dilluns, 30 de juliol del 2012

Caminar com els crancs....

Així anem....
Governar a cop de decret te aquestes coses, l'opinió de la societat queda, del tot, ignorada.
Si començo a enumerar totes les passes que fem endarrere, fan, però ens afecten a tots i totes, crec que acabaria les vacances, avui és el meu primer dia, i no hauria acabat.
Però com a dona, feminista dialogant, activa en la defensa dels drets de les mateixes, ni accepto i per suposat no "acato" aquesta nova llei que el "moderat", juas juas juas, (dispenseu), Alberto Ruíz Gallardón vol imposar a totes les dones que vivim en aquest país imposat que es diu Espanya.
Amb aquesta llei tornem gaire bé 30 anys enredera, aviat està dit....
He escrit d'altres vegades al respecte, he debatut amb gent que està a favor i d'altres que no, però sempre, des de el dret de la dona a decidir.
Aquest dret, amb aquesta llei, queda del tot anul·lat. Ens han de "donar permís" per poder interrompre un embaràs, per decidir quan podem, o volem, ser mares. Em pregunto quan trigarem a anar de veure el capellà que pertoqui per tal que ens signi el paper d'autorització.
Ni tan sols en cas d'un fill/a amb greus malformacions, un fill/a que patirà molt, que potser per tenir uns pares que no estan preparats serà abandonat, no serà un fill/a estimat...   
Tampoc en cas d'una violació, amb tot el que això comporta... quina pèrdua de drets mare meva!!
He dit sovint que soc una "multimare", que malgrat tots els problemes, tant econòmics com de feina que hagi pogut tenir, tots els meus fills/a son desitjats i estimats, mai m'hagués plantejat avortar, però i si no fos així?, hauria hagut d'anar com les "nenes del pp" a Londres?, i com ho hauria pagat? i si no, m'hauria de posar en mans d'alguna carnissera/er d'aquells que ho feien d'amagat?.
Tot és un despropòsit, tot en general. I em penso manifestar les vegades que calgui, i signar, també, on calgui, però molt em temo, que com tot el que aproven, amb un decret en tenen prou.
Malgrat tot, no hem de decaure,  per molt que ens costi, hem de sortir i reivindicar, que res del que tenim ens ha estat regalat.
I és que no hem d'oblidar que nosaltres som les que parim.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Negociar.....

La propera setmana és la Festa Major de Mataró. Això no és cap novetat, cada any arriba.
El que si és nou, entre cometes, és haver de negociar les sortides que en Martí pot fer, negociació que compta sempre, de manera indiscutible i suport inevitable dels seus germans grans... per tant acostumo a fer una negociació a 4 bandes... dur, no creieu.
Negociar comporta cedir, si no, és una "dictamama" que no és bona.
L'any passat vaig cedir mig mig, aquest any ja hem pactat les sortides amb temps, com és evident ell encara en vol més, que 15 anys sols es tenen una vegada, però soc de mena patidora i ni que gaire bé anirà a tot el que ha demanat, algun serrell ha quedat penjat i encara no està al 100% satisfet, per un altre costat, també és normal, els pubers mai ho estan. Per tant encara tindrem alguna negociació de darrera hora...
Fa 8 dies que està de campaments, aquest any li he demanat que en gaudeixi de manera molt més especial, encara que sempre ho fa, aquest any no anirem de vacances i per tant els campaments ho son les seves vacances. Fora de quatre dies a Ribes que varem anar per Sant Joan i que varem pagar d'una guardiola que fem tot l'any.
Portava unes setmanes certament enfadat, no amb mi, no suporta saber que li han mentit, que ens han mentit, que s'ha mentit al jutjat amb la sang freda que sabem acostuma a tenir i no ens hauria de sorprendre, a mi no ho ha fet pas, però encara que un es faci el fort i el fred, saber, que es va negar una cosa que ja estava signada i en obres en aquell moment, no deixa de ser la gota que fa decidir que en  aquella part de la teva vida qualsevol dubte queda esvaït.
I és que ser jove mai ha estat senzill i molt menys si la mentira és l'exemple a seguir.
A mi encara em sorprèn lo madur, sensat i lo clares que te les coses, potser per aquest motiu he afluixat una mica la "corda" en les sortides, confio en ell.
Sols cal llegir el seu bloc per veure lo madur i assenyat que es.
A la imatge la "meva" Lluna, i el meu Sol, ell.


dimarts, 17 de juliol del 2012

Aquest estiu vulll veure brollar....


Brollar….

Un somriure als teus llavis,
flors de les meves plantes,
espelmes al meu pastís,
abraçades sota les mantes…

Petons d’amor i d’afecte,
sopar-ets a la fresca,
plats de bona recepta,
banys refrescants...

Carícies inesperades,
plaers compartits,
somriures d'amagat,
emocions als pits….

Plats ben gustosos,
llunes plenes,
camins de mar,
Calma….

Brollar, a la fi, tranquil·litat.

divendres, 13 de juliol del 2012

Un país encongit?




Crec que abans d'ahir, quan el president espanyol va comunicar les noves retallades, varem quedar, la majoria, garratibats, encongits i angoixats.
Espanya, val, els qui la governen, han destrossat l'estat del benestar, això per el que tant s'ha lluitat, va quedar mig fet pols amb la reforma sanitària i laboral, ara, ja, ha patit un cop d'estat en tota regla.
Un cop més, haurem de pagar les despeses astronòmiques de la mala gestió ens molts àmbits. L'ajut als bancs sortirà de les nostres butxaques, que és d'on ja paguem despeses abusives per manteniment de comptes, cosa que mai he aconseguit entendre.    
He tingut una percepció clara. tant amb les persones que he parlat com anant al bus, com llegint blocs i facebook del desànim general, sento parlar dels ERE tant com del temps, tothom pateix per perdre la feina.
Persones que mai haguessis pensat son a l'atur i sabent que als 6 mesos seran "penalitzats", com si estar a l'atur fos una festa. 
Anem tots i totes encongits, per nosaltres mateixos, per la gents que estimem i sobre tot, perquè cada decisió d'aquest govern és el contrari del que li cal al país, qui, si no, surt a comprar res amb aquest IVA?. Volen acabar amb les factures sense el mateix i amb aquesta decisió serà cada dia més els que no demanin factura per l'encariment que representa.
Avui, a el Periódico, llegeixo, com gaire bé cada dia, la columna de Ferran Monegal, fa una molt bona comparació del que ara mateix és Espanya, maquillatge per Europa, diarrea a l'interior. Tot es qüestió de fer servir Photosop.  
Mentre puguem donarem un cop de mà, fins que ens el tinguin que donar a nosaltres.
Sols ens queda la revolta, prendre els carrers i fer que dimiteixi. Encara estic emocionada de la marxa dels miners, hauriem de marxar tots i totes cap a la capital.
Ni que molt d'enteniment, les forces de "l'ordre" ara mateix, serveixen per reprimir amb violència, em recorda altres èpoques...
No ens hem d'encongir, hem de lluitar!!

dilluns, 9 de juliol del 2012

Desembolicant....

Ara, que sembla que les coses es comencen a frenar, que qui més i qui menys espera vacances, i el ritme baixa, per sort, una mica, tinc més temps per pensar. No vol dir que estigui inactiva, no és el cas, però noto que em sento més les pulsacions, els sentiments, és com si m'escoltés més.
Porto dies rumiant el motiu per el que he deixat de fer algunes coses. Sí, coincideix amb la mort del meu germà, i encara no havia trobat el perquè de tot plegat.
Per quin motiu ja mai tinc ganes de sortir a sopar amb les amigues, ni anar a ballar. Si faig algun soparet ha de ser amb els fills i filles, amb alguns germans, però tot petit, com encongit.
Per quin motiu, algunes vegades em sento malament quan inconscientment el meu peu es belluga al so d'alguna cançó del meu mp3, quan m'expliquen un acudit i em surt el riure, de cop, em sento malament.
Una altre cosa que he deixat de fer, i està molt malament, ho se i en soc ben conscient, és lo d'anar a caminar. M'he preguntat més d'una vegada perquè, malgrat saber que m'engreixo perquè no ho faig, saber que per la meva salut és important, he buscat els motius dins meus i per fí he trobat un petit motiu...
Anar a caminar, per mi, era un acte de joia i alegria, agafar carrers i més carrers fins arribar vora el mar i escoltar les ones, olorar la sal.... sempre ha estat un acte feliç, crec que és per aixó que ho he deixat de fer.
Trobo que no està bé que tingui aquests instants de petites felicitats, senzilles i casolanes, trobo que no està bé de cara a la memòria d'ell.
Se que tot te un procés, jo començo a viure aquests instants i de cop m'aturo, hi penso i em sento infidel a ell.
Pot sonar a bogeria, però crec, molt de veres, que quan hagi desembolicat tota aquesta cosa interior, llavors, podré tornar a sentir sense angoixes ni culpabilitats.
Cada dia un pas, la recuperació total és impossible, però si ho és la estabilitat i pensar que he de gaudir ara, mentre pugui, del munt de coses boniques que tinc al meu voltant.
Sols em cal temps. Un lloc com el de la foto, la Font del Coronel de Queralbs, és, també, un bon lloc per pensar, per sentir, per començar, de nou, a caminar...