dimecres, 9 d’agost de 2017

Estupidesa humana, o com convertir el bo en dolent...

Ahir vaig tenir el gust, plaer, satisfacció... de gaudir 6.30 hores, si... 6.30! de la sala d'urgències de l'hospital de Mataró.
El mal gest del genoll, diumenge, mentre caminava, em fa mal, per tant, carregada amb un llibre ben gruixut i paciència, vaig anar a urgències.
Com sempre el personal molt atent i professional, no sé com no fan una revolució més gran per les condicions laborals que tenen, saturació absoluta.
Sis hores llargues... 4 i escaig per ser visitada, la resta, radiografia i sortir sense diagnòstic. Doncs després d'aquest periple, que fins i tot jo trobo increïble m'agafés tan bé la situació, el llibre que portava va ajudar, em diuen que torni avui a demanar hora per una ressonància magnètica i pel traumatòleg... La prova, URGENT, fins al 6 de setembre, el trauma... ni se sap, ja m'ho diran!
És a dir, amb sort, molta sort, en tres mesos sabré segur si tinc el menisc trencat o no.
Dir que això és tercermundista es queda curt.
Ahir, allà, mentre esperava, sola, asseguda a aquestes cadires dures i incomodes, he pensat que hauria estat bé tenir de companyia d'algun dels i les amics/gues independentistes que tinc, tan sols perquè em donessin una explicació del motiu pel qual la sanitat, aquí, és una enorme merda. Per quin motiu hem passat de ser un exemple a patir la més trista de les situacions mèdiques imaginables.
No en poden culpar a Espanya, les competències són d'aquí, però és clar, entre propaganda, urnes, ambaixades fantasma i actes propagandístics no deu quedar diners per condicionar la sanitat.
El del serrell que té feina a fer pantomimes i el del plasma que és, senzillament, imbècil, tant els hi fa el poble, les persones, prou feina tenen a veure qui la té més llarga, La Moncloa o la Generalitat. Tema a part la sala, amb un munt de mosques i mosquits, com al tercer món, la següent, porto mosquitera.
Llavors urgències de què?
He pogut llegir la satisfacció d'alguns polítics, del fet Mataró sigui la vuitena ciutat de Catalunya, 126.000 habitants, queda clar que no està preparada per ser-ho. 3 setmanes per una visita al cap, no hi ha aparcaments enlloc, sempre estem col·lapsats, i aquesta, la de l'hospital, és una més.
Quedi clar, no m'hi anava la vida, ahir m'hi va anar la mala llet davant d'aquesta merda tan enorme.
D'això no se'n parla.
Ara veig al Caprgròs la notícia que estan superats, ja ho poden ben dir, el seu si és paciència!
La sanitat pública, com diu una dita castellana, "Entre todos la mataron y ella sola se murió"
Colla d'incompetents que ens governen....

El doctor Xose López de vega em passa aquests dos escrits que presenten a polítics i al Consell rector del hospital, no oblidem que la sanitat, és cosa de tots i totes. Gràcies doctor.


LA IMPRESCINDIBLE I INAJORNABLE AMPLIACIO DEL HOSPITAL DE MATARÓ
Que el problema principal del Hospital de Mataró (CSdM) es estructural, es compartit per tots, incloent la Conselleria, però ni es posen solucions ni es fan previsions basades en les necessitats reals i la gerència planteja únicament canvis que no precisin inversions des de Conselleria, però que son un autèntic nyap, ja que al nostre hospital no tenim cap espai per fer ampliacions si no es a costa de altres espais tant necessaris com els que volen ampliar.
El progressiu deteriorament de la sanitat publica i que ja va començar abans de les retallades, es manifesta al Hospital de Mataró amb més duresa que a altres contrades. Quan tocava iniciar la renovació del centre, cap al 2008, arriben les retallades, no es fa res més que retallar també al CSdM i ara portem 18 anys sense inversions ni canvis, en un centre que te molts i variats problemes i al que la obsolescència de aparells, material i estructures, complica molt poder fer l’ atenció sanitària que precisa la població actual del Maresme Central.
L’ Hospital, s’inaugura l’any 1999, amb menys capacitat de la prevista per la població que tenia que atendre, que en aquell moment es calculava de 110.000 habitants (en lloc de 3 plantes i 450 llits, es fan no mes 2 plantes i 300 llits) i ja era petit.
Ara estem amb una població al 2016 de 266.709, més del doble de la del 1999 i s’ha reduït el personal sanitari global en un 20% i els llits de sociosanitari s’han reduït  en casi un 50%.
Aquesta situació provoca importants sobrecarregues del personal sanitari, amb les llistes d’espera en augment a primària en molts casos de mes de 3 setmanes per ser atesos, i el mateix passa a la especialitzada amb varies especialitats amb una espera de més de 6 mesos i quasi totes de més de 3.
Les llistes d’espera per proves o intervencions també augmenten, a pesar de que l’activitat al Hospital esta al màxim, gracies a la bona voluntat  del personal,  amb tots els quiròfans treballant matí i tarda tots els dies de la setmana, i amb la mateixa activitat que al 2010, quan el centre rebia més recursos econòmics per realitzar l’ activitat a la tarda.
Tots aquests problemes de sobrecarrega assistencial per l’augment de la població, es veuen agreujats per l’obsolescència de l’ Hospital i els altres centres dependents del CSdM per la manca d’inversions durant tots els anys d’existència del CSdM.
L’auditoria tècnica d’estructures i aparellatge feta al  maig de 2016 per una empresa externa, identifica i audita una mancança de inversions de 23,7 milions d’€ , dels que 10,5 considera que són urgents per reparacions i reposicions.  I estem parlant nomes de reparacions i reposicions d’aparells, utillatge i instal·lacions
Tenim el 80% dels aparells fora del seu període d’us (no 10 anys, si no 18 anys!) i el 30% que ja estan fora de catàleg i per tant no son reparables per no existir ja peces de substitució. La Generalitat, la principal responsable de aquesta situació de deixadesa encara no ha dit res, ni tan sols ha valorat quins recursos pensa aplicar per solucionar una situació que ja és molt preocupant.
Moltes exploracions diagnòstiques estan retardades per l’estat comatós dels nostres vells aparells, hiperutilitzats per  la sobrecarrega de pacients, amb el que cada dia hi han problemes tècnics, moltes vegades greus, que motiven freqüents reprogramacions i per tant més endarreriments i augment de les llistes d’espera.
Aquest crònica situació, com veiem,  és com una roda que va desenvolupant més alteracions, com la necessitat de desprogramar intervencions o visites no urgents per la manca estructural de quiròfans, aparells o consultes amb la capacitat suficient per atendre a la població actual.
Així doncs ens trobem amb un Hospital vell, que és petit des del principi i ara més, per atendre a la nostre població i per altre lloc, amb una Conselleria que no mou fitxa a pesar de 5 resolucions parlamentaries al Govern, instant-lo a resoldre els problemes de infrafinançament i infradotació del Consorci Sanitari del Maresme, i la única resposta  es que no hi ha diners, i ni es plantegen un termini per pal·liar aquesta situació.
Aquestes necessitats han estat plantejades pel Comitè de Treballadors al Consell Rector, que ens diu estar d’acord en que és un problema estructural, i també en fer un estudi de necessitats per elaborar un Pla Director, tot i que no ens diuen en quins terminis.
És evident i unànime que la causa principal d’aquesta situació es ESTRUCTURAL i que si no entomem el problema com és, no hi farem res amb solucions parcials, com la que ens planteja l’actual gerència de ampliar quiròfans, per altre part molt necessaris, però ho vol fer a costa d’altres espais de l’hospital igualment necessaris, i amb una despesa econòmica i d’hores de feina molt important i que seria millor mirar de evitar i fer la reforma real que cal.
Ampliar nomes quiròfans per fer més intervencions, quan ja estem a més del topall de activitat per metges, infermeres i personal sanitari en general, és molt agosarat si no es planteja incrementar personal i també consultes, dons una intervenció no és el fet de tenir un quiròfan, si no un estudi i proves prèvies per arribar a la indicació de cirurgia i després fer un seguiment de cures i controls mes o menys freqüents i llargs depenent de la complexitat de cada cas, sense parlar de la part administrativa.
Aquesta ampliació de 3 quiròfans, alterarà altres espais dedicats a consultes i a tractaments preoperatoris i postoperatoris, amb el que el desgavell està assegurat, i no te cap futur de solucionar els problemes estructurals que patim fa anys. El Gerent amb la complicitat de la Conselleria recolza un pegat baratet, tot per seguir a la seva cadira quedant bé amb els que el manen, essent conscient , de que com a tots els gerents, el seu lloc de treball canviarà en 2 o 3 anys i adéu, quedant-nos amb els mateixos problemes.
Existeixen solucions de futur, però que a la Conselleria no volen ni plantejar perquè precisa fer unes inversions, que per altre part no han fet mai al nostre centre, i que ja ens tocarien de sobres, si no fos per el poc redit polític que te aquesta població del Maresme Central. Per a ells sempre tindrà més redit de vots invertir a Barcelona i als grans hospitals i quedant nosaltres sempre els últims.
L’Ajuntament de Mataró ha ofert uns terrenys al costat del hospital per equipament sanitari i en el que es podria encabir de sobres el edifici del nou Sociosanitari, ampliant-lo per encabir també serveis en els que l’usuari no precisi passar per l’ hospital, com Consultes externes, Rehabilitació, consultes de Hospital de Dia geriàtric i de Medicina Interna, o inclús uns quiròfans de cirurgia sense ingrés (UCSI)  o per petita cirurgia.
Abans de començar a fer nyaps en el nostre atapeït hospital, caldria endegar ja el estudi de necessitats per elaborar el Pla Director de necessitats sanitàries del Maresme Central tal i com es va fer per el Sociosanitari, del que s’han consensuat fa pocs mesos les necessitats de atenció Sociosanitària a la nostre zona per una comissió participativa amb els representants municipals, els dels treballadors i els dels usuària junt amb els gestors de la nostra àrea, arribant a la conclusió de que es necessiten  un mínim de 163 llits de convalescència, mitja estada, pal·liatius i subaguts i a mes 162 llits de llarga estada. Tot això sempre que s’ampliïn les capacitats de Hospital de dia i Hospitalització a domicili. La única solució per aquestes necessitats és fer un nou edifici sociosanitari que seria al costat del actual Hospital, en els terrenys cedits per l’Ajuntament com equipament sanitari.
-->
Aquesta seria la oportunitat de ampliar el nostre Hospital de Mataró, afegint capacitat a aquesta construcció o a altre annexa, a on encabir serveis que no precisin entrar al recinte de hospitalització com les Consultes Externes, Rehabilitació, Hospital de dia de geriatria i el de Medicina Interna, etc.


L’IMPOSSIBLE REEQUILIBRI DEL CONSORCI

En els últims temps hem estat contemplant com, a base de plans de reequilibri i de reordenació, s’ha intentat tapar o mitigar quins són els problemes reals del CSdM i que aquests no es solucionen, si no és amb inversions per ampliar la capacitat i renovar l’utillatge i instal·lacions a més de una injecció econòmica addicional al nostre pressupost per la imprescindible ampliació del hospita..

L’ Hospital, inaugurat l’any 1999, amb menys capacitat de la prevista per la població que tenia que atendre, que es calculava llavors era de 110.000 habitants (en lloc de 3 plantes i 450 llits, es fan no mes 2 plantes i 300 llits)  ,ja era petit.
Ara estem amb una població al 2016 de 266.709, més del doble de la del 1999,  s’ha reduït el personal sanitari global en un 20% i els llits de sociosanitari han reduït casi un 50%, i així, som totalment incapaços de donar la adequada assistència a la nostre població amb la agilitat desitjada per tots.

Hem vist que les solucions per pal·liar el greu problema estructural que patim ha estat anar encabint nous serveis assistencials de mala manera en espais petits, afinant als pacients  com sardines en llauna i amb conseqüències que passen, des de un augment de les llistes d’espera d’aquests serveis, a la pèrdua de drets com la intimitat i l’acompanyament, sense parlar de la dignitat dels usuaris i treballadors.

Ara, de nou, la nostre gerència, d’acord amb el Consell Rector, diu que la solució es ampliar capacitat assistencial (Quiròfans) en espais que es treuen a serveis tan necessaris com necessari es fer nous quiròfans, pel que vol reordenar allò que ja tenim en noves ubicacions, generant mes despeses i fent reorganitzacions impossibles d’espais, per arribar d’aquí a molt poc temps a la mateixa conclusió, ens falta espai i per més que ordenem els nostres serveis ens seguirà mancant.
Hem passat un procés de tres anys per no arribar a rés i ens volen abocar a un nou pla estratègic que tampoc ens salvarà de rés, però que els servirà per no pagar els deutes que tenen amb els treballadors (11MM €)
Per el fallit Pla de Reequilibri, estem mancats de la possibilitat de poder millorar les condicions laborals de més de 400 treballadors, amb unes condicions precàries de contractació (parlem d’una tercera part dels treballadors del CSdM) i amb unes sobrecarregues provocades per la política de retall de pressupost en personal i retall de llits oberts, mantenint tancades unitats d’hospitalització, amb la conseqüència de tenir una ocupació de la resta de l’hospital que no baixa mai del 95%, pel que els treballadors es troben a una situació límit on la seva salut quedarà tocada. La única proposta és esperar, esperar a que obrin l’aixeta de les contractacions per convocatòria i la de que desapareguin els “límits” de contractació que patim per la nostra “pèrdua d’autonomia de gestió”, motivada per un desequilibri econòmic que no millora ni millorarà si seguim en la mateixa situació.
Podem preguntar-nos  també, perquè un “magnífic Pla de reequilibri” que preveia la recuperació econòmica del desequilibri que va patir el Consorci en 2014, no ha servit per res més que per arribar a un dèficit previst a finals de 2017 de entre 3 i 4 MM € en lloc dels 183.000€ previstos al Pla de Reequilibri ?.

Si no aporten més diners des de la Conselleria, arribarem al 2018 amb un desequilibri superior al que ja teníem i el que és pitjor, la pèrdua de tres valuosíssims anys. La gran excusa del fracàs d’aquest pla que manifesta la nostra Gerència/Direcció es que ha estat conseqüència de la recuperació de drets dels treballadors, que han recuperat pagues sostretes anys enrere, com si mai haguessin contemplat la possibilitat de que allò era nostre, o perquè no han fet el trasllat del Sociosanitari, aturat per la ciutadania, perquè hauria suposat una important retallada més de recursos sanitaris.

Sense aprofundir més, ens trobem en una situació on aquells que manen per sobre de tots no prenen cap mida per solucionar res del nostre problema, només en prendre solucions que no tan sols no ens arreglaran el panorama, sinó que ens faran perdre un preuat temps, que ja no tenim, dons ens han portat a la bora del precipici.
Sense una aportació econòmica addicional no sortirem del pou del desequilibri econòmic, i ens ho demostra l’última previsió pla de reequilibri.
Sense equilibrar comptes no ens tornaran l’autonomia de gestió, per tant, els treballadors no veuran millorades les seves condicions de treball ni avui, ni en un futur.
Sense una inversió valenta i real on s’afrontin els problemes reals del CSdM en qüestió d’espais i capacitat assistencial, no traurem el cap mai del fosc i cada vegada mes profund pou on ens trobem, i seguiran augmentant el temps de espera per visitar-se i les llistes d’espera per fer proves i per intervencions...

Necessitem ja que deixin de marejar la perdiu, que deixin de vendre’ns plans de quatre en quatre anys per no arribar mai a rés, que ens deixin de ignorar i ens prenguin en serio d’una vegada per totes.
Necessitem que algú es prengui amb responsabilitat el nostre problema, que es un problema de tots.


-->

diumenge, 6 d’agost de 2017

El amor de la meva vida....


Aquest títol, tan novel·lesc, va ser el tema principal de conversa d'una trobada informal de quatre amigues, totes, de més de cinquanta anys.
Dues defensaven haver tingut un sol "amor de la seva vida", l'altre, deia que no l'havia tingut, encara... ella no desisteix de provar trobar aquest.
Jo, com sempre, a la contra...
Qui ha estat l'amor de la meva vida?, el 21 d'agost faig 56 anys, per tant, he viscut, per sort, més d'un amor, i de dos...
I quin ha estat aquest?, aquell dels meus 14 anys?, el que no em deixava dormir pel romanticisme de pensar en el primer petó?, que per cert va ser amb ell...
El del primer matrimoni?, amb 17 anys... saps què és en realitat l'amor llavors?
El del segon?, ja dona de cap a peus amb uns trenta anys i tres fills a la motxilla?
Potser han estat els que he tontejat a partir d'aquest segon divorci?, alliberada, adulta i madura, amb 40 anys i saben què vull i què no? També amb un fill més a la meva motxilla.
Potser aquest amor que ara, ja madura, et fa treure sovint un somriure, però no et fa perdre el cap?, aquest pot ser, també, molt intens, sols que amb una altra perspectiva.
Jo ho tinc clar, molt, l'amor de la nostra vida és el que gaudim en cada moment, no importa que sigui el primer o el darrer, si estimes, doncs aquell moment, aquell instant, aquella il·lusió és la que val. Tant és l'edat que tinguem, si estimes, potser no és aquell el moment més especial?, t'alliberes del passat, fas noves emocions, mai són les mateixes perquè tu no ets la mateixa, evolucionem, sentim d'una altra manera, pensem diferent, sí, no perdem el cap, per sort!, però no perquè estimem menys, senzillament, som més independents.
Jo he viscut l'amor, per sort!, l'he gaudit mentre ha durat i una prova evident dels sentiments que hi va haver, que van ser, són els meus fills i filla, una motxilla que mai pesa, que has escollit portar sempre amb tu, per més homes que coneguis, són passatgers, ells, els fills, són per sempre.
Vet-ho aquí, aquest és l'amor de la meva vida, la resta... els gaudeixo, durin el que durin!
Crec que les meves amigues, ara, ho veus també així.
Gaudim els sentiments, no pensem si han de durar o no, i si s'acaben, si marxen si no els volem, és tan senzill com dir adéu, a la fi, han estat amors, de curta vida?, potser sí, però amors a la fi.
Navegueu i sentiu, és el que segur us queda. I si no funciona, no omple, seguiu cercant, el proper home de la vostra vida pot ser on menys espereu. Us ho ben asseguro...

divendres, 4 d’agost de 2017

Sense bateria...


Arriben les vacances, no per tothom, és evident, però a Mataró, d'ençà que jo tinc memòria, i amb 55 anys ja en tinc una mica, sempre s'han començat les vacances per la festa major, Les Santes!
Arriba la forta calor, ni que ara mateix, mentre escric això, ja en fa un munt, arriben les ganes de gresca, de soparets, de xerrades en família i amics, sense patir per l'hora... en fi, arriben uns dies de goig, almenys ho són per mi.
Ara, ja fa uns anys, no és tan tradicional, les vacances, es reparteixen en moltes empreses, ara tu, ara jo, per sort, a la meva, tanquem portes.
I sort que és així!
Ja fa un temps, diria uns anys, arribo sense forces, esgotada, psicològicament feta un "guiñapo", tinc una feina on regnen les tensions, el dia a dia, de vegades, em resulta esgotador, del tot. I sort, que de moment, no hi ha eleccions!
Vas acumulant, veient, escoltant, i just en plegar, peto, del tot.
He, literalment, acabat la bateria, les piles, les forces i sobretot, la paciència!
I tinc sort, sí... en tinc, m'agrada la meva feina, malgrat tot, em considero afortunada, ni que de vegades.... bé, com diria algun polític... "Ara no toca"...
La primera setmana de vacances no desconnecto, estic sempre en tensió, però a partir de la segona, i com diu una bona amiga, a viure i oblidar.
De normal, arribo a vacances amb molts projectes, idees, lectures pendents, ganes de mil coses. Entre d'elles, quedar amb tanta gent com li dec un cafè, pagui qui pagui, la falta de temps, ni que sembli una excusa, de vegades és un greu impediment. I cuinar!
No cal dir que també ganes de caminar, aquest esport quasi "olímpic" que practico i que interrumpeixo, sovint, per fer imatges com la que encapçala aquest escrit. Què n'és de bonic el Maresme!
Estic esgotada, del tot, em calen vacances i de les bones, d'apagar el mòbil i no mirar correus, no mirar gaire bé premsa, no saber, quan torni seré un xic més vella, que no "bella", ja em posaré al dia.
Ara mateix, ja em perdonareu, perdo el món de vista!
Bon estiu a tots i totes.
Ens llegim al setembre!

(Escrit per la revista Skorpio del mes de juliol)


divendres, 21 de juliol de 2017

D'aquella primera mirada...


Res comparable al primer instant, aquell en què penses... com m'agradaria que t'acostessis...
Dones una volta per la sala, però sóc ben conscient que de reüll, em vas seguint.
Ballo amb les amigues, vorejo la barra fins a arribar ben a prop d'on ets, demano la meva beguda preferida, tònica, sense gel i amb llimona, molta llimona.
Em mires, ara, ja, descaradament, jo faig veure que no m'adono. La meva amiga em dóna un cop de colze, però em mostro, del tot, impassible.
Torno al lloc on seiem, giro el cap lleugerament i somrius. Jo, com no pot ser d'una altra manera, em poso ben vermella, faig un mig somriure i una caiguda d'ulls. Ara ho sé, avui, ballarem.
T'he vist sovint, voltes per la sala, però sempre et veig marxar sol, mai amb ningú. He dubtat si eres casat, o compromès, però... he indagat i sé que no, ets lliure, com jo...
Tant pensar no m'adono que seus al meu costat, somrius i em preguntes, mirant fixament els meus ulls... vols ballar?, i m'allargues la teva mà, grossa i forta.
Accepto i és aquí, en aquest primer contacte, mentre em portes ben al centre de la pista de ball, que sé que la pell funciona, el tacte, la teva mà, discreta, a la meva cintura, sols aquest petit gest em posa ben nerviosa.
Em portes per la pista com mai ningú m'ha dut, el meu pare deia que mai ningú ballaria amb mi doncs m'agrada massa manar...
Tu em portes, lleugera, com una fulla, em mires als ulls, ben directe i pronuncies el meu nom tot acostant els teus llavis a la meva orella, davant la meva sorpresa em dius, suau, amb una veu ronca i sensual... jo també en sé d'indagar...
Hem ballat totes les batxates que han posat, gairebé sense parlar, galta amb galta, de mica en mica la teva mà estreny una mica més la meva cintura, com qui no vol. Oloro la teva colònia, encisadora.
S'acaba el vespre, em portes a casa, m'obres la porta i has pujat fins al meu replà, em dius bona nit amb un petó intens i passional, et gires i marxes deixant, primer, una targeta a la meva mà amb les teves dades i dient... si en vols més, demà em truques.
Costa dormir després d'una nit com aquesta, poso música i et penso, ja sé que serà el primer que faci demà a primera hora!
Pell...

(Què hi farem, adoro les batxates)!

divendres, 14 de juliol de 2017

I aquests qui cony són?

Perdoneu, llegeixo a la premsa que uns anomenats "Assemblea Pagesa" han guanyat un recurs al TSJC contra la instal·lació del Corte Inglés a Mataró.
I jo em pregunto, a qui representen aquesta gent?, com poden anar en contra de la creació de mil llocs de treball a una ciutat castigada, i molt, per l'atur com és la nostra?.
Cal advertir que quan es va desmuntar Can Fàbregas, i es va traslladar per tornar a muntar quan acabés la botiga, cosa que, si no estic equivocada, va costar a l'ajuntament tres milions d'euros, vaig posar el crit al cel, tal com sona, i em va costar no poques enemistats entre els mal anomenats "meus", però encara m'indigna més que aquests "post revolucionaris" de la CUP i companyia, aquesta Assemblea Pagesa que vés a saber qui cony són, i si són de Mataró, si coneixen el teixit social i econòmic de la nostra ciutat, malmetin una oportunitat comercial per salvar una punyetera xemeneia que no dóna cap servei a la ciutat per un mal entés i absurd romànticisme que pretén que l'ajuntament mantingui edificis mal catalogats i que a l'hora de la realitat fan servir el quatre pijos progres del centre i poc més.
No estic, ni personalment, ni especialment, ni familiarment, interessada a què vingui, o no, aquesta marca a Mataró, però trobo que quatre "mal entesos historiadors" que busquen, senzillament, aplicar les seves antigalles mentals a una ciutat com la nostra, puguin guanyar una cosa així.
No hi ha cap dubte que s'han fet moltes coses malament, començant per guardar aquestes pedres sense cap sentit històric ni vàlid, per la meva ciutat, Si a una ciutat com Mataró, amb una història industrial del tèxtil, s'han de guardar totes les naus, xemeneies, etc... després no ens queixem que no hi hagi diners per arreglar voreres, beques mejador, etc...
Quina manera de fer el ridícul!
I aquí seguim, apetxugant amb males decisions, i pagant, i el segur és que ens quedem sense centre comercial i mira que no m'agraden gens, al Mataró Parc sols hi poso els peus quan no tinc més remei o vull anar al cinema, únic lloc de Mataró on pots veure estrenes, però punyetes, no podem viure al segle XIX.
Recordo la manifestació de "Salvem Can Fàbregas", PIJOS del centre de Mataró reclamant salvar un espai que realment no serveix de res.
Recony! si és que quan diuen que som capgrossos, ho diuen amb coneixement de causa!
No té un paper fàcil l’ajuntament… no pas.
Ho vaig escriure al 2009, al 2017 segueixo pensant el mateix!

(La foto: El solar de l'antiga fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, on es vol ubicar un Corte Inglés Foto: Lluís Martínez)

divendres, 7 de juliol de 2017

El plaer de fer-ho sola...


He escoltat, a totes bandes, que sempre és millor fer-ho en companyia, però digueu, qui millor que jo per parlar del meu propi plaer?
Qui sap millor que jo de quina manera, amb quins estris, amb quina música... sí, per mi és important la música, fa que el plaer sigui, encara, més intens.
M'agrada fer-ho sovint i en això, em costa trobar iguals, gent que li vingui de gust tant sovint com a mi, gairebé diari. D'acord, alguna vegada mandrejo i no escolto el meu cos sinó el meu cap, i aquest, el cap, sovint, em limita. Però les ganes són tantes, que poques vegades guanya.
M'agrada començar dinàmica, amb empenta, decidida i sense límits, prendre la iniciativa, on puc arribar ho veig al final, quan estic ja ben calenta, vermella com un perdigot i demanant, a crits, parar, ni que sovint estiro un xic més per allargar...
Bé, ho demana el meu cos. De vegades amb una sacsejada, de vegades amb un espasme final, de vegades, fins i tot, amb un somriure de plaer infinit... no vull marcar metes, però és quan m'aturo de cop, quan començo a relaxar el meu cos, que m'adono del gust viscut.
En solitud, cert, però digueu, insisteixo, marcar el mateix ritme, on i com, per on passar i què mirar mentre ho fas... no és millor sense pactar?.
Ara mateix, mentre escric aquest post ja hi torno a pensar, em ve de gust, i vull tornar, em cal, sentir aquella gota de suor, impertinent, que baixa per la meva esquena, les galtes vermelles, pensar en el premi final, un cop el cos diu prou, treure la roba, amb premura, amb certa excitació i entrar a la dutxa, aigua freda per baixar la temperatura, el contrast és ben engrescador....
I quan tot just arribo, mossegar una cirera.... això és ben sensual, e m motiva un xic més, ens cal motivació i a mi, saber que en acabar m'espera ella, em motiva molt!.
Ja em perdonareu, tampoc cal que us ho agafeu malament, m'agrada caminar sola.... què pensàveu?

(La imatge d'aquí)

dijous, 29 de juny de 2017

Vincles...


Sovint dic que les relacions, del tipus que siguin, s'han de cuidar.
Les amistats, per poc que ens veiem, conservem l'afecte, però sense aquell soparet de tant en tant, aquell missatge de mòbil amb algunes lletres afectuoses, les trucades als aniversaris... són moments, per petits i espaiats que siguin, que donen caliu a les relacions.
Establim vincles amb persones, de vegades, ben diferents de nosaltres, de caràcter, de pensament i tot, però pel motiu que sigui creix l'afecte, la relació creua lligams i de vegades per poc temps, però tenim amistats arrelades a les nostres vides, que formen part de nosaltres.
Les parelles, aquí sempre dic que això és com l'hortet, si no es rega, a poder ser sovint, les flors es marceixen, la falta de tacte, de pell, de tendresa, acaba amb la relació més estable.
El principi de qualsevol relació és passional, molt, si fos sempre així, no hi hauria cos que aguantés....
De mica en mica, les coses es normalitzen, vivim el dia a dia, impliquem els fills i filles i si va bé, i en sabem, en saben, creem una relació estable, una relació per anys, i panys.
Però... aquesta mena de comoditat del dia a dia, aquest acostumar-se a estar junts no ha d'implicar perdre aquests moments especials, s'han de saber tenir, de saber buscar, amb ganes i molta constància, es pot aconseguir, ja ho crec.
No deixem que la mandra, el costum, el pas del temps, apagui, ofegui, limiti, la nostra passió, la il·lusió de veure arribar la persona estimada, de cuinar per ell o ella aquell plat que el va encaterinar, aquell somriure que tant li agrada, aquella carícia, tendresa i com no, atac de passió general, que faci, també sovint, que perdem el senderi.
Gaudim, creem i cultivem vincles i sobre tot això, estimem. Ens pot donar grans instants a les nostres vides.
Jo he estat, exactament deu anys, amb les portes tancades, i un dia vaig pensar…. I si fos possible?, vés per on, abans ho dic i abans passa.
Visqueu aquest estiu de manera diferent, allibereu els vostres esperits, sortiu, prengueu alguna copeta i sobretot, gaudiu, de qui teniu a prop i de qui conegueu, passa, tot, massa ràpid.

(Escrit d'aquest mes a la Revista Skorpio)