Diari d'un dia d'eleccions qualsevol....

6:00 del matí, un impertinent soroll ataca els meus sentits, dos despertadors, per seguretat, estàn sonant.

He dormit poc i quan obro el llum del bany l'apago ràpid, quina cara!.

Prenc el primer café d'una llarga jornada on segur excedeixo el número aconsellat de cafeina, però si no és aixì, no funciono.

L'Elmer em segueix per tota la casa, una mica sorprés per la matinada de la mestressa.

Després de la dutxa i de vestir la meva preciosa persona, agafo el bolso, una bossa amb mandarines i iogurts, un llibre i enfilo cap a "Can PSC". Des de casa fins a Les Tereses sols em creuo amb tres persones, dos joves que venen de festa i un representant de l'Administració, aquests que cobren el dia d'Eleccions.

Arribo patint per si algún ximplet ha posat silicona a la porta, no seria la primera vegada. Estic de sort, puc obrir, son les 7:25 del matí.

Des de aquesta hora i fins les 10 no paro ni per respirar, un cop instal.lats els "meus" Apoderats/des i Interventors/es, vaig a fer un café i un entrepà.

Tot el dia he estat pendent del telèfon, la meva principal tasca el dia d'Eleccions, ajudar despistats a localitzar les seves taules de votació, la gent pocs cops mira la targeta del cens, vetllar per el menú de la gent que està voluntària a les taules i perquè quan arribin al vespre, cansats i espectants, trobin alguna cosa per picar, una beguda i una bona pantalla per seguir els resultats.

Passades les 2 del migdía seiem a dinar un grupet molt reduit, la gent de les taules te ja el dinar i tenim un cert impàs de calma, la taula de reunions de la sala d'Executives es converteix per un dia en taula de menjador. En un ambient relaxat fem broma i mirem la tele, és un dinar fret però no li falta caliu.

La tarda, "más de lo mismo", trucades i una mica de nervis, ja s'acosta el moment.

A les 17:30 en Quico m'acompanya a votar, ves que perdem per un!, aprofito per anar a casa i refrescar un xic els nervis, fer un canvi de roba rapidet i tornar al PSC.

Ara ja sí, gent amunt i avall, arriba la premsa per instal.lar els seus aparells, el telèfon segueix a tota pastilla i curiosament, estic tranquila.

No arriben actes fins passades de llarc les 9 del vespre, primer un degoteig constant, després ja a tota canya, sort que en Noni, la Mª Ángeles i en Pau m'ajuden en aquest desgavell, s'han d'endreçar i és una tasca complicada.

Al primer pis la gent fa festa, nosaltres no baixem, però hi som, a l'ombra, com tota bona persona que es dediqui a la Organització.

Els convido a marxar a les 12 del vespre, queden alguns companys per venir, algún problema puntual els ha enderrereit i tots matinen, jo també, però encara em quedo fins a les 12:30 de la nit. Ni tan sols he pogut fer un petonet a la "meva" Glòria, sempre tant atenta ha pujat a saludar. No sento els meus pobres peus, quan arribo a casa em vaig despullant per el passadís, no soc massa conscient d'on deixo la roba, però porto ja tres nits sola i ningú mira. Potser això es el més dur del final de campanya, no poder tenir en Martí amb mi per els horaris tan bèsties que tinc que fer.

Un cop al llit agafo el llibre, malgrat estar rebentada estic despejada, contenta, però no relaxada. Lo bé que hauria anat celebrar ben acompanyada aquesta victòria.....

Apago el llum passada la 1 de la matinada, m'ha costat molt dormir, però estic contenta de la feina feta.

Per cert, el llibre, a "Can PSC", ni l'he obert....

(La foto, un cop més de Quico Melero, nosaltres sí tenim cor, el meu, avui, està que no hi cap!).

Visca, visca, visca, Catalunya Socialista!!

Un cop més, després de tanta feina, tants nervis, tanta son, sí... estic del tot "petada", el dia d'ahir va ser molt llarc, Catalunya ha donat la victòria al psoe, ara, ja podem començar a demanar.
Zapatero, endavant l'Estatut!, i com jo sempre soc un xic més atrevida, també segueixo reivindicant el Grup Parlamentari Català al Congrés!.
Malgrat el cansament, ahir vaig estar al peu del timó, com tants companys i companyes, més de 17 hores, tinc els peus fatal, però a les 9 he de ser a la feina. Lo millor de tot, ahir vaig rebre algun missatge preguntant on era, com estic "tancada" al cinqué pis de la Casa del Poble, molta gent es pensa que no hi soc.
Avui, sense cap dubte, baixaré més lleugera.
Per cert, em sap molt, però molt greu que plegui Llamazares, una gran perdua d'un home dialogant.

Ni en la mort....

Ni en la mort poden ser companys, poden ser decents, poden donar caliu, poden callar, poden deixar de gratar vots, poden ser decents, poden ser dignes, poden ser.... persones....
Va per tú company, Isaías Carrasco, la família socialista estem de dòl, ells no, ells estàn, davant el teu cadàver, en campanya.
(Per cert, jo, que em considero tota una senyora, tampoc hauria acceptat el condol del pp, això,  es demostra caminant...)

8 de març, un cop més....

I ni podem, ni hem, d'oblidar quí ha estat en contra de la Llei d'Igualtat, quí la va impugnar i quí va perdre aquesta impugnació.
De llei ha de ser que som tots i totes iguals, ja n'hi ha prou de cobrar menys per la mateixa feina, ja n'hi ha prou d'agressions i violacions, ja n'hi ha prou de fer.nos callar.
Volem la igualtat real i la volem ara!
Visca el Feminisme dialogant i actiu!.
I res de dia de la Dona, és el dia de la Dona Treballadora, poca conya, que dona en soc tot l'any, treballadora també, però no podem oblidar què vol dir aquest dia.
I ara, mediteu, a l'hora d'anar a votar, penseu quin tipus de país voleu....
Per les que pateixen, les que han mort i les que per desgràcia moriràn, per elles aquest viut de març, amb la cançó de Melendi, El informe del forense, trista i real, com la vida mateixa, denúncia la poca sensibilitat dels jutges davant els maltractaments masclistes.
Feliç dia, i feliç reflexió a totes.

Gotes....

Sé que les primeres, són sols l'anunci de què vindrà. No tenen la ni la calidesa, la textura ni la qualitat esperada, però són com els jocs previs a seduir, indiquen uns instants millors.
De mica en mica, puja la temperatura, la contundència, ho noto primer a l'esquena, tan dolorida de la tensió, de mica en mica llisca per la columna vertebral, fins a arribar, suau i calenta a la part on l'esquena pel nom.... jo la deixo fer...
Llavors torna a pujar fins al meu coll, la cara, com qui no vol, els llavis.... baixa pels meus pits, primer un, després l'altra, no deixa un mil·límetre sense tocar, panxa avall fins a l'entrecuix... cuixes, genolls.... peus...
El plaer va en augment, tanco els ulls i la deixo fer, aguanta la temperatura i m'agrada.
De mica en mica una mà va resseguint el camí fet per "ella", ara una mà, ara ella, els ulls tancats i el relaxament, incrementen el plaer, sense oblidar la música que tinc posada, Rosana, el conjunt em permet recrear els sentits, gaudir fins a l'infinit... enmig de la boira provocada...
Quan la humitat ja m'ha satisfet, gairebé del tot, eixugo una mica, el just i necessari i a dues mans comença un nou massatge, aquest i per revifar "l'assumpte", donat en fred.
Surto d'allà contenta i amb ganes, "ella", la dutxa, i la crema hidratant, m'han deixat del tot.... descansada!.

Punto "canalla"...

Ahir, per fí, vaig poder dinar amb "les Divines". Dinar ràpid, jo havia de tornar a la feina i en Pau i l'Octavi també. Però va durar suficient estona per "oblidar" la mala llet i fins i tot el cansament.
Reconec que els 6 que erem ahir, una de les amigues no va poder venir, doncs fem cert soroll, varem riure molt i apart, estem del tot còmodes i tranquilets junts, cosa que permet veure volar petons per sobre la taula i mans per sota.... això sí, les noies res de res, ells tres no paren!.
A mig dinar varem poder observar, sense cap dubte, que quatre joves que dinaven al costat nostre no parlaven, només escoltaven la nostra conversa, cosa que va provocar més d'una cara vermella, la meva la primera, com no!.
Sempre, com és evident, acabem parlant de sexe, de si tu tens o no, de si bé o malament, recordem que tots sis vivim sense una parella a casa, fem el que podem o ens deixen :).
Total, tant a ells com a elles, menys a mi, els agraden els homes amb un "punto canalla" i aquests dies, que he parlat bastant amb un estimat amic sobre aquest tema, per motius que no venen pas al cas, no ho puc entendre, ni crec que pugui mai.
Volem una parella que sigui "dura", això vol dir que ens engany i ignori o senzillament que sigui "dur" al llit?.
Una de les amigues diu que busca un "tigre", que els gatets a la terrassa..... no acabo d'entendre això, no pot ser un home contundent on cal, i decidit, i a la vegada ser carinyòs?, cal que ens ho faci passar malament?. Reconec, fins aqui arribo, que segons quins tipus doncs tenen molt de "morbo", per exemple en Dani Martín, de El Canto del Loco, en aquest vídeo està... ummmm....però tenir.lo a casa...
Total, el debat, com sempre, acalorat i decidit, això sí, riure, varem riure per els propers dos mesos!.
La tarda, ahir, malgrat tot, ja va ser una altre cosa..... i avui, com algú em va dir ahir, tard al vespre.... Joana, treu el PSC del teu cap, avui res de PSC... li he fet cas....
I avui, soparet i ball a Las Cuadra de Calella, a moure el cul!.

De vegades, ni que son poques......

Doncs no em suporto. Sí, jo mateixa.
Quan estic del tot esgotada, i se els motius, acostumo a pensar, massa i tot, i acabo decidint que faig un munt de coses que no serveixen per res, però lo més segur, és que les segueixi fent.
No em suporto per reivindicar tant, i aconseguir tant poc. Per no cridar suficients vegades PROU!.
Per donar tant i rebre tant poc a canvi, ni que quan dono ja se què tindré després i malgrat tot, ho faig.
Per còrrer i tenir la impressió que soc la única que està del tot preocupada.
Per no esbombar alguns i algunes que sols son figurants de nom, però penquen tant poc.
Per no saber què més fer en les meves reivindicacions, ni com tallar tantes coses.
Per no ser, una mica, sols una xic, trepa, potser aixì no veuria aquestes coses.
Per posar tanta passió en aquestes reivindicacions i acabar del tot "seca".
Per no tenir més "pachorra" i pensar que algú altre ja ho farà.
Per les paraules que callo, sí, encara que no ho sembli, valc el doble per el que callo que per el que explico.
Per pensar en tirar la tovallola i dimitir, perquè volen ganivets de mala llet i no trec els meus....
Per tant i tant sovint, de vegades, no m'aguanto jo mateixa.
Per tants sentiments malgastats....
I diuen que demano massa....

Doncs no, no era important....

Ho sento.
Avui he deixat bocabadat més d'un i una quan he dit que no vaig mirar, ni escoltar, el debat d'ahir al vespre.
Almenys sis persones m'han dit: de veritat Joana?... doncs no!, he respost jo contundent, per mi no era important veure ni escoltar segons què. Tu la tens més llarga, tu has dit més mentires, tu has fet i jo no....
Ho sento, és evident que tinc el vot decidit, ningú en dubta. Ni de que estic super saturada de feina i al vespre vaig cansada, per tant, no serà millor el meu llibre, un cop poso el meu nen al llit, que veure discutir dues persones que després son del tot capaces de fer un café juntes?.
Sabeu què és important?, avui han mort 4 dones. 4!!! a mans dels seus "estimadissims ex o actuals", això és important, això és un problema brutal per el nostre país. Demà seguireu parlant del debat, o del proper, però quí parlarà d'aquestes mortes?.
Cal més educació, cal més igualtat i deixar de jugar a debatre, volem solucions!.
Ja n'hi ha prou.

Declaracions d'amor...

Les relacions d'amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som aixì, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per "dures" que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona.
Dissabte a la tarda vaig fer una cosa que fa molts mesos no feia, anar a la biblioteca Pompeu Fabra i passar més de dues hores cercant, mirant, xafardejant i gaudin amb el silènci, de veres, em va anar magnificament.
Un dels llibres que vaig mirar allà mateix va ser un de Frida Kalho , adoro les seves pintures, el seu realisme i fins i tot, la seva cruesa. El llibre, d'aquests super gruixuts i molt ben documentat em va encantar, vaig poder llegir la declaració que va fer a Diego Rivera, el gram amor de la seva vida, entre molts d'altres, no en va era una dona super apassionada. Va viure, malgrat el seu patiment, com va voler, sense patir per el què diràn.
Crec que és una de les declaracions d'amor més maques que he llegit mai, d'entrega i dedicació absolutes, un gran amor, sense cap dubte.
Diu la mateixa:

Nadie sabrá jamás cómo quiero a Diego. Si yo tuviera salud quisiera darsela toda, si yo tuviera juventud, toda la podría tomar.
No soy solamente su madre, soy el embrión, el germen, la primera célula que, en poténcia, lo engendró. Soy él desde las más primitivas, las más antiguas células, que con el tiempo se volvieron el "sentido".

És magnífica.
(Aquesta imatge que he posat porta per nom La cama volando, aqui queda ben reflectit el que sent una dona quan ha d'avortar, els malpensats han de veure, si tenen sentiments, que mai és per plaer, ni que en el seu cas va ser espontani).

Jo sí, però tu no....

Ahir al vespre no podia dormir, imagino que vaig a mil, aixì que després de provar tots els sistemes que conec per relaxar.me i veure que no funcionaven, em vaig decidir a xafardejar per la xarxa, els blocs que tinc pendents, alguns escrits que m'han fet arribar sobre l'avortament i que no havia tingut temps, premsa variada i noi... em trobo amb una sorpresa del tot inesperada a El Plural.Quina sort tenim de disposar de memòria gràfica, d'audio i escrita.
Fa uns dies, tant Rosa Díez, la traidora, per mi, com María Sangil, varen fer un victimisme total de les increpacions que uns joves els havien fet abans de les seves conferències. Vagi per davant que estic del tot en contra de "reventar" cap acte, la democràcia és per tots i s'ha de respectar, encara que ells no ho fan.
Total, llegeixo, i ja eren les dues passades, que Maria Sangil i Rosa Díez varen participar a uns insults i altres "lindezas" contra Josu Jon Imaz, li varen dir coses tan boniques com “asesino”, “cobarde” o “chivato”.
És a dir, jo et puc insultar i avergonyr, però tu no.
Això sí, malgrat que "la Chacón" i Zapatero han condemnat els atacs a Dolors Nadal, a la Díez i la Sangil, la culpa, per en Rajoy, és de Zapatero..... com no!!!

Ja hi tornem a ser....

En campanya electoral.
Ni que la meva feina és "interior", de despatx, creieu que és una bojeria total.
Surto cada dia "escopetejada", amb la sensació, molt desagradable, de no haber acabat tot, però és que és del tot impossible.
Vull arribar a tot i no puc, no pas per falta de dedicació, ahir hi vaig ser 10 hores, més que res, potser, per la quantitat de feina asumida, feina que m'agrada, no oblidem això.
Ahir no vaig ser al sopar d'inici de campanya, diria que per primer cop en uns 20 anys, però en Martí te una important infecció a la gola i jo no puc pensar en una altre cosa que arribar a casa i ser amb ell. Això sí, estaba tot "atado i bién atado", segur que va ser un èxit.
Sort que el meu fill gran te vacances i el va tenir ahir tot el dia, sort que la Elisabet s'en va cuidar abans d'ahir a la tarda, això ha permés que no tingui que faltar cap dia i aixì i tot.... si veieu la meva taula, caieu de cul!.
Ara espero que tot.hom faci la seva feina i no en caigui més a la meva de taula, si asumeixes una responsabilitat, s'ha de complir, i és que a algunes persones els encanta veure el seu nom a llistats de responsabilitat però després..... les matxaques hem de patir molt!.
Total, sort que és divendres i demà no hi penso anar, em duré feina a casa, però aquest cap de setmana... que ningú em demani el vot!. De fet és senzill, un país modern i actual, davant els carcamals de sempre, el poder econòmic i els capellans.
Ostres, si ara que hi penso jo ja el tinc decidit.... :)

Joana, la contadora d'estrelles....

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach

Ahir, l'Emili, una de les persones més interessants que conec, tant atent com sempre, ja us vaig parlar d'ell una vegada, em va fer arribar aquesta poesia, diu que li he inspirat jo. No calen paraules, la trobo preciosa, a més.... m'identifico, del tot.
Gràcies Emili, amb molt 'afecte, ja ho saps.

11 anys?...

No cal dir que em sembla del tot impossible. Ja va ser un xic especial la seva concepció, en Pere m'ho va fer saber i ja vaig començar a plorar. Ni la quarta cesàrea, ni els punts, ni l'anestèsia, res de res m'havia afectat, estaba impacient per conèixer aquest nen tant esperat i la seva vissió va ser el que em va superar.
Miro i remiro i veig els canvis, ho se, ja no és aquell nadò, ja no el puc agafar a coll, ni tan sols s'adorm ja a sobre meu, però tinc aquella imatge clavada.
Va ser un dia de plors intensos i forts, no ho vaig poder evitar, l'emoció del "miracle" em va superar i vaig plorar com una tonta en veure el metge que l'aixecava, brut i petit, sols 3.450 gr., però el vaig trobar el més guapo del Mon.
I ara, veig aquest jovenet, tendre i afectuós, culé a tope, una mica hyppie, solidari, que potser ha tingut que viure coses que no tocaven, però les ha respectat i fins i tot, les ha entés...
En Martí fa 11 anys i jo..... tinc una "Martinitis" agúda, el seu somriure pot amb qualsevol cosa.
és un nen afortunat, a tingut uns pares que l'estimen molt, però a la vegada, ha tingut "dos pares i dues mares" més, els germans, la germana i la cunyada, no en va es porten tants anys de diferència i l'han cuidat.... infinitat de tardes mentre jo treballava.
Avui fa 11 anys, vaig reviure.

Reconstruccions....

Dissabte al vespre vaig fer un sopar a casa, casi podriem dir un sopar massiu, 10 persones, 3 germans i una germana, cada ún amb la seva parella.
No tindria res de novedós si no fos perquè això fa molts anys que no passaba, que jo no sopava amb ells i menys a casa meva.
Els problemes que ens han mantingut allunyats els intentem arreclar, ni que serà un impossible el 100% de germans i germanes, 5 és tot un èxit. Jo espero, de tot cor, que ja no torni a passar el mateix.
Vaig cuinar com fa temps no ho feia, no per tants vaja, des de amanides d'endivies, roquefort i codony. Fins a canapès de melmelada de tomàquets verds amb muse de foie i anous, passant per pa amb tomàquet i pernilet, fuet, formatges variats i acabant amb un ànec a la taronja que tots varen dir era tant bò, potser si que el wiski de 12 anys hi va tenir alguna cosa a veure...., acompanyat de patates "panadera" al forn.
Els postres i el cava els varen portar ells.
Molta feina, ho reconec, entre la neteja, la compra, i cuinar no vaig parar ni un minut, hem acabat de fregar els plats, "ell" i jo, casi a les 2 de la nit, amb els peus treient foc, però estic del tot satisfeta, de l'oportunitat, de la traquilitat i com no, del bon ambient.
De tant en tant, fer un esforç, ni que no arribi a tot.hom, val la pena.
Estic del tot feliç.

Mataró bus....

Estic tipa!
Però tipa de veritat, fins els pebrots!.
Portem una semana insufrible, però del tot.
Els "sujetos" conductors han penjat a les parades un cartell on molt cínicament ens diuen que estàn demanant millores per els usuaris, una puñeta!
Dimarts al migdia el 3 va passar 15 minuts tard, dos junts, fent conyeta els dos conductors i ara t'adelanto jo, a Santa Anna, ara m'adelantes tu a la Ronda Cervantes, això a les 12:30 del migdia.
Dijous, dos vegades, va passar el bus cinc minuts abas, vol dir que els que arribem justets el varem perdre i apa! 20 minuts més a la parada.
Ahir, el de les 8:06 a Sta. Anna va passar a les 8, és clar, venia vuit. Com que sols erem tres dones al mateix i les tres baixavem a Rocafonda, el conductor va venir a 10 per hora tot el camí.
Ara, acabo d'arribar i estic del tot emprenyada, el de les 13:48 no ha passat per Santa Anna, quan ha vingut el 1 de les 14:05 li hem preguntat i sabeu què ha dit?, que preguntem als polítics que ara estàn en campanya i ho prometen tot!.
Aqui si que he esclatat del tot, li he dit i a veu de pito, senyor vosté no te vergonya!, com pot dir això?, son els politics els que condueixen?, estàn fent una vaga encoberta, no tenen vergonya!.
El paio s'he enrigut sense cap mirament de mi i ha arrancat, els de la parada, 14 persones esperavem el 3, tot cabrejats. Quan arriba el 3 de les 14:06 i increpen una parella al conductor a dit, cridant, que ell anava a la seva hora i que 1:30€ no dona dret a increpar ningú.
Estàn fent una vaga encoberta, els bussos van bruts de pebrots, ho vaig comentar al regidor "en funcions" ja fa setmanes i segueixen igual o pitjor.
Això sí, han apujat el bitllet un 10% i els usuaris seguim maltractats i sense més remei que esperar. I a mi la nómina un 2,5%.
Per acabar de arreclar el tema porto 10 minuts amb el telèfon a l'orella trucant al 010 per fer una queixa, em surt directe una musiqueta i no m'atén ningú!. Amb lo car que és i diuen que no ens queixem, però serveix d'alguna cosa?????.
Això és la ostia!.

Mare dolenta?....

Avui m'he sentit la pitjor de les mares, però la pitjor del Mon!.
Avui he deixat en Martí sol a casa, sols tres hores, però em sento fatal. Mai he deixat els nens ni per anar a comprar el pa.
He baixat el camí a la feina, si de cas una mica més lleugera. A la cantonada on ens despedim cada matí, he fet parada, com si ell fos al meu costat. He seguit fins la Pl. de les Tereses a tota marxa, i quan feia 10 minuts que era allà, vol dir 35 que havia sortit de casa, ja he avisat que trucaba a casa.... la meva companya encara riu.... m'ha dit: Joana, truca les vegades que faci falta si has d'estar més tranquil.la.
Ja se, la propera setmana fa 11 anys, és sensat i te clar quines coses no ha de fer, però.... ostres tu, com algún mestre em vulgui raonar la vaga... avui mossego!.
Total jo l'he trucat dos cops, i ell a mi ún. En tres hores.... després ha marxat amb el seu germà gran i ja estarà acompanyat fins les 8 de la tarda, moltes mares no ho tenen tant bé com jo, ho se, però... segueixo pensant que avui he estat la pitjor mare.

Cites i emocions...

En realitat creus que ja no t'afecten aquestes coses, que ja estàn superades, son massa anys i massa disgustos.
Ho creus fins que et descobreixes pensant.... i ara què em poso?, fandilles o bé pantalons?, escot o bé discrecció?, cuixa o pit?...
I et mires, i poses i treus, i això és massa senzill, això massa elegant per un passeig per la platja, potser tindré fret, potser calor, i un mar de dubtes t'envaeix, i dius prou!, aniré com vaig sempre a passejar i s'ha acabat, si no li agrada, pitjor per ell.
Però de camí al passeig marítim ja tornes a dubtar, no t'has maquillat ni mica, sols crema hidratant i suavitzant de llavis.... natural, a la fí, aixì vaig cada dia!.
Texans, top escotadet, ni que he perdut dues talles encara llueix...

je je, camisa i jaqueta texana. Fà un diumenge estupendo, fins i tot fa caloreta.
El veus allà, on heu quedat, dret, i crec que un xic nerviós, em somriu de lluny i com no, em poso vermella.
Dos petons, una abraçada una mica més llarga del normal i a estirar les cames.
El duc al meu lloc preferit, el darrer espigó de Mataró, casi a tocar la Laia, molts diumenges acabo aqui amb un llibre, però avui no en duc.
Seiem a la meitat del mateix, al sol, als nostres peus les ones van i venen, comencem a parlar, i parlar i.... dues hores llargues, sense parar, mirades tímides ens diuen que estem molt a gust, que hem de repetir, ens hem de posar al dia i jo he tingut una vida moguda, dues hores no son suficient, ell deunidor, però crec que tindrem temps, de moment tenim molta calma i punts en comú.
La veritat, te un somriure.... entre d'altres coses....
Després m'acompanya fins a casa, un petó, aquest sí, com cal i.... temps al temps! Sense presses, de mica en mica, primer descobrir, després provar, no podem caure en errors ja viscuts.
De moment, han passat tres mesos, la Duna va encertar que era un Déjà Vu, m'ha costat molt explicar.ho, veurem on i com, però estic del tot, encantada, tan relaxada com la de la foto de Rancinan.
Cada trucada és un somriure, cada instant un descobriment, hauria de durar sempre aquest estat de "tonteria", és la millor part de la història.
Ja em tocava.

Sí, podem....

Podem vèncer els intolerants, els mentiders, els que tenen poca memòria i molt menys històrica, els fatxendes, els racistes, els dictadors, els "cenizos" i derrotistes. Tots junts podem.

I ser positius, fins i tot quan discrepem, i buscar una vida millor, la igualtat, integrar i repartir, per els nostres fills i filles, per tant com aporta el socialisme ben entés i perquè hem de vetllar per un futur millor.

Una frase magnífica que he llegir avui:
El pessimista sempre té una excusa, l'optimista sempre té un projecte. (bé per el PSC).
I com no, per ser optimistes, com aquest avi, que en Manuel Mas em va descobrir divendres.

Va per tu, ullets clars....

Avui he fet un viatge a Malgrat de Mar, tenia una visita pendent fa un temps i avui l'he pogut fer.
Ni el mar, sempre tant reconfortant per mi, ni el sol, magnífic, lluent sobre les barques, ni tres paios estupendos i en pilotes a la sorra de Santa Susanna, ni les famílies que passejaven per el camí que va de Calella a Pineda, un dia el penso fer a peu, res no calmava les papellones a l'estòmac, la por de caure bé, els nervis.
Ens hem explicat tantes coses des de que vares contactar amb mi a través del bloc, tanta confiança, tants ànims donats.
La por de no caure bé.
Eres a l'estació, tal com em vares dir, puntual i amb la timidesa a la teva cara, T'he fet dos petons i tu a mi. No mirabes directe als ulls, imagino que forma part de la teva prudència.
Hem prés el café que sovint hem parlat, tendresa, afecte, ets un senyor i he deixat que fesis el que has cregut convenient, obrir la porta i esperar el meu pas, no ho acostumo a deixar fer, però en tu, era del tot natural.
T'he dut el llibre El setè camió que l'Assumpta Montellà va signar per tu, espero que t'agradi. Gràcies per el teu regal.
Quim, ens separen 34 anys, però ets un home savi, un home intel.ligent i cult, m'he sentit bé, i espero que tu també.
No marxis pas a Menorca sense fer un altre café amb mi.

Per tant...

Per l'afecte que sempre m'has demostrat,
la paciència,
la tendresa,
la confiança,
l'estar pendent de mi i les meves coses,
per llegir “entre línies”,
per tants i tans emails,
per cada vegada que m'has fet un petó,
per ser.hi,
per haber enviat un primer “contacte”
i haver seguit amb el mateix.
Per les poesies,
els mig somriure que endevino,
i per tot el que ens queda per explicar,
a tots dos.
Gràcies Quim, estimat Quim.

La trucada....

Vaig sortir de la discoteca a les 2 de la nit passades.

El mòbil va sonar poc després de les 3 de la tarda següent, just em preparaba per anar al cinema amb una estimada amiga. Va trucar i sols havien passat unes 12 hores!.

Hola?....

hola....

com estàs?,

bé i tu?,

bé gràcies.

Saps, em diu, pensaba que m'hauries donat un número "dolent"...

i això perquè?, pregunto jo.

Per els teus dubtes a l'hora de dir el mateix.

Uffff, ja estic vermella, em vaig posar tant nerviosa...

No menteixo mai, li dic, ja fa anys que no ho faig, t'hauria dit que no abans de mentir.

Perfecte, respón. Quan et va bé fer un café?, aixì, directe....

Doncs no se, quan pots tu?, jo millor els caps de setmana...

Jo estaré on diguis quan diguis...
I així una estoneta de conversa i certa timidesa.

Ja tenim data, hora i lloc.... el passeig marítim, com no!. Això és del tot emocionant.... tinc una cita, no?. Ara és quan he de pensar què em poso i tot això no?... oooppsssss quina emoció!.

(Seguiré informant......)

Obama o bé Clinton?...

Pregunta que em va fer en Martí ahir al vespre mentre com cada vespre estèm una estona estirats al sofà comentant la jornada abans d'anar a dormir.
Vaig pensar una estona, doncs Martí, una mica de cada ún m'agrada. Mama... no no, vull que et mullis!.... penso una mica més.
Li raono que per un costat m'agradaria que guany Obama, primer president negre, que ja toca. Apart el veig un noi espabilat i està en contra de la guerra.
Per un altre la Clinton, mira que agafar el nom del marit....., la primera dona presidenta, és clar que si surt com la Tatcher anem apanyats....
Mama!!! això no val, digues un dels dos!.
Al final em decanto per l'Obama, imagino que els meus sentiments contra la guerra i les ganes d'acabar amb el racisme guanyen en mi.
Casi segur que no surt escollit, vistos els resultats del superdimarts, potser els EEUU encara no estàn preparats per un president negre. Almenys que guany un demòcrata siusplau....
Després en Martí em raona, i sols amb 10 anys!!!, mama per quin motiu aqui no escolliu els militants i simpatitzants el candidat/a?.... vaig patir un accés greu de tos i riure... Martí, un dia la mama t'explicarà un conte, de quan és varen fer unes primaries al psoe i com no va sortir lo que la direcció havia decidit.... no es varen repetir!.
Mama, això faria que votés més gent i participés. Quanta raó te....
La mama també o creu Martí, però ja saps, poques vegades fan el que reclamem les bases.
Com pot ser que ell ho vegi clar i els "supers" no?.

No és això company, no és això....

He deixat escrit, de tots els colors possibles i amb tot l'afecte que li tinc, que per mi cap com en Pasqual Maragall. Ha estat el millor president de la Generalitat i a dia d'avui opino el mateix.
Però de vegades les persones s'equivoquen, ens equivoquem. I aquest cop, estimat company, per mi ho seràs per sempre, no has estat encertat.
Tu, millor que molst predicadors actuals, saps com i quan va costar la democràcia en aquet país, lo dur que va ser el camí i les moltes vides que va costar el mateix.
Ara no pots demanar això, ni tan sols al que t'estimem com a pocs polítics.
El vot en blanc no el pots demanar, ens hi juguem massa.
L'Espanya progressista, oberta, amb drets i sense discriminacions davant els fatxendes, xenòfobs i racistes d'una dreta brutal i més carcamal que mai.
Pasqual, aquest cop.... no seguiré els teus dictats i espero que no ho facin gaires.

Ser Cristià? Ser Catòlic?....

Aquests dies, de convulsions polítiques i declaracios més que desafortunades per part de La Conferencia Episcopal- PP, (son el mateix), he mantingut algún petit debat amb un parell de bons amics.
M'han donat els dos la mateixa explicació i m'han raonat perquè una descreguda, atea etc com soc jo, entengués els mateixos. Crec que ho he fet, ni que ara em queda un gran dubte...
Els dos, en Quim i en C. m'han argumentat que no soc catòlics, son cristians. A les meves preguntes sobre la diferència els dos han respost que no creuen en la cúria ni la Conferència Episcopal, creuen en Crist i em diuen que la majoria de cristians com ells estàn molt enfadats amb aquestes declaracions i no se senten representats per aquesta gent.
I Doncs?, a qui representes aquests "pajarracos"?, qui els ha escollit?, com pot ser que l'únic bisbe sensat hagi estat el de Montserrat?.
Admeto els seues raonaments i arguments, ara sols queda que els cristians votin i votin bé i ni que em costa d'entendre la diferència, imagino que és una mica com el fet "diferèncial" a Can PSC..
No podem, de cap de les maneres permetre més intromissions, com la d'aquest vídeo.
Aquest tipus no pot viure de les aportacions de l'Estat al qual es carrega. Financiació 0 per l'Esglèsia, i molt menys la cope..... quanta merda en tant poques ones...

Seduccions....

Estic asseguda en un sofà, amb la meva eterna tònica entre mans, gaudeixo de la música llatina que sona a la sala i de bromes i rialles amb les amigues.
M'adono que un xicot davant meu em mira, no m'agrada gens que em mirin, ni mica!. Li comento a la meva amiga A. i ella riu, Joana, et mira peque li agrades...... giro el cap i li responc... poca conya noia!, si aquest "pavo" em segueix mirant li trec la llengua!...... ella riu i em demana que em relaxi.
Vaig a ballar i en un giravolt m'adono que ell segueix mirant, amb un mig somriure als llavis.... jo començo a patir. Les amigues, les dues punyeteres, riuen i em diuen que ja no recordo com es fa això, el joc de la seducció, el joc de mirar i ser mirat. Jo no les tinc totes i li dono l'esquena, ara estic vermella com un pebrot. Però tant decidida com soc, per quin motiu em poso nerviosa?.
Tornem a seure, A. insisteix, Joana, aquest noi et treurà a ballar, jo insisteixo, pobre d'ell!. I ella que s'aixeca i va directe al noi... vols ballar amb la meva amiga?.... jo enfonsada al sofà i pensant, quan torni la mato!.
Ell respon... si ella vol, estaré encantat..... i bé... ara què faig?, primer mato a A. o quedo bé i fem un parell de lents?. El noi s'aixeca i em tendeix la mà, jo fulmino la meva amiga amb la mirada i m'aixeco, aquest paio és molt alt....
Ballem un parell de cançons i posen música ràpida, li dic gràcies i em retiro. Sec al mateix lloc on era i ell em demana permís per seure al meu costat.... ufffff... he de recordar com es juga, estic del tot desentrenada!.
Parlem una estona, com és evident la primera pregunta és l'estat civil, soc més gran que ell, però no sembla pas que li molesti.
Les amigues, malparides les dues, s'han decantat, han fugit a la sala de fumar i jo les miro malament a través del vidre, mentre elles riuen i m'animen gesticulant....
Quan tornen ja és per marxar i ell... em demana el número de mòbil i jo, dels nervis, ni recordo quin mòbil tinc!.
He de decidir en segons si ho faig o no, de vegades, algo tan senzill com això, pot canviar tantes coses....
Total, he descobert que estic desentrenada, però espero poder practicar i recuperar no?.
I què faig si truca?.... ja estaré nerviosa fins que ho faci i tot.... per unes mirades....

Carta oberta a Ildefonso Mármol...

Estimat amic, en català sí, se que no vols que faci cap distinció.
Amic, company, lluitador amb anys i panys a l'esquena, persona íntegre i sincera. Mai demanes res per tu, et limites a demanar millores per Cerdanyola, Califato Independiente la denomines.
Insisteixo, estimat Ildefonso, dimecres al vespre, a Can Palauet, vaig veure una enorme tristor als teus ulls, em vares dedicar un lleuger somriure, però no era el de sempre. Una cara llarga, encara que la nostra salutació va ser, si cap, més afectuosa que mai, deixem que els malpensats mirin malament, tu i jo sabem que és la veritable amistat, i és el que tenim.
Em parlat sovint, massa i tot, de com i de quina manera s'harien de fer les coses, i no ens en sortim massa bé, cert, però també hem dit sovint que la lluita no pot decaure, que hem de treballar des de dins, des de els budells, per poder canviar les coses, no canviís d'opinió, siusplau, Can PSC et necessita, jo et necessito i tanta i tanta gent que opina, pensa i ho veu com nosaltres. És normal decaure de tant en tant i veient segons quines coses, però no baixis del carro, siusplau.
No et penso donar la llauna, no et penso obligar ni pregar, sols demano que miris el teu cor, sí... en sèrio, mira dins i veuràs que no et pots decantar, que tenim que seguir i obrir camí.
Fora palmeros, interesssats vàris, trepes i visionaris, visca el Socialisme actiu, el que defensem molts i moltes i sobretot, visquen les persones tan estupendes com tu!.
Idefonso, t'estimo amic!.

Nominació i expulsió directe!

Per bocamoll, per intolerant, per ser d'una altre "època" que vull oblidar, perque no és coneixedor de la realitat d'Espanya, una Espanya plural, diversa, amb sensibilitats variades, perque si aquest presideix el Congrés, fliparem tots sense anar col.locats de res, perque no forma part del que jo entenc com a SOCIALISTES, en majúscules, SÍ, perque ja n'estic tipa que es perdi per les moltes tonteries que diu i que fa que molta gent cregui que tots i totes els i les socialistes som iguals, Doncs NO.
José Bono queda expulsat de l'ambit sociata de la Joana, ho se, soc un grà de sorra, però ja no puc callar envers aquestes barbaritats, aquest grau d'intolerància i estupidesa suprema.
I aquest és el gran fitxatge?... recony!.

Bono diu que si és president del Congrés no permetrà l'ús del català mentre no se'n reformi el reglament (Diari Avui).

Per fí una bona notícia!!!!

El Tribunal Constitucional ha desestimat el recurs del PP contra la Llei d'Igualtat!!!
Una magnífica notícia, si no pot ser per la feina feta, que la fem i molta, que sigui per llei. Llistes paritàries ja!.
Vaig a veure la del PSC... no he fet números i ja toca!.
Llàstima que les impulsores reals, fà molts i molts anys, no ho poden veure... aqui, sols hem recollit el seu testimoni.
Avui pot ser un gran dia, com diria en Joan Manuel.....

Enamorat??...

Estem apanyats, els i les catalans i catalanes. Amb amors com els d'en Pizarro, es declara un enamorat del nostre país, però va preferir una empresa extrangera a una catalana amb lo d'Endesa. Diu que gràcies a ell anem bé aqui.... li podem fer memòria històrica de les apagades de milers d'usuaris?, de l'estat tant patètic de les nostres xarxes?. Com és pot tenir tant de morro?.
Amor... quina paraula tant vilipendiada!, en boques com aquesta fa pudor.
És casi com l'amor de la més xulapona per en Gallardón.
Com la Botella i els polvos africans, si ella sabés.... si provés.... lo més segur hauria deixat aquest "pelucas" i estaria gaudint com una boja i de passada ens deixa tranquils.
I què em dieu de la Maricomplejines?, quin "apodo" més encertat... això que l'autoria és d'un dels seus... Cada dia pitjor, cada vegada les diu més grans i es queda tant content. Racista i xenòfob.
I els bisbes?, cada dia més intel·ligents, no penseu pas que no. Han "descobert" que la homosexualitat és una malaltía, com s'ho farà la Seguretat Social davant de tants malalts si ja estàn del tot col.lapsats?. Vaig a trucar els amics i amgues gais i lesbianes, a vaure com es troben avui...
Sort que alguns si s'han posat les piles, a Lleida treuen la medalla de la ciutat a Franco, llàstima que ja no li poden fer tornar en persona!, alguns si creuen amb la llei de memòria històrica que fa, o bé tindria que fer, justícia.
I consti que els "meus" de tant en tant també en fan cada una.... que deunidor!, per exemple aquestes famoses nines ruses.... gens encertat, però gens!. A mi m'agraden les fotos dels meus i meves a les "meves" tanques i les propostes.
Després no digueu que soc sectària ok?.
Sabeu.... crec que vaig a cercar un amor.... segur que per malament que em pugui anar, no serà pitjor que tota la merda que he llegit avui. Sort que l'amor.... és una altre cosa.
Potser ja es aprop.....?.

39'2º....

Aquesta temperatura ha estat el "tope" de la meva grip. Avui, per fí, ja no tinc mal de cap, ni que si tinc certa debilitat fisica i de "coco".
Dimarts al vespre va se la pitjor nit en anys, crec, ni que no en soc massa conscient, que vaig tenir convulsions, recordo com el llit picaba a la paret, però no era conscient que el soroll el provocava jo, i no gaudia pas de bona companyia....
He dormit casi dos dies seguits, amb petits intervals quan al matí llevaba en Martí i el despedia, per dutxes i medicació, poc més. No entenc per quin motiu estic tant esgotada amb les hores de llit que he fet.
Una part positiva, tot en te alguna, entre aquests atacs febrils, mareig, vòmits, i llit, un somni deliciós, que encara que no acabo d'entendre, recordo al "dedillo" els detalls, amb un jove encantador, i no és la primera vegada que somio amb ell.... ja em toca treure colors el proper dia que vingui a la meva oficina. No entenc que sense menjar, casi tres dies, i en aquest estat, recordi tant bé els detalls... deu ser la febre no? :).
He tornat, i torno..... vitaminada!.

Virus....

Avui és un dia d'aquells que m'aniria bé que en Dan expliqués alguna cosa sobre virus...
Des de abans d'ahir al vespre estic amb la grip, molta febre, cosa excepcional en mi, mal d "tot", tal com sona, les angines manen al meu cap, i no serveixo més que per dormir.... jo... que mai estic malalta!.
Quina piltrafa mare meva....

Dues cosetes....

La primera el meu supot total i decidit a la manifestació del dia 23 a Madrid convocada per multitud d'entitats feministes. Un cop més no hi puc ser en persona, però sí en esperit.
Ja està bé, de tanta hipocresia, de tanta falsedat, de tant criticar les clíniques on es practiquen avortaments legals, els que contempla la llei. I molt més vergonyós trobo fer declarar dones que han avortat, fer reviure, i sense cap necessitat, el dolor que representa això, perdre el dret a l'anonimat. Que els carcamals encara creuen que avortar és com anar de botellón!.
Dono molts ànims a les mateixes i al seu manifest que faig meu, si fa falta que jo m'inculpi d'haver avortat, doncs ho faig!, per sort no he passat per aquest tràngol, però entre totes hem de fer que millorin la llei.
Ja n'hi prou, el dret a decidir és nostre.

La segona, de viatges....

La Glòria em convida, un cop més, a un meme, aquest cop viatger.

L'enunciat és "relativament" senzill:"Digues tres coses que sempre duus a la maleta quan vas de viatge i una que t'agradaria dur i que no duus mai o gairebé mai. I tant.... heu de dir el perquè. Pasar-ho a 4 persones".

1. Sempre duc el neceser, amb tot els productes d'higiene personal. Doncs perquè és vital per mi, les dents netes, la bona olor, la hidratació...
2. Un llibre. Sempre trobo uns minuts per el mateix.
3. Sabatilles, no puc estar a l'habitació, ni a casa, amb sabates.

No duc i m'agradaria...
4. Bona companya..... no sempre és possible... :), i mira, que m'ho passo millor!
5. Camisa de dormir, casi sempre la oblido!.

(no li paso a ningú, com sempre faig tard!).

Per no mirar, ni escoltar....

Una setmana carregadeta, sense dubtes, una setmana d'aquelles per oblidar i no parlar gaire, fins i tot he deixat de llegir segons quins mitjans locals, tanta mentida, porqueria i atacs personals estàn acabant amb la meva paciència, ja de per si justeta.
Així que faig un petit recull de "perles", d'aquelles que ens demostren quin futur més negre ens espera si guanyen els radicals d'extrema dreta, el pp, sí, vull dir aquests que duen anticatalans a primera fila, aquests que preferiexen una empresa extrangera a una catalana, aquests que volen "salvar" empreses nacionals i després cobren 2000 milions de pessetes per marxar de la mateixa....

Aznar: “En marzo podemos evitar que nacionalismo e izquierda sigan sus demoliciones compartidas”. "El plural" 15.1.08

El PP balear cargó facturas de su campaña electoral al Gobierno de Matas. "El Plural 15.1.08".

Ana Botella fuma en un mitin protegida por un decreto del PP.
(donant exemple??).

Sort que sempre ens quedarà... Polònia!!!!

Ministeri de ¿família?...

Però de quin tipus de família?, qui dirà si una família és "apta" o no per considerar que ho son?, en Rouco Varela amb el seu integrisme islàmic?, en Rajoy?, carcamal, cutre i anticuat on n'hi hagin?, i que ara mateix està confeccionant unes llistes de lo més fatxendes, quin tipus de família defensen aquests que acusen l'estat d'anar contra els drets humans?, que organitzen manifestacions de suport i recollida de calers que mai justifiquen i sempre és en negre?.
En llegir la notícia sobre la creació d'aques ministeri, vaig começar a rumiar..... on queda la família monoparental que formem en Martí i jo?. Perque li foti a qui li foti som una família de dos membres, sempre que no vinguin els seus germans i germana, ja independitzats o bé les "meves" joves, sense papers legals, per mi son com unes filles.
I quin tipus de família son la meva filla i la meva jove?, apart de dues dones encantadores.
I quina família son els meus amics Joan i Bernat després de 30 anys junts?.
I les meves amigues divorciades i "arrejuntás" amb parella d'anys no son una família per no tenir papers?.
I els creients, que encara en queden d'innocents!, que volen refer la seva vida i no és poden casar un altre cop per l'esglèsia si no tenen un munt de "pasta" per conseguir la nulitat?.
I els avis jubilats i enamorats que no es casen per no perdre pensions?.
De veritat, si el pp guanya les eleccions, que algú pari aquest Mon, jo vull baixar!!

Poesia per emocionar...

Fa un temps que no poso cap poesia, i què millor per acabar un cap de setmana deliciós?, de bones xerrades, de balls al cutre Tango, d'un matí de diumenge al Port amb un solet estupendo, però divertit, ... res... ho asseguro!.
Aquesta és d'un autor mataroní, company i amic, atent i un xic esbojarrat que sempre em treu un somriure, va ser la seva felicitació de Nadal i com sempre, acompanyant un obsequi, generòs és la paraula.
Emili Suriñach, gràcies per compartir...

PORXO

Amb les meves mans de gegant
compto estels.
El fum s'enlaira a l'infinit
confonent el paratge.
Fora, la nit és freda,
escorcollo entre els arbres
mentre espero.
Fou ahir recordes?
les meves mans,
avergonyides,
s'amagaven a la brusa,
Els teus ulls em desafiaven
a ser home.
Mans de gegant
comptant estels,
mans adolescents
furgant en els
secrets.
Avui,
el fum s'enlaira
altra vegada,
fora, fa fred
per�...
... res no és infinit.

Emili Suriñach

(La foto és cortesia d'en Quim Amargant i pertany a una de les platges verges d'aprop de l'Algue).

Postures....

Estic més lleugera, d'això no en tinc cap dubte. Per tant he decidit que ja tocaba ser jo al damunt.
Per una vegada vull ser qui domini i condueixi la situació, deixar vergonyes aparcades i.... cavalcar...
He obert bé les cames i he pujat a sobre, suau però decidida, he notat al moment el bony entre les meves cuixes, ara entenc que algunes amigues ho trobin del tot excitant...
He acomodat el meu cos amb el seu i sense presses, però sense pauses, he començat el suau balanceig ajudada per mans i cuixes, tot el meu cos ha començat un cert joc de seducció i excitació de l'aparell. Ara ja erem un sol cos, al compàs suau del dvd de Miguel Bosé.
Una lleugera goteta de suor baixa per entre els meus pits, això vol dir que anem bé, m'agafo fort als seus braços, accelero el ritme, estic acalorada i no baixo el ritme. ara estic casi dreta i ell no es queixa, l'aparell respón i jo.... amb un esbufec final paro de cop, estic relaxada i estranyament tranqui·la, tinc el cos en forma i penso repetir, aquests petits plaers no es poden deixar de banda tant de temps i jo... fa massa que no ho feia. Ara una dutxeta i una bona ensabonada...
Baixo i l'aparco en un raconet, demà penso repetir i cada dia si és possible, estic a gustet i la bici estàtica també!
Vaig a menjar unes cireretes....

Petites solidaritats....

Que ens donen esperances en un futur millor....

En dos dies he sabut dues notícies que m'han esperançat, tenim que pensar que molta gent és aixì.
La primera me la fa saber la Conxi, la senyora que ens neteja la nostre empresa. El dia de Nadal va morir un nen al barri de Cerdanyola de Mataró, 10 anys i una mort terrible per accident. No sabia que el nen era de Senegal, ella m'ho ha explicat. Els pares no poden pagar el trasllat al seu país i els amics i veïns han fet una col·lecta per reunir els diners.
La segona la he llegit a la premsa, Un disminuit psíquic estava a puns de ser desnonat de casa seva per no poder pagar la mateixa, un capellà, per fí un que treballa de veritat, i els veïns han impedit el mateix. Han guanyat sols una batalla i no la guerra, però per alguna cosa s'ha de começar no?.
Lo dit, llàstima no pugui llegir i veure aquestes coses més sovint...

De reis i reines...

En una casa Republicana tenim també els nostres "títols" nobiliaris.
En aquesta, la meva casa, i dels fills quan venen i volen, tenim una reina, gran i generosa, sí, m'ho dic jo mateixa, amb pocs recursos, però certa imaginació.
Els "reis", com casi sempre, han estat generosos amb mi, colònies, més colònies, (és conegut que soc del "morro fí" i el meu nas és un perill públic per lo delicat...), dos llibres, un de cuina, una jerra per "filtrar" aigua, espelmes i incèns, uns quadres per la cuina, i com no... je je.. el dvd de Miguel Bosé, Papitour.... espero impacient tenir temps per veure el mateix.
La setmana m'ha dut també començar una feina "nova", nova entre cometes perquè és per la mateixa empresa, però en un pis diferent, amb gent diferent i costums també diferents, crec que anirà bé, no en va som companys de fa molts anys....
El tema és que ara mateix no tinc temps casi de res, m'he d'acostumar als nous horaris, matins una cosa, tardes una altre, (avui quan he arribat a les 9 del matí he picat el cinquè a l'ascensor quan als matins estic al sisè...), el nen, la casa, el gos i tenir una xic de "vida privada", gens senzill però imagino que com la majoría de persones.
Aixì que una mica de paciència, tinc alguns mails per respondre però com podeu entendre quan arribo a casa després de 7 hores d'ordinador... en tinc poquetes ganes!.

Matí de dissabte....

Obro un ull, no tinc ni ideia de quina hora és. Intento, per la llumeta que entra per la finestra endevinar l'hora pero res, no hi veig res.
Em giro i agafo el mòbil, és el meu despertador. Son les 10 del matí, cosa estranya en mi, m'he dormit. Sec al llic i penso... i tens presa Joana?... doncs no. Com sempre vaig a escalfar el café amb llet i després de rentar la meva cara sec a la cuina amb l'Elmer al meu costat, s'han acabat les vacances de Nadal!, joooo.
Recordo ahir el vespre, amb un gran somriure al meus llavis, quina nit més estupenda, després d'unes setmanes de cares llargues, per un mal entés, les paraules de vegades fan mal i per més que he intentat intervenir, elles dues no m'han deixat. Però les amigues de veritat es perdonen i elles ho han fet, s'han donat un temps i el mal ambient ha quedat enrera.
Ahir, les quatre divines varem tornar a sortir, soparet a la Cuadra de Calella, bona música, bon ambient, moltes ganes de riure, bon pernil.... i sobre tot, ganes de deixar enrera el que els hi ha passat.
Estic del tot satisfeta, un mal entés no pot desfer tants anys d'afectes i coses compartides i ells dues ho saben.
Avui, trenco una paraula donada fa anys.... vaig dir que mai aniria al Clap, sala de "pijos" per excelència, de Mataró, però una persona m'ha demanat que l'acompany a un concert i jo, que segueixo tendreta, li he dit que sí... on deixo els meus principis avui?, doncs a Rocafonda, no tinc més remei si no vull donar un disgust a algú que m'estimo.
Veurem com em llevo demà...

(p.d. Estupendo, magnífic, quina festassa la d'ahir al vespre, erem minoria els "blancs", però m'ho vaig passar estupendament, vaig ballar i riure, vaig conèixer gent nova i vaig gaudir d'un públic apasionat i amb el ritme a la sang. Una sortida estupenda).

Ja era hora !!!!!

Que els del PSOE diguessin alguna cosa, que algú posés al seu lloc als que llueixen "espantaputes" per fer després declaracions justificant l'abús de menors, ells provoquen, recordeu que també justificaven les violacions de dones per dur les fandilles massa curtes, els que diuen representar i defensar la "família", deu ser la de la cope, perquè ja em direu quina família representen aquests si exclouen, divorciats i divorciades, parelles no casades, gais i lesbianes, nens amb dawn... qui queda?, doncs els ignorants que diumenge els varen seguir la corda i es varen manifestar. Quanta raó tenía Rubianes amb la Espanya "rància y pandereta".
Drets humans?, però com s'atreveixen a donar exemple?, perquè no venen totes les seves posesions i ajuden els pobres de veritat?, pequè pebrots el papa de Roma va vestit amb capelines que donarien de menjar uns quants horfanats unes setmanes? i el vot de pobresa?.
Si es que em posen com una moto recony i total som dia 3 de gener!!!.
Comunicat del PSOE, fluixet per el que jo diria, però com dic al començament, algo és algo......

Pregària d'una descreguda....

Per l'any que comença demà vull:
Que ningú més faci judícis "sumarísims" respecte d'altres persones, sense acusacións on s'han de fer, als jutjats.
Que tot-hom tingui dret a una defensa justa i digna, si t'acusen t'has de poder defensar.
Que la gent raoni abans d'escriure, com jo he raonat abans d'escriure això, acusar des de l'anonimat és tan senzill...
Que la "pujada" o bé "caiguda" la dicti una sentència, no les enemistats personals o caure bé a desocupats que no tenen res més que fer.
Que darrera del "acusat", o com es diu ara, el "presumpte" , sempre hi ha gent que pateix, la famíla i els fills, per exemple, mereixen tant de respecte com ell mateix.
Que en aquest dur moment, tingui i rebi el suport d'amics i companys, és innocent fins que no es demostra el contrari.
Que els "suposats" amics, palmeros i resta de personal, no facin la "callada" per resposta, ja se sap, el dia que t'abandona el desodorant, i ens ha passat a tots i totes, no apareix ningú, silencis que delaten interessos massa foscos...
Que fins i tot jo, ex oficial i amb papers, em sento fatal per aquestes actituts, per l'abús que és fa d'internet i perquè jo, més que ningú, se què ha perdut en le camí i em consta, que sempre ha estat del costat de la llei.
Demano molt, ho se, però encara una coseta més, que els meus, la gent que estimo, m'estima i m'ha estimat, trobi la força necesària per mirar el futur amb optimisme, fins i tot els pitjors moments troben una sortida. Tu també la trobaràs, n'estic del tot segura.
Amén!
(ja perdonareu que no linki res, avui he llegit massa merda).

Un passeig per Rocafonda...

Dia de Nadal, passen pocs minuts de les 10 del matí, tinc un pollastre de cinc quilos al forn, farcidet de poma, ametlles, nous, pinyons i prunes.... regat amb vi de Porto, te per hores i en Martí no ha dormit a casa, així que he de treure l'Elmer jo.
Només sortir per la porta, abans de la cantonada que és a 10 metres escasos, trobo en Cristóbal i la seva dona, amb el gosset, petons i bones intencions. Tombo la cantonada del carrer Méxic i allà coincideixo amb en Paco Cañadas, més petons i bons desitjos. Tiro Méxic amunt i trobo la dona d'en Paco, la Paquita, ens posem al dia dels nostres fills i més petonets.
Agafo Pablo Picasso, direcció Rafael Estrany, veig de lluny la Antónia, filla d'en José Martín, el militant més antic d'espanya fins fa poquets mesos que va morir. Li agrada molt de veure'm, més petons i tendressa, està molt anyorada del seu pare.
Segueixo Poeta Punsola avall, aqui trobo la Victória, la única persona que li permeto en digui "Juanita"!, em coneix de neixament, amb la Concha, començo a patir per regar el meu pollastre, m'expliquen lo bè que ho estàn passant aquestes festes, fills i nets, família del poble.... ens despedim 10 minuts més tard m'entre el gos em mira amb cara de pena, estic segur que pensa "quina porqueria de passeig"!.
Tombo l'Avinguda d'Amèrica i veig la Luisa, més petons i bons desitjos. Segeixo l'Avinguda i veig la Lola, aquesta si està feliç de trobar.me, fa molts mesos que no coincidim. Un cop ens diem adèu, veig la meva mare fer cúa a "Ca l'Ortega", petonets i surto corrents cap al meu carrer, el pobre pollastre deu estar sec!!!
Agafo Colombia i veig dues dones que em sonen i ara no se de què.... elles em diuen Joanaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, tu per aqui?, son dues companyes de l'escola!, ostresssss, aquestes fa 15 anys que no les veig. Em despedeixo ràpid però amb el número d'una d'elles i la promesa de fer una trucada i un café. De lluny veig en Canals i la dona anar cap a casa seva.
Un cop entro a casa i comprovo que el meu pollastre segueix estupendo, penso... qui cony diu que a Rocafonda ja no queda gent de "tota la vida" ???.
Aquest dia un jovenet em va cantar a "cau" d'orella aquesta cançó, és preciosa, casi tant com ell.
Per cert, el pollastre, super bò!, ni que en tindrem per uns quants dies...

Un petit recés....

De tant en tant va bé, desconnectar i agafar forces per lo que vindrà.
Avui vull agafar aquest petit recés, que ja aviso no se si podré mantenir, tot depén de com vagin per aqui fora les coses, potser no veig cap injustícia i no em cal deixar el descans.
No diré Bon Nadal, ser agnóstica te aquestes cosetes, però si us desitjo un any 2008 ple de Pau, de petits plaers, de molts petons i moltes abraçades, les meves incloses i com no... de molta salut!.
Feu molt d'exercici aquestes festes, en vertical o horitzontal, tant és, això sí, si podeu, el feu ben acompanyats!, jo intentaré fer el mateix :)
Ens llegim ben aviat..... i siusplau, sigueu feliços.

Meme "entre volutas"...

El company blocaire "Veo el Mundo entre volutas", fumador i malgrat això, encantador, em fa arribar el darrer "meme" de l'any, i no li puc pas dir que no!. (El faig en castellà en deferència a un amic en concret que te molts problemes amb softcatalà...).

Balanç anual.

Aprendí:

1) A decir ¡basta!
2) A hacer cajas y empaquetar con una rapidez asombrosa.
3) Lo complicado que es cambiar de "cama".
4) Lo positivo de algunas despedidas.
5) A no implicarme más de la cuenta, lo sinto, eso de la otra mejilla se ha terminado.

(He aprendido otras, pero son cinco).

Olvidé:

1) Cuidar el corazón y blindarlo, pero ya está hecho.
2) Las penas para abrir puertas a las alegrías, y me han llegado unas cuantas.
3) Que nadie es imprescindible, ni yo.

Perdí:

1) 28 kilos ya.... ni que ayer me di el gustito de unos bombones de Navidad, creo que Javier no quiere que pierda más!.
2) La vergüenza, ahora digo y expreso lo que siento, tal com "raja".
3) El temor al "qué dirán", que digan lo que quieran, estoy divinamente feliz.
4) Una amiga, pero descubrí que no lo era tanto.

Para el 2008

Una promesa: No calentarme la cabeza, eso me va a costar mucho.
Un deseo: Que gane el PSOE las Generales, a pesar de algunos!.
Un anhelo: Je je.... "virgencita, virgencita, que me quede como estoy", en un muy buén momento.
Un objetivo: Seguir bajando kilos, queda camino.... y cuidar mi corazón, son dos, lo se...
Un reto: Mantener mi posición para que mis hijos sigan confiando en mi y acudiendo cuando quieren y desean, siempre y como no, ser feliz.

(Glòria, t'ha tocat, t'el passo... je je).

El moment "adequat"...

Diu la portaveu del PSOE que ara no és el moment d'enfrontar una reforma de la llei de l'avortament.
Aquesta llei és vella, està del tot caducada i no és adequada per els temps que vivim.
He defensat d'altres vegades que la llei ha de contemplar més supòsits que els actuals, potser aixì no ens trobariem amb dones que busquen "sortides" no massa legals per poder avortar, i a la vegada, amb metges sense cap escrúpols que fan dines amb el patiment de les mateixes.
El país, Espanya, ha canviat en 20 anys, aixó no cal dir.ho, però les mentalitats del tot anticuades de certs sectors, entre ells la "Santamadreiglesia" o el pp, provoquen molts fills no desitjats i això és molt pitjor que un avortament a temps. i mireu qui ho diu, una feliç mare de quatre "criatures" que no els canvia pas per rés!. Les lleis no sempre avancen al ritme dels seus ciutadans i ciutadanes, bueno, de fet crec que mai ho fan.
Entre els "meus" també trobem gent que no aprova aquest fet, jo em pregunto si creuen que avortar és anar de festa, creieu, conec dones que s'han vist obligades a fer.ho i mai, però mai, han pogut oblidar el dia que va passar. La decissió final ha de ser de la dona, sense el mínim dubte, la que pareix i cuida els fills encara és ella.
Mai és el moment, ningú dona el pas, doncs espereu que torni Bono, llavors ja podem plegar!

Sexe, mites i veritats....

El sexe mou el món, d'això n'estic ben segura. Algunes persones per un bon "clau" són capaces d'enganyar, mentir, estafar fins i tot...
Però avui parlo del sexe de "parella", dels mites i les mentides que corren i no són veritat. No ho són des del punt de vista femení, és clar...
Sabeu quantes dones menteixen sobre les seves parelles, principalment marits per fer-los quedar bé?, no us ho podeu pas imaginar.
Vaig decidir fa uns mesos fer un petit "estudi casolà" entre amigues i conegudes, sobre les xerrades que hem mantingut, i creieu que no són poques, i basant el meu escrit amb les converses i preguntes variades amb unes 25 dones, he arribat a la conclusió que el sexe, en la majoria de matrimonis o bé parelles estables, és un pur tràmit. De plaer, més aviat poquet.
Una gran part d'aquestes dones amaguen grans insatisfaccions, ejaculació precoç, poca disposició dels seus mascles, poca afectivitat i molt ràpida...., expressions com és que estic cansat o bé estressat, no són pas de les dones, ni el mal de cap!!, tant fer conya pels homes.
He trobat tantes dones insatisfetes que fins i tot jo, he quedat sobtada, ni de lluny ho pensava.
La majoria d'aquestes dones passen els 40, la majoria estimen les seves parelles per tant, no en parlen malament, però són conscients que menteixen, que no estan satisfetes, que nosaltres, les dones, passats els 40 estem esplèndides i plenes i amb ganes, ells... ja no tant.
Això sí, miren culets d'adolescents i presumeixen amb els amics de lo "mascles" que són, al bar i a la feina, però a casa, la veritat és una altra.
I tot això, la idea meva sobre aquest petit "estudi" va venir parlant amb amigues íntimes sobre utilitzar, o no, joguets sexuals. Les que tenen parella en són més reticents, jo mateixa no ho faig, no vull un joguet, vull unes bones mans que sàpiguen què han de fer i com, on tocar i com besar. Una de les casades admet que en fan servir un consolador amb el seu marit, precisament ell no està a "l'alçada" doncs pateix falta d'erecció, però es nega a anar al metge, un més.... Això sí, si la que no té ganes és ella, ell la fa córrer cap al metge a veure què té!!.
Les que no tenen parella, sis de les "enquestades" tenen totes elles un consolador, anomenat entre les amigues, sí senyora, no ronca, no fa mala olor i sempre està disponible, és el que elles em varen argumentar, sols li falten braços, per abraçar, em varen dir.
En fi, que ningú s'enfadi ni és "piqui", no és per atacar ningú, és sols perquè el pròxim dia, us hi fixeu una mica més... i no oblideu una bona música i un bon ambient.

El PSC no reconeix Bono com a candidat a presidir el Congrés, (El Periódico de Catalunya).

Oeee ooeee ooeeeeeeeeee oooeeeeeeeeeeeeeee!!!
Si al final resultarà que no estic soleta,!!! Ildefonso que potser tenim futur i tot!!!!
Bueno, doncs res, que aquesta setmana estic tant contenta que ja pateixo!! El meu cor més vermell i sociata que mai avui està del tot content.
Llegiu la notícia, ara sols falta que es compleixi aquest somni.... Com diu en Quim, no estic sola contra Bono.... ni que avui tinc un patiment.... els meus darrers escrits, en concret la carta a José Bono, no ha estat publicada a la Red de Dones Socialistes.... el motiu?.... espero que no sigui pas la censura, veig actualitzats els blocs més "oficialistes" però no el meu des de el dia 3..... dubtes....
El Periódico de Catalunya.