dimecres, 22 de novembre de 2017

Voluntariat, voluntariosa....




Una de les coses que sempre he volgut fer és voluntariat. 
Van tres intents, de moment, sols un ha funcionat.
Amb gairebé trenta anys, ja amb uns fills quasi adolescents, vaig ser voluntària de "STOP Sida", una de les primeres entitats al respecte i que es trobava a Barcelona, just al "barri xino", no sé si existeix encara.
Es tractava de fer companyia a malalts de sida, llavors una malaltia molt desconeguda encara, malalts que les famílies no podien, o no volien, cuidar.
Anaves a l'hospital, xerraves amb ells, llegies alguna cosa, els hi donaves la mà i durant un parell o tres d'hores, algú vetllava per ells.
Era molt emotiu, potser massa, quan va morir la segona persona que vaig acompanyar, em van poder les emocions, em vaig derrumbar i vaig descobrir que era del tot impossible no implicar-se, no plorar, no sentir aquella mort com teva.
La mateixa associació em va aconsellar que no seguís, i ho vaig deixar.
Vaig aparcar aquestes intencions.
No fa tant vaig intentar-ho de nou. Una entitat de Barcelona, Barcelona Actua, fa diverses activitats, totes relacionades amb un voluntariat actiu i desinteressat, el que jo vull.
M'hi he acostat dues vegades i sense implicar-me, ja he patit.
Admiro, es veu a la primera, la gent implicada, amb ganes, la gent que dóna menjar, que prepara un plat a casa i el comparteix amb persones desconegudes que viuen al carrer, amb nens en perill de risc social... mil coses.
Però vaig marxar entre indignada i emprenyada, trista de nou. La societat és molt injusta i valorem coses de les més estúpides mentre tantes persones, sense que les autoritats ho arreglin, s'arremanguen i donen el que poden, temps, menjar, roba, diners....
Gent que no té res i somriu agraïda.
És evident que el meu voluntariat no passa pel tracte directe, m'implico i pateixo i no se si amb el temps això canviarà, quan em jubili era un dels temes que hi volia dedicar més temps...
De moment em quedo amb la Caminada de l'Alzheimer, aquesta no és de tracte directe, de moment hi estic poc implicada, però també de moment, no em fa patir.
I jo que creia que era una dona forta tu....
Cal fer voluntariat, cal i molt, jo no he trobat el camí, però no defalleixo pas.


divendres, 17 de novembre de 2017

No hi vull pensar...


No hi vull pensar...
Si ho faig,
els veig,
amb tanta claredat,
que els sento.
Un calfred intens,
profund i plaent,
em recorre.
No hi vull pensar,
però la imatge apareix,
al seu darrere, tu...
I tanco els ulls,
i et deixo fer,
els deixo fer.
Els teus llavis ho saben,
el com i l'on,
els "tempos" i la durada.
Cada cop,
cada instant,
em dic que no hi tornaré,
t'esquivo,
no et penso,
però la imaginació...
Darrere els teus llavis,
hi ha el teu somriure,
la teva llengua,
tot un munt de plaer.
Et deixo fer,
de nou,
no penso, tanco els ulls,
em deixo portar,
esclato i...
Torno a pensar,
no cauré,
no ho faré,
no repetim.
Però veig els teus llavis,
ja no penso,
sense senderi,
sols queda el plaer.
Gaudeixo,
en acabar,
esgotada, relaxada,
llavors manarem,
jo i els meus llavis.
Gaudeix.

(Deixeu la rima de costat, sentiu....)
La imatge d'aquí.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sabeu què he vist?


I sabeu què he vist?
Gent amb les mans alçades, netes, lliures, al vent.
Davant armes per dissuadir, davant cascs i porres.
He vist estirades de cabells, gent volar, literalment, amb violència inusitada.
Sabeu què he vist?
Circular munts de cotxes de policia que ahir no venien per protegir-los.
He sentit angoixa, por i no pas per mi.
Sabeu què he vist?
Un president, no... dos presidents ineptes.
Un presumint que ha sotmès, l'altre... que ha guanyat.
Sabeu què he vist?
Que la falta de diàleg i la fatxenderia ens ha deixat desemparats.
Sabeu què he vist?
Tant és si vols o no la independència, de veritat, tant és.
Avui he vist un estat policial vergonyós, pals, coces i porres contra innocents.
Sabeu què he vist?
Que avui, més que mai, hem d'exigir diàleg, feina, cobren per això no?
Sabeu què he vist?
Que l'estat d'angoixa, neguit i abatiment.... en té per temps.
He vist governants incompetents i he vist d'altres que no són contundents.
Sabeu què he vist?
Que tots tenen la imatge que buscaven, extrems inacceptables.
I el poble, no s'ha pogut manifestar, ni en to de pau.
Sabeu què he vist?
Que no tinc bàndol, ni afectes, cap costat, estic, del tot, sense pàtria
Mal vista per dos costats que no em representen, i sóc part del poble.
I em nego a escollir, sóc persona, catalana i punt.
Avui, gairebé no hi veig, pateixo massa.

(Avui, si us plau, sigueu benèvols amb mi, avui, de veritat, estic rendida. Recordeu que no sóc l'enemic)

dissabte, 30 de setembre de 2017

Vull ballar!!

Sí!!!

Fa dies que hi penso. Deu fer més de tres anys que no surto a ballar i ara, si, ara que no puc moure gaire les cames, bé, una d'elles, en tinc unes ganes boges.
Tinc ganes de ballar, de moure el cul, de la sensualitat de tantes cançons, d'aquella mà a l'esquena que et porta... bé, de moment pocs valents han aconseguit guiar les meves passes, de galta amb galta, mans creuades, en tinc moltes ganes.
I asseguda al bus, amb els meus inseparables cascs de color rosa, mocs els pes inconscientment, i taral·lejo suau, i el conductor em mira de reüll i somriu, em poso vermella, però jo, per descomptat, a lo meu.
I camino pel carrer, feliç, escoltant, pensant, recordant i desitjant.
I al despatx, on la feina de vegades és rutinària i sempre, vaja, el 90% dl temps, estic sola, poso la música baixeta i suau, i m'adono que segueixo les cançons i per sota la taula els peus també.
I és clar, ara he de buscar amb qui fer l'escapada a Barcelona per ballar, les amigues que anava ja no surten de nit i ostres tu, no és senzill.
I poso música a casa, però clar, el menisc trencat, de moment, no em deixa ni fer voltes ni massa encreuaments, però el cul sí, aquest segueix la música mentre faig el llit, la pols, el dinar, tant és.
Cony que vull ballar!! Qui s'anima?
Ballem, ballem, que el món s'acaba!


divendres, 22 de setembre de 2017

Estat de preocupació, (permanent)...


Qui diu que quan els fills són petits pateixes més, per més coses, està ben equivocat/da.
Parlo, per descomptat, i com gairebé sempre, de com ho veig jo.
Quan són petits, i més si ets una mare novell, pateixes per coses bastant insignificants, petites, del dia a dia, però com va sempre amb tu, els cuides i vigiles, d'alguna manera pateixes, però controles. No sempre, cert, però la proximitat i la infantesa no són tan complicades, són descobriments diaris, pupes que arregles amb petons, nits de no dormir, la varicel·la, constipats, des del meu punt de vista, coses assumibles.
Però és clar, els fills i filles creixen, s'obren camí a la vida, amb més o menys encerts, amb més o menys errors, com hem fet tots i totes, ens equivoquem, s'equivoquen i nosaltres, seguim patint.
Volem que els seus camins siguin suaus, però els hem de deixar caure, ser allà si els cal una mà, però sempre, respectant el seu jo, la seva llibertat.
Això no treu, almenys a mi no, que patim, sóc patidora de mena, sóc patidora sense remei, i ho amago, dissimulo, intento que no es noti però jo, amb fills i filla adults, segueixo patint i sé, ben cert, que no canviarà.
Conec mares que no són així, si volen alguna cosa que vinguin, em diuen: ja els he ajudat prou, per mi, això, no és concebible.
És evident que no m'hi poso, puntualment opino, sempre quan pregunten, i no sempre m'explico com vull, però tinc assumit, molt, que jo vaig néixer així i així moriré.
A la fi, jo vaig decidir ser multi mare no?
Té raó la meva amiga Encarna, un dia li vaig preguntar quan s'acaba de patir pels fills/es, ella, sempre tan ferma em va dir: quan et moris.
El fet de no veure'ls sovint, no impedeix que no hi pensis. El fet de no envair els seus espais, no és pas despreocupació, el fet de fer la teva vida, no diu que no siguis allà, com sempre i per sempre.
Si d'alguna cosa puc estar orgullosa a la vida, i ho estic, ni que no quedi bé que ho digui jo mateixa, és que crec haver estat una bona mare. M'he equivocat, i tant, i més amb la meva de vida que no pas amb el referent a ells i ella que sempre, sempre, han estat i anat amb mi.
Si miro enrere, estic satisfeta, ser multi mare, no ho hagués pas canviat, altres coses potser sí, però aquesta... NO.
I allà on he fallat, que també ho he fet, sóc dona de caràcter, però sóc humana, he sabut demanar disculpes, mirar de parlar i encarrilar.
I encara que sovint hem estat en desacord, sempre hem mirat de retrobar el camí.
L'edat no em canvia, les parelles que he tingut, les que pugui tenir, sempre m'han sentit dir el mateix, primer els nens i nena, sempre, primer. Són grans, però són el més important. La resta, sempre pot esperar.
Sóc, he estat, refotudament afortunada.
Ja em perdonareu, avui estic toveta, és el que hi ha. Pot ser l’ambient, els sentiments, la tendresa o potser la crisi dels 56….

diumenge, 17 de setembre de 2017

Pèrfida...


Segons el diccionari: Deslleial, infidel, traïdor, mentider....
Pèrfida!

divendres, 15 de setembre de 2017

No sóc l'enemic....


Per pensar diferent, per sentir diferent, per veure les coses d'una altra manera, per pensar que falta diàleg i ganes, no, jo no sóc l'enemic.
Sóc l'amiga i companya que tants cops has compartit sopars, caminades, cafès, jornades de gresca, també algunes estones de dolor i abraçades en situacions complicades.
La que t'ha escoltat. La que tu has escoltat i consolat, acompanyat i abraçat.
Sóc la mateixa persona que un dia et va fer confiança i et va donar el número del seu mòbil, aquest que tan poca gent té. Per tal que en fessis un bon ús, perquè em trobessis si et calia que hi fos, escoltar-te quan et calgués, hi crec que sempre he estat aquí.
Sóc aquella que un dia vas trucar de matinada, desanimat/da per penes d'amor o de feina, la que mai ha rondinat per ser fora d'hores.
Sóc l'amiga que t'estima, et respecte, la que malgrat treballar en el "tema", mai t'ha fet campanya, mai ha intentat canviar les teves opinions, mai, però mai.... ni tan sols ha mencionat que ho pensis.
No, no sóc l'enemic, i ara, que em sento atacada, agredida, incompresa, estressada amb aquesta situació, jo, que ni tan sols em manifesto a casa, la llibertat per sobre de tot!, ara, deia, em sento, del tot violentada en la meva intimitat.
Camino, poc, però quan ho faig i trobo persones com tu, que em busqueu, em cerqueu, gairebé em perseguiu, per dir-me el malament que ho fan, que no pensar com vosaltres és dolent, que els "meus" tal i tal... no és pitjor el que tu fas enviant-me centenars d'imatges, de vídeos, de "memes", i veient que no et responc, que no vull entrar a debatre, que segueixo sent la punyetera Joana, bo i així, insisteixes, insistiu.
I resulta que no m'he de sentir així, que sols vols, voleu, que vegi la "llum"....
Democràcia dius?, tu, vosaltres, que no em respectes?, que m'assetges contínuament?, que després de tants anys em veus com de l'equip de les "ombres"? Quina democràcia voleu?
NO, democràcia és una altra cosa. I el respecte, lo primer de tot. És el lliure pensament. És parlar sense estridències, sense avasallar, sense insultar, tan sols, per pensar d'una altre manera.
Si no us deixen votar, no és pas culpa meva no?. Us sentiu agredits per l'estat, dieu, i jo?, per vosaltres.
Jo, no sóc l'enemic. No m'agredeixis més.
Vindran temps, millors... espero.... de moment, sols veig núvols negres.
(Ja tinc silenciades 7 persones i 3 grups al mòbil, trist, molt trist)