dijous, 29 de juny del 2017

Vincles...


Sovint dic que les relacions, del tipus que siguin, s'han de cuidar.
Les amistats, per poc que ens veiem, conservem l'afecte, però sense aquell soparet de tant en tant, aquell missatge de mòbil amb algunes lletres afectuoses, les trucades als aniversaris... són moments, per petits i espaiats que siguin, que donen caliu a les relacions.
Establim vincles amb persones, de vegades, ben diferents de nosaltres, de caràcter, de pensament i tot, però pel motiu que sigui creix l'afecte, la relació creua lligams i de vegades per poc temps, però tenim amistats arrelades a les nostres vides, que formen part de nosaltres.
Les parelles, aquí sempre dic que això és com l'hortet, si no es rega, a poder ser sovint, les flors es marceixen, la falta de tacte, de pell, de tendresa, acaba amb la relació més estable.
El principi de qualsevol relació és passional, molt, si fos sempre així, no hi hauria cos que aguantés....
De mica en mica, les coses es normalitzen, vivim el dia a dia, impliquem els fills i filles i si va bé, i en sabem, en saben, creem una relació estable, una relació per anys, i panys.
Però... aquesta mena de comoditat del dia a dia, aquest acostumar-se a estar junts no ha d'implicar perdre aquests moments especials, s'han de saber tenir, de saber buscar, amb ganes i molta constància, es pot aconseguir, ja ho crec.
No deixem que la mandra, el costum, el pas del temps, apagui, ofegui, limiti, la nostra passió, la il·lusió de veure arribar la persona estimada, de cuinar per ell o ella aquell plat que el va encaterinar, aquell somriure que tant li agrada, aquella carícia, tendresa i com no, atac de passió general, que faci, també sovint, que perdem el senderi.
Gaudim, creem i cultivem vincles i sobre tot això, estimem. Ens pot donar grans instants a les nostres vides.
Jo he estat, exactament deu anys, amb les portes tancades, i un dia vaig pensar…. I si fos possible?, vés per on, abans ho dic i abans passa.
Visqueu aquest estiu de manera diferent, allibereu els vostres esperits, sortiu, prengueu alguna copeta i sobretot, gaudiu, de qui teniu a prop i de qui conegueu, passa, tot, massa ràpid.

(Escrit d'aquest mes a la Revista Skorpio)

dijous, 15 de juny del 2017

Irene Montero, estoy contigo!

Querida Irene
Comparto esa rabia, esa indignación, ese mosqueo, SI, mosqueo y cabreo, por esa alusión machista, indignante y falta de respeto que el doberman del PP, Rafael Hernando, ejerció contigo.
Te comprendo por diversos motivos. Yo estuve casada con un político, tristemente, pero esa es otra história, y sufrí, si, sufrí en mis “carnes”, las alusiones a esa relación cuando yo intervenía en cualquier reunión, pública o interna, tanto és. Yo era militante de base, sigo siéndolo, y él un cargo electo. Discrepamos políticamente, casi siempre, pese a ser de la misma formación.
Su opinión siempre prevalecía ante los machitos imperantes, intentando, siempre, relegar-me a la posición esa de “mujer de”. Parece que casarse con uno me daba sólo derecho a callar y asentir.
Por suerte, con los años y nuevos líderes eso cambió.
Hoy Pepa Bueno hace un gran escrito al respecto en 20 Minutos y yo, humilde trabajadora, mujer, feminista y decidida me pregunto lo mismo que ella, hasta cuando?.
Sentí la misma tristeza, impotencia y disgusto que vi en tu cara, después de esa memorable intervención que tuviste, bien argumentada y clara, ese “chascarrillo” machista duele, y jode, no nos engañemos. No llores, dáles más caña, ahí es donde les duele.
Soy socialista, del PSC, hace unos 30 años, por tanto no compartimos partido, nadie me puede acusar que defiendo a una de las “mías”, triste definición. Pero ante todo soy mujer, y admiro mucho a las que os dedicais, en cuerpo y alma, al ingrato trabajo de la política.
Pero he querido decirte, que sepas, que muchas mujeres, y algún hombre de mi entorno, están tan indignados como yo.
No te dejes, esos machista retrógrados, corruptos y sin moral alguna no pueden con nosotras, no lo podemos permitir. Hay que echarlos, pero YA!
Animos, fuerza y coraje no te faltan, como a millones de mujeres.
Un abrazo afectuoso de una catalana muy revolucionaria que agradece que gente joven vaya tomando ese relevo.

(La imatge d'aquí)

dijous, 8 de juny del 2017

Es pot mesurar l’afecte?



Una xicra de tendresa,
un petricó de carícies,
un cafís de petons,
una bala d'abraçades,
un porró de pessigolles,
una barcella de somriures,
una unça de sinceritat,
mig quilo de passió,
una bala de sexe,
una quartera d'abraçades,
un almud de mirades,
una tona de complicitat,
demano molt?.
Ofereixo el mateix.



Temps que no feia poesia, a la meva manera, és clar...

divendres, 2 de juny del 2017

I tu, què en penses?

Tan aviat deixa anar aquesta pregunta començo a tremolar. Un lleuger tic empeny el meu ull esquerra, una inperceptible suor fa lluir la part superior dels meus llavis, un agarrota-ment punyent ataca la meva esquena i un mig somriure ple d’incertesa llueix a la meva cara.…
No, en realitat tu no vols saber què en penso, vols que t’escolti, que et doni la raó, que ratifiqui com ho veus i si pot ser, que no et faci reflexionar.
Sóc gran, no és que m’hi senti, és que tinc 55 anys d’experiència en el tema de la vida i mai, però mai, de mai, ningú que m’hagi fet aquesta pregunta, ha volgut, realment, saber què en penso.
Fa molts anys una persona molt coneguda a Mataró va voler que li digués què pensaven els i les membres de l’entitat sobre X persona que volia posar a manar. Jo, primer espantada, després sorpresa, vaig ser sincera i li vaig comentar què en deia el personal, la base, la gent del dia a dia, noi…. li van durar els morros setmanes i no sols això, ho va dir a l’afectada, aquí, el “senyor” aquest, que fins llavors em queia bé, em va caure als peus.
Després, amics i amigues, que s’han separat, o bé han fet alguna malifeta, petita, o no… m’han preguntat al·legant que saben que els diré què penso, que seré sincera… recony, he tornat a caure, he estat sincera i gaire bé ningú, casi el 100%, no els ha agradat la meva opinió.
També m'ha passat amb familiars, no sols amb amistats o companys i companyes d'entitats diverses. Sé escoltar, en sé, sé animar, donar força, abraçar i petonejar, donar tot el que faci falta i pugui, però no em demaneu que menteixi, que senti d'una altra manera, que falti a la veritat....
Llavors, per quin motiu em pregunteu?, no diré el que volen escoltar, jo dic el que penso, i ho dic perquè em pregunteu, no interfereixo, no invadeixo, dic com ho veig i sento, i cert, m’he guanyat més d’una vegada una bronca per escriure el que penso, i com ho veig, però no espereu que us miri als ulls i davant aquesta pregunta respongui una mentira, un quedar bé, us dir alguna cosa que us faci sentir millor quan sabeu que la heu cagat, fins el fons!
Miraré de no fer mal, de ser suau si cal, però no us penso regalar les orelles amb paraules que no sento.
I tornant a l’inici de l’escrit… he respost a l’amic que em feia la pregunta… disculpa, ara he de marxar, un altre dia en parlem. Dóno el tema per tancat, aprecio la seva amistat, però no algunes de les seves actuacions, per tant, no li diré què penso.
A no ser que insisteixi… és clar! 
Jo, si pregunto, vull saber què en penseu, ni que no m’agradi. Que quatre ulls i orelles són, sempre, millor que dos.
(La imatge d'aquí)