dijous, 19 d’abril de 2018

Cada vegada que t'estimo....




En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.
I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.
Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....
No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.
I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.
Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.
Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?
Les teves mans al meu cos em diuen que no.
Fins la propera, és clar.....
Relax.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Saber dir gràcies....


Una de les coses que trobo es van perdent, i molt, és ser agraït. Hi ha un refrany castellà que diu: Es de bien nacido ser agradecido.
Per mi és una norma, és a dir, primer donar les gràcies, si és possible sempre amb un somriure, però trobo que la mala educació pren lloc en aquest món nostre i de moment, poca sortida veig.
Quan aquest Nadal passat vaig visitar el fill a Sidney, el primer dia, en agafar el transport públic, el bus, en concret, en Daniel em va dir, mama és molt important dir bon dia quan entres, sempre ho faig això, i gràcies en baixar. M'hi vaig fixar i efectivament així era, la gent, en baixar saluda el conductor i li dóna les gràcies. Impensable aquí.
Ara, quan em van operar, dos cops en un mes i mig, d'aquí que la recuperació està sent un xic lenta, vaig donar gràcies a qualsevol persona que m'atengués, qualsevol, per més que sigui la seva feina, costa poc, molt poc, i dóna molta satisfacció a qui ho rep, però a mi també!
Dir gràcies a qui s'ha preocupat per mi en aquesta convalescència, perquè alguns/es que ho haurien d'haver fet, ni han piulat.
Podria posar mil exemples més, alguns m'afecten de manera personal, però és evident que no tothom té bona educació. Alguns/es consideren que tens certes obligacions, i que estiguis, o no, en actiu, les has d'atendre per pebrots.
És trist, però la mala educació i la supèrbia, impera a la nostra societat i a mi, això no m'agrada gens.
És tan senzill donar les gràcies, ser educat/a, agrair la feina que fan les persones.... i molt més, si aquestes persones no tenen cap obligació per estar "fora de servei".
Sort que he ampliat, i molt, la meva zona "zen", així, intento, i molt, que la incompetència i la conjura dels idiotes no m'afecti.
Però és evident que la mala educació no la puc esquivar!

La naturaleza hace a veces un tonto; pero un fanfarrón siempre es obra del hombre. (John Kennedy Toole)


divendres, 30 de març de 2018

Adormits o morts?

Sovint m'ho pregunto, de moment, sembla que estem, com a mínim, anestesiats.
Passen tantes coses al món, al nostre país, al conjunt de la societat, que no entenc que no hàgim aturat el país, tal com sona.
Què ens passa?, per quin motiu ja no reivindiquem?, no ens manifestem, no tallem carrers i cridem, hem mort o senzillament estem adormits?
Estem perdent la majoria de drets que els que passem de 50 anys vàrem aconseguir amb molt d'esforç. A tots nivells. I aquí seguim potser amb la por al cos, potser patint per la feina, per una multa o fins i tot presó!, si escrivim, o ens manifestem.
Estem perdent les llibertats més elementals, aquelles que ja consideràvem nostres, de tots i totes, de pensar que els nostres fills i filles perdin tants drets que han costat tanta lluita, m'encén com un llumí!
Hem perdut, i molt... en sanitat, llistes infinites d'espera, en educació, ara volen atacar el català, com als anys 50!!, seguim amb barracons, amb poques beques.... en llibertat d'expressió, ara, per opinar pots anar, directe, a la presó, i aquí seguim, tan tanqui'ls, mirem cap a un altre costat.
Ara, van per les pensions, aquest dret, que no oblidem paguem TOTA la nostra vida a través de les nostres nòmines, ara, volen que en fem de privades. Però amb quins diners senyors! Si vostres han aconseguit els sous més baixos i els drets laborals més minsos! Jornades inacabables per 800 € amb sort!
Retallen ajuts, no contemplen la pobresa, de cap tipus, la majoria de persones amb necessitats alimentàries, de roba, el bàsic, han d'anar a les ONG que són, i sembla que seguiran sent, referent pels més necessitats.
Estem tots i totes espantats, amb por de perdre la feina, cosa que es pot entendre, però.... què fem?, jo us ho diré, res.
Això s'ha d'acabar, aquesta impunitat política, aquest malbaratar diners públics, aquesta falta general d'interès, s'ha d'acabar.
Repeteixo, morts o adormits?
Espero que reaccionem, abans no sigui massa tard.
Endavant lluitem i no defallim! El poder ha de tornar a ser del poble.

(Escrit fet per la revista Skorpio)

dimarts, 27 de març de 2018

Parlem de cicatrius?


A mesura que ens fem grans, que no vells ni velles, anem acumulant cicatrius.
En tenim de moltes menes.
Ahir, a un programa de televisió, un senyor va dir: les cicatrius formen part de les nostres vides, no les hem d'esborrar, però les hem de tancar.
Estic del tot d'acord. Ell parlava en concret de les emocionals. Aquestes poden ser terribles, podem pensar que el dolor i patiment mai marxaran, però tot es calma, la qüestió és saber conviure amb això, sense rebolcar-s'hi, són allà doncs les hem viscut i, gairebé sempre, ens fan créixer, ni que primer plorem milers de llàgrimes i patim fins a l'infinit. Pot ser per una pèrdua, amorosa, personal, defunció...
Les cicatrius físiques... podria fer un llibre al respecte, el titularia: com conviure amb més de 140 punts al cos? I pujant...
Durant un temps vaig gaudir, molt... amb una persona que sempre m'ha fet sentir especial, molt, desitjada, més que res.
Un dia em va preguntar per quin motiu mai li deixava veure la panxa amb el llum encès. Li vaig argumentar que porto quatre casaries, una histerectomia i una intervenció de fetge. No es pot ensenyar!
Molt seriós em va dir, jo veig senyals d'una mare orgullosa dels seus quatre fills, d'una dona que ha sobreviscut al dolor i la malaltia per criar els mateixos. No hi veig talls, et veig a tu. Veig la teva vida i la que has donat a través d'aquestes ferides.
És la cosa més maca que m'han dit mai.
Deixem que les cicatrius convisquin amb nosaltres, no les amaguem, però mai hem de permetre que ens amarguin ni dominin.
A la fi, sempre es tracta de conviure.
(Aquesta cançó va ser una cicatriu molts anys, ara, és el que ha de ser, una bonica cançó)

dissabte, 17 de març de 2018

I què volem?


Aquesta pregunta, que sovint us feu, com a queixa, si... queixa, què voleu les dones!!
Com és evident, no es pot ni generalitzar ni parlar per totes, però sí per algunes que conec i compartim respostes a aquesta pregunta.
Volem llibertat, si no, ens la prenem.
Volem sentir-nos estimades i desitjades.
Volem compartir.
Volem seguir aprenent.
Volem sentir!!
Volem cuidar i que ens cuidin.
Volem gaudir.... ja alliberades de càrregues.
Volem parlar i que ens escolteu.
Volem escoltar-vos.
Volem companyia, però no possessió.
Volem que vingueu de compres i venir a fer una cervesa.
Volem tendresa.
Volem instants per pensar.
Volem el nostre espai i que vosaltres tingueu el vostre.
Volem sopars amb amigues, alliberadors.
Volem un missatge picant i poder fer-lo sense que penseu "i ara què vol"?
Volem aquella abraçada forta i intensa, sense motius ni preguntes.
Volem no demanar... escombres? NO, agafa i fes-ho.
Volem que us adoneu que ens hem tallat els cabells, i que quan us aconsellem fer-ho, no ho prengueu com una queixa...
Volem empaitar-vos, que sentiu que us desitgem. (Parlo de parelles i amics amb drets, enteniment....)
Volem llum als vostres ulls, si, quan ens mireu.
Volem gaudir de la família, però amb els nostres espais.
Volem que vingueu a la cuina i peleu patates, sense preguntar, compartir.
Volem... ballar... ben arrambats....
Volem petons, molts petons i no de passada, d'aquells que tallen la respiració!
Volem que ens agafeu la mà, al carrer, a casa, al llit...
Volem iniciativa.
Volem passió!!
Volem, principalment, que hi sigueu....
Pot semblar molt, però el cost és 0.

divendres, 2 de març de 2018

Tantes lletres, paraules i sentiments....


Avui, 2 de març, fa 12 anys que escric al meu bloc.
12... qui m'havia de dir aquell primer escrit, amb un poema que encara m'encanta, que tants anys després encara gaudiria escrivint.
Aquests dies, de baixa laboral, he repassat bastants escrits, no per ordre, senzillament clicava un any i un mes i llegia, improvisat.
Alguns m'han emocionat especialment, bé també m'han fet plorar, senzillament, d'altres m'han tret la bilis, com en el seu moment, molts, massa potser, descriuen com sóc, com visc i com sento.
Moltes persones m'han dit que aboco massa, que m'implico i parlo massa clar, però ja sabeu el meu argument més conegut, si no escric així, no sóc jo...
No és senzill escriure sovint, no et vols repetir, vols que qui et llegeixi t'entengui bé. Jo pateixo molt per si m'explico prou clar. Jo ho puc entendre, però i qui em visita?..... quin dubte!
He escrit gairebé de tot, tampoc ho he explicat tot, ni que de vegades ho sembli, no m'exposo tant com algunes persones pensen, ni que sí que és certa una cosa, escric des de les entranyes, també des del cor, la passió, de cuina, sexe, amistat, poesia, viatges, família, música, política, d'intransigentspèrdues familiars, quin gran dolor he compartit aquí, l'amor i el desamor....
Algunes persones m'han dedicat escrits, espero que segueixin pensant el mateix d'aquesta donota de Mataró.
No tinc un bloc on cerqui moltes visites, en tinc un per explicar com veig les coses, com les sento i ni que de vegades pateixo escrivint, la majoria, en gaudeixo. Sovint he generat polèmica, debat i alguna enemistat, ho lamento, o no....
Aquests dotze anys han viscut un divorci, he estat àvia de tres marrecs, casaments, no meu!, i algun "romance", no hi ha mala valoració, ho reconec.
De vegades faig vacances, d'escriure, em cal posar distància i en aquests moments, ni que ho trobo a faltar, és quan més llegeixo i comparteixo, per altres camins, és evident.
Gràcies també, per els ànims, sovint he sentit la vostra escalfor en la distància.


dissabte, 24 de febrer de 2018

Ser dependent….


Fa una setmana setmana vaig ser intervinguda del menisc, trencat fa sis mesos els quals he passat com he pogut en llista d'espera. La sanitat va com va i aquí, ens queixem ben poc....
Fins aquí poc de nou, el títol que encapçala aquest escrit "ser dependent", és el que
quests dies estic vivint en primera persona.
M'he adonat que l'única cosa que em preocupava era això. Ni la intervenció ni la recuperació. Dependre d'algú, qui fos, tant és que ho fes amb afecte i tendresa, no m'agrada, gens, dependre ni demanar.
Sóc una dona independent, decidida i acostumada a no demanar, tiro i punt.
Però noi... anar al vàter acompanyada, a la dutxa, que t'ajudin en quelcom tan senzill com posar-te la roba interior, m'ha generat una inseguretat i mal estar increïble.
He hagut de reflexionar, pensar en les persones que viuen depenent de qui els hi dóna una mà, qui els renta i alimenta, cada dia….
El meu és temporal, el tercer dia, i donat que sóc tossuda, ja m'ho he fet tota sola però m'ha quedat aquesta sensació d'incapacitat, de valorar les persones que dediquen la seva vida a fer més fàcil la vida de qui no es pot valdre.
Coses molt senzilles que el teu cos no et permet fer, veus, quan no pots, l'important que és ser autònom, no ho valorem però quan ho perdem...
La recuperació va bé, intento ser pacient, cosa gens senzilla, però he recuperat gran part de la mobilitat i faig tot agafada a les carosses, d'altres persones no són tan afortunades. 
Sé que hi ha molts graus de dependència, la meva és minsa, però quan per uns dies ho vius, veus com en som d'afortunats, tant per no haver de dependre, com per estar envoltats de persones que t'estimen i intenten que no et falti de res, ni comoditats, ni atenció. Ben trist qui no ho té, això sí que ho puc dir. 
No m´he queixat, gaire bé gens, ells si, per no demanar i tirar. 
Tot el meu respecte i afecte a cuidadors i cuidadores. Als meus fills en particular, que fins i tot en la distància, han estat presents i pendents, a la meva cunyada Rosa, que m'ha tret a esmorzar per tal que no em deprimís, a qui s'hi dedica, cobrant o no, en general. Fer la vida més fàcil a qui t'envolta també ha de ser satisfactori.

(Escrit preparat fa uns dies per la revista Scorpio, ja han passat més dies i tot comença a anar com cal)