dilluns, 30 de novembre del 2009

18 anys i 2 mesos....

Joana

D'anar cada dia al mateix despatx, veure el mateix paisatge, el mar de fons, les teulades als meus peus....
Divuit anys i 2 mesos... està dit aviat, però és una part important de la meva vida. Un despatx on he viscut un munt de coses, vull pensar que més de bones que de dolentes.
Vull pensar, de veritat, que ha valgut la pena la dedicació, les hores perdudes, perquè així ho volia, ho m'ho demanaven...
On he aprés a fer anar els ordinadors, a odiar l'impresora :), també a ensobrar de manera ràpida, plegar cartes com cal....
Divuit anys i dos mesos, on he conegut persones magnífiques, amb ideals molt grans i amb molta il.lusió. On també, i d'alguna cosa em tenia que servir haver treballat de cara al públic tota la meva vida, també he vist venir els "jetas" i "trepas", els "palmeros" i fauna variada.
Per sort, puc presumir, i ho penso fer, que la majoría son gent encantadora, amable, desinteressada, pacient, afectuosa i carinyosa. Gent amb molts ideals i ganes de fer coses, de fer i ser, socialistes.
A la feina no s'hi va per fer amics ni amigues, però puc sortir amb la cara ben alta i amb veu forta dir, he fet un grapat d'amics estupendos i els penso mantenir, ni que en un altre àmbit, en altres llocs i sense cap tipus de vinculació política. Almenys no de manera directe.
Avui plego d'un despatx on he viscut dos divorcis, el naixament del meu fill petit, l'amor i el desamor, el desencant, també el naixament del meu nét, però tot això, ha valgut la pena, forma part, ja, del meu passat. Ha estat una decissió dura, no penseu pas que no.
Avui començo una nova etapa, si més no, l'espero més tranquila. M'ha durat, si més no, més que lo del gran Sabina...
Per cert, he decidit plegar jo, que després les versions... ja se sap i per això vaig escriure unes lletres als més propers, per poder dir la meva.

Benvolguts i benvolgudes,
Avui és el darrer dia que treballo a la seu del PSC de Mataró. Oficialment plego dilluns però gaudiré d'un parell de dies de vacances pendents.
Aquest correu ha de servir de comiat de tots i totes, els que porteu molts anys reben i escoltant la "Joana del PSC", i els més recents, que també en sou un bon grapat amb els que he compartit campanyes, cartes, trucades i afectes.
He gaudit, i molt, amb la meva feina, he fet un bon grapat d'amics i amigues i he vist passar molta gent per aqui, la majoría, en guardo un estupendo record.
També he plorat, amb les persones que ens han deixat per sempre i amb qui també vaig compartir moltes coses.
Ara començo una altra etapa, també al PSC, però lluny de tota aquesta gent que he tractat dia a dia.
Us vull donar les gràcies, per el vostre respecte i el vostre tracte cap a la meva persona, per qualsevol cosa que us pugui donar un cop de mà em trobareu al correu meu personal joanato@gmail.com
Podeu comptar amb mi, ja ho sabeu.
Joana Torres


diumenge, 29 de novembre del 2009

Ser "estranya" te això...



El Món s'ha aturat. Si, tal com sona, avui no hi ha més notícies que el Barça-Madrid, rés no és important, les notícies duren 10 minuts i la informació esportiva en dura 20...
I quan expresses la teva incomprenssió et miren de manera sospitosa... no seràs del Madrid tu no?....
Ahir, que varem fer un vermutet a casa amb un germà i una germana, amb parelles i fills, fins i tot la meva germana em va dir.. "Joana!, que és el Madrid dona!", aqui vaig veure la meva sol.litud...
Total, jo, aqui, preocupada per temes com aquest, que no avança, per notícies com aquesta, la llibertat de premsa abusa sovint.... i per arribar a final de mes!, i no, les meves preocupacions son d'inferior categoria.
Començo a pensar que no soc una bona catalana doncs no estic gens, ni mica, preocupada per el resultat del partit, és més, penso veure una peli mentre el fan... i que consti, no és per "tocar les pilotes".

divendres, 27 de novembre del 2009

No serà l'hora??


Llegeixo, gaire bé cada dia, la premsa comarcal, del Maresme, per feina però també per gust, m'agrada estar informada.
He llegit al Capgròs.com que a Mataró unes 40 persones varen assistir a la lectura del manifest del 25 de novembre. Patètic, ho sento.
Avui he llegit a Ràdio Arenys que a Arenys de Mar en varen ser un centenar i és clar, sense voler menysprear els d'Arenys, si posem de costat la població de cada ciutat, no sortim massa ben parats els de Mataró no?.
Varen fer la lectura a les 17:30 hores, a Mataró, hora de recollida de canalla a les escoles, hora que la majoria de dones estem també a la feina.
Quan una benvolguda amiga em va dir l'hora vaig pensar que s'havia equivocat, però no... era ben bé hora de "funcionaris", no de dones treballadores. M'hauria agradat, com no, ser.hi, però tallaba del tot el meu horari laboral.
Però vaja.... tampoc servirà de res intentar explicar.ho no?.
La foto de R. Gallofré, per capgròs.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Ningú...


Que no sigui un dia més, que ningú et maltracti, ens maltracti, ens amenaci, ens denigri...
Que ningú més ens faci callar, que ens respectin, com a dones i com a persones.
Dia 25 de novembre, un cop més, dia internacional contra la violència "mal dita" de gènere, jo la denomino masclista.
I el número de dones mortes no baixa, any rera any, fins quan?

dilluns, 23 de novembre del 2009

De lluny....


Et veig venir, de lluny, no diferèncio el teu rostre, però sí la teva manera de caminar, tan caracteristica, tant decidida. Les teves passes llargues i segures, el teu mirar si soc al balcó i t'espero, la teva mà alçada que em saluda, el somriure ample i generòs dels teus llavis, i jo, feliç, et contemplo.
Arribes a dalt de l'escala i allà em trobes, amb la porta oberta i els braços preparats per abraçar-te, petonejar-te.
Aquelles espurnes del meu estòmac senyalen que fa dies que no et veig. Em recorden que ets aqui, ni que sigui via mòbil, via mail, via pensament...
No soc creient, gens ni mica, però crec en les persones, encara..., crec que amb algunes "sintonitzem", connectem de manera especial. És el nostre cas.
Digues si no, com pot ser que sovint coincidim en enviar un missatge al mòbil, gaire bé de manera instantània. Com, sovint, asseguts al sofà, agafats de la mà, ens mirem de reull i s'ens escapa el somriure.
Et veig venir, i surt el sol, sigui l'hora que sigui. És tant bonic sentir així...

diumenge, 22 de novembre del 2009

Ssshhhhhh....

Escolta....


Què gran és la Paquita.... musica per un bon diumenge, llibre en mà i relax.
De vegades, algunes persones, haurien de callar....
Les metides tenen les potes molt curtes i un dia, o un altre, surten... i com no, la paciència, sempre te un límit.

dijous, 19 de novembre del 2009

Ja era hora!


Que algú s'enfadés, que els digui alt i clar que son uns mentiders, que s'aprofiten de qualsevol situació, per trista que aquesta sigui, per tal de pujar a les enquestes, de tapar la molta merda que tenen.
Ahir gaire bé ho varen conseguir, tapar que en "Costarelojes" anava a la seu del PP a "declarar" o "declamar", doncs anava molt feliç...
Cada cop que els hi sura la merda fora del wc, és a dir, a diari, munten un "merder" "B" perquè la gent es distregui.
No tenen cap tipus ni de vergonya ni de decència.
Alfredo, ja era hora!, Mª Teresa, magnífica!, demostrem que tenim gent amb caràcter, perquè te pebrots que el de "los hilillos del prestige" parli de gestionar crísi, i a sobre parlin "d'escoltar" i "espiar" tenint en compte que també va ser "ell" qui va comprar aquesta maquineja.
Cop de puny a la taula!, ja n'hi ha prou d'escoltar impassibles.
(avui ja em trobo millor, es nota no?.
Imatge: Los Calvitos

dimarts, 17 de novembre del 2009

És una llàstima.....

Estar cinc dies a casa, avui és el cinquè que no surto al carrer, i no poder "aprofitar" el temps...
Sempre, durant la setmana, en el meu dia a dia, penso, tant de bò tingués més temps lliure per llegir, per veure una peli, per fer café amb tal o qual... però és clar, aquests cinc dies no he fet gaire bé res de tot això, la única persona amb qui he compartit sofà, llit i menjars te el mateix "problema" que jo, ni que ell ja ha "recuperat" la seva vida normal avui.
Estar malalt no tindria que estar renyit amb poder llegir però noi... el meu cap està del tot dispers, soc incapaç de llegir dues pàgines sense que els meus ulls es tanquin...
Tampoc mirar la tele, ni escoltar música, tant que m'agrada...
Porto, com qui diu, cinc dies mirant les musaranyes i estic del tot, aburrida... Sort de les trucades d'alguns amics i amigues, com no, dels fills i les joves, els germans i germana, però no sortir... uffff.
També algun paquet sorpresa trobat a la porta... que si uns bombonets, una revista, que si unes magranes peladetes i a punt de degustar, uns caramelets de menta....
A veure si demà ja deixo les "dècimes" que no em permeten tornar a la feina sense ser un "perill públic", han d'haver passat 24 hores... de moment no m'ha quedat un altre remei que demanar la baixa, la segona, si no estic equivocada, en 18 anys, l'altre va ser per parir...
De moment em conformo amb aquest paissatge que contemplo des de el sofà... poc més puc fer...

dissabte, 14 de novembre del 2009

Mala sort o "tocava"??..




Estic amb la grip A, maleïda gràcia em fa.
Ahir al matí ja em sentia fatal, però vaig anar a la feina, a la tarda tenia festa i pensaba descansar... això sí, a 39,6º no descanses gaire, més aviat al.lucines!
En Martí està amb grip des de dimecres, jo pensava que era la "normal", però tres dies de febre son massa i el pediatra ens va confirmar ahir a la tarda, a tots dos, que és la "nova".
Total, teniem un cap de setmana, perquè sempre em poso malalta els caps de setmana?, força ple, un sopar de l'Alzheimer, cinema demà, ja tenim les entrades..., total, 4 dies sense sortir de casa i quan faci 24 hores que no tenim febre, ja podem fer vida normal...
Imagino que després de cuidar el nen tota la setmana era normal que jo caigués, però ufff em fa mal, fins l'alè!
Això sí, res de rebre visites, això ja m'agrada menys....

dijous, 12 de novembre del 2009

Aíííí Dèu meu!!!


I mai més ben dit...
Aquests de l'Esglèsia Catòlica, com gaire bé sempre, fent amics.
Diu em Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid i carcamal dels grans, amenaçant els i les diputats i diputades que votin a favor de la llei de l'avortament: "Els catòlics que mantinguin que és legítim llevar la vida, incorreran en herejía i, per tant, l'excomunió".
És collonut com ens comparen a les persones que votariem a favor d'aquesta llei, amb vulgars assasins, però a l'hora, son incapaços de condemnar les moltes aberracions que han fet durant centenars de segles els membres de la "seva" esglèsia. I que encara fan, és clar.
Un altre, tan cafre com aquest, Rouco Varela, compara l'avortament amb l'Holocaust Nazi, és clar... ells en el seu moment tampoc varen defensar els jueus, així que sabien que hi havia un holocaust...
Qui queda, cada cop més, en aquesta esglèsia que ells defensen?, casposa i retrògada?, doncs els radicals, els anti tot, els del Opus, gent que son cada cop més, radicals i menys cristians.
Em volen excomulgar? endavant!! ningú em va preguntar si volia formar part d'aquesta família tan mal representada.
(la imatge del blog: Los Calvitos, com sempre, molt encertada)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Vols dir que cal??...


No se... jo crec que no.
A la vida tot s'ha d'apendre, però algunes coses, és important, les tenim que apendre poc a poc, i amb la pràctica, ve la perfecció.
Aquesta és la meva opinió.
Diu una notícia, més o menys: "La Junta de Extremadura imparte un taller para enseñar a los jovenes a masturbarse".
Sembla ser que forma part d'una campanya que porta per nom: "El Placer està en tus manos", mai més ben dit, és clar...
Jo estic del tot a favor de la educació sexual, no cal dir.ho. Així moltes persones no passarien tanta "gana" per inexperiència de les seves parelles, però d'aqui a ensenyar algú com s'ha de masturbar... noi, jo trobo que lo bonic d'aquesta pràctica és descobrir el teu propi cos, on sí i on no, tocar, refredar, escalfar...
Ja se que també pot ser mútua, la mateixa, però si aprens a tocar primer amb tu... tot millora!
Donar classe d'això... doncs com que no.
No se, és una d'aquelles campanyes que he trobat bastant... absurdes!.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Soc una il.legal?...



Per si de cas.... surto per la porta de casa mig encongida, el porto enrrolat a la mà dreta i vaig amb compte que ningú el vegi.
Faig un trocet caminant rapidet, miro a dreta i esquerra, per veure si algú sospitós està a prop de mi... no veig ningú, és aviat, els "vigilants" encara deuen dormir.
Un cop arribo a Alfons X i ja una mica més segura, el trec del seu amagatall, tinc la mà mig adormida de la pressió. El desenrrotllo, amb discreció, i en el moment que l'acosto a la meva cara veig un paio sortir de darrera un arbre, va ben vestit, de progre informal però tot de marca, deu dur 500€ al damunt...
Primer intento disimular, potser no em mira a mi.... però sí, m'està mirant i treu una carpeta de la seva esquena, llavors veig les temudes sigles.... ja m'han ben enxampat!
S'acosta a mi aprofitant el semàfor en vermell i molt seriós em demana el meu permís. Jo, primer li dic que no parlo castellà, a veure si "cola", ell, com qui res, m'ho tradueix, senyora ja paga llicència per això que la veig fer més d'una vegada cada dia?, això seu ja és un vici!, i m'ho diu tot esberat...
Com és evident em prepara un full de sanció, jo em nego a donar el meu nom ni filiació, que soc molt meva!. Ell somriu, sorneguer, senyora, se on viu i on treballa, ho sabem tot i per cert, se que a la seva feina també ho practica...
Agafo el full que m'allarga, el miro, el seu somriure em resulta molt impertinet, estripo el mateix i l'engego a fer punyetes, molt digne, aixó sí, que jo soc una senyora!.
(Imaginem, un "sujeto" de la Sgae em vol multar per dur mp3. Un impossible?, de moment han començat per els perruquers!)
Però vaja.... jo em quedo amb el meu ipod i li dedico una canço, apa!

diumenge, 8 de novembre del 2009

La volta del "lloro"...


Ahir el que tenia que ser un dissabte de lo més "tranquilet", va acabar sent esgotador del tot!
Vaig començar a les 8 del matí, el sol entraba per la finestra i em va desvetllar, després del meu "tour" de blogs i el café amb llet ben carregat, la dutxa i treure l'Elmer, que el seu jefe no hi és aquest cap de setmana i és clar... em toca!
Després esmorzar amb la mare, estem agafant aquest costum donat que entre setmana no tinc massa temps, un cop allà i sense esperar.ho s'hi varen afegir el meu nebot Jaume amb la seva dona Noelia i la petita Noa, son una parella encantadora, als cinc minuts arriben el pare d'aquest jove, germà meu i la seva dona Amparo, la meva cunyada, i tot sense ser organitzat!, com és evident varem canviar de taula doncs ja estavem apretats.
Després vaig baixar cap al centre, visita a la modista, després un canvi de pantalos al carrer Barcelona i quan arribo a la Plaça de les Tereses per agafar el bus m'adono que no he comprat el pa, torna cap el carrer Pujol, Can Bastons, i aprofito per visitar la Fira de Tardor darrera l'Ajuntament, amb més botifarres que no pas bolets!
Trobo gent aqui i allà, prenc un altre café, i ja van tres!, amb una parella encantadora que fa temps no veig.
Després segueixo fins a Lepanto i allà trobo en Bernat Anwar, fa un munt de temps que no ens veiem i estem encantats, agafem el mateix bus i no deixem de xerrar emocionats els dos.
Quan arribo a casa altre vegada estendre roba, i penso.... tinc 1 hora i mitja abans no em duguin el nèt!, sort que ahir divendres a la tarda vaig tenir festa i ho tinc tot fet.
Per fí decideixo agafar un llibre i seure mitja hora abans no dini, amb en Dídac aqui és mooolt difícil.
Després arriba en Carles, el del 30! i em deixa el nen, més tard i després que breni anem a trobar les meves "nenes", Elisabet i Jordina, anem a comprar un parell de regals per aquesta setmana, aniversari d'en Daniel i Sant d'en Martí, ramblejem amunt i avall fem les compres i després de deixar el menut amb la seva mare, la meva jove, marxo cap a casa a tota pastilla, a les 8 marxo a Granollers al teatre amb una amiga, i ja estic esgotada.
La meva filla ens porta a Granollers i la seva, la de la meva amiga, ens recull i torna a casa....
La obra, Alícia ja no viu aqui, m'ha encantat, ja ho explicarà ella, imagino, la companyia, com sempre, estupenda.
Total, avui encara estic cansada!, però contenta, molt contenta, ara estic pensant si vaig al Foment a veure els del Col.lectiu Epma, em ve de gust, però no m'he decidit... potser em convé un diumenge tarda de relax.
Total, un dissabte d'aquells..... encantador, en el que no ha faltat, com sempre, la bona música, Manolo García entre d'altres.

dissabte, 7 de novembre del 2009

I què son 30 anys?...


Si han passat per davant meu a una velocitat increible...
Si s'han filtrat a la meva vida com la sorra de la platja entre els dits de les mans...
I el miro i reconec aquell nadò que tant em va acompanyar, just acabats de fer els 18 anys, allà, als meus braços, tremolosa jo per por d'estar a l'alçada, de ser una bona mare...
Aquell nen entremeliat, juganer i cridaner, petoner i bon menjador,com ara ho és el seu fill, que s'amagava darrere les cortines i reia a ple pulmó perquè jo feia veure que no el trobava...
Deu ser, crec jo, el fill que més sustos m'ha donat, gaire bé segur que sí, però també un munt de satisfaccions, un munt d'abraçades en els meus desamors, m'ha fet de vegades de pare i animador i ara, que encara ens separen aquest 18 anys, a mi, em costa veure l'home que ja és, amb la seva família feta i tant treballador com és. No em costa pas per motius de possesió, més aviat perque per una mare, un fill, per més que medeixi i creixi, sempre serà el seu... nen.
Dimecres li varem fer un sopar sorpresa, i allà el vaig mirar i mirar, intentant que no s'adonés, era al meu costat i efectivament, ja és tot un home.
El meu fill Carles avui fa 30 anys, i encara no entenc com han passat tant depressa.
Aquesta foto de sota és de l'estiu del 81, estava embarassada del segón, en Daniel, tenía 20 anys...

dijous, 5 de novembre del 2009

"Señor" es usted un tremedo Gilipollas!


Ho se, se que queden molts cafres per aquest Món, però que a sobre tinguin càrrecs públics, representin la mal denominada, en el seu cas, democràcia, em fa sortir colors fins i tot a mi.
Un ha de ser responsable de les seves paraules, fins i tot quan s'equivoca, assumir és important i estic cansada dels pocavergonyes que mai admenten la seva culpabilitat ni accepten, vaja, per res de res!, haver-se equivocat.
Diu aquest "tipejo":
Un gay es un homosexual con estudios que, haciendo uso de sus conocimentos, consigue prebendas políticas y subvenciones. (l'animal porta per nom Güemes i és gendre del "senyor" Fabra.
No content amb això, segueix:
El dirigente del PP asegura que los votantes del PSOE son “ciudadasnos”, dice que los “socialistos” dejan a las mujeres “asesinar” a sus bebés a cambio de votos, califica a los “pijo-progres” como “gente rica que se disfraza de palestinos pobres”, se ríe de las dificultades de José Blanco para pronunciar la p, relativiza el machismo y ridiculiza a las feministas, e insulta gravemente a los “zejateros”, es decir, los “intelectuales sin estudios universitarios” que apoyan a “Zparo”.
I ha fet una mena de diccionari d'insults cap els que som socialistes. Deu tenir poca feina i segur que ell mateix és considera molt ingeniós, jo el trobo un gilipolles més. A més, com ha de ser una persona responsable algú que fa això?, aquests volen "dignificar" la política? jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Això sí, en poca estona ha canviat d'opinió 4 cops i "donde dije digo, digo Diego".
"Senyor", s'ha de tenir paraula i ser més home, almenys defensi el que ha escrit i no sigui cínic dient que vosté no controla el seu blog, vol dir que ha llogat un "negre" que li escriu?, el "colmo" del cinisme!
La imatge del blog "los Calvitos".

dimecres, 4 de novembre del 2009

Felicitat...


Una cançó ben "cutre" però que defineix el meu estat actual, felicitat.....
Poca cosa més puc dir, tot va prenent forma i amb la forma, pren calma i perpectiva.
De veritat, avui estic molt feliç. No penso para de donar petons, a "diestro y siniestro".
I això que també tinc certa "por", començar coses noves sempre imposa una mica, però avui és un dia per ser feliç.
Lo primer, convidar els fills, filla, joves i nèt, val la pena celebrar aquesta joia que m'ha envaït...
Algú vol un petó?.

dilluns, 2 de novembre del 2009

No és cap delicte..



I malgrat tot, quan ens pasa, almenys a mi, ho intentem amagar, disimular, com si ens donés vergonya sentir i estar d'aquesta manera.
Estic tendra, ho reconec, per res en concret i per tot, potser els canvis, tan propers ja, em fan volar el cap a molts anys endarrera, en altres situacions i moments, i encara que no em dòl mirar endarrera, ja fa molt que no, sí recordo situacions i persones que han pasat per la meva vida, moltes d'aquestes persones ja no hi son i les recordo amb un enorme afecte, amb una tendresa infinita, del sentit de l'amistat i la reivindicació d'aqueslls moments, ara, ja, tan llunyans.
Em pasa sovint i pocs cops ho amago, estic tendra, més que un "sobao pasiego" acabat de sortir del forn, tendra però no trista, no confonguem.
Amb ganes d'abraçades i petons, decidint a qui truco i explico, amb qui sopo, a qui petonejo més, és un gust pensar que encara tinc tanta gent per poder fer-ho. Els canvis, quan son a millor, s'han d'explicar, per evitar confusions i males interpretacions i jo, si alguna cosa tinc, és que parlo clar.

Aquestes fotos, m'han arribat des de Montreal, algú que considero una gran persona, i no parlo del tamany, m'ha fet arribar les mateixes i digueu... és bonica o no la tardor?.
Gràcies David, la distància et fa fer escrits més tendrets també.

diumenge, 1 de novembre del 2009

És la manera?...


Crec que no.
Aquest dilluns varem arribar a la feina i no varem poder entrar, un cop més ens havien tapat els panys amb una mena de silicona i ens havien enmerdat, mai més ben dit, la façana i les portes amb escrits.

De veritat, enmerdar la ciutat és la manera de reivindicar la llibertat d'algú?. La cosa és que no varem poder accedir a l'edifici fins les 9:45 del matí, va servir per conèixer gent que ni sabia que treballaven a l'edifici, entrem en horaris diferents i semblava ben bé, que estesim fent una manifestació.
Un cop oberta la porta, quatre panys que s'han tingut de canviar, apart del dineral em pregunto... han aconsseguit alguna cosa apart de fer entrar tard un munt de gent que només som treballadors i treballadores?, doncs no, n'estic ben segura.
Dijous vaig llegir a El Punt un escrit de Montse Tura, magnífic, i vaig saber qui son i qui és aquesta persona, no crec que li serveixi de res aquest merder, l'escrit de la "Tura", clar i català, com és ella.