diumenge, 29 de maig del 2016

Mossos d'Esquadra....






Fa un temps, que els Mossos, no són "ben vistos".
És com si cada intervenció esperéssim algun incident.
I em pregunto quan va començar aquest desencís cap a ells.
Quan el 1980 van passar a dependre de la Generalitat, ho recordo, jo ja era casada i amb una criatura, i el 1983, que ja en tenia dues, de criatures, va ser creada "oficialment", i recordo, un cert orgull de la població, llavors, que tot ho vivíem tant intensament després de la dictadura, doncs era la policia Catalana!
On ha quedat aquell orgull?, ha estat una sola acció la que ara faci que molta gent en malparli?, no....
Un cas recent seria el de Juan Andrés Benítez, al barri del Raval. Sense cap dubte un excés de violència va provocar la mort d'aquest home. Cert que anava drogat fins a les celles, però... els cossos de seguretat no estan preparats per afrontar situacions límits?, calia un munt de mossos al seu damunt? Segur que no.
L'actor Alfons Bayard, el mateix, reduït sense habilitat, i mort, també.
Hem vist imatges de tortures, en aquest segle!, com s'ha format aquests mossos, la majoria ben joves, per aquesta violència tan gratuïta?, no ho fan bé, qui els forma, no ho fa bé. Diuen que han baixat el nivell d'exigència per accedir al cos i que d'aquí venen molts problemes. No se si és cert, però de ser el cas, que el tornin a apujar, però ja!
Un tema darrer, l'anomenat "Cas Quintana", clama al cel!. Han negat haver disparat, han faltat a la veritat, tots els informes deixen clar que va ser una bala de goma, i estic del tot segura, del tot, que saben qui va fer aquest tret, però han quedat sense condemna. Ella rebrà uns diners, cert, però s'ha sentit, i jo sentiria el mateix, indefensa davant la mal anomenada "justícia".  Mireu aquest video, és impactant. 
Impunitat, pura i dura.
Jo vull sentir, quan vaig pel carrer i veig un cotxe de policia, mossos, tant és!, que estic segura, que davant de qualsevol incidència ells són la meva protecció.
Ara mateix... no ho sento pas gens.
El meu nen porta una samarreta que diu: Ojo con tu ojo, amb un pegat  per l'ull. Primer em va impactar molt, però després, veient com ha anat tot, l'entenc molt bé i admiro la seva contundència en contra d'aquesta, i qualsevol, violència.
Espero que ben aviat tornem a tenir l'autoritat que mereixem i volem. I que els respectem...

dilluns, 23 de maig del 2016

Passos perduts...


Quan vaig començar aquesta “nova vida”, el 3 de setembre farà 3 anys, una de les coses que tenia ben clares era que havia de canviar hàbits, anar al gim i caminar, caminar i caminar!
Al principi va ser feixuc, avorrit, pesat, però noi… ara no paro. Música a les orelles, bones sabates i amunt i avall sense parar.
Abans, una targeta de bus durava una setmana, ara, poden passar dos mesos.
En aquestes caminades, he fet tots els barris de Mataró de punta a punta, les mateixes poden ser de 7 a 12 quilòmetres, però, no se, per inèrcia, baixo sempre al centre de Mataró, el que la meva mare en deia “anar a Mataró” i em consta que molta gent de les barriades encara diuen. Com si Mataró no fossi’m tots i totes! Bé, per Santes, no. Per Santes sentim que és la festa del centre, no de tots i totes.
Trobo gent, miro de saludar rapidet per no aturar aquestes passes, que malgrat el títol, no en son pas de perdudes…
Fa cosa d’un mes, més o menys, a part de les meves caminades, un parell de cops la setmana faig de…. cicerone?, per una persona que conec fa molt poc però que hem sintonitzat bé.
És nou a Mataró i li agrada la meva ciutat que aviat, serà també la seva.
Això provoca que quan surto a voltar acompanyada, sovint, he de fer presentacions, i reconec que alguna m’ha agafat ben de sorpresa. A ell encara més!
Ahir vam riure de valent, entre fira, li miro d’ensenyar els llocs i coses típiques de la meva ciutat, pluja, cafè sota un tendal entre somriures i complicitats, i port, aquest no falla mai, els nostres passos perduts sempre conflueixen allà, vàrem riure de l’ensurt que es va endur una parella, a ell li tinc un afecte molt especial. Ell va quedar, del tot, blanc, ella, més aviat vermella. Malgrat que fa mesos que jo se, i ni mu a ningú, que la intimitat és important, per mi i per la resta del món.
Els passos perduts, aquests que gairebé sempre faig sola, i de tant en tant acompanyada, m’ha dut, també, a què ens facin una foto involuntària, quan en una caminada amb en Daniel, el meu fill “aussie”, vàrem coincidir amb el meu germà i la dona. La persona que va fer la foto va ser la primera que va quedar sorpresa quan en mirar a casa seva el seguit que havia fet, em va veure allà palplantada!

Gràcies FNikos per compartir la teva foto amb mi i per les imatges tant boniques que fas a la meva ciutat.

dijous, 19 de maig del 2016

Sols és música....



De vegades tenim moments a flor de pell, moments que sense saber el motiu, estem sensibles.
La primavera?, la vida?, les situacions personals?.
Ahir vaig tenir un moment hiper sensible escoltant, per accident, aquesta cançó.
Esgarrifada, del tot, caminant per el port de Mataró, em vaig ben emocionar!
Músiques de la nostra vida, ara i sempre. I poesia....
Gaudim de la primavera, i de tot el que comporta, a tots nivells!


Y sin embargo....

De sobras sabes que eres la primera,
que no miento si juro que daría
por ti la vida entera,
por ti la vida entera;
y, sin embargo, un rato, cada día,
ya ves, te engañaría
con cualquiera,
te cambiaría por cualquiera.

Ni tan arrepentido ni encantado
de haberme conocido, lo confieso.
Tú que tanto has besado
tú que me has enseñado,
sabes mejor que yo que hasta los huesos
sólo calan los besos
que no has dado,
los labios del pecado.

Porque una casa sin ti es una emboscada,
el pasillo de un tren de madrugada,
un laberinto
sin luz ni vino tinto,
un velo de alquitrán en la mirada.

Y me envenenan los besos que voy dando
y, sin embargo, cuando
duermo sin ti contigo sueño,
y con todas si duermes a mi lado,
y si te vas me voy por los tejados
como un gato sin dueño
perdido en el pañuelo de amargura
que empaña sin mancharla tu hermosura.

No debería contarlo y, sin embargo,
cuando pido la llave de un hotel
y a media noche encargo
un buen champán francés
y cena con velitas para dos,
siempre es con otra, amor,
nunca contigo,
bien sabes lo que digo.

Porque una casa sin ti es una oficina,
un teléfono ardiendo en la cabina,
una palmera
en el museo de cera,
un éxodo de oscuras golondrinas.

Y cuando vuelves hay fiesta
en la cocina
y bailes sin orquesta
y ramos de rosas con espinas,
pero dos no es igual que uno más uno
y el lunes al café del desayuno
vuelve la guerra fría
y al cielo de tu boca el purgatorio
y al dormitorio
el pan de cada día.


Título: Yo, mi, me, contigo 
Año: 1998 
Letra: Joaquín Sabina
Música: Joaquín Sabina, Pancho Varona
Disco: Yo, mi, me, contigo (1996)

divendres, 13 de maig del 2016

Contradiccions....



Els que em llegiu, i alguns i algunes fa un bon grapat d’anys que ho feu, sabeu que sóc feminista, dialogant, cert, però activa.
Fa uns dies m’he adonat que tinc certes contradiccions, no se pas si m’agraden, o no, però sí que és ben cert que em tenen molt sorpresa.
Petit exemple, he descobert, vés tu, a la meva edat… que em dóna cert plaer que un home em cedeixi el pas. Admeto que vaig tenir un ensurt en sentir això!
Una altra cosa, sempre, sempre!, quan he tingut una cita, trobada, tant és, he pagat a mitges, sempre!. No trobo gens just que cap home hagi de pagar el que jo prenc, noi… fa uns dies, un senyor amb qui he fet amistat va insistir a pagar, jo vaig insistir que no, però quan es va posar seriós en fer-ho, doncs li vaig trobar un punt romàntic.
Ara, estic que no visc, com és possible que jo, sempre contundent en aquests aspectes hagi trobat encantador dos gestos tan simples, o habituals?
No se si és el fet que tota la meva vida, tota!, he lluitat contra els estereotips i l’educació que vaig rebre, per tant tots aquests detalls no els he acceptat gaire bé mai. No se, tampoc, si és que estic afluixant la “cotilla”, espero que no, canvis als 54 no els puc pas assumir.
Tampoc he trobat mai “normal” que l’home hagi de rondar la dona, per quin motiu no pot donar ella el primer pas?, és important això?, no.
Però punyetes, ara, quan veig insistència, ganes de quedar, fer un cafè, un somriure… doncs té encant, no se si la paraula és morbo, diria que no, te… un no se que antic que m’ha donat gust notar.
Ni que vagi contra el que sempre he pensat i sentit.
Pot ser que ara, mare meva, després de mil anys, trobi bonics aquests detalls?. Començar a trobar encantadores aquestes coses, m’ha preocupat. Potser és que mai ho havia mirat d’aquesta manera.
Vaig a fer una profunda reflexió, a veure si el meu cap i el meu cor, troben un punt de connexió.
De moment, gaudiré dels detalls i d'aquestes noves sensacions, ni que siguin antigues.….
Com diria la meva mare…. “ a la vejez viruelas”!

diumenge, 1 de maig del 2016

On son els teus somnis?


Avui, mentre feia tasques de casa, quan s'han emportat en Biel, he estat escoltant, més que mirant, una pel·lícula a la que he escoltat aquesta frase: On són els teus somnis?
Mentre feinejava m'he anat fent aquesta pregunta.
Quan fa que no penso en els meus de somnis?, sóc on voldria ser?, faig el que voldria en aquest moment de la meva vida?.
Massa dubtes per un diumenge a la tarda...
He fet una anàlisi ràpida, de moments i instants, certament, tinc somnis, en tinc molts, són un impúls a la vida, però... als meus 54 m'adono que els tinc aparcats. Sempre hi ha alguna cosa a fer, alguna cosa més important que atendre, una urgència... i és clar, les "meves coses" queden a un bagul, esperant un moment que no se pas si vindrà, però que em nego a tancar amb clau.
També penso que molts somnis els he pogut complir, ser mare, àvia, trobar certa estabilitat amb mi mateixa, viatjar, deunidor!
I què queda per fer?, la llista és llarga....
Vull tornar a Melbourne, en Daniel ja hi torna a viure, vol dir que ja hi tinc un peu :) , vull tenir temps, per mi, per les meves coses, per llegir, caminar, sola o en companyia, tant és!
Somio fer aquell creuer, impossible, ho se, pel mar del Nord, em veig en un vaixell, a coberta, abrigada mirant els fiords i senzillament, gaudint.
Aquesta frase, escoltada ben bé pensant en mil coses m'ha distret de les meves tasques habituals, per tant, per poder tornar a prendre el fil, he posat música, Miguel Rios, he deixat volar la imaginació i he tornat a somiar. Tenim una cita?
Tinc molts somnis, crec que això, dona vida. Aquests, encara em recorden a mi, a la Joana de sempre, m'agrada.
Potser encara tinc temps de complir molts d'aquests somnis....