divendres, 21 de juliol de 2017

D'aquella primera mirada...


Res comparable al primer instant, aquell en què penses... com m'agradaria que t'acostessis...
Dones una volta per la sala, però sóc ben conscient que de reüll, em vas seguint.
Ballo amb les amigues, vorejo la barra fins a arribar ben a prop d'on ets, demano la meva beguda preferida, tònica, sense gel i amb llimona, molta llimona.
Em mires, ara, ja, descaradament, jo faig veure que no m'adono. La meva amiga em dóna un cop de colze, però em mostro, del tot, impassible.
Torno al lloc on seiem, giro el cap lleugerament i somrius. Jo, com no pot ser d'una altra manera, em poso ben vermella, faig un mig somriure i una caiguda d'ulls. Ara ho sé, avui, ballarem.
T'he vist sovint, voltes per la sala, però sempre et veig marxar sol, mai amb ningú. He dubtat si eres casat, o compromès, però... he indagat i sé que no, ets lliure, com jo...
Tant pensar no m'adono que seus al meu costat, somrius i em preguntes, mirant fixament els meus ulls... vols ballar?, i m'allargues la teva mà, grossa i forta.
Accepto i és aquí, en aquest primer contacte, mentre em portes ben al centre de la pista de ball, que sé que la pell funciona, el tacte, la teva mà, discreta, a la meva cintura, sols aquest petit gest em posa ben nerviosa.
Em portes per la pista com mai ningú m'ha dut, el meu pare deia que mai ningú ballaria amb mi doncs m'agrada massa manar...
Tu em portes, lleugera, com una fulla, em mires als ulls, ben directe i pronuncies el meu nom tot acostant els teus llavis a la meva orella, davant la meva sorpresa em dius, suau, amb una veu ronca i sensual... jo també en sé d'indagar...
Hem ballat totes les batxates que han posat, gairebé sense parlar, galta amb galta, de mica en mica la teva mà estreny una mica més la meva cintura, com qui no vol. Oloro la teva colònia, encisadora.
S'acaba el vespre, em portes a casa, m'obres la porta i has pujat fins al meu replà, em dius bona nit amb un petó intens i passional, et gires i marxes deixant, primer, una targeta a la meva mà amb les teves dades i dient... si en vols més, demà em truques.
Costa dormir després d'una nit com aquesta, poso música i et penso, ja sé que serà el primer que faci demà a primera hora!
Pell...

(Què hi farem, adoro les batxates)!

divendres, 14 de juliol de 2017

I aquests qui cony són?

Perdoneu, llegeixo a la premsa que uns anomenats "Assemblea Pagesa" han guanyat un recurs al TSJC contra la instal·lació del Corte Inglés a Mataró.
I jo em pregunto, a qui representen aquesta gent?, com poden anar en contra de la creació de mil llocs de treball a una ciutat castigada, i molt, per l'atur com és la nostra?.
Cal advertir que quan es va desmuntar Can Fàbregas, i es va traslladar per tornar a muntar quan acabés la botiga, cosa que, si no estic equivocada, va costar a l'ajuntament tres milions d'euros, vaig posar el crit al cel, tal com sona, i em va costar no poques enemistats entre els mal anomenats "meus", però encara m'indigna més que aquests "post revolucionaris" de la CUP i companyia, aquesta Assemblea Pagesa que vés a saber qui cony són, i si són de Mataró, si coneixen el teixit social i econòmic de la nostra ciutat, malmetin una oportunitat comercial per salvar una punyetera xemeneia que no dóna cap servei a la ciutat per un mal entés i absurd romànticisme que pretén que l'ajuntament mantingui edificis mal catalogats i que a l'hora de la realitat fan servir el quatre pijos progres del centre i poc més.
No estic, ni personalment, ni especialment, ni familiarment, interessada a què vingui, o no, aquesta marca a Mataró, però trobo que quatre "mal entesos historiadors" que busquen, senzillament, aplicar les seves antigalles mentals a una ciutat com la nostra, puguin guanyar una cosa així.
No hi ha cap dubte que s'han fet moltes coses malament, començant per guardar aquestes pedres sense cap sentit històric ni vàlid, per la meva ciutat, Si a una ciutat com Mataró, amb una història industrial del tèxtil, s'han de guardar totes les naus, xemeneies, etc... després no ens queixem que no hi hagi diners per arreglar voreres, beques mejador, etc...
Quina manera de fer el ridícul!
I aquí seguim, apetxugant amb males decisions, i pagant, i el segur és que ens quedem sense centre comercial i mira que no m'agraden gens, al Mataró Parc sols hi poso els peus quan no tinc més remei o vull anar al cinema, únic lloc de Mataró on pots veure estrenes, però punyetes, no podem viure al segle XIX.
Recordo la manifestació de "Salvem Can Fàbregas", PIJOS del centre de Mataró reclamant salvar un espai que realment no serveix de res.
Recony! si és que quan diuen que som capgrossos, ho diuen amb coneixement de causa!
No té un paper fàcil l’ajuntament… no pas.
Ho vaig escriure al 2009, al 2017 segueixo pensant el mateix!

(La foto: El solar de l'antiga fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, on es vol ubicar un Corte Inglés Foto: Lluís Martínez)

divendres, 7 de juliol de 2017

El plaer de fer-ho sola...


He escoltat, a totes bandes, que sempre és millor fer-ho en companyia, però digueu, qui millor que jo per parlar del meu propi plaer?
Qui sap millor que jo de quina manera, amb quins estris, amb quina música... sí, per mi és important la música, fa que el plaer sigui, encara, més intens.
M'agrada fer-ho sovint i en això, em costa trobar iguals, gent que li vingui de gust tant sovint com a mi, gairebé diari. D'acord, alguna vegada mandrejo i no escolto el meu cos sinó el meu cap, i aquest, el cap, sovint, em limita. Però les ganes són tantes, que poques vegades guanya.
M'agrada començar dinàmica, amb empenta, decidida i sense límits, prendre la iniciativa, on puc arribar ho veig al final, quan estic ja ben calenta, vermella com un perdigot i demanant, a crits, parar, ni que sovint estiro un xic més per allargar...
Bé, ho demana el meu cos. De vegades amb una sacsejada, de vegades amb un espasme final, de vegades, fins i tot, amb un somriure de plaer infinit... no vull marcar metes, però és quan m'aturo de cop, quan començo a relaxar el meu cos, que m'adono del gust viscut.
En solitud, cert, però digueu, insisteixo, marcar el mateix ritme, on i com, per on passar i què mirar mentre ho fas... no és millor sense pactar?.
Ara mateix, mentre escric aquest post ja hi torno a pensar, em ve de gust, i vull tornar, em cal, sentir aquella gota de suor, impertinent, que baixa per la meva esquena, les galtes vermelles, pensar en el premi final, un cop el cos diu prou, treure la roba, amb premura, amb certa excitació i entrar a la dutxa, aigua freda per baixar la temperatura, el contrast és ben engrescador....
I quan tot just arribo, mossegar una cirera.... això és ben sensual, e m motiva un xic més, ens cal motivació i a mi, saber que en acabar m'espera ella, em motiva molt!.
Ja em perdonareu, tampoc cal que us ho agafeu malament, m'agrada caminar sola.... què pensàveu?

(La imatge d'aquí)

dijous, 29 de juny de 2017

Vincles...


Sovint dic que les relacions, del tipus que siguin, s'han de cuidar.
Les amistats, per poc que ens veiem, conservem l'afecte, però sense aquell soparet de tant en tant, aquell missatge de mòbil amb algunes lletres afectuoses, les trucades als aniversaris... són moments, per petits i espaiats que siguin, que donen caliu a les relacions.
Establim vincles amb persones, de vegades, ben diferents de nosaltres, de caràcter, de pensament i tot, però pel motiu que sigui creix l'afecte, la relació creua lligams i de vegades per poc temps, però tenim amistats arrelades a les nostres vides, que formen part de nosaltres.
Les parelles, aquí sempre dic que això és com l'hortet, si no es rega, a poder ser sovint, les flors es marceixen, la falta de tacte, de pell, de tendresa, acaba amb la relació més estable.
El principi de qualsevol relació és passional, molt, si fos sempre així, no hi hauria cos que aguantés....
De mica en mica, les coses es normalitzen, vivim el dia a dia, impliquem els fills i filles i si va bé, i en sabem, en saben, creem una relació estable, una relació per anys, i panys.
Però... aquesta mena de comoditat del dia a dia, aquest acostumar-se a estar junts no ha d'implicar perdre aquests moments especials, s'han de saber tenir, de saber buscar, amb ganes i molta constància, es pot aconseguir, ja ho crec.
No deixem que la mandra, el costum, el pas del temps, apagui, ofegui, limiti, la nostra passió, la il·lusió de veure arribar la persona estimada, de cuinar per ell o ella aquell plat que el va encaterinar, aquell somriure que tant li agrada, aquella carícia, tendresa i com no, atac de passió general, que faci, també sovint, que perdem el senderi.
Gaudim, creem i cultivem vincles i sobre tot això, estimem. Ens pot donar grans instants a les nostres vides.
Jo he estat, exactament deu anys, amb les portes tancades, i un dia vaig pensar…. I si fos possible?, vés per on, abans ho dic i abans passa.
Visqueu aquest estiu de manera diferent, allibereu els vostres esperits, sortiu, prengueu alguna copeta i sobretot, gaudiu, de qui teniu a prop i de qui conegueu, passa, tot, massa ràpid.

(Escrit d'aquest mes a la Revista Skorpio)

dijous, 15 de juny de 2017

Irene Montero, estoy contigo!

Querida Irene
Comparto esa rabia, esa indignación, ese mosqueo, SI, mosqueo y cabreo, por esa alusión machista, indignante y falta de respeto que el doberman del PP, Rafael Hernando, ejerció contigo.
Te comprendo por diversos motivos. Yo estuve casada con un político, tristemente, pero esa es otra história, y sufrí, si, sufrí en mis “carnes”, las alusiones a esa relación cuando yo intervenía en cualquier reunión, pública o interna, tanto és. Yo era militante de base, sigo siéndolo, y él un cargo electo. Discrepamos políticamente, casi siempre, pese a ser de la misma formación.
Su opinión siempre prevalecía ante los machitos imperantes, intentando, siempre, relegar-me a la posición esa de “mujer de”. Parece que casarse con uno me daba sólo derecho a callar y asentir.
Por suerte, con los años y nuevos líderes eso cambió.
Hoy Pepa Bueno hace un gran escrito al respecto en 20 Minutos y yo, humilde trabajadora, mujer, feminista y decidida me pregunto lo mismo que ella, hasta cuando?.
Sentí la misma tristeza, impotencia y disgusto que vi en tu cara, después de esa memorable intervención que tuviste, bien argumentada y clara, ese “chascarrillo” machista duele, y jode, no nos engañemos. No llores, dáles más caña, ahí es donde les duele.
Soy socialista, del PSC, hace unos 30 años, por tanto no compartimos partido, nadie me puede acusar que defiendo a una de las “mías”, triste definición. Pero ante todo soy mujer, y admiro mucho a las que os dedicais, en cuerpo y alma, al ingrato trabajo de la política.
Pero he querido decirte, que sepas, que muchas mujeres, y algún hombre de mi entorno, están tan indignados como yo.
No te dejes, esos machista retrógrados, corruptos y sin moral alguna no pueden con nosotras, no lo podemos permitir. Hay que echarlos, pero YA!
Animos, fuerza y coraje no te faltan, como a millones de mujeres.
Un abrazo afectuoso de una catalana muy revolucionaria que agradece que gente joven vaya tomando ese relevo.

(La imatge d'aquí)

dijous, 8 de juny de 2017

Es pot mesurar l’afecte?



Una xicra de tendresa,
un petricó de carícies,
un cafís de petons,
una bala d'abraçades,
un porró de pessigolles,
una barcella de somriures,
una unça de sinceritat,
mig quilo de passió,
una bala de sexe,
una quartera d'abraçades,
un almud de mirades,
una tona de complicitat,
demano molt?.
Ofereixo el mateix.



Temps que no feia poesia, a la meva manera, és clar...

divendres, 2 de juny de 2017

I tu, què en penses?

Tan aviat deixa anar aquesta pregunta començo a tremolar. Un lleuger tic empeny el meu ull esquerra, una inperceptible suor fa lluir la part superior dels meus llavis, un agarrota-ment punyent ataca la meva esquena i un mig somriure ple d’incertesa llueix a la meva cara.…
No, en realitat tu no vols saber què en penso, vols que t’escolti, que et doni la raó, que ratifiqui com ho veus i si pot ser, que no et faci reflexionar.
Sóc gran, no és que m’hi senti, és que tinc 55 anys d’experiència en el tema de la vida i mai, però mai, de mai, ningú que m’hagi fet aquesta pregunta, ha volgut, realment, saber què en penso.
Fa molts anys una persona molt coneguda a Mataró va voler que li digués què pensaven els i les membres de l’entitat sobre X persona que volia posar a manar. Jo, primer espantada, després sorpresa, vaig ser sincera i li vaig comentar què en deia el personal, la base, la gent del dia a dia, noi…. li van durar els morros setmanes i no sols això, ho va dir a l’afectada, aquí, el “senyor” aquest, que fins llavors em queia bé, em va caure als peus.
Després, amics i amigues, que s’han separat, o bé han fet alguna malifeta, petita, o no… m’han preguntat al·legant que saben que els diré què penso, que seré sincera… recony, he tornat a caure, he estat sincera i gaire bé ningú, casi el 100%, no els ha agradat la meva opinió.
També m'ha passat amb familiars, no sols amb amistats o companys i companyes d'entitats diverses. Sé escoltar, en sé, sé animar, donar força, abraçar i petonejar, donar tot el que faci falta i pugui, però no em demaneu que menteixi, que senti d'una altra manera, que falti a la veritat....
Llavors, per quin motiu em pregunteu?, no diré el que volen escoltar, jo dic el que penso, i ho dic perquè em pregunteu, no interfereixo, no invadeixo, dic com ho veig i sento, i cert, m’he guanyat més d’una vegada una bronca per escriure el que penso, i com ho veig, però no espereu que us miri als ulls i davant aquesta pregunta respongui una mentira, un quedar bé, us dir alguna cosa que us faci sentir millor quan sabeu que la heu cagat, fins el fons!
Miraré de no fer mal, de ser suau si cal, però no us penso regalar les orelles amb paraules que no sento.
I tornant a l’inici de l’escrit… he respost a l’amic que em feia la pregunta… disculpa, ara he de marxar, un altre dia en parlem. Dóno el tema per tancat, aprecio la seva amistat, però no algunes de les seves actuacions, per tant, no li diré què penso.
A no ser que insisteixi… és clar! 
Jo, si pregunto, vull saber què en penseu, ni que no m’agradi. Que quatre ulls i orelles són, sempre, millor que dos.
(La imatge d'aquí)