dimarts, 27 de desembre de 2016

Ens ho regalem?



Venen unes dates que la majoria, no tothom, les contempla amb il·lusió. Amb tendresa, amb records familiars, principalment pels que ja no són amb nosaltres, amb regals, molts regals, per poc que puguem, hi aboquem el carro, la paga extra, part del sou…

Ens agrada, almenys a mi m’agrada molt, veure els fills i la filla obrir regals, ara, ja gaudeixo molt més amb les cares dels néts i la néta.

Ulls brillants, somriures amplis, crits i esveraments, i per sobre de tot això, l’alegria innata d’aquestes dates.

Jo, personalment, amb el que més gaudeixo és cuinant, en gaudeixo, em relaxa, em fa feliç, les cares de sorpresa dels fills i joves, cada any una cosa nova, buscar les receptes… tot això és per mi el Nadal. Ni regals ni gaire bé res més, la tendresa d’aquests dies passa per aquí.

No sóc creient, però fa molts anys vaig descobrir que l’encant d’aquest, per mi, és veure la família reunida, no hi serem tots, el meu fill “australià” aquest any no ve, però gaudeixo, i molt, dels que sí hi seran.

En l’àmbit familiar, tinc una família enorme que ens obliga a anar al restaurant, Sant Esteve és el nostre dia, podem ser cinquanta si ve tothom.

Bé, del que us vull parlar és de fer-nos un regal, nosaltres. Un regal personal, un regal íntim i que de ben segur, al principi, no ho veureu així, però… omple molt més que qualsevol regal.

Em refereixo a ser solidaris/es, a donar sense esperar rebre, sols pel gust de fer-ho.

Què podem donar?, la llista és llarga.

Podem donar sang, joguines, menjar, temps… sí, donar temps, per fer companyia a persones que estan soles, a avis i àvies que no tenen ningú. Podem anar a repartir menjar al banc d’aliments, i de passada donar alguna cosa. Per poc que ens sembli, serà molt benvingut. Podem anar a moltes entitats, la majoria a Barcelona, que fan un dinar solidari i repartir menjar i somriures a persones sense casa, sense família, sense cap recurs….

Podem donar somriures, podem convidar a dinar algú que sabem està sol, sense ningú.

Fa molta falta, en aquesta societat cada cop més egoista, més individualista, menys generosa… donar.

No costa tant, no ens pot fer mandra, cada persona ha de donar segons pugui ni que com podeu veure, la majoria de coses, no costen diners. Com a molt, un bitllet de tren.

Creieu quan us dic que la satisfacció que tindreu no se supera amb cap regal, per costós que sigui.

Ara, ja, des de aquí, us regalo un somriure, i la meva companyia si us cal, hi esteu disposats?.



M’hi acompanyeu?

(Escrit que vaig fer per la revista Skorpio)

divendres, 23 de desembre de 2016

Nadal, un cop més, un any més! Gaudiu....


S'acaba de nou un any, i fem valoracions, i pensem en els que ja no hi són, en els nouvinguts i nouvingudes a la família, amb la gent que estimem...
Fem projectes per l'any vinent, encara que no ho vulguem, per costums, tradicions... i potser no complirem, però dóna vida, pensar en el futur.
Fem petons, molts petons, recordem els que hem donat aquest any, i fem abraçades, i mengem més, ja ho cremarem!
Ompliu els vostres dies de coses positives, de persones estimades, de solidaritat i de llum.
I si podeu, aneu a veure sortir el sol, això, per si sol, ja és un premi.

Bones festes!!

dimarts, 13 de desembre de 2016

Una dona moderna....


Ni que jo diria del meu temps.
Unes amigues m'han insistit que jo sóc molt "moderna". De primeres he pensat que era un elogi, fins que he vist que no, que era una crítica.
He quedat una mica sobtada donat que aquesta és una de les coses que m'agraden de mi, de veres.
M'agrada haver intentat adaptar-me als "nous" temps, sigui amb la tecnologia, xarxes socials, pensament...
Ni que ben mirat, ja de molt jove, molt, m'havien acusat de ser-ho.
Tinc idees lliberals, cert, però què té de dolent?
Em vaig casar molt jove, la primera vegada i n'estic ben convençuda, que va ser per fugir de la dictadura imperant a casa meva amb les dones, amb els nois no, ells feien tot el que volien.
En ser la noia gran era la més vigilada, les meves germanes ho van tenir, francament, molt millor.
El meu pare feia esforços però noi, li va sortir una filla lliberal, roja i republicana. Per això va estar encantat de passar el "paquet" a un altre.
Després, el que va ser el meu marit, també em deia que jo era massa moderna, crec que de fet encara ho pensa. Cony, deu ser un defecte? La cosa és que jo amb 30 començava a viure i ell amb 40 ja era com un prejubilat. Els gaire bé 10 anys de diferència vàren sortir tots de cop.(Amb afecte)
Després ja he seguit el meu camí, no he acceptat cap convencionalisme i malgrat que se que algunes persones del meu voltant fan "cares" quan em veuen per exemple anar a la feina amb la música a les orelles, o amb sabatilles esportives, o amb escot..... troben que a la meva edat ja "no toca", qui marca quan "toca"?, doncs jo!
He fet esforços per estar a l'altura, per entendre el jovent que m'envolta, per acceptar, gens senzill, i sobretot, per respectar.
Recordo amb certa angoixa quan una amiga em va dir "no preferiries tenir uns fills normals"? Els meus fills i filles no són normals, són més que això, són fills, confien en mi, respecto els seus espais, les seves vides, els seus amors i desamors, les seves parelles. Qui seria jo si no?
Cert, no m'afecta ni mica amb qui dormen, ballen, sopen, els meus fills, amb qui tenen sexe, amb qui es petonegen, si jo no vull que ningú em jutgi, com he de jutjar jo?
Massa moderna.... jo diria una dona actual, tolerant, molt, amb els meus defectes i les meves passions, però sabeu... aquesta Joana, fins ara, és la que més m'ha agradat i segurament, ben segur, la que més gaudeix de la vida.
Massa? això mai!
Avís, sense cap intenció de canviar!

divendres, 18 de novembre de 2016

Sense ferir sensibilitats...

Fa uns dies, de fet fa mesos, observo una cosa que no se per quin motiu, em produeix una mica de molèstia, m'empipa, em cabreja i fins i tot, em mosqueja.Fins avui, malgrat que ho he vist ja bastants vegades, no he dit res. No li he volgut donar més importància que la que té, però noi.... ho he de manifestar. Això sí que hi tinc tot el dret, crec...

Diu la Viquipèdia:

Propietat intel·lectual: La propietat intel·lectual és el dret inherent que es té sobre les obres fruit de l'enginy i la intel·ligència; siguin literàries, artístiques o científiques.Bé, la meva, de "propietat", la que darrerament gaudeixo, cerco, i em fa aturar sovint les meves caminades, són les fotos.

Ja fa temps que en sóc aficionada,sempre amb el mòbil preparat, ara faig pràctiques amb la càmera d'en Martí, una Canon, però qui sempre va amb mi és el mòbil, i reconec que fa bones fotos. Té bona càmera.

Les fotos, no m'és tan important que siguin bones, com que em diguin a mi alguna cosa, que em transmetin, em facin sentir o em treguin un somriure quan les remiro.


Tinc debilitat pels capvespres al mar, al port de Mataró i també, diria que sobretot, pels núvols... m'encanten les formes i maneres, els colors reflectits a l'aigua... La gent que m'envolta ja s'ha acostumat a sentir la Joana dir: espera, espera! Vull fer una foto al cel.

Bé, la cosa, que em perdo jo sola, és que he pogut veure algunes persones que agafen les meves imatges i les fan servir, com si fossin seves, sense dir d'on les han agafat.
A veure, siguem seriosos, no sóc professional, no visc d'això, és una afició i punt però noi... jo, quan "prenc" un text, poesia, el que sigui, sempre nomeno de qui és. Per justícia, perquè la feina és d'una altra persona, per tant, com no he de dir d'on ve?
Ara, que imagino que alguna d'aquestes persones, gairebé segur, es donarà per al·ludida i es molestarà, li vull dir, sense acritud, jo faig les fotos, jo les descarrego i pujo a la xarxa, almenys, digues que no és teva no?
A l'Instagram això no passa doncs no les poden descarregar, però al Facebook sí, i estic a dos grups d'imatges, a part de les que poso al meu perfil, jo, que tinc poca gent al Facebook, gent de confiança i íntima, estic començant a pensar de deixar de posar fotos. Agafar les mateixes del Facebook i posar-les a l'Instagram, com a pròpies, doncs... no.
Si us plau, respectem-nos no?

Apa, ja m'he desfogat!