dimarts, 25 d’abril de 2017

Querido José Luís Rodríguez Zapatero....



Permíteme que te tutee, empiezo mis letras con palabras afectuosas, ni que debo admitir que hoy me tienes bien enfadada compañero.
No me enfada tu opción, Susana Díaz, tan digna como cualquier otra, me molestan tus palabras sobre Catalunya, Andalucía y las mujeres.
Una persona de tu nivel, de tu conocimiento de país, no puede decir esas barbaridades.
En Catalunya no se discrimina ni por origen, ni mucho menos por sexo, por lo menos no lo hacemos las personas del PSC, hombres y mujeres progresistas y de mente abierta.
Decir que a Susana Díaz se la discrimina por eso es insultar a una parte importante de nuestra comunidad, compuesta, entre otros muchos, por miles de andaluces y andaluzas.
Nos sitúas en un escalafón muy bajo, de personas incultas e intolerantes, machistas….
Qué te ha ocurrido compañero José Luís?, dónde dejaste ese cariño a Catalunya que siempre nos has dispensado?, esa elegancia, educación y distinción que tantas veces me cautivó? de verdad crees que somos tan básicos y básicas en mi país?, éste país tan pequeñito y incomprendido…
Quizás pienses que todo vale en campaña, estas primarias tan duras y con tanto trapito sucio.
Me hubiera gustado, mucho, que hicieras una campaña como las de antaño, no hace falta mentir ni vilipendiar para ganar, si fuera así, los dos sabemos quien ganaría no?.
Los que no estamos con ella, no siempre es porque las otras opciones sean mejores, muchas veces, sencillamente, es que no nos gustan los “golpes de estado”, por dos veces se ha destituido a un secretario general que ha escogido la militancia, ahí es donde no podemos callar más.
José Luís, te invito, a casa, a comer, cocino bastante bien, a departir con mis amistades, donde hay algunos y algunas andaluces, que compruebes, sin acritud, que esta afirmación que has hecho, es, del todo, incierta. Si te animas, aquí estoy. Ni que no se si te gustará comer con una catalana, feminista, republicana y roja como yo.
Ni machismo ni anti andaluces, somos, sencillamente, catalanes y catalanas. Nacidos, o no, en Catalunya.
Que tengas un buen día.

(La imatge: Marta Pérez EFE)

diumenge, 9 d’abril de 2017

Sóc tonta....


Parteixo de la base que totes les persones són bones. D'aquí que jo mateixa em qualifiqui de ximple.
Em costa, molt, veure la mala llet imperant. Les males formes les veig, però les persones sibil·lines i rebuscades, doncs em costa.
Potser perquè d'entrada mai tinc mala fe, però re cony... de vegades sóc una mica lenta...
Algunes persones em posen sobre avís amb tal o qual, però jo prefereixo conèixer les persones, bones i dolentes, per mi mateixa. No m'agraden els qualificatius aliens, prefereixo ser jo qui ho descobreixi per mi mateixa.
Això, com és evident, em provoca, sovint, sorpreses desagradables.
Aquests dies he descobert la malícia, la mala llet, les males formes, d'algú que m'havien avisat fa anys.. sí.. no rieu, anys... a mi m'ha costat molt, MOLT, veure la part fosca, la malícia, la bilis d'aquesta persona i noi... estic del tot sorpresa.
Sóc una dona que dóna oportunitats a tothom, ni color, ni alçada, ni molt menys físic, tolero molt, sóc tolerant i sempre intento veure les coses des de la perspectiva de l'altra part abans de jutjar res. Hi ha coses a la vida, però, que no penso tolerar mai. No ho he tolerat a les persones que he estimat, marits o no, no ho faria amb els fills i filla, sé que tampoc els hi passaria pel cap, menys ho penso tolerar a una persona coneguda. Bé, que pensava coneixia... Aquesta cosa és que m'insultin o m'aixequin la veu, això, MAI.
Fa uns dies una persona ho ha fet, i mireu... estava ben avisada de les seves males arts, però amb tants anys, mai havia pensat que pogués ser així. He vist les actituds que ha fet servir amb altres persones, li he dit sovint, però... ara m'ha tocat a mi.
I no sé, a part de pensar que sóc "tonta", que segur que ho sóc, he pensat com pot ser que encara confií tant amb les persones, com em puc deixar enredar tant?, he de començar a pensar que ningú és bo o fer que m'ho demostrin a cada pas per estar segura? A la meva edat... no serà senzill canviar.
Ara bé, a partir d'aquest moment tot canvia, no s'hi val allò de "he tingut un mal dia"... quan insultes, o pretens fer-ho, menysprees o bé tens actituds que em fan sentir malament, doncs tanco la porta amb clau.
Que ho preguntin als ex....
Res, el segur és que segueixi confiant en la gent, sóc de mena, però amb aquesta persona, ben segur que no!
(Sort que entre l'excursió d'ahir a Queralbs, amb el fill gran i néts, passejar, prendre el solet i menjar bé als Caçadors... ja estic del tot en forma. Avui... lectura!)



dimarts, 4 d’abril de 2017

Amics i amigues.... (Escrit per la revista Skorpio)


Sovint, molt, escolto la gent que m'envolta dir que tenen molts amics i amigues.
Gairebé en presumeixen.
Això m'ha fet fer una petita reflexió íntima, molt íntima.
He estat fent càlculs, per saber, almenys intentar saber-ho, si en tinc molts o poquets.
No ha costat massa arribar a una conclusió, no sé si positiva o no, però bastant encertada.
Què considerem amics o amigues?, les persones que sovint ens envolten?, les que tenim a les xarxes socials?, els i les companys/es de feina? són amics o amigues els que ens posen m'agrada al Facebook?, els i les que retuitegen un escrit a Twitter?, qui ens comenta els nostres escrits als blogs?, potser qui quedem per anar de festa, ballar, sopar, etc..?.
Crec que sóc molt més selectiva que això.
Tinc munts de coneguts i conegudes, per feina, a través d'altres amistats, de família, etc....
Jo no tinc molts amics i amigues, no, el cert és que no.
Tinc gent amb qui em veig molt de tant en tant, pot ser un cop o dos l'any, però que són qui considero més, qui sé que en aquells moments especials seran al meu costat, i jo, seré amb ells i elles. Aquest grupet és petit, és un món petit i íntim, és un món reduït i especial. Ells i elles saben, i jo sé, que sempre hi sóc, hi seré, que no em calen trucades sense importància, la importància, sempre, és en moments complicats de la vida saber que hi som.
Fins i tot reconec que considero amics i amigues algunes persones que no conec en persona, sí, sona estrany, però és cert. Considero amics i amigues alguns/es bloguers que tenim pendent veure'ns les cares, no sé quan ni com, però ho espero impacient. Tinc pendents cafès a Girona, a Barcelona i una mica més lluny i tot, amb gent que ja m'estimo, ni que quedi pendent el contacte de pell i els petons reglamentaris, però ja sé com són, i sé que no tindré cap sorpresa negativa, ho noto i sento.
La paraula amistat està sobrevalorada, està equivocada, feta servir de manera equivocada, però allò que diuen els castellans, "quien tiene un amigo, tiene un tesoro", és ben certa. Sovint hi pots comptar més que amb la família.
Cal cuidar les amistats, cal estar pendents, deixar espai, no interferir quan no toca, però deixar present que hi som, per quan calgui.
Celebrem l'amistat, ara mateix, en aquest món tan egoista que vivim, s'han de gaudir les bones estones, converses, caminades, sopars, cafès, el que faci falta. I dels somriures que ens ofereixen.
El meu país d'amics i amigues és petit, però molt estimat, no cal dir-ho.
Camins de vida, com la imatge que vaig fer a la Fajeda d'en Jordà.
(Revista Skorpio)


dissabte, 1 d’abril de 2017

Fidelitat....


Quina paraula tan enorme…. Pot implicar tantes coses... 
La majoria de persones diem que som fidels, jo, per exemple, m’hi considero. En sóc, i sempre he estat fidel.
Però… quants tipus de fidelitat hi ha?, sols una?, sense saber-ho, potser sense voler-ho, podem ser infidels en molts aspectes. Parlo de la fidelitat en parella.
Som infidels quan pensem en o una exparella de manera afectuosa?, em declaro infidel.
Ho som quan en un moment inesperat, el nostre pensament, sempre lliure, fa comparacions, sempre odioses?, em declaro infidel.
Ho som en recordar, també de manera inconscient, una olor en particular que ens retorna al passat?, em declaro infidel.
Ho som quan recordem viatges, dinars, sopars, situacions íntimes que en el seu moment ens van excitar?, em declaro infidel.
Ho sóc quan quedo amb algú que en el seu moment va ser important i prenc un cafè i fem memòria, dels bons moments, és clar…. em declaro infidel.
I quan en algun moment íntim, sols o bé acompanyats, vés a saber perquè, hi pensem?, em declaro infidel.
És evident que el nostre pensament és lliure, vola per ón li rota i de vegades, ens sorprèn, molt.
Sóc fidel de sentiments, de sexe, de tacte, de petons íntims, ho sóc en les carícies, en la pell i la passió i sobretot, ho sóc per tarannà. 
Demano el mateix, on jo menjo, no menja ningú més. Deixem volar la imaginació, de vegades és excitant, però la pell… aquesta no. Potser sóc possessiva?, no ho se, però tinc clar quines coses no vull compartir.
De moment, he estat de sort. Ho sóc i m’hi han estat.

dijous, 16 de març de 2017

Pla de vida (Organització)


Fa cosa de sis mesos vaig decidir organitzar un xic un pla de futur. No de jubilació, no sé pas com ho pagaria, més aviat vaig decidir pensar en profunditat, costa molt... què i com m'agradaria la meva vida en deu anys. Això vol dir amb 65.
Ja sé, és una mica absurd, la vida poques vegades ens respecta ni fa cas, però com sóc tossuda, jo vaig fer uns certs tempos.
Per un costat en deu anys espero poder demanar la jubilació, si l'empresa dura, si cobro per viure, si en tinc ganes, SÍ!!, això estic segura que sí.
Vaig comptar l'edat dels néts i neta, no crec que augmenti el número d'aquests, 18 en Dídac, 14 la Xènia i 13 en Biel. Bé, ja no faig gaire falta en aquell moment.
En Martí crec que en uns 3 anys, haurà acabat la carrera, més li val, i amb sort tindrà feina i serà independent, tampoc és que em doni una feina especial, però serà el darrer lligam mare&fills de convivència.
Per tant, amb sort, amb il·lusió i ganes, en 10 anys, si la salut m'acompanya, ja tinc un munt de coses pensades, fins al punt que espero que en Daniel i l'Albert adoptin i passar alguns mesos a Sydney cuidant el nét/a.
Com podeu veure la pel·lícula està servida, jo he fet plans, amb molta il·lusió, amb ganes i sobretot, en positiu.
Em veig cuinant i repartint tapers, caminant, molt!, gaudint de moltes estones de lectura i cinema, poc diferent d'ara, però sí amb menys obligacions.
Però noi... la vida és punyetera, i sovint, quan ja no ho esperes, ni confies, que deu anys divorciada i feliç són molt de temps, i l'he gaudit aquest temps, en profunditat!, doncs... la vida, tal com deia, com a bona àvia ja m'enrrollo:), té tendència a portar-nos la contrària.
I de cop un instant inesperat ho canvia tot, un sopar informal, una copeta al Mirinda, un "el que hagi de ser, serà", un passeig per Besalú, i els mil colors a les meves galtes han fet que ara mateix, després de tant pensar en futur, hagi de pensar en present i en com poden canviar les coses.
I no vull que la il·lusió em faci perdre el cap, però com evitar estar-ho amb instants tan dolcets, amb moments tan íntims i afectuosos, amb què algú em cuidi i em cuini...
Total, de moment he decidit arxivar els plans de futur, no els primers, però ara he de tornar a pensar i encara que sols gaudeixo del moment, dels instants de tendresa, de companyia, de caminades, de bona conversa...
De moment els plans segueixen en peu, ja tinc el bitllet per Sydney, regal del fill i gendre per el proper Nadal.
La resta... ja veurem, em deixo fer.
I com diuen els meus fills, l'any passat vaig obrir la "porta" del meu cor, si em descuido....

dimecres, 1 de març de 2017

"Volem acollir", escrit que m'han publicat a la revista Skorpio


Fa uns dies vaig anar a un acte organitzat per un grup d'entitats que sota el nom "Volem Acollir" es va organitzar a Mataró, la meva ciutat.
Primer de tot diré com n'estic d'orgullosa de la solidaritat i de la resposta de tantes i tantes persones que van omplir el Foment Mataroní, em consta que no hi va poder entrar tothom.
L'acte va comptar amb parts diferenciades, música, reivindicació, activisme, i alguns moments, més d'un i de dos, em va emocionar, em va fer patir i em va indignar. No sabria dir per quin ordre va passar tot això.
Com és possible que Europa, la vella Europa!, permetis tot això?, com podem viure tranquils sabent que milers de persones dormen en tendes velles, envoltats de neu per tot arreu, menjant un cop al dia, menjar fred! Canalla, persones adultes, ancians...
Els vídeos van ser colpidors, les imatges acostumen a ser-ho. Persones que no veuen futur, que volen tornar a casa seva però no poden, la guerra, la violència, els interessos internacionals!, maleïts tots!
Diversos artistes ens varen amenitzar la vetllada, entre ells Marina Rossell, super emotiva, directe, punyent, indignada!
El dia 18 hi ha una manifestació a Barcelona, jo, que hi penso assistir, que escric aquestes lletres i quan les llegiu ja haurà passat la mateixa, espero que sigui un èxit rotund, de moltes i moltes persones que no entenem, ni ho volem fer, com podem permetre això a ple segle XXI?
A l'acte de Mataró, que era el central de la comarca del Maresme, va parlar un noi, molt jove, sirià, que viu a Mataró fa uns mesos i sabeu.... cap institució li ha donat un cop de mà. CAP. Ho han fet entitats ciutadanes, persones anònimes, sensibles, que veuen el seu desempar, la seva solitud.
De fet, jo espero, de veritat, estar equivocada, no vaig veure en aquest acte cap representant institucional. CAP, del govern de la meva ciutat. Això, fa mal.
Volem acollir, ja n'hi ha prou d'excuses, tots i totes hem de participar de la campanya "Casa nostra és casa vostra". Prou excuses, acollim ara. Volem que les autoritats, a TOTS els àmbits, s'impliquin, reaccionin i actuïn. La societat civil ja ho estem fent!
El govern espanyol es va comprometre a acollir un nombre de persones, bastant baix per cert, de moment, res de res!
Es calcula que l'any passat, és impossible quantificar-ho, van morir més de cinc mil, 5000!, persones al Mediterrani, fugint de les guerres, la fam i la violència a casa seva. Fins quan romandrem impassibles? No podem deixar que el nostre estimat mar…. es converteixi en el “Maremortum”. No posem portes al mar.
JO NO!
#volemacollir

(Enllaç a la revista)

divendres, 24 de febrer de 2017

M'agraden...


Aquests petits instants que compartim.
Les converses amb els ulls mig tancats, a la llum de l'espelma.
Aquests dits entrecreuats mentre caminem.
Aquests somriures còmplices, mig d'amagat.
El món no ho sap, ... i tu i jo, sí que sabem.
El misteri de descobrir, tantes coses.
Els plats que cuines, i jo em menjo.
La senzillesa dels moments compartits.
Els petits silencis, petits doncs parlem molt, tant a dir.
Els petits gestos del dia a dia, pensar què cuines, si m'agradarà, preparar la tovallola, posar el calefactor...
M'agraden els instants, petits, cert, encara hi ha lligams i ens falta el temps, i quan el tenim, passa volant. Però en gaudim, per petit que sigui.
Que compris tònica saben com m'agrada.
Les excursions que fem, i espero que seguim fent. Besalú serà, ja sempre, especial. L'inici del tot.
Caminar pels nostres ports respectius, a bon ritme, amb els braços agafats.
Aquesta complicitat que dia a dia ens marca el camí correcte, malgrat la por.
Que em vinguis a buscar....
Que grans poden ser les petites coses.


Procura atrapar al vol 
les estrelles fugaces de l'amor
quan t'assaltin.
I tingues per a elles, sempre,
un desig preparat.

(Alguer Miquel)





diumenge, 19 de febrer de 2017

El "meu" moment....


Ja fa un temps que les coses canvien. Parlo de les coses i situacions que m'envolten en el meu dia a dia.
Part d'aquests canvis passen perquè el petit de casa, avui fa 20 anys... ja té una vida, viu amb mi, és clar, però entre la universitat, la parella i l'esplai, doncs coincidim en dinars i sopars, i no sempre.
Els caps de setmana el veig d'esquitllada, normalment el dinar de diumenge... després, sorpresa!.
No és una queixa, la vida són etapes, ell, ara, comença a viure la seva profundament.
De mica en mica m'he adonat que tinc més estones per mi, no hi ha tants dinars a fer, sopars, tant pensar ser a casa doncs ell arriba, d'alguna manera, després d'uns 40 anys d'estar "lligada" d'una manera o altra, primer a casa els pares i seguidament marits i fills, doncs és com haver d'encarar nous reptes, noves estones de dir... i ara què faig?. Més de 40 anys dedicats a la família, quasi 39 des que em vaig casar per primer cop i mai, mai, he viscut sola. Ara tampoc i visc, però alguns dies no ve a dormir i és com estrany no tenir aquesta "obligació" de cuinar, pensar sopar, no sé... un lligam estrany, emocional i escollit per mi, que ara es comença a desfer, no trencar que jo segueixo unida estretament a la meva canalla. Aquests anys m'hi he dedicat, crec que en cos i ànima, qui estava amb mi, sabia quin era el meu ordre de vida, primer, sempre, els fills i filla.
També, d'ençà que em vaig divorciar per segona vegada no he conviscut amb cap més home, fills, filla, joves, gendre i néts, han anat i vingut, fent, sempre, la seva vida, com ha de ser i quan els hi faig falta, allà que intento estar, sols la feina, de tant en tant, m'ha impedit complir del tot. He dit milers de vegades que mentre en Martí sigui a casa amb mi, no entra cap home.
Bé, la cosa és que començo a assumir que disposo del meu temps per mi mateixa, no creieu, no resulta senzill per mi això, noto com un cer buit, tants anys ocupada, de compres enormes al super, de munts i munts de roba per rentar, de piles i piles de plats per ensabonar, d'olles grans al foc... ara, crec, ha arribat la meva segona joventut. És com si de cop hagués de començar a pensar què faig amb el meu temps i fer-ho. Així, senzill, sense organitzar res. Agafar la porta i sortir. Ja tornarem!
Sortir a caminar quan vull, a prendre alguna cosa, a sopar... si... l'altre dia una persona em va dir que em deixi cuidar, uff és que no hi estic acostumada, la cuidadora sempre he estat jo. Li vaig fer cas, vaig seure tan sols a mirar com algú cuinava per mi, va ser, està sent, molt agradable. Per més que em costi tenir el cul a la cadira.
Total, tota aquesta reflexió per acceptar, amb mi mateixa, que 40 anys no són res, que han passat volant, que encara estic bé físicament, mentalment, crec... je je i que ara, és el meu moment. No sé si sona malament, he tingut els fills que he volgut tenir, he gaudit el que no està escrit amb ells, també he tingut problemes, ben cert, ni que els grans no els han dut ells.
Començo a organitzar una nova vida, a gaudir d'aquesta nova etapa de llibertat d'horaris, una nova dispossició del temps, fins i tot, dels sentiments.
Veurem per on sortim. De moment, com les onades, deixaré que les coses, les emocions, els sentiments, les estones lliures, vinguin a mi, i en gaudiré.

dimarts, 31 de gener de 2017

Ens hem rendit?

(Portes al Mediterrani)


No hi ha cap dubte, el món, les persones, ens hem tornat boges, mandroses, estem alienes al que passa, no ens volem "escalfar el cap" i mentre fem tot això....
Pugen la llum a límits del tot immorals, i ens quedem a casa calentets i els anem fent més rics, més indecents, més indignes, però no fem res.
Maten 53 dones per violència masclista el 2016, i diem, bé, són menys que el 2015.... i a les portes dels ajuntaments, els i les de sempre, quatre gats i gates per denunciar els fets. No fem res contundent.
Guanya Trump, i ens esverem, com és possible?, si està boig, si és un cafre, si... aquí va guanyar Rajoy, fa i desfà, i què fem?, lleis indecents, talla ajuts a molts nivells, castiga fer servir energies renovables, afavoreix els seus de manera indecent.... i què fem?, res.
Tenim expresidents cobrant per ser-ho i que a la vegada són assessors de grans empreses. Tenen seguretat gratuïta, viuen a "todo tren" i els escoltem, els tolerem. Si són assessors i guanyen un sou per "assessorar", per quins pebrots els hi hem de seguir pagant pensió entre tots i totes?, sobretot quan patim per si cobrarem nosaltres! Què fem?, normalment els escoltem quan parlen. Patètic!. Ja no tinc referents….
També escolto, molt sovint, la gent més propera a mi, gent que ha estat activa i s'ha mobilitzat, i molt, per mil causes, mil situacions d'injustícia i ara, tristament, sols em diuen... no podem fer res. Ha guanyat el joc brut?, Segons sembla, sí.
Vivim una època molt fosca, una època on mirem sols per nosaltres, on sortir al carrer ens pot dur una multa, una sanció, expressar què sentim, què veiem i com ho veiem, ens pot deixar sense feina.
On ha quedat la reivindicació, la passió del moment, la que ens feia aixecar la veu contra les injustícies, cony que jo mateixa en els meus anys joves hauria muntat una manifestació per la indecència d'Europa amb els refugiats, contra posar portes al Mediterrani, contra tantes morts i tanta misèria!
Que estic farta de "si no estàs amb mi, estàs contra mi". Que no cony!
Jo confio, que el jovent, el que m'envolta, el que em pugui llegir o veure, s'animi, que no defalleixi, que reivindiqui, surti al carrer i tapi la boca d'aquests indecents que governen el món, i les nostres vides, a cop de talonari i de multes.
Ens hem rendit?, JO NO!
Compteu amb mi per fer la revolució. A mi encara em bull la sang, la passió i la mala llet contra les injustícies!

divendres, 27 de gener de 2017

Punyetes amb la "picarona"...


Una de les descripcions que acostumo a posar de mi és que sóc "algo picarona", i no menteixo pas quan ho dic.
M'agrada el joc de paraules subtils, deixar caure alguna insinuació, ni que sigui de broma, i qui em coneix, sap, també, quin peu calço en aquest tipus de joc.
També és cert que no em preocupa massa què pugui pensar qui no em coneix, ja fa anys que passo, i molt, de comentaris i opinions de qui no té res més a fer que vigilar què fa la resta del "´veïnat".
La cosa, tornant al títol de l'escrit, és que per ser "picarona" tinc un inconvenient, massa evident.... em poso vermella com un perdigot!
Si entro al joc amb algun paio, de paraules, tiro, no callo, però a mesura que ell respon, em van pujant els colors i no ho puc evitar, per més que ho intenti, cosa que fa, sense cap dubte, que el meu "oponent", es rigui, també ho entenc.
No vol dir que en posar-me vermella deixi el joc, no pas!, però clar... se sent guanyador doncs sembla que jo desisteixi envoltada en un mar de vermells a la meva cara.
Dies enrere vaig anar amb un estimat amic a Besalú, quan van dur el dinar jo no recordava què havia demanat, tot era bo, el cambrer em va fer broma i jo, sense tallar-me un pèl, li vaig dir que el meu acompanyant em tenia abstreta i m'havia despistat, ell, el cambrer, en veu alta va dir "estàs enamorada no"?, recony, crec que a l'hora del cafè encara estava vermella!!
El pitjor va venir quan el meu acompanyant, aliè entre el brogit del restaurant, em va preguntar què m'havia dit el cambrer.... més colors!
Això sí, ell es va petar de riure i llavors la broma va durar una bona estona…
Clar que aquesta broma, s’ha de dir, ens va aproprar, encara una mica més...
També em passa a la feina, ja he explicat que amb algunes persones hi tinc una relació especial, en el sentit que han passat de companys a amics, amb algunes persones, no masses, "saltes la taula" que dic jo i els hi agafes afecte, molt i tendresa, doncs aquests sovint "m'ataquen" i "em piquen" doncs saben que respondré de pressa, i sobretot, el que ells esperen, i saben, els molts cabronets, que em posaré vermellona del tot!, riuen abans doncs ho tenen clar.
Llavors em pregunto, Joana, deixa de dir "picardies" que ja veus com acabes... però llavors.. Seria jo?, és evident que no.
De moment m'ho passo bé, molt bé diria. No em cal maquillatge, ja el tinc ben natural. Una "picarona" timida?, bé, cap problema!
Per cert, que bonic Besalú i quins records em portarà sempre....