divendres, 30 de novembre del 2012

Velles pors, nous reptes....

He escrit d'altres vegades sobre la pubertat, sobre aquesta època que els agafaries i els tiraries per la finestra més d'una vegada.
De vegades comento amb els fills grans les coses o bé motius de discussió amb el meu "petit", que com ja sabeu em passa més d'un pam, i encara ara, els grans, es sorprenen que encara m'enfadi, tenint en compte que la pubertat d'ells tres va passar tota d'una "patada" i junts donat que els vaig tenir en tres anys i mig, als tres, doncs varen venir totes juntes.
No se... de vegades els argumento que potser m'agafa gran, que no és el mateix els 35 que els 51, però crec que no em creuen, ells em veuen igual de vital i amb empenta, però jo no em sento de la mateixa manera.
Tinc la sort, i això també ajuda, que el meu "nen" és bon jan, no cal dir que s'inventa totes les "tretas" i argumentaris possibles per fer el mínim, i de la manera més lenta possible, però lo millor va ser quan fa uns dies em va dir: "mama, tu vius massa depresa".... em vaig quedar... freda!
Ara, que visc menys que mai, que no m'agrada el soroll, que cerco instants de calma i tranquil·litat, de poca gent, de lectures i poc més... doncs ara resulta que visc massa despresa.
No se jo què hauria pensat aquest jovenet si m'hagués conegut amb l'empenta dels meus 30 anys!.
Tinc velles pors, que vagi per bon camí, i tinc nous reptes, recuperar força, esperit i paciència!
Soc afortunada, compartim tantes coses, aficions, música, ganes d'escriure... ni que com és normal, ara ja te les seves amistats, el seu ambient, els companys i companyies, amor....
Soc afortunada de gaudir de la seva companyia, dels seus acudits, dels seus esmorzars de diumenge, de els detalls que em serveix cada vespre amb un got de llet abans d'anar a dormir...
Això sí, una cosa ens uneix i porta mals de cap conjunts, però procurem no pensar-hi, sols quan no queda més remei!.
En aquesta imatge estem al hotel Athenea de Mataró, al sopar dels organitzadors i organitzadores, apart de amics i amigues, de Mataró camina per l'Alzheimer, una altre cosa que compartim.
Estem guapos no?.
Ja fa un temps em va dedicar aquesta cançó, cada cop que l'escolto m'emociono.


divendres, 16 de novembre del 2012

Calia?, de veritat ho creuen?

Calia que més de 500.000 famílies quedessin al carrer, perdessin casa, estris i dignitat per enriquir, encara més, als banquers?.
Calia, em pregunto, les terribles escenes que em viscut, i en el meu cas patit veient, àvis desnonats per avalar fills, persones colpejades per la policia per no voler marxar, dones soles amb canalla molt petita que viuen de la caritat i queden al carrer...
Calia, una reunió entre faltes de sensibilitat tant de l'un com de l'altre i total per acabar aprovant les mesures, del tot insuficients, de la manera com el pp aprova tot, a cop de decret?.
NO.
El que cal és més sensibilitat, cal que deixem de mantenir bancs i salvar entitats financeres i passem a cuidar les persones, cal que la llei sigui més justa, cal... a la fi, humanitat. Ningú veu que el deute tan monstruós l'han generat ells per valorar els pisos en quantitas astronòmiques?.
El poder econòmic sempre guanya i molt més si aquest s'ajunta manant la dreta a l'Estat Espanyol i a Catalunya. El tàndem ideal.
Aquí l'ha cagat tothom, va fallar el psoe en no canviar la llei quan manaven i ara falla el pp en no acceptar ampliar la cobertura de qui ha de ser, o no, desnonat i diu la Santamaria, mira que és dolenta i cínica aquesta tipa, que el tràmit parlamentari permet modificacions... i una merda!, no pensen acceptar-ne cap doncs si no ja ho haurien fet a les reunions prèvies!.
Em segueixo esgarrifant, cada dia, de les situacions que viuen famílies del tot normals, famílies com la meva, que queden al carrer, que no saben què fer ni on anar, on dormir amb la seva canalla.
Han hagut de morir persones perquè algú penses que potser no ho feien bé, però és ben clar, qui es posa en el lloc d'aquesta gent si cobra més de 5.000€ al mes?, impossible!.
Tenim un país amb gent que passa gana, amb bancs d'aliments que ja no arriben, amb situacions límits i mentre.... doncs res, a esperar que ningú més sigui desnonat. De moment amb les mesures que han prés, ho seguirem veient.
I que ningú s'apunti el triomf, aquí els que han tret les castanyes del foc i han estat ajudant, animant i evitant algún desnonament, han estat les plataformes ciutadanes, ningú més. 
Indignada és poc.



divendres, 9 de novembre del 2012

Carta oberta a Jaume Torres...



Estimat Jaume, gaire bé fa un any varem viure la més terrible de les tragèdies viscudes fins ara a la nostra família. Miro enrera i m'esgarrifa que el temps passi tan ràpid però l'absència sigui tant present i real.
S'està preparant el dinar de Nadal, aquest que tu ens organitzaves cada any amb una dedicació admirable, gaudies tant... i penso que no és possible, qua algú ens ha robat un any amb tu, i a la vegada que ploro, m'emprenyo i renego, ja... se que tu em diries que ho he d'acceptar, però mira, encara no puc i això em provoca un sentiment d'impotència increïble, i de mala llet, ja saps que sempre he tingut molt de caràcter.
Ara, que tal com vaig dir fa mesos, sento que no soc la mateixa persona, ara, deia, que explico als fills anècdotes de quan érem joves, de com m'havies dut a la teva moto fins a la feina, aquella moto que si no torçaves jo no hi podia pujar d'alta que era, de les vegades que m'havies donat un cop de mà, tantes...
Sí, ara puc parlar de tu i mirar fotos i treure un somriure, però si escric de tu, per tu, si et recordo quan estic sola, ara que hi estic més estones, doncs ploro, per la injustícia, per l'absència, per tot els que et quedava per fer... sempre tenies alguna idea al cap, fèiem bromes que inventaves coses com els del TBO.
Saps que la família ha crescut amb dues mosses precioses, t'haurien agradat, son nenes, i tu, en tenies tantes ganes...
Has de saber que hi ha una cosa que no puc arreglar, sempre que algú em pregunta quants germans som, jo dic 8, al instant el meu cap reacciona i dic 7, llavors, de manera immediata he de marxar doncs les llàgrimes surten als meus ulls sense control, cosa que m'incomoda, ja saps... aquesta fama de dona dura que tinc, no se pas on ha quedat...
La resta segueix igual, de tant en tant es remou alguna cosa, però queda en un intent, poc més.
De tant en tant segueixo escoltant el Black is Black i em surt un somriure.
Ara, fa un parell de mesos vaig explicar a en Sarra que havies mort, a dia d'avui, encara li costa de creure i li dòl molt no haver-ho sabut abans ni haver vingut quan va passar, però era al seu país, ja saps, massa luny. 
Se que més d'un, i una, pensarà que estic boja, qui escriu una carta a una persona que fa gaire bé un any ens va deixar?, ens varen robar en una imprudència i jo penso, on està escrit que les cartes sols son per els que estem vius?. Saps que sempre he sigut una mica particular no?.
Jaume, et penso, et sento i no t'oblido.
Un petó. 

(Aquesta imatge tan bonica m'he l'ha cedit la meva jove "petita" Andrea, fa unes imatges molt boniques)

diumenge, 4 de novembre del 2012

Tardor a flor de pell....

No sé què té la tardor per mi, el que si sé, és que m'omple de sensacions i tendresa, d'emoció continguda, de tot a flor de pell, però en positiu.
Potser els seus colors, tan plens i rics com cap altra època de l'any, per mi, és clar.
També en l'àmbit de la lectura, és l'època que llegeixo més poesia, a l'estiu més novel·la informal i distreta, a l'hivern i la primavera, una mica de tot, potser més policíaca.
Però és la tardor la que em convida a mirar, els parcs, les ones, les persones que duen abric sols perquè és novembre, ni que no fa gota de fred, els colors del cel i la terra, la pell receptiva....
Si tingués cotxe, i carnet, és clar, ahir hauríem fugit amb en Martí al Montseny, l'imagino tot de colors torrats, molta terra i llum.
També em descobreixo absent, pensant en mil coses, malgrat que ara he d'estar concentrada sols en feina, per la quantitat, em descobreixo nova quan plego, cosa que mai havia pogut fer, desconnecto i deixo allà les preocupacions, amb alguna conversa informal, alguna trucada que em treu un somriure, o bé alguns records, ara tan presents, de l'absència corporal que aviat farà ja un any, absència física, que emocionalment és ben present.
I tinc la poesia....
(La imatge és de Antonina Coromina)

CAMBRA DE LA TARDOR
Gabriel Ferrater
 
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

dijous, 1 de novembre del 2012

Massa temps que li dedico....

Però és que estic ben farta de llegir les estupideses que diu.
He escrit, més d'una, de dues, de tres.... vegades sobre la intolerància d'en José Bono, de que no se què fa al Psoe, de que el seu perfil, maneres de fer i actuar son del tot del pp, però no es cansa de dir bajenades ni de carregar, un cop més, tant contra el PSC com contra Catalunya. Pot ser que els implants de pèl li hagin alterat el poc cervell que te?.
Ahir, un company de Premià de Dalt, amb el que ens uneix una sintonia socialista molt catalanista, deia al seu Facebook que el Consell Nacional del PSC ha de fer alguna actuació.
No s'ens respecte com "una Federació apart", com a tals, s'han de respectar els acords pressos al nostre Congrés, que per això el fem i tenim els nostres estatuts i còdi ètic, però aquestos, tant espanyolistes, no respecten res.
I surt el Ibarra dien més tonteries, i la Chacón, i.... en fí, al final han aconsseguit que cada dia que passa m'agradi més en Pere Navarro ni que també penso que una mica de "bitxo" a la sang li aniria molt bé, almenys, ara, respón als "espanyolistes" de la branca "Wert".
Cal una actuació contundent, anys i panys que demano un PSC independent al Congrés de diputats i cada vegada que ho dic obtinc la mateixa resposta, apart d'alguna bronca, "Joana, ara no toca".
Doncs ara, més que mai toca, lluitar, contra aquests espanyolistes "trasnochados", barons que es creuen intocables i que cada dia, però cada dia! ens trepitgen l'ull de poll, apart de la moral, és clar.
Que discrepar NO és dolent, que encara som aquí, molts i moltes, no com d'altres que desapareixen a les hores baixes.
Ara, més que mai, s'ha de lluitar i defensar el que creiem.
Mentre, els altres gasten 271.000€ que pagarem entre tots i totes, en una campanya que és tot, menys institucional. I aquí no passa res! que demà segueixen desnonant famílies i com ara estem per la independència, no passa res.