divendres, 18 de novembre del 2016

Sense ferir sensibilitats...

Fa uns dies, de fet fa mesos, observo una cosa que no se per quin motiu, em produeix una mica de molèstia, m'empipa, em cabreja i fins i tot, em mosqueja.Fins avui, malgrat que ho he vist ja bastants vegades, no he dit res. No li he volgut donar més importància que la que té, però noi.... ho he de manifestar. Això sí que hi tinc tot el dret, crec...

Diu la Viquipèdia:
-->
Propietat intel·lectual: La propietat intel·lectual és el dret inherent que es té sobre les obres fruit de l'enginy i la intel·ligència; siguin literàries, artístiques o científiques.Bé, la meva, de "propietat", la que darrerament gaudeixo, cerco, i em fa aturar sovint les meves caminades, són les fotos.

Ja fa temps que en sóc aficionada,sempre amb el mòbil preparat, ara faig pràctiques amb la càmera d'en Martí, una Canon, però qui sempre va amb mi és el mòbil, i reconec que fa bones fotos. Té bona càmera.

-->
Les fotos, no m'és tan important que siguin bones, com que em diguin a mi alguna cosa, que em transmetin, em facin sentir o em treguin un somriure quan les remiro.


Tinc debilitat pels capvespres al mar, al port de Mataró i també, diria que sobretot, pels núvols... m'encanten les formes i maneres, els colors reflectits a l'aigua... La gent que m'envolta ja s'ha acostumat a sentir la Joana dir: espera, espera! Vull fer una foto al cel.

Bé, la cosa, que em perdo jo sola, és que he pogut veure algunes persones que agafen les meves imatges i les fan servir, com si fossin seves, sense dir d'on les han agafat.
A veure, siguem seriosos, no sóc professional, no visc d'això, és una afició i punt però noi... jo, quan "prenc" un text, poesia, el que sigui, sempre nomeno de qui és. Per justícia, perquè la feina és d'una altra persona, per tant, com no he de dir d'on ve?
Ara, que imagino que alguna d'aquestes persones, gairebé segur, es donarà per al·ludida i es molestarà, li vull dir, sense acritud, jo faig les fotos, jo les descarrego i pujo a la xarxa, almenys, digues que no és teva no?
A l'Instagram això no passa doncs no les poden descarregar, però al Facebook sí, i estic a dos grups d'imatges, a part de les que poso al meu perfil, jo, que tinc poca gent al Facebook, gent de confiança i íntima, estic començant a pensar de deixar de posar fotos. Agafar les mateixes del Facebook i posar-les a l'Instagram, com a pròpies, doncs... no.
Si us plau, respectem-nos no?
-->
Apa, ja m'he desfogat!

                                                                           

dimecres, 16 de novembre del 2016

Violència...





De les moltes coses que revolucionen la meva persona, els meus sentiments i a la vegada la meva mala llet, és la violència. Principalment, molt principalment, la que es fa servir contra les dones.
En diuen, per fer servir paraules "fines" violència de gènere, jo en dic, violència masclista.
A mi, personalment, em sembla del tot increïble que el dia d'avui, segle XXI, encara estiguem així.
No es pot justificar de cap manera.
Aquest any han mort a Espanya, de moment, 39 dones. Assassinades per les seves "estimades" parelles, exparelles, pares dels seus fills, molts cops davant d'aquests menors.
Els delictes d'aquestes dones?, demanar el divorci, dir no a qualsevol cosa, començar, o bé intentar-ho, una nova vida...
Podem veure campanyes de sensibilització, institucionals i particulars, telèfons d'atenció a les víctimes i famílies... però la falta de condemnes més serioses, o bé, encara, de sensibilització policial, fa que cada any morin entre 90 i 110 dones assassinades.
I passen a ser números, estadístiques, coses fredes sense sentiment. I sortim al carrer i fem molts gestos, ens posem llacets liles, fem pancartes, tot això està molt bé, però... qui viu una cosa d'aquestes, viu un martiri i molts cops, ni la gent que les envolta és conscient.
Fan falta condemnes més dures, sensibilització, implicació de les autoritats, dels jutjats, dels i les jutges...
Els fills d'aquestes famílies, queden, gairebé sempre, traumatitzats de per vida, sols, en institucions, sense l'amor i afecte, tan necessaris per al creixement de qualsevol persona.
Hem de dir prou, PROU, no més feminicidis, no més violència, i el crit ha de ser unànime, si tota la societat s'implica, també els homes que no són agressors, si doneu suport, entre tots i totes ho aconseguirem.
No mirem cap a un altre costat, no fem veure que no escoltem ni veiem, un dia pot ser algú estimat per nosaltres i llavors, tristament, direm... semblava una persona tan amable...
Sortim al carrer, anem a les concentracions, fem pedagogia amb els nostres fills i filles, néts i netes.
Ens acompanyeu?

(Escrit que m'han publicat a la revista Skorpio, primera revista independent del Maresme)


dissabte, 12 de novembre del 2016

Els mirem....

Però no els veiem.
Sovint, caminant per la ciutat, podem veure emigrants esperant en grup. Sempre a primera hora del matí.
Normalment en places concretes, a la Carretera Nacional II o també a la carretera de Mata pel camí de Llavaneres, a l'entrada de les Cinc Sènies...
Criden l'atenció doncs sempre són un grupet, vestits de treball, amb la motxila a l'esquena on porten el dinar, que miren, discretament, els cotxes que van passant.
Alguna vegada he vist una furgoneta que s'atura, baixa un home, i després de quatre paraules, breus, en carrega 3 o 4 i marxen. I així, un dia i un altre dia, ningú els molesta, ells tampoc ho fan.
Un dia vaig parlar amb un amic africà que tinc, i li vaig preguntar al respecte.
Em va explicar que esperen pagesos, que van a treballar la terra, sense contracte i normalment a 3 € o 4 € l'hora. De vegades, també, els agafa algú que vol buidar un local, o pintar una nau, tirar i carregar runes. Poden fer jornades de 12 hores, jornades de treball dur i farragós, i tornar a casa amb 40 €, contents doncs tenen per menjar i pagar un llit. En una casa on hi viuen, almenys, 8 persones.
Amb aquest amic hem parlat de moltes coses, algunes que jo no puc entendre però ells, ho troben del tot normal. Tot això li vaig preguntar, primer de broma, sobre lo forts que eren els seus braços, dues columnes, literalment, i d'aquí, del motiu pel qual la majoria són forts, va venir el tema. Ni que va començar de broma, va acabar amb cert patiment per part meva respecte a les condicions que treballen, i viuen, de vegades. Ell ho porta millor que jo. No sé si la paraula és resignació.
També sovint he discutit amb coneguts i conegudes que diuen que aquestes "negres", els treuen la feina als "d'aquí". Sempre els he preguntat el mateix, tu treballaries en aquestes condicions?, la resposta sempre és no.
Son temps durs, per tots i totes, no sols pels i les emigrants, però molts emigrants han quedat sense feina, sense dret a subsidis, ni ajuts, ni res de res. Per tant accepten qualsevol cosa, el que faci falta i bo i així, ajuden la família a canvi de subsistir menjant arròs cada dia, la majoria d'aquests dies sense cap tipus de carn, sols amb una salsa de tomàquet.
El meu amic, de tant en tant fem un cafè i ens posem al dia de les nostres famílies, quan li pregunto si no estaria millor al seu país, em respon, sempre de manera contundent, NO.
Els exploten, vilment, però mengen cada dia, en tenen, gairebé, prou.
Els admiro, jo ho reconec.
( Se que en aquest moment, de fa uns anys, moltes famílies "d'aquí" passen el mateix, i trobo indignant, siguis d'on siguis, aquesta situació, he volgut parlar dels que veig explotats, com animals, a peu de carrer. Espero, impacient, aquella famosa frase.... Arribarà un dia que el treball vencerà).