dimarts, 31 de gener del 2017

Ens hem rendit?

(Portes al Mediterrani)


No hi ha cap dubte, el món, les persones, ens hem tornat boges, mandroses, estem alienes al que passa, no ens volem "escalfar el cap" i mentre fem tot això....
Pugen la llum a límits del tot immorals, i ens quedem a casa calentets i els anem fent més rics, més indecents, més indignes, però no fem res.
Maten 53 dones per violència masclista el 2016, i diem, bé, són menys que el 2015.... i a les portes dels ajuntaments, els i les de sempre, quatre gats i gates per denunciar els fets. No fem res contundent.
Guanya Trump, i ens esverem, com és possible?, si està boig, si és un cafre, si... aquí va guanyar Rajoy, fa i desfà, i què fem?, lleis indecents, talla ajuts a molts nivells, castiga fer servir energies renovables, afavoreix els seus de manera indecent.... i què fem?, res.
Tenim expresidents cobrant per ser-ho i que a la vegada són assessors de grans empreses. Tenen seguretat gratuïta, viuen a "todo tren" i els escoltem, els tolerem. Si són assessors i guanyen un sou per "assessorar", per quins pebrots els hi hem de seguir pagant pensió entre tots i totes?, sobretot quan patim per si cobrarem nosaltres! Què fem?, normalment els escoltem quan parlen. Patètic!. Ja no tinc referents….
També escolto, molt sovint, la gent més propera a mi, gent que ha estat activa i s'ha mobilitzat, i molt, per mil causes, mil situacions d'injustícia i ara, tristament, sols em diuen... no podem fer res. Ha guanyat el joc brut?, Segons sembla, sí.
Vivim una època molt fosca, una època on mirem sols per nosaltres, on sortir al carrer ens pot dur una multa, una sanció, expressar què sentim, què veiem i com ho veiem, ens pot deixar sense feina.
On ha quedat la reivindicació, la passió del moment, la que ens feia aixecar la veu contra les injustícies, cony que jo mateixa en els meus anys joves hauria muntat una manifestació per la indecència d'Europa amb els refugiats, contra posar portes al Mediterrani, contra tantes morts i tanta misèria!
Que estic farta de "si no estàs amb mi, estàs contra mi". Que no cony!
Jo confio, que el jovent, el que m'envolta, el que em pugui llegir o veure, s'animi, que no defalleixi, que reivindiqui, surti al carrer i tapi la boca d'aquests indecents que governen el món, i les nostres vides, a cop de talonari i de multes.
Ens hem rendit?, JO NO!
Compteu amb mi per fer la revolució. A mi encara em bull la sang, la passió i la mala llet contra les injustícies!

divendres, 27 de gener del 2017

Punyetes amb la "picarona"...


Una de les descripcions que acostumo a posar de mi és que sóc "algo picarona", i no menteixo pas quan ho dic.
M'agrada el joc de paraules subtils, deixar caure alguna insinuació, ni que sigui de broma, i qui em coneix, sap, també, quin peu calço en aquest tipus de joc.
També és cert que no em preocupa massa què pugui pensar qui no em coneix, ja fa anys que passo, i molt, de comentaris i opinions de qui no té res més a fer que vigilar què fa la resta del "´veïnat".
La cosa, tornant al títol de l'escrit, és que per ser "picarona" tinc un inconvenient, massa evident.... em poso vermella com un perdigot!
Si entro al joc amb algun paio, de paraules, tiro, no callo, però a mesura que ell respon, em van pujant els colors i no ho puc evitar, per més que ho intenti, cosa que fa, sense cap dubte, que el meu "oponent", es rigui, també ho entenc.
No vol dir que en posar-me vermella deixi el joc, no pas!, però clar... se sent guanyador doncs sembla que jo desisteixi envoltada en un mar de vermells a la meva cara.
Dies enrere vaig anar amb un estimat amic a Besalú, quan van dur el dinar jo no recordava què havia demanat, tot era bo, el cambrer em va fer broma i jo, sense tallar-me un pèl, li vaig dir que el meu acompanyant em tenia abstreta i m'havia despistat, ell, el cambrer, en veu alta va dir "estàs enamorada no"?, recony, crec que a l'hora del cafè encara estava vermella!!
El pitjor va venir quan el meu acompanyant, aliè entre el brogit del restaurant, em va preguntar què m'havia dit el cambrer.... més colors!
Això sí, ell es va petar de riure i llavors la broma va durar una bona estona…
Clar que aquesta broma, s’ha de dir, ens va aproprar, encara una mica més...
També em passa a la feina, ja he explicat que amb algunes persones hi tinc una relació especial, en el sentit que han passat de companys a amics, amb algunes persones, no masses, "saltes la taula" que dic jo i els hi agafes afecte, molt i tendresa, doncs aquests sovint "m'ataquen" i "em piquen" doncs saben que respondré de pressa, i sobretot, el que ells esperen, i saben, els molts cabronets, que em posaré vermellona del tot!, riuen abans doncs ho tenen clar.
Llavors em pregunto, Joana, deixa de dir "picardies" que ja veus com acabes... però llavors.. Seria jo?, és evident que no.
De moment m'ho passo bé, molt bé diria. No em cal maquillatge, ja el tinc ben natural. Una "picarona" timida?, bé, cap problema!
Per cert, que bonic Besalú i quins records em portarà sempre....