dimarts, 25 d’abril de 2017

Querido José Luís Rodríguez Zapatero....



Permíteme que te tutee, empiezo mis letras con palabras afectuosas, ni que debo admitir que hoy me tienes bien enfadada compañero.
No me enfada tu opción, Susana Díaz, tan digna como cualquier otra, me molestan tus palabras sobre Catalunya, Andalucía y las mujeres.
Una persona de tu nivel, de tu conocimiento de país, no puede decir esas barbaridades.
En Catalunya no se discrimina ni por origen, ni mucho menos por sexo, por lo menos no lo hacemos las personas del PSC, hombres y mujeres progresistas y de mente abierta.
Decir que a Susana Díaz se la discrimina por eso es insultar a una parte importante de nuestra comunidad, compuesta, entre otros muchos, por miles de andaluces y andaluzas.
Nos sitúas en un escalafón muy bajo, de personas incultas e intolerantes, machistas….
Qué te ha ocurrido compañero José Luís?, dónde dejaste ese cariño a Catalunya que siempre nos has dispensado?, esa elegancia, educación y distinción que tantas veces me cautivó? de verdad crees que somos tan básicos y básicas en mi país?, éste país tan pequeñito y incomprendido…
Quizás pienses que todo vale en campaña, estas primarias tan duras y con tanto trapito sucio.
Me hubiera gustado, mucho, que hicieras una campaña como las de antaño, no hace falta mentir ni vilipendiar para ganar, si fuera así, los dos sabemos quien ganaría no?.
Los que no estamos con ella, no siempre es porque las otras opciones sean mejores, muchas veces, sencillamente, es que no nos gustan los “golpes de estado”, por dos veces se ha destituido a un secretario general que ha escogido la militancia, ahí es donde no podemos callar más.
José Luís, te invito, a casa, a comer, cocino bastante bien, a departir con mis amistades, donde hay algunos y algunas andaluces, que compruebes, sin acritud, que esta afirmación que has hecho, es, del todo, incierta. Si te animas, aquí estoy. Ni que no se si te gustará comer con una catalana, feminista, republicana y roja como yo.
Ni machismo ni anti andaluces, somos, sencillamente, catalanes y catalanas. Nacidos, o no, en Catalunya.
Que tengas un buen día.

(La imatge: Marta Pérez EFE)

diumenge, 9 d’abril de 2017

Sóc tonta....


Parteixo de la base que totes les persones són bones. D'aquí que jo mateixa em qualifiqui de ximple.
Em costa, molt, veure la mala llet imperant. Les males formes les veig, però les persones sibil·lines i rebuscades, doncs em costa.
Potser perquè d'entrada mai tinc mala fe, però re cony... de vegades sóc una mica lenta...
Algunes persones em posen sobre avís amb tal o qual, però jo prefereixo conèixer les persones, bones i dolentes, per mi mateixa. No m'agraden els qualificatius aliens, prefereixo ser jo qui ho descobreixi per mi mateixa.
Això, com és evident, em provoca, sovint, sorpreses desagradables.
Aquests dies he descobert la malícia, la mala llet, les males formes, d'algú que m'havien avisat fa anys.. sí.. no rieu, anys... a mi m'ha costat molt, MOLT, veure la part fosca, la malícia, la bilis d'aquesta persona i noi... estic del tot sorpresa.
Sóc una dona que dóna oportunitats a tothom, ni color, ni alçada, ni molt menys físic, tolero molt, sóc tolerant i sempre intento veure les coses des de la perspectiva de l'altra part abans de jutjar res. Hi ha coses a la vida, però, que no penso tolerar mai. No ho he tolerat a les persones que he estimat, marits o no, no ho faria amb els fills i filla, sé que tampoc els hi passaria pel cap, menys ho penso tolerar a una persona coneguda. Bé, que pensava coneixia... Aquesta cosa és que m'insultin o m'aixequin la veu, això, MAI.
Fa uns dies una persona ho ha fet, i mireu... estava ben avisada de les seves males arts, però amb tants anys, mai havia pensat que pogués ser així. He vist les actituds que ha fet servir amb altres persones, li he dit sovint, però... ara m'ha tocat a mi.
I no sé, a part de pensar que sóc "tonta", que segur que ho sóc, he pensat com pot ser que encara confií tant amb les persones, com em puc deixar enredar tant?, he de començar a pensar que ningú és bo o fer que m'ho demostrin a cada pas per estar segura? A la meva edat... no serà senzill canviar.
Ara bé, a partir d'aquest moment tot canvia, no s'hi val allò de "he tingut un mal dia"... quan insultes, o pretens fer-ho, menysprees o bé tens actituds que em fan sentir malament, doncs tanco la porta amb clau.
Que ho preguntin als ex....
Res, el segur és que segueixi confiant en la gent, sóc de mena, però amb aquesta persona, ben segur que no!
(Sort que entre l'excursió d'ahir a Queralbs, amb el fill gran i néts, passejar, prendre el solet i menjar bé als Caçadors... ja estic del tot en forma. Avui... lectura!)



dimarts, 4 d’abril de 2017

Amics i amigues.... (Escrit per la revista Skorpio)


Sovint, molt, escolto la gent que m'envolta dir que tenen molts amics i amigues.
Gairebé en presumeixen.
Això m'ha fet fer una petita reflexió íntima, molt íntima.
He estat fent càlculs, per saber, almenys intentar saber-ho, si en tinc molts o poquets.
No ha costat massa arribar a una conclusió, no sé si positiva o no, però bastant encertada.
Què considerem amics o amigues?, les persones que sovint ens envolten?, les que tenim a les xarxes socials?, els i les companys/es de feina? són amics o amigues els que ens posen m'agrada al Facebook?, els i les que retuitegen un escrit a Twitter?, qui ens comenta els nostres escrits als blogs?, potser qui quedem per anar de festa, ballar, sopar, etc..?.
Crec que sóc molt més selectiva que això.
Tinc munts de coneguts i conegudes, per feina, a través d'altres amistats, de família, etc....
Jo no tinc molts amics i amigues, no, el cert és que no.
Tinc gent amb qui em veig molt de tant en tant, pot ser un cop o dos l'any, però que són qui considero més, qui sé que en aquells moments especials seran al meu costat, i jo, seré amb ells i elles. Aquest grupet és petit, és un món petit i íntim, és un món reduït i especial. Ells i elles saben, i jo sé, que sempre hi sóc, hi seré, que no em calen trucades sense importància, la importància, sempre, és en moments complicats de la vida saber que hi som.
Fins i tot reconec que considero amics i amigues algunes persones que no conec en persona, sí, sona estrany, però és cert. Considero amics i amigues alguns/es bloguers que tenim pendent veure'ns les cares, no sé quan ni com, però ho espero impacient. Tinc pendents cafès a Girona, a Barcelona i una mica més lluny i tot, amb gent que ja m'estimo, ni que quedi pendent el contacte de pell i els petons reglamentaris, però ja sé com són, i sé que no tindré cap sorpresa negativa, ho noto i sento.
La paraula amistat està sobrevalorada, està equivocada, feta servir de manera equivocada, però allò que diuen els castellans, "quien tiene un amigo, tiene un tesoro", és ben certa. Sovint hi pots comptar més que amb la família.
Cal cuidar les amistats, cal estar pendents, deixar espai, no interferir quan no toca, però deixar present que hi som, per quan calgui.
Celebrem l'amistat, ara mateix, en aquest món tan egoista que vivim, s'han de gaudir les bones estones, converses, caminades, sopars, cafès, el que faci falta. I dels somriures que ens ofereixen.
El meu país d'amics i amigues és petit, però molt estimat, no cal dir-ho.
Camins de vida, com la imatge que vaig fer a la Fajeda d'en Jordà.
(Revista Skorpio)


dissabte, 1 d’abril de 2017

Fidelitat....


Quina paraula tan enorme…. Pot implicar tantes coses... 
La majoria de persones diem que som fidels, jo, per exemple, m’hi considero. En sóc, i sempre he estat fidel.
Però… quants tipus de fidelitat hi ha?, sols una?, sense saber-ho, potser sense voler-ho, podem ser infidels en molts aspectes. Parlo de la fidelitat en parella.
Som infidels quan pensem en o una exparella de manera afectuosa?, em declaro infidel.
Ho som quan en un moment inesperat, el nostre pensament, sempre lliure, fa comparacions, sempre odioses?, em declaro infidel.
Ho som en recordar, també de manera inconscient, una olor en particular que ens retorna al passat?, em declaro infidel.
Ho som quan recordem viatges, dinars, sopars, situacions íntimes que en el seu moment ens van excitar?, em declaro infidel.
Ho sóc quan quedo amb algú que en el seu moment va ser important i prenc un cafè i fem memòria, dels bons moments, és clar…. em declaro infidel.
I quan en algun moment íntim, sols o bé acompanyats, vés a saber perquè, hi pensem?, em declaro infidel.
És evident que el nostre pensament és lliure, vola per ón li rota i de vegades, ens sorprèn, molt.
Sóc fidel de sentiments, de sexe, de tacte, de petons íntims, ho sóc en les carícies, en la pell i la passió i sobretot, ho sóc per tarannà. 
Demano el mateix, on jo menjo, no menja ningú més. Deixem volar la imaginació, de vegades és excitant, però la pell… aquesta no. Potser sóc possessiva?, no ho se, però tinc clar quines coses no vull compartir.
De moment, he estat de sort. Ho sóc i m’hi han estat.