampliat, i molt, la meva zona "zen", així, intento, i molt, que la incompetència i la conjura dels idiotes no m'afecti.
Però és evident que la mala educació no la puc esquivar!

La naturaleza hace a veces un tonto; pero un fanfarrón siempre es obra del hombre. (John Kennedy Toole)


divendres, 30 de març de 2018

Adormits o morts?

Sovint m'ho pregunto, de moment, sembla que estem, com a mínim, anestesiats.
Passen tantes coses al món, al nostre país, al conjunt de la societat, que no entenc que no hàgim aturat el país, tal com sona.
Què ens passa?, per quin motiu ja no reivindiquem?, no ens manifestem, no tallem carrers i cridem, hem mort o senzillament estem adormits?
Estem perdent la majoria de drets que els que passem de 50 anys vàrem aconseguir amb molt d'esforç. A tots nivells. I aquí seguim potser amb la por al cos, potser patint per la feina, per una multa o fins i tot presó!, si escrivim, o ens manifestem.
Estem perdent les llibertats més elementals, aquelles que ja consideràvem nostres, de tots i totes, de pensar que els nostres fills i filles perdin tants drets que han costat tanta lluita, m'encén com un llumí!
Hem perdut, i molt... en sanitat, llistes infinites d'espera, en educació, ara volen atacar el català, com als anys 50!!, seguim amb barracons, amb poques beques.... en llibertat d'expressió, ara, per opinar pots anar, directe, a la presó, i aquí seguim, tan tanqui'ls, mirem cap a un altre costat.
Ara, van per les pensions, aquest dret, que no oblidem paguem TOTA la nostra vida a través de les nostres nòmines, ara, volen que en fem de privades. Però amb quins diners senyors! Si vostres han aconseguit els sous més baixos i els drets laborals més minsos! Jornades inacabables per 800 € amb sort!
Retallen ajuts, no contemplen la pobresa, de cap tipus, la majoria de persones amb necessitats alimentàries, de roba, el bàsic, han d'anar a les ONG que són, i sembla que seguiran sent, referent pels més necessitats.
Estem tots i totes espantats, amb por de perdre la feina, cosa que es pot entendre, però.... què fem?, jo us ho diré, res.
Això s'ha d'acabar, aquesta impunitat política, aquest malbaratar diners públics, aquesta falta general d'interès, s'ha d'acabar.
Repeteixo, morts o adormits?
Espero que reaccionem, abans no sigui massa tard.
Endavant lluitem i no defallim! El poder ha de tornar a ser del poble.

(Escrit fet per la revista Skorpio)

dimarts, 27 de març de 2018

Parlem de cicatrius?


A mesura que ens fem grans, que no vells ni velles, anem acumulant cicatrius.
En tenim de moltes menes.
Ahir, a un programa de televisió, un senyor va dir: les cicatrius formen part de les nostres vides, no les hem d'esborrar, però les hem de tancar.
Estic del tot d'acord. Ell parlava en concret de les emocionals. Aquestes poden ser terribles, podem pensar que el dolor i patiment mai marxaran, però tot es calma, la qüestió és saber conviure amb això, sense rebolcar-s'hi, són allà doncs les hem viscut i, gairebé sempre, ens fan créixer, ni que primer plorem milers de llàgrimes i patim fins a l'infinit. Pot ser per una pèrdua, amorosa, personal, defunció...
Les cicatrius físiques... podria fer un llibre al respecte, el titularia: com conviure amb més de 140 punts al cos? I pujant...
Durant un temps vaig gaudir, molt... amb una persona que sempre m'ha fet sentir especial, molt, desitjada, més que res.
Un dia em va preguntar per quin motiu mai li deixava veure la panxa amb el llum encès. Li vaig argumentar que porto quatre casaries, una histerectomia i una intervenció de fetge. No es pot ensenyar!
Molt seriós em va dir, jo veig senyals d'una mare orgullosa dels seus quatre fills, d'una dona que ha sobreviscut al dolor i la malaltia per criar els mateixos. No hi veig talls, et veig a tu. Veig la teva vida i la que has donat a través d'aquestes ferides.
És la cosa més maca que m'han dit mai.
Deixem que les cicatrius convisquin amb nosaltres, no les amaguem, però mai hem de permetre que ens amarguin ni dominin.
A la fi, sempre es tracta de conviure.
(Aquesta cançó va ser una cicatriu molts anys, ara, és el que ha de ser, una bonica cançó)