dimarts, 10 de setembre de 2019

40 anys de cuidadora....



Aquest any farà 40 que sóc cuidadora.
El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre.
Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi...
En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper.
Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa.
Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant.
Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus.
Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! 
Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi....
Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! 
Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare.
Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Amb un dit.....


Se com i de quina manera.
Jeus al meu costat, de cara a la porta. Començo a resseguir el teu clatell, llisco a poc a poc cap a les teves orelles, primer una i després l'altre.
Segueixo fins on comença la teva esquena, dibuixo cercles, petits, que vaig eixamplant.
Veig com els primers pèls del teu clatell s'ericen, s'enxerinen.
Tu no et mous, sé del cert que no dorms.
Juguem...
El meu dit segueix baixant resseguint la teva columna, just fins a la goma dels teus bòxers, l'aixeco una mica, aquí, ja tens tots els teus pèls enxerinats, dissimules, però et tenses visiblement per mi.
Pujo i baixo la teva esquena amb un sol dit, respires cada cop més profundament, però em vols fer creure que dorms, ni que saps que no et crec.
El dit juganer tomba cap al teu pit, ressegueix el teu mugró, dret i esgarrifat també.
Pujo fins al cap, el meu dit regira els teus cabells, a part, els bufo suaument, sé com és de sensible  aquesta zona per tu.
Torno a baixar als teus bòxers, entro amb el dit impertinent, començo a esgarrapar, suau, i ara si, et regires. Grato i observo. El meu dit, llisca al davant, ressegueix el teu membre, ara sí.
Et gires i somrius, Ara és el meu torn, faig veure que dormo, és molt evident que he provocat, amb un sol dit. I és evident, massa, el que tu em provoques.
Et toca, fem partida? No hi ha roba que ens ho impedeixi!


(millor no escric de política, faré cas del meu germà. Millor sexe no? :) )
la foto d'aquí.

dissabte, 8 de juny de 2019

Ideals i sentiments.....





Quan fas les coses perquè les sents, les gaudeixes, les valoren i valores, les coses surten soles, flueixen, estires i tires fins a l'infinit.
Quan sentim, de veritat, amb el cor i l'ànima, l'esperit, tires i tires, però dol poc. Dol físicament, suportable. Quan deixes de sentir, quan ni els ideals, ni les ganes, ni la companyia, ni l'entorn, t'acompanyen, compleixes, no queda una altra, però la foscor el pot envair, et pot tombar i desanimar, i llavors, ja no són ideals, el que fas és perquè toca.
I escolto, aquí i allà, i rumio, sense implicar-me, ha deixat d'interessar-me, del tot.
On han quedat els ideals?, ja fa un temps van fugir, lluny, i dol, molt, però aprens a viure amb això. I passen els dies, i ni gràcies, ni bona feina, ni una abraçada, no, no, seguim exigint, desapareguts que manen amb males formes i autoritat "virtual".
A la vida hi ha etapes fosques, d'altres amb llum i color, esperem que la fosca, passi aviat.
Per sort, la vida personal, ara mateix és plena de llum, de colors i de vida. De petons i abraçades, de projectes en família. L'altre, ha deixat de ser vida, ha deixat el contingut per passar a ser.... Bé, seguiré, per una vegada el consell del germà que em diu que no em mulli, que estic a l'ull de l'huracà, que em porti bé....
I jo, ja no em vull portar bé, indignada, decebuda, trista i a l'hora angoixada, estressada. 15 i ni mú, malgrat l’esforç, l’abandonament de la meva vida, familiar, personal, amorosa, d’amistats…
Per tant, ja no tinc ideals, tinc, si es pot denominar així, feina. Massa....
Ja ho vaig dir l'altre dia, això, NO tornarà a passar.
De moment, sols el meu mar m'escolta....

dijous, 9 de maig de 2019

La mosca.....


El presidente de la corporación financiera se puso las manos en la cabeza, soltó un largo gemido, no placentero. Y ese error?, esos dos ceros de más en los beneficios comunicados a los miembros de la sociedad?
Tenía que buscar un culpable y lo tuvo claro, el vicepresidente, sería el culpable de tremendo error.
El vicepresidente, curtido en mil batallas, viendo venir el descalabro, decidió que la culpa era de su secretario, había entrado mal los datos, que pasar de beneficios 0 a 100, había que colocar el muerto a alguien que no fuera él.
El secretario lo vio venir, este vicepresidente, que se pasa el día en comilonas pagadas por la empresa, en viajes a los que va acompañado y no por su "querida" esposa, y en la que gasta gran parte de  esos beneficios, me quiere culpar, busquemos un cabeza de turco.
La culpa será del de mantenimiento, las maquinas no van como deben, hay que estar mas pendiente y este, el de mantenimiento pasa muchas horas en el sótano, comiendo y mirando series a costa del wifi de la empresa en ese móvil de baratillo que utiliza.
El de mantenimiento, viejo gato en la casa, decide que la señora de la limpieza, la última "mona" de la casa, al limpiar un teclado, seguro que marcó alguno de esos ceros de más que quedaron plasmados en el documento final enviado a los socios y que les había hecho creer que este año se llevaban unos enormes beneficios, a costa de no subir el sueldo al personal más bajo.
La señora de la limpieza, no es gata vieja, es lista, cuando es llamada al despacho del presidente para ser culpada y despedida, esgrime su viejo móvil, y en presencia de todo el escalafón muestra al presidente de la compañía dando un puñetazo al teclado, intentando matar a una mosca muy pesada,  el día que descubrió las enormes pérdidas, de rabia, puñetazo que marcó esos dos ceros de más, que pasaron de negativo a positivo el resultado y demostró, vídeo en mano, que tiene un hijo teleco i ha sacado las imágenes, que des de ese día, no funcionaba el número 0.
Y es que si estás al final de la cadena, no saques genio, saca imaginación, siempre querrán que seas culpable de su propia incompetencia.

divendres, 3 de maig de 2019

Com hauria estat?


La vida, si seguissis aquí. Si aquell malparit no s'hagués saltat el stop.
Et penso sovint, i quan tenim trobades familiars, et tinc present.
T'imagino amb la teva nena, camí ja de doneta, protector i vigilant. Un xic massa, però amb l'educació que vas rebre, s'entén...
T'imagino més canós, amb menys cabells, ni que no t'agradaria gens aquesta imatge, però amb l'etern somriure als llavis i la teva mirada murri i seductora. Eres un seductor de manual.
Et penso organitzant dinars, donant una mà a qui li cal, sense fer massa preguntes, hi eres i prou!
Hauries viscut amb nosaltres el comiat de la mama, sovint tan dura la dona, però que encara enyorem.
Ja van un grapat d'esdeveniments posteriors a la teva marxa, imprevista i sobtada, i a tots aquests, he tingut un record i un pensament per tu.
I ara, quan et recordo, sempre és amb un somriure als llavis, una anècdota, un pensament o situació que ens havia tret un somriure.
Em pregunto què opinaries ara de tot plegat, d'aquest món cada cop tan complicat. Si seguiries treballant, si encara aniries al gimnàs, si seguiries sent un "pillin punyeter"...
El que tinc clar, és, que si encara fossis aquí, estaries encantat amb la recuperació dels sopars de germans, germanes i parelles, que m'animaries a buscar parella, que a la fi, faríem família, per poques vegades que ens veiéssim.
Trec un somriure, miro el mar, marxa el sol, ets proper.
Si fossis aquí... bonic somni estimat germà Jaume.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Deixar-se estimar....



He tingut una vida, diguem sentimental, on ni massa ni poc, el que m'ha vingut, o ens ha vingut, de gust, senzillament.
Una de les coses que m'he adonat és que moltes persones, tan sols es deixen estimar.
Comencen relacions però o bé no saben, o no volen, donar més. Potser, per evitar la soledat, l'avorriment, però després d'un començament amb ganes i empenta, un cop confirmada la relació, tot s'atura, ja no cal il·lusionar ni fer res més, ja som parella!
Cert que no tots i totes donem el mateix, però si sols una de les parts fa propostes, convida, dóna estima i afecte, tendresa, la cosa cansa i si et queixes, no saben què vols!
Les relacions, de qualsevol nivell, demanen implicació a dues bandes, si sols una de les parts posa... doncs no.
Vés, potser he demanat massa, és possible, però jo, si estimo, estimo sencera!
M'agrada saber que m'estimen, que tenen ganes de veure'm, al nivell que sigui, amistat o amor, o sexe!
Jo ofereixo, almenys intento, el mateix.
És bo cercar i que et cerquin.
Si sols et deixes estimar, vius sols el 50%... i jo, ara, ja, vull el 100%!!
Fem-ho complet. Mulla't!
(Que en sóc de complicada re cony!!!)

dilluns, 25 de març de 2019

Gatito o empotrador?





Gatito:

Ella llega pensando que le iría bien un buen masaje, relajarse, gozar un rato y desconectar.
Entra, él está tumbado, como casi siempre, en el sofá, en pijama.
Se acerca, le besa, el beso de él es discreto, ella acaricia su cabeza, con eso le dice todo, estoy cansado, pero si quieres, ahí suavecito, uno rápido, que no da tiempo de nada, dos caricias, un misionero, que ha estado todo el día sentado en la oficina y está agotado.
Pierde parte de las ganas, con su poca predisposición. Siempre con pereza. Hoy no toca!
Ni se levanta, ahí mismo. Acaba pensando qué hace para cenar y que no fue buena idea, lo mismo de siempre.
Gatito. Literal.
Te ha gustado?
Que va a responder? Sonríe ligeramente, va a la ducha y en dos minutos escucha que está roncando.

Empotrador:

Llega, pensando que le iría bien un buen masaje, relajarse, gozar un rato y desconectar.
Entra, está en pié, envuelto en una mínima toalla, la espera, impaciente, eso es bien evidente….
Se acerca, le besa, la vuelve a besar, su lengua le invade, le acaricia la cabeza, con eso dice todo…
En un momento está desnuda en la ducha, con él, que está cansado de un duro día de trabajo en la obra, pero que una mirada suya, activa al momento.
Tiene masaje, ropa volando, pelos erizados, mordiscos y acción.
La levanta y la lleva a la cama, sin pensar, acción, posturas, giros y lametazos.
Arriba y abajo, sin pausa, deja de pensar, literalmente, no decide ni falta que hace.
Cuando escucha ese gemido, que él sólo expresa cuando ella he terminado, la abraza y sonríe, quiere más, lo sabe.
Ahora le toca.
Hoy no se cena! Ni falta que hace.

Dime… cual quieres ahora en tu vida?
Buena pregunta....

(La imagen de aquí)