divendres, 23 de setembre del 2016

Camina, un any més!


Ja fa anys que estic implicada, de vegades més, de vegades menys, però menys l'any passat que vaig fer d'àvia, cada any, he venut el cava solidari el dia de la caminada Mataró camina per l'Alzheimer.
Aquest any és el dia 2 d'octubre.
No oblideu que és per una molt bona causa, que això, encara que no ho veieu ara, ens pot passar a tots i totes, cal ser solidari, sempre.
Aquest cap de setmana és el darrer per poder inscriure us, jo estaré dissabte a la tarda, donant una mà, o dues, a la Plaça Santa Anna a la tarda.
Per tant, espero que em vingueu a saludar, i us inscriviu, encara que arribat el dia no pugueu caminar, inscriviu-vos, penseu que aquests pocs diners tenen un molt bon camí.
El dia de la caminada, el dos d'octubre, us espero durant i al final de la mateixa al Parc central, allà podreu comprar un Juvé Camps estupend, els beneficis del qual són, també, per l'AFAM.
Al darrere d'aquesta caminada hi ha molts i moltes voluntaris/es, gent que hi dedica moltes hores, dies, desinteressadament, per tal que la mateixa surti bé.
Gent que fa entrepans tota la nit, gent que neteja camins per poder caminar bé, gent que fa inscripcions... en fi, molta gent solidaria.
Podeu trobar Mataró Camina per l'Alzheimer, al Twitter @caminaalzheimer al Facebook, aquests dos els porta en Martí, el meu "petit" :) 

És a dir, us hi espero, feu aquest petit esforç solidari, el premi, dos petons :)
Vindreu?

dimarts, 20 de setembre del 2016

Tancar portes, obrir finestres!


La vida és un seguit d'instants. Com més grans ens fem, més ràpid ens sembla que passen els anys, ni que no és cert, passats els cinquanta, és el meu cas, sembla que la vida vola, que els dies llisquin als nostres dits com la sorra del mar.
Una de les coses que més ens costa és tancar portes, no és el meu cas, amb l'edat cada cop estic per menys beneiteries, menys ganes d'aguantar segons què i a qui.
La vida és breu, cert, alguns moments i situacions, no les podem evitar, o bé no les hem d'evitar, però si es pot, evitem discutir, perdre el temps amb persones que no ens aporten res, ni moralment, ni emocionalment ni físicament.
Si passem el temps pensant per quin motiu ens han tancat la porta, als morros, i després d'intentar esbrinar els motius aquesta segueix tancada, no podem deixar que la tristesa ens envaeixi, ens desfaci, ens acoquini. NO.
Ens hem de valorar, ens hem d'estimar i sovint, ens envolten persones tòxiques, i no ho veiem fins que ja ens han fet mal. Bé, un cop assumit, no ens rebolquem en el dolor, en l'angunia i el dubte. Vols tancar?, doncs, adéu!
Sempre he defensat el que crec amb contundència, amb passió, sóc una dona molt apassionada amb tot el que m'agrada i crec, per tant he defensat, fins i tot en situacions dures, el que jo pensava i creia. He defensat persones que potser, algunes, després m'han decebut, però en el moment que ho vaig fer, creia ben bé en el que deia. Per tant no en puc estar penedida.
Per tant, si ens tanquen, o tanquem, una porta, no abaixem el cap, no ens ensorrem, no decaiguem, no ens tanquem a casa. Obrim finestres, de bat a bat!, que entri el Sol i la Lluna, l’aire, fem el que ens agrada, cerquem amics i amigues, família, qui ens vingui de gust i sopem, cuinem coses noves,  caminem, llegim, ballem, escoltem música, fem petons, molts petons, i a ser possible, riem... molt!.
Veureu que tot agafa un altre color i l'Arc de Sant Martí tindrà pocs colors per la nostra felicitat. La interior i la exterior, la que donem a qui estimem.

Positivitat, i si us cal parlar, feu-ho, traieu el dolor, la brutícia i un cop fet, seguim camí, en positiu si us plau.
(He posat aquesta cançó doncs per mi és molt emotiva)

dissabte, 17 de setembre del 2016

Pell, molta pell....


Fa uns dies vaig llegir una poesia a Diarimaresme que vaig compartir aquí, Ballant entre llençols és el seu nom. En aquest diari en podeu trobar més, totes super boniques.
Em va arribar tant que vaig posar un comentari preguntant si l'autor havia publicat, Josep Garriga, ells, molt amables, em van posar en contacte amb ell i super amable em va oferir quedar un dia, viu pel Maresme i em podia aconseguir l'únic llibre que ha publicat, ni que no és de poesia, són escrits curts.
Ahir ens vàrem conèixer, va venir amb la seva parella i va ser una tarda... esplèndida, sols puc dir això.
Bona conversa, amena, vam descobrir que tots tres compartim algunes aficions, algunes ciutats, espais.... em va dedicar el llibre que porta per nom "Sensacions a la pell", en això estem molt d'acord!, la pell... tan important en tantes coses de la nostra vida. Sovint oblidem la mateixa, i no ho hem de fer, ens pot portar coses molt bones, ens pot fer gaudir i... és vital.
Va ser, de lluny, molt millor que no pensava i va acabar doncs jo havia de tornar, podíem haver estat hores parlant, de tantes coses...
Li he demanat que quan presenti el seu llibre de poesia, ho farà, m'avisarà i jo... hi penso ser! Edita una revista a Santa Susanna fa anys, té un bloc d'aquesta, és inquiet i fa un munt de coses.
He conegut un home intel·ligent, preocupat pel tema social, per la política, per les persones i les injustícies, que està al dia de com van les coses i sobretot, crec que vaig conèixer una molt bona persona.
Gràcies Josep, a tu i a la teva parella que va ser super agradable amb aquesta donota mataronina enamorada de la poesia.
Esperaré impacient el nou llibre! Ens fa falta molta, molta, pell...


dissabte, 10 de setembre del 2016

Vitoria - Gasteiz i fi de vacances.

Una altra joia que tenia pendent de visitar no em va decebre gens.
És una ciutat petita, acollidora i bastant tranquil·la. Almenys tot el centre que és el que vaig visitar.
Caminar pels seus carrers a 18 graus després d'uns dies a 35 va ser, com diuen per allà, una gozada!

No vaig poder visitar cap de les dues catedrals, la vella era en obres, la nova, tancada.

Té edificis molt destacats, carrers nets, de vianants, estrets i moderns, ni que conserva l'encant antic en la majoria.
La Plaça Major, La de la Virgen Blanca, la Bajada Santa Anna que jo vaig fer pujant les escales, obviant les mecàniques, cosa que va fer que una dona, des d'un balcó, em preguntés si no havia vist la mecànica...














Una de les coses que volia veure era el museu ARTIUM, d'art modern, va valer la pena, vaig gaudir, participar d'una mena de gimcana, a part de com no hi ha la massificació del Guggenheim gaudeixes, i molt, de la visita. L'amabilitat de les noies que hi treballen, molt destacable, i deixen fer fotos!
Aquesta magnifica llum, quan obres la porta i corre aire, fa música, dringant els vidres, preciosa.


El Guernika "arrugao", brutal.

Ho vaig passar molt bé, pagava un deute pendent amb mi mateixa i va sortir, ben rodó! A més al País Vasc hi ha un transport amb bus molt efectiu, arribes ràpid i còmode.
Un cop a Mataró, vaig celebrar el meu aniversari, 55 anys!, sempre acabo les vacances un any més vella... o era bella? :)














Sopar amb la família, i la resta de dies caminar, mirar, veure, alguns cafès pendents i va quedar estroncat el "mojitos day" doncs em vaig trencar el dit petit del peu esquerre. Encara estic en recuperació... avorrida a casa les hores que no sóc a la feina, sense poder caminar, sortir... sort que la gent que m'estima ha estat pendent de mi i m'han animat, i ajudat amb moltes coses.


Vaig tornar a la feina, ranca i tot, i aquí segueixo, sense poder fer exercici, ni que no ho digueu... m'escapo amb bus al port per gaudir del capvespre....
He tingut un molt bon estiu, molt! Estic molt feliç.
Preparem el proper? 


dimarts, 6 de setembre del 2016

Gernika - Lumo, emocions a flor de pell...


Aquesta és una de les ciutats que tenia pendents. Malgrat que he anat sovint a Bilbao, hi ha tants llocs bonics per veure que les havia deixat aparcades.
Amb Gernika-Lumo el deute era emocional, reivindicatiu, potser de manera insconscient he esperat a fer el viatge sola.
Em vaig emocionar, no sols en veure l'arbre, mort, el verdader, sols en començar a caminar per la part antiga ja era una cosa especial, d'aquelles que per més que escrigui, no puc transmetre. El silènci imperant per part de les visites crec que ho deia tot.




L'arbre de Gernika, l'autèntic i el nou, el sostre de la Casa de Juntas, una pila amb aigua beneïda... entenc que la feien servir abans de prendre decisions.... els escons, el Parc de Los Pueblos de Europa, amb una obra magnífica de Chillida, entre d'altres, un parc per cert preciós, el conjunt de la ciutat val ja una visita.











El Parc en sí, és una illa de calma i tranquil·litat. Cert que jo abans de les 10 del matí ja hi era, però va servir per a un recolliment personal molt maco.





dissabte, 3 de setembre del 2016

Carta íntima per una amiga, molt íntima...



Estimada,
fa prou temps que ens coneixem perquè et pugui parlar amb aquesta franquesa, amb aquesta claredat, una mica esfereïdora, però des de l'afecte que t'he de tenir, que et tinc, després de tants anys... tants...
Vas trigar a decidir-te, començar de nou, quan feia tants anys que estaves sola, sola i tranquil·la, relaxada, amb una vida plena. 
Però... la cuca aquesta que de vegades ens empaita et va fer pensar... i si fos possible?, la mateixa que va il·luminar la teva mirada de nou, va treure aquell somriure tan ampli, que feia anys no lluïes, estaves, del tot, encantadora.
Vares consultar, no sols amb el teu coixí, amb les persones que més t'estimen i totes, totes, et van dir el mateix, prova dona! Jo també ho vaig fer.
No ha resultat com esperaves, en els moments durs, sovint passen coses, no hi ha estat, senzillament no s'hi ha implicat, com si no anés amb ell.
Ja hi havien coses complicades, però tu, quan t'impliques, quan comences alguna cosa, t'hi entregues al cent per cent, sense mitges tintes. Per tant vares decidir tirar endavant, tots i totes tenim les nostres coses i ell no havia de ser diferent.
Heu tingut alguns moments molt bons, d'humor, somriures, complicitats, converses, un xic de passió, petons... 
Però és clar, en les situacions bones és senzill ser-hi.
Ja portes uns dies de decepció, potser ho veies a venir, ni que no esperaves que fos tan evident, tan colpidor, tant sorprenent i més quan tot-hom pregunta si t'ha vingut a veure, com és que no és amb tu, com és que les seves abraçades no han estat les primeres...
Has respost, sempre, amb un somriure, però ja no fas servir la màxima d' "ell és així" en algunes situacions sona, del tot, patètic.
Com diuen els castellans: pusiste toda la carne en el asador.
No passa res, de veritat, la vida segueix, la teva gent també, i remuntaràs, sempre ho has fet. No hi ha ferits de guerra, una mica la moral, però per això, estàs ben envoltada, ho vas provar, et vas il·lusionar i això, ja val la pena.
Avui he llegit aquest escrit que has de rellegir més d'una vegada, creu que diu moltes veritats i et servirà per mirar endavant.
T'estimo, va costar temps, però t'estimo amiga. Tornarem a caminar, a gaudir, a sentir, a prendre, a riure, a pensar... i si fos possible?
Llegeix i deixa de buscar on no hi ha. Quan ho acceptis, podràs seguir endavant. 
Recorda, no ets la seva mare. No cal que li vagis al darrera.

Carta para la mujer que no quiere aceptar que él no la quiere

I posats a llegir i per acabar:

Se podía vivir entre las ausencias. Porque nunca nada es para tanto. Y el miedo a la ausencia muchas veces es más terrible y más paralizante que la ausencia en si. (Del llibre El desorden que dejas de Carlos Montero)