dissabte, 4 d’agost de 2018

Amors d’estiu….





És ben evident que l'estiu té molts encants, les nits més llargues, els xiringuitos vora el mar, una copeta amb molt de gel, bones converses, menys roba i més temps lliure ens predisposen a l'amor, sense cap dubte.
Però què passa quan coneixem algú que ve de lluny, que ens dedica un somriure, una picada d'ull que ens provoca esgarrifances...
El fet de saber que serà una cosa temporal, de dies, potser setmanes, ens pot fer defallir, decaure les ganes i jo, no hi estic gens d'acord.
L'estiu pot estar ple de passions, confessables o no, de plaers a la llum de la lluna o les espelmes, podem passar un estiu avorrit, relaxat i tranquil, respectable, cert, però…..
I si decidim deixar anar la cotilla, els convencionalismes, i si sortim a somriure a la vida, a d’altres persones, oberts i obertes a conèixer gent nova, costums diferents, sabors ben diferents!, i després, arribat el fred i els abrics, obrim aquesta capsa de records i en gaudim?
Gaudiu l'estiu, obriu portes i finestres a les abraçades i petons, durin el que durin!, deixeu que les il·lusions ens cobreixin, deixeu que us acaronin, nous amors, o vells...no és important la durada, ho és la intensitat dels moments viscuts.
Bon estiu a tots i totes, al setembre, hi tornem!




diumenge, 15 de juliol de 2018

Emocions a flor de pell...


Mar i Carles, 
avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.
Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.
Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.
Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.
Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!
Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.
Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.
Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!
Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?
Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 
Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.
Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.
Que sigueu molt feliços!
No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)









Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!

dilluns, 9 de juliol de 2018

Senderi…



Una de les coses que espero que em porti fer-me gran, és senderi.
Sempre he estat una dona molt apassionada quan defenso una cosa, persona o causa, en la que crec fermament.

He estat una persona que he intentat, al llarg de la meva vida, seguir uns patrons, unes conductes, que no han variat gaire dels que tenia amb 20 anys, ara, 36 anys després, defenso pràcticament el mateix, amb la mateixa contundència, cert, no en sé d'una altra manera, però intento, i crec que gaire bé sempre me'n surto, fer-ho sense ofendre ni molestar massa. 
Però no tothom ho fa d'aquesta manera. Algunes persones actuen segons el vent que bufa, si veuen que en poden treure profit, de qualsevol cosa, laboral, personal, social... allà que van! I de normal, els és ben indiferent si amb el seu comportament poden fer mal, el que és important és aconseguir els seus objectius i beneficis, la resta del món els és ben indiferent.
Tots i totes coneixem persones així i d'avant d'aquestes, cal, tal com titula el meu escrit, molt de senderi.
M'ha costat anys, i panys, poder pensar així, a mi les injustícies em revelen i molt, però davant persones insensibles, tant és cridar, plorar o agafar una bona enrabiada, si poden, et trepitgen.
Quan vaig ser a Tasmània, el nadal passat, visitant el meu fill, vaig aconseguir trobar aquesta força, aquesta temperança de sang, aquest poder mirar i no reaccionar amb mala llet, es perd molta energia, ara, intento fer acció - reacció, actuar, sí, però no deixar que les situacions provocades per altres histèries m'afectin emocionalment, que al final es converteix en afectacions físiques.
Llargues caminades amb el fill, converses llunyanes i relaxades vora el mar de Tasmània, a la imatge podeu veure com és de bonic, per camins tranquils, em van fer raonar i decidir que volia aquest canvi, volia deixar les lluites inútils amb ments fredes i estúpides, i segons sembla, ha tingut efecte, potser estem davant una nova Joana?
He trobat la de ser temperada als meus casi 57 anys?, ho veurem en uns mesos, de moment del nadal aquí, la mantinc.
I em sento, del tot, orgullosa de mi mateixa.




dijous, 28 de juny de 2018

Orgullosa de mi "ORGULLO"


Esta semana se celebra el "ORGULLO", en mayúsculas!
Eso que algunos ven solo como un desfile colorido y festivo de algunas "locas" con ganas de exhibirse, por supuesto, por supuestísimo! yo no lo veo así.
Tengo el enorme orgullo de tener familia gay, el orgullo de tener puntos de vista diferentes, colores y sabores diferentes y a pesar de mis 56 años, soy una activista y defensora acérrima de sus derechos. No solo por ser mi familia, por ser como son, sensibles, atentos y reivindicativos. No es orgullo de que sean gais, eso sería absurdo, es orgullo de que vivan su vida sin importar lo que piensa el o la vecino/a.
Siendo hijos míos no podían ser de otra manera....
Lo he sido siempre, reivindicativa, tengo grandes amigos, personas a las que adoro, desde hace muchos años, cuando no se hablaba tan abiertamente de este tema, antes de saber que habría en mi familia alguno/a, a las que no solo he defendido, he apoyado, abrazado y acompañado cuando ha hecho falta.
Hoy, todavía, leemos que se agrede a personas por su condición sexual. Yo lo encuentro no de tiempos pasados, de mentes pasadas y antiguas, desfasadas y intolerantes.
Como se puede juzgar, agredir, menospreciar a una persona por el solo echo de con quién se acuesta?, no queremos ser juzgados pero si juzgamos?.
Qué más da si lleva vestido, falda, si va pintada/o o no, si su estética le "delata", con eso ya eres un valiente para hacer lo que quieras?.
Estuve hace un par de días en la presentación de la Plataforma LGTBI de Mataró, fue emotiva, bonita, personas, la mayoría de mediana edad, que hablan de lo difícil que es "salir del armario" todavía...
Fui por solidaridad, porque hay que avanzar, dejar atrás la estupidez humana y que cada persona, hombre, mujer, gay, transexual, bisexual, lesbiana, hetero, pueda vivir sin estar pendiente de qué dirán.
Dejad que gocen de esta fiesta, cada uno de la manera que quiera, subido a una carroza con plataformas, divinas y espectaculares,



o sencillamente mirando y bailando. Yo lo hice el año pasado en Sitges, mirar y bailar que en plataformas me estrello seguro, y lo pasé bomba.
De hecho, yo, heterosexual de toda la vida, nunca me ha importado lo que digan de mi, dejad que hablen mientras disfrutáis de la vida.
A esas madres que tienen hijos/as gays, dadles apoyo, ánimos, cariño y montones de fuerza, si caen, los ayudáis, algunas veces no es fácil, pero hay que estar ahí, normalizar el amor y el sexo.
No puede ser que en el 2018, se siga mirando mal por a quien amas o deseas....
Ama en Libertad!


dimecres, 20 de juny de 2018

Tenir consciència...


Diu el diccionari català, consciència: no tenir consciència, no tenir escrúpols, obrar malament per mal instint.
És evident que l’ésser humà és imperfecte.
Però és clar, una cosa és el físic imperfecte, tots i totes, sense cap excepció, ens veiem coses al nostre cos que no ens agraden, les assumim, o no, és clar, però són les nostres coses.
I si el defecte, segons sempre la meva visió de les coses, és la falta d’una cosa tan important com tenir consciència? O moral...
Què provoca la falta de la mateixa?.
Jo us ho diré, insisteixo, sempre des del meu punt de vista personal, provoca que qui no en té, faci mal, molesti, menteixi, es dediqui a menystenir i es quedi tan ample.
Sempre he defensat que el pitjor que li poden dir a una persona, és que és mala persona, et poden insultar, dir qualsevol barbaritat, però si et diuen mala persona…. creu que és el pitjor.
Però els interessos personals, les venjances per no seguir les directrius de qui li manca la consciència, pot provocar situacions terribles, d’indefensió, fins i tot de pena i decepció, grans, si has confiat en algú, fins al punt que l’anomenes amic i el defenses quan cal, aquesta és més gran y punyent.
La pena, gran, real, és que cada vegada conec més persones que tenen aquesta carència, més “persones o personajillos”, que es vanaglorien de les seves “victòries”, ni que aquestes no siguin tals, ni que aquestes consisteixin a mentir i en siguin ben conscients.
Estem en un món bastant decebedor la veritat, això provoca, sense cap dubte, que encongeixis els cercles, petits, íntims, i malgrat haver de seguir veient aquestes cares en el teu dia a dia, facis cuirassa i ignoris, les vegis venir, i et defensis, ni que no hagis fet, absolutament res.
Confio que el famós “Karma”, un dia o un altre, els faci pagar tota aquesta merda que escampen.
De malparits i malparides el món és ben ple!
(reflexions d'una nit d'insomni)

dijous, 31 de maig de 2018

Carta oberta a la meva candidata, Susana López


Benvolguda companya, primera companya que diria el nostre estimat Remigi, fa uns dies et vam escollir com a cap de llista a municipals 2019 per Argentona, el meu poble, i agrupació, d'adopció.
Vaig viure entre emocionada i feliç les teves primeres paraules com a tal. Emoció, nervis, complicitats, certa preocupació per la responsabilitat…
Això, compartir amb nosaltres les teves emocions, tan importants en una bona candidatura, la teva empatia, paciència i molts somriures, va fer que tinguéssim una assemblea molt maca i emotiva.
Tinc clar que ho faràs bé, no en va em vaig alegrar molt quan em vas dir que et volies presentar i et vaig oferir el meu suport al moment.
Segurament, això és el que em va agradar més, la tendresa que vas mostrar i el coneixement de poble, de responsabilitat política, no en va has estat dos anys al govern "comanche" d'aquesta població, i en aquests dos anys llargs, tant en Vador com tu heu fet feina, molta, que no us ha estat reconeguda sols per no ser "indepes".
Us admiro, tant al Vador com a tu, fer política a alguns ajuntaments, ara mateix, no és gens fàcil. Heu mantingut el tipus i qui ha quedat malament són els que no han volgut seguir millorant el poble amb vosaltres, els que han preferit un llaç a una bona gestió.
Els dos, per mi, heu estat de 10.
Des que em vàreu acollir a la vostra agrupació, molt afectuosament per cert, sempre he pogut expressar, dir i compartir el que he sentit i vist, a nivell municipal poca cosa, no viure al meu poble d'adopció em limita en aquest aspecte.
Et vull encoratjar, em consta que ets una dona forta i decidida, et queda camí, però mai deixes d'aprendre i de millorar i per mi, ets la candidata ideal.
Ens tindràs, a tota l'agrupació, al teu costat, tens en Vador que no marxa, fa un pas al teu costat també.
Tens gent amb experiència i coneixement de poble, poc més es pot demanar.
L'única pena que tinc és que no et podré votar, però ets, a totes, la meva candidata.
Ànims Susana, i força, tu pots, i recorda, no estàs pas sola, ens tens al darrera, ni que tu prefereixes dir al costat.
Generosa que ets.

dimecres, 23 de maig de 2018

Justícia.... justa?

Vull començar aquest escrit reconeixent que estic enfadada, indignada i del tot decebuda amb les autoritats judicials d'aquest país.
Escric aquestes lletres molt pocs dies després de conèixer la sentència dels anomenats "la manada".
Fa anys que discrepo de moltes decisions judicials, alguna, fins i tot, m'ha afectat personalment, però crec que amb aquesta sentència s'han cobert "d'or", per no dir de merda.
Com poden considerar abusos que cinc individus com cinc armaris, portin una noia a un raconet d'escala, li facin tot el que els hi ve de gust i a part de robar-la la deixin com un drap brut allà tirada? Una nena de 18 anys...
Diuen els "senyors" jutges que no es va resistir... impressionant! Havia de morir a l'intent de defensar-se?
Crec que no saben que és la por, por en majúscules, por de l'assetjament, de l'agressivitat del volum dels atacants!!
Quina falta de sensibilitat i enteniment per part de qui ha d'impartir aquesta "justícia"!
Un dels jutges diu que veu una escena de "jolgorio"! No serà que l'excita la situació?
Vam sortir al carrer contra la sentència, si segueixen els passos habituals, abans de dos anys, són al carrer i la víctima de la violació, SÍ, violació, seguirà tota la seva vida amb el dolor i la inseguretat, amb la sensació que li han pres molt més que el seu cos, li han pres la confiança.
Indignes!!
No mereixeu repartir justícia. No heu donat exemple, ara mateix els que tenen aquestes intencions ja saben que tenen el camp lliure, que poden fer barbaritats que vosaltres els doneu cobertura.
Ens feu sentir, a totes, desprotegides.
Aquest diumenge passat vaig fer la meva habitual caminada pel passeig marítim de Mataró, aviat al matí, vaig veure quatre homes al costat d'una autocaravana prenent cafè, em van mirar, i les meves cames i el meu cor es van posar a mil.
Aquesta és la sensació que ens heu deixat, d'impunitat total.
No vull haver de tornar a casa amb por al vespre, no vull, em nego, a deixar de fer aquestes coses que m'agraden, com caminar molt aviat, sabent que si em passa alguna cosa, qui sigui que ho faci, seguirà tant tranquil amb la seva vida, mentre l'afectada, no podrà mai més seguir feliçment la seva.
És el futur que li heu deixat a aquesta pobra noia dels San Fermins.
Justícia?, no sabeu res d'això!

(La imatge és de Luiso Garcia, un dels molts que aquests dies ens han donat suport a les dones en aquest terrible via crucis)
Aquesta és la meva aportació daquest mes a Skorpio.