dijous, 19 de desembre del 2013

Un any més, fem un parèntesi a la nostra vida.


I torna a ser final d'any, i sento, molt endins, que cada cop volen més ràpid, més accelerats, els gaudeixo, però no m'aturo, cosa que no m'agrada.
Espero que tingueu unes bones festes, que gaudiu de les vostres famílies i persones estimades.
Jo m'agafo vacances, bé, de fet en tinc fa un parell de dies.
Vull temps per gaudir, per caminar i prendre el sol, per relaxar l'esperit, no en va espero un any vinent dur i he d'agafar forces.
Aquest any no posaré fotos dels meus dinars, aquest any, no cuino, ho fan altres per mi.
Sigueu ben feliços.

ESCLAT DE LLUM

Esclat de llum,
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa,
que el Nadal s'atansa


diumenge, 15 de desembre del 2013

Farta! Dels d'aquí i dels d'allà. (crema catalana)


Aquesta setmana ha estat certament esgotadora.
Ha tingut un final imprevist amb la convocatòria d'un referèndum, consulta, com li vulgueu dir, el proper 9 de novembre de 2014.
I han esclatat les olles!
Els d'allà, d'Espanya, esverats, cabrejats i indignats, diuen que no ho permet la constitució i per tant, no es farà. Incloc en aquest grup el cap de l'oposició espanyola, no penseu que no.
Els d'aquí, fent gala d'una gran radicalitat diuen que sí, que per collons, no textualment, però que es fa i punt.
Enmig de tot aquest batibull la ciutadania, entre la que em compto, marejats i esgotats dels radicals, dels intolerants, d'aquí i d'allà, que no se qui la diu més grossa de tots!
Tant costava mirar que aquesta consulta, de la que m'he manifestat a favor des del primer dia, fos consensuada?, tenim pressa ara?, o resulta que, un cop més, serveix de pastanaga per la gent que té il·lusió amb la Independència per tal que no vegin que Catalunya està sent víctima d'un govern del tot inoperant que sols retalla i gasta diners en congressos ridículs amb noms estúpids i així no ens queixem?
I a Madrid?, sols els ha faltat dir que treuran els tancs al carrer, tampoc seria la primera vegada que els hi veig!
Tant costa deixar que el poble opini?. Els indigiesta la "crema catalana"?.
Han perdut tots el cap, TOTS!
Jo no se vosaltres, però ara ni miro TV3 "la nostra", sols és la "d'ells".
Crec que la consulta s'ha de fer, i em dol l'ànima, molt endins, molt, veure que "els meus" surten a una foto amb cava, amb companyies que MAI hauríem de freqüentar, i no sortim a l'altre, la pregunta crec que contempla l'opció del Federalisme.
Mentre tot això passa, "El messies" passeja el seu somriure absurd i ridícul entre grans simpaties per demostrar que ell solet ho ha fet. Per mi, és i serà, el més intolerant de tots, no ha fet el suficient per incloure, sols per excloure.  
I en Mariano, que ni està, ni ha estat mai, un bon president, ha de contentar els fatxendes que el varen dur al poder, per tant ara tenim un concurs per veure qui la diu més grossa. (no qui la te més grossa....)
Sort que per Nadal tinc vacances, i aquest cop puc ben assegurar que penso passar de les notícies, estic ben tipa!, dels d'aquí i dels d'allà.

dijous, 5 de desembre del 2013

Absència i presència.




Sembla que no pugui ser, el temps és una arma de doble raser, en alguns moments vols que passi de pressa, ara, en aquest moment, em sembla impossible que avui faci dos anys que vares morir.
No sé els motius, mai ens havia passat una cosa així i no entenc que cada dia et tinc més present.
No aspiro a no pensar en tu, és tan sols que sembla que cada cop et tinc més present i això, agradi o no, fa mal.
Tinc la teva foto al menjador de casa i cada vespre hi poso una espelma, ja sé, sols il·lumina una imatge, però jo veig el teu somriure, i et veig a tu, el somriure era una de les teves cartes de presentació, sempre als teus llavis. Aquesta espelma, per mi, és reconfortant, no podria explicar els motius, però és així.
Aquest any tampoc he anat a la missa que han fet per tu, crec que és una manera com una altra de remoure sentiments en va, ni que entenc, perfectament, els germans i cunyades que sí i varen anar, a ells els reconforta resar, són creients, a mi, els teus records. Avui he llegit aquesta frase a la premsa, la trobo genial: Cristina García Rodero: "No crec en Déu, solament en l'atzar cabró", com jo...
Tampoc és que sols pensi en tu el 5 de desembre, ni de bon tros, hi penso cada dia, en hores variades, sense motiu i malgrat que els records són càlids, la teva absència és freda, molt freda.
Sé que aprendré a viure amb això, que aquest dolor forma part de la nostra vida. I anem tirant, no queda una altra.
Jaume, ara i sempre, ets en el meu record més íntim.

dijous, 28 de novembre del 2013

Amistats i colors.


També pot ser els colors de l'amistat.
Poden tenir colors les amistats?, quan penso en els meus amics i amigues, mai hi penso per el seu color, per mi, tots i totes tenen qualsevol tonalitat amable, afectuosa. Un verd clar, un lila suau, fins i tot un taronja lleu.
Les persones que denomino amics i amigues no son masses, soc selectiva i ja sabeu, coneguts en tinc molts, amics i amigues, un grapat no molt gran.
El tema colors ve perquè algú ha mencionat que no podria ser amic/ga de ningú que voti el pp. Jo tinc una bona, estimada i amiga de molts anys, diria que més de 35, que és votant d'aquest partit que per mi, encarna tots els mals del món, però si alguna cosa distingeix la nostra llarga amistat és que mai, però mai, hem parlat de política. Tenim mil temes més importants que aquest.
Per un altre costat, tinc amistats, antigues i recents, que son molt independentistes, molt!, i en aquest grup en tinc, d'amistats, recents i d'altres de molts anys. I amb aquests/es, sovint si parlem de política, potser la seva, de política, no em produeix tant de rebuig....
Els amics i amigues, han de tenir el color que vulguin, la família, també.
Jo valoro altres coses, com pot ser la seva preocupació per la meva recuperació, per el nét que esperem, per el fill que viu lluny....
Amics, colors i varietat, enriqueix la vida, encara que de vegades no entenguem les altres opcions polítiques.
Els estimo i m'estimen, què més vull?. I és que una abraçada o una trucada a temps... animen molt!

dimarts, 12 de novembre del 2013

Tanta feina, tanta necessitat, tanta misèria….

No cal dir en quina situació estem, econòmicament la misèria empaita famílies que mai ho haguessin pensat, mai, i que ara han de recórrer a demanar, deure, viure de manera indigna, ser desnonats , quedar al carrer sense res….
I aquí ningú té “la culpa”, aquí sols veuen “brotes verdes” que ningú més veu, menteixen vilment i segueixen venent fum.
No vull parlar de política, vull, senzillament, demanar que un cop més, tants i tantes que ho feu sovint, cal, un cop més, un esforç de tot i totes per ajudar.
Cada persona dins les seves possibilitats, no demano impossibles, però cada persona que faci el que pugui.
Un cop més moltes famílies els hi fa falta menjar, lo bàsic, oli, llet, pasta, gra….
Aquests dies tenim moltes ocasions de donar una mà, és el que us demano, qui pugui, el que pugui, ajudeu?.
Aquest dissabte a Mataró hi ha Mataró per Càritas, moltes activitats, recull de menjar i coses diverses. A l’enllaç ho trobareu.
Per un altre costat tenim “Blocs contra la fam, que promociona la “Gran recapte” prevista pels dies 29 i 30 de novembre.
Podeu ser voluntaris/es, podeu portar menjar, en fa falta molt.
Us animeu?, podeu fer un petit esforç?, ni que sigui un quilo de llenties, tot és benvingut.


No hi podeu faltar!

diumenge, 3 de novembre del 2013

Dos mesos i anar tirant.


Avui fa dos mesos de la meva intervenció.
És evident que no estic al cent per cent, però cada dia, setmana, que passa, noto alguna milloria.
Crec que l'única cosa que no acaba de funcionar és l'esforç físic, quan em forço una mica tinc un ofegament, com falta de respiració profunda, que el metge diu que és normal, que cap al tercer mes això millora i gaire bé desapareix.
També entenc que estar més de dos mesos menjant sols líquids, doncs deixa fluix qualsevol cos. Ara he perdut uns 18 quilos.
Vaig tornar a treballar ja fa quinze dies, potser hauria d'haver esperat un parell de setmanes, però mentre no em forci, veig que aguanto. Això sí, quan arribo a casa poca cosa faig...
La valoració l'hauré de fer d'aquí uns mesos, ara és massa aviat, però crec, de veres, que serà positiva.
Vaig dir ja fa un temps que aquest any tenia tres grans projectes, aquest era el primer.
El segon el naixement del meu tercer nét, en Biel, que serà la primera setmana de gener. Fill de la meva filla i la meva jove. Ja estic impacient!
El tercer, de gran, però MOLT gran projecte, que també em fa molta il·lusió, serà per nadal, però aquest l'explicaré passat el naixement del nét, com podeu veure està resultant un any molt interessant.
La salut, sense cap dubte, ha de ser el primer, però estic tant il·lusionada amb les dues altres coses que gaire bé no hi penso.
Vull ser una iaia activa i punyetera, per això he d'estar en forma :)

(Gràcies, un cop més, a tots i totes els que heu estat pendents i heu preguntat, m'heu emocionat sovint. També els de la meva agrupació, que varen tenir aquest preciós gest amb mi. Unes flors per donar-me la benvinguda a la feina. Tot un gest!)

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Com perdre la salut i la dignitat....


Esperant a urgències de l'hospital de Mataró.
Ahir, la meva mare, de 84 anys, va caure al mig del carrer.
Tossuda com una mula, la dona ho és, no varem aconseguir portar-la a urgències fins a les 4 de la tarda. Gaire bé la va segrestar el meu germà petit per tal que hi anés.
Presentava un blau imponent al costat esquerra de la cara, amb una inflamació sanguinolenta molt considerable així com un dolor fort en un genoll, tot producte de la caiguda. Podem dir que va caure de cap i per la seva edat no va posar les mans per davant.
La cosa és que a les 4:30 vaig pujar per donar suport i ens varem anar intercanviant gaire bé tots per poder recollir canalla, reunions etc.... Jo m'hi vaig estar fins a les 9:30 del vespre i el meu cos va dir prou, no puc estar sense menjar més de 3 hores i ja en duia 6 i pico...
La cosa és que no ens vàren cridar per una primera valoració fins a 4 hores i mitja, sí, 4:30h!!! hores després, 1hora i pico més per les radiografies i després 1 altre per parlar amb el metge...
Més de 7 hores en total.
Sabeu què representa això per persones malaltes, molta gent gran, nens plorant...?
Creieu que en aquests moments entenc que som un país de persones civilitzades, ni havia per muntar una revolució, la dignitat no compte, som un ramat de bens i xaiets esperant. Paguem i callem.

Són d'admirar els treballadors/es, metges i infermeres d'urgències, malgrat el col·lapse no perden la bona atenció i l'amabilitat, no és culpa d'ells les cues i els retards, la Generalitat talla i retalla al seu antull i mentre gasten diners en coses ben absurdes, la sanitat pública és una merda absoluta.
I aquí estem preocupats per la Independència i no ho estem per això?.
Ara mateix la nostra dignitat no existeix, ja no som persones, no som res per ells.
I aquí seguim, obrint cada dia les notícies de la "nostra" tv3 amb ell tot cofoi, en Mas, i el país fet un fàstic.
Avui estic de mala llet, i en tinc motius.
(La foto de Ràdio Mataró)


dissabte, 12 d’octubre del 2013

339, un número i prou?


Són els morts a l'illa de Lampedusa.
I tot per?, venir al suposadament primer món a "viure millor", i la cruel realitat és que venen per ser explotats i maltractats.
I què fem?, tots amb les mans al cap, esverats, indignats, sí.... però què fem en realitat, res.
Ni la unió europea, ni els estats, no fan res més que apilonar els emigrants en pavellons ben plens, donar menjar un parell de cops al dia i poc més.
Els morts de Lampedusa, les PERSONES que hi varen morir, segueixen de manera ben indigne, en hangars i pavellons, allà, apilonats com si fossin bestiar, nens, homes, dones, joves... tant és, la misèria, ni en la mort, pot ser digne. I això és el pa de cada dia...
La culpa?, poden haver-hi molts culpables, començant per la corrupció als seus paissos d'origen, passant pels tractants de persones, cobren i traslladen, com bestiar, acabant per les guerres i la fam...
I aquí seguim, tant tranquils, diem pobres, ens emocionem, fins i tot!, amb les imatges de nens morts de fred que han sobreviscut. Quina misèria no ha de passar una mare per dur al seu fill a fer aquest trajecte que tan sovint acaben en mort?. La desesperació ha de ser molt gran...
Tenim unes autoritats, en l'àmbit europeu, que són insensibles, que tant els hi és i llavors, en Barroso s'enfada que li facin xiulets... no tenen cap tipus de sensibilitat.
Ja fa un temps, tot parlant amb un amic meu de Senegal li vaig dir que part de la culpa els dels que viuen aquí, ell es va molestar amb mi, però li vaig fer veure que si cada cop que viatgen allà els hi porten regals, molts, paquets enormes amb regals per tota la família, és ben normal que els d'allà, no creguin la greu crisi que vivim aquí. No veuen que amb sort, amb molta sort, acabaran treballant al camp a 3€ l'hora, sense contracte ni cap tipus d'assegurança.
Li va costar, però al final em va donar la raó, ell, ara, explica a la família que aquí ja res és el mateix, però és clar, els d'allà pensen que és impossible que sigui pitjor que Àfrica. 
I aquí seguim, cada dia una barca nova, cada dia morts... estem, ja, del tot insensibilitzats?
Gran titular a El Periódico d'avui: Ningú vol els vius, però tothom reclama els morts de Lampedusa.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Dubtes existencials...


I massa temps per pensar!
Encara estic de baixa, no era conya que la intervenció era important, positiva estic, però esgotada.
Per tant, tinc temps per pensar, temps per escoltar, temps, fins i tot, d'estar ben avorrida!
Em pregunto... donada la situació dramàtica que es troba aquest país, perquè serveix el Senat?, miro, remiro i arribo a la conclusió que gaire bé per res, és, mai més ben dit, un cementiri d'elefants.
Però ningú es planteja eliminar el mateix no?, és més senzill retallar als treballadors i treballadores, a la sanitat, als ajuts socials, segueixo?.
Per un altre costat, els ex presidents de govern tenen una paga a perpetuïtat....... sí, sí, tal com ho llegiu.
Puc entendre que una persona que ha estat president d'un govern no pot tornar a fer una vida diguem... "normal", és difícil, però dic jo, si un d'aquests te una empresa de joies, que a més factura molts calers, i a part te una assessoria d'empreses, i un altre ex president està d'assessor en diverses empreses i cobra per fer conferències.... cal que segueixin cobrant de tots nosaltres?, NO!.
Us heu fixat la poca assistència al Senat? i al Congrés? això sí és un insult per qualsevol persona que cerqui feina.
No cal dir que han perdut el nord, tots plegats, les retallades ens afecten a nosaltres, a ells us ben asseguro que no.
No veureu ningú que plantegi aquests canvis. Per si de cas hi arriben...
Estic ben indignada, o era emprenyada?.

dimarts, 17 de setembre del 2013

I quan funciona, s'ha de dir....


Avui fa 15 dies de la meva intervenció. Estic esgotada, poc concentrada, em canso de creuar el meu pis que és ben petit, però estic en positiu, cal anar endavant i jo estava ben avisada de lo complicat de la intervenció i la seva recuperació.
Però vull que aquest post sigui en positiu.
Vaig ingressar el dia 2 i em varen enviar a casa el dia 6, a totes llums pocs dies per la gravetat de la intervenció, però m'ho varen deixar clar, és producte de les retallades.
Em varen operar a l'hospital de Mataró, sanitat pública, i sols puc dir una cosa, perfecte.
El personal sanitari, camillers, rehabilitació, cirurgià, senyores de neteja, quiròfan, anestesista, tothom, però tothom!, perfecte.
Amables, clars en les explicacions, pacients, fins i tot afectuosos/es, he de dir que són un plantell estupendo de professionals.
El dilluns següent vaig haver d'anar a urgències per febre i el mateix, l'atenció va ser exquisida, em varen calmar i fer proves, tot perfecte.
I a part de donar les gràcies a totes aquestes persones, treballadors i treballadores, esperar que les maleïdes retallades no acabin amb aquesta sanitat pública tan maltractada.
També vull donar les gràcies a tanta gent.... família, amics/gues, coneguts/des, companys/es, tanta gent que no he volgut veure donat que no estava en condicions d'atendre com mereixeu. 
Gràcies per la vostra preocupació.
Em queda un camí llarg, uns 40 dies m'han dit per poder arrancar de nou la meva vida "normal", em cal paciència, i jo reconec que en tinc poca, però ho faré. No en va he fet 9 anys de llista d'espera.

divendres, 23 d’agost del 2013

Imatges d'un aniversari feliç.

No calen paraules, ni lletres ni expressions. Amb un somriure en tinc prou. Dia de fills i filla, de joves i néts...








Vaig rebre regals increïbles, plantes, encens, un llibre electrònic, un viatge a Brisbane de 5 dies, un dia complet a Barcelona amb visites i dinar en bona companyia.... però res, de res, em va fer més feliç que tornar a tenir els meus fills tots junts, per fi... Mireu quina família més maca tinc!

dimecres, 21 d’agost del 2013

52 i pujant....


Sóc així, en plena canícula em dóna per fer anys....
Aquest any ja vaig comentar que és un estiu ben diferent, ara, encara, ho és per una altra cosa, estic en "capella" per una intervenció quirúrgica que espero fa gaire bé 9 anys... també ho he comentat altres vegades, així funciona la sanitat al nostre país.
La cosa és que just em varen avisar la setmana que agafava vacances, la intervenció és el dia 3 de setembre, per tant porto tot el mes d'agost entre visites i proves a l'hospital de Mataró i de fa un parell de dies estic a líquids, és a dir, res de jalar, farinetes, sucs de fruites i actimel's, res més. 
No cal dir com és de dur, però tot és a fi de tenir una millor qualitat de vida, val la pena.
Per tant tornaré a la feina el 26 i el 2 de setembre agafaré la baixa, si no estic equivocada la quarta en 22 anys.
Reconec que m'ha agafat de sorpresa, tant de temps esperant doncs gaire bé ni hi penses.
El que em fa més pal és estar ingressada gaire bé una setmana, si tot va bé, això sí que em costarà molt...
Però bé, la cosa és que avui faig 52 anys, deunidor!, però encara em queda molta metxa i feina per fer. Com sempre penso gaudir dels meus nens, en general... cap companyia em ven més de gust.
De moment començaré el dia esmorzant amb aquestes preciositats i la mare, bé, esmorzar ho faràn ells.

Si sou servits, esteu convidats a una orxata :)

dimecres, 14 d’agost del 2013

Un dia trist, esgotador i en bona companyia.


Ja se, sona un xic contradictori, però ahir va ser un dia trist, vàrem enterrar la meva tieta Juana que vivia a Zuera, província de Saragossa. Per tant, va ser trist.
Esgotador, fer 700 quilòmetres en 12 hores, doncs és cansat.
La bona companyia, 2 cotxes amb 4 germans/es i una cunyada, amb parada per compartir entrepans, refresc i sopar, ja de tornada, gaire bé a mitja nit, una truita amb una cervesa, mentre recordem....
La nostra tieta Juana, era una dona de molt de caràcter, molt!, estava casada amb el meu tiet Domingo que va morir fa nou anys. Ell era un comunista dels que ja no queden, ecologista i defensor dels menys afavorits, però dels de veritat, no dels de la foto.
Recordàvem, entre autovia, música i algun somriure, quan érem petits, ells eren massovers d'una família rica de Saragossa, els cuidaven la casa, els terrenys, organitzaven la recollida de fruita i a canvi, tenien una casa. Recordàvem els banys a la séquia que passava gaire bé per la porta. Recordàvem les hores de tren per arribar allà i fins i tot els crits de la nostra mare al tren, controlar tanta canalla sola no era senzill.
Recordàvem els préssecs que varem menjar, les peres, tot era nou i diferent, en plena natura.
També recordàvem les dues germanes, la nostra mare Ramona i la tieta Juana rondinar... era estiu....
Amb les nostres cosines ens hem vist poc, les nostres vides, malgrat que paral·leles, han anat per camins diferents, però conservem un gran afecte i estimació.
En dos anys ens hem vist tres vegades, i les tres per funerals. Ahir vaig dir a la meva cosina gran que hem de perdre aquest costum.
Primer va morir el meu cosí, "Minguín" li dèiem de petit. Vàrem fer una expedició cap allà i la diferència amb la d'ahir, és que aquell dia venia en Jaume, el meu germà, mort fa un any i mig.
Llavors va venir la nostra cosina Pilar aquí. Ahir varem fer una altre expedició i he de dir, que malgrat la pena, va ser una bona expedició, vàrem parlar molt, vàrem riure, i fins i tot em varen obligar a escoltar els Chichos!.
De vegades, la mort, té aquestes coses, els records són bons i la companyia també, això fa que tot sigui una mica més lleu.
Aquesta imatge, per mi molt emotiva, mostra els tres germans. La tieta Juana a l'esquerra, en Pascual al centre i la meva mare a la dreta.
La vida ha volgut que marxi primer la més petita.
A la tornada també ens va acompanyar, i animar, el paisatge preciós dels Monegros mentre marxava el dia, un dia que ja forma part de la nostra memòria.