No és que no hi pensi...

Com sempre, en tantes coses, fins que no hi ha un mort/a, ningú fa res.
Passa en llocs on sovint hi ha accidents, en hospitals saturants, en situacions de violència masclista, quants cops no hem escoltat: això es veia a venir...
Vaig llegir la notícia d'una nena de 15 anys, marroquina que s'havia suïcidat després que la fessin casar amb el seu violador. Malgrat que això fa segles que passa, avui, en ple segle XXI encara és "normal".
Abans que la "deshonra" un casament imposat. Un casament que mai hauria d'haver tingut lloc. Casar una nena amb qui l'ha agredit, és del tot immoral.
Ara, la família de la nena, que va acceptar el casament, denuncia que ell és lliure al carrer, ells també haurien d'haver estat tancats per permetre aquesta barbaritat i no defensar els drets de la menor. Pobreta, quina manera de viure i acabar, es devia sentir molt sola.
En Francesc ho explica molt bé al seu bloc.
És evident què hauria fet jo si fos la meva de filla.
Queda tant de camí per fer...

El conte de mai acabar....

Conte terrible, això és ben cert. Per no dormir.
Han mort aquest any, de moment, 48 dones a mans de les seves parelles o bé exparelles.
Número tètric, sense futur. Fills que queden sols, homes que maten i després s'intenten matar, això sí, no entenc per quin motiu no ho fan abans i estalvien tot aquest dolor.
Sabeu que és un tema que sempre m'ha dolgut.
Dones que no denuncien, malgrat tenir al seu abast tots els elements que ho permeten, el 016, i una mica més de sensibilitat per part de la societat, haurien d'ajudar, però...
Sempre he pensat que si a la primera amenaça es posés una denúncia, jo la primera, potser, sols potser, després la vida no sería tan complicada o sagnant. És un maltractador tot aquell que t'amenaça, que et fa la vida impossible, que t'aixeca la mà. No s'hi val dir... te un mal dia, ni haver tingut fills amb ell.
Però la por, por terrible, no permet reaccionar moltes vegades i aquí és on la família, les amistats, han de donar una mà.
3 dones en 24 hores, no direu que no és un trist panorama.

Digues que sí dona!!

No he seguit gens ni mica el mundial, no puc entendre aquesta febreda futbolistica, no puc...
He tingut coneixement dels gols per els crits del veinat i un bar proper, però mentre feien gols, jo llegia, poc més podem fer.
Sí he seguit per la premsa el descarat masclisme que s'ha fet servir amb una periodista espanyola. Sara Carbonero, sembla ser que malgrat ser periodista i d'esports, hauria d'haver renunciat a un gran event mundial per la "tranquilitat" del porter Casillas.
Com sempre, aquest país, masclista fins la médula.
Però avui, que sembla ser impera un sentiment més espanyol que mai, aixó de veure banderes espanyoles als balcons encara em fa una mica de "yuyu", doncs em llevo i veig la foto del petó.
Un petó magnífic, ple d'agraïment i emoció de Casillas cap a la seva parella, per cert, ella no s'ho esperaba pas!
M'ha encantat, ni que sono a "salsa rosa", d'alguna manera li ha donat suport.
I és que no oblidem que alguns encara creuen que el futbol és, com el "Soberano", cosa de hombres" !.
Jo vull un petó com aquest!!

Dubtes???

Moltes notícies m'impacten, algunes, durant el dia, queden al meu "caparró mataroní" i els hi dono voltes....
Ahir, llegint l'assassinat d'una noia, molt jove, i embarassada de 9 mesos, em vaig esgarrifar.
Qualsevol malabèstia que te sang freda per fer coses així, apuntar amb fredor al cap de la seva "estimada", disparar i fugir... almenys ho va intentar, mereix la més dura de les condemnes.
Ara, llegeixo que hi han "dubtes" sobre si l'han de jutjar també per la mort de la filla, no va aguantar el seu naixement després de morir la seva mare.
Com poden dubtar?, la filla ha mort per els trets que va rebre la mare i el impacte que això va representar per la criatura i no saben si el poden jutjar per això?.
Aquest any han mort ja 39 dones per violència masclista i em segueixo preguntant.... fins quan?, què fem malament perquè cada cop siguin més joves els agressors?.
Alguna cosa falla.

Doncs no, no era important....

Ho sento.
Avui he deixat bocabadat més d'un i una quan he dit que no vaig mirar, ni escoltar, el debat d'ahir al vespre.
Almenys sis persones m'han dit: de veritat Joana?... doncs no!, he respost jo contundent, per mi no era important veure ni escoltar segons què. Tu la tens més llarga, tu has dit més mentires, tu has fet i jo no....
Ho sento, és evident que tinc el vot decidit, ningú en dubta. Ni de que estic super saturada de feina i al vespre vaig cansada, per tant, no serà millor el meu llibre, un cop poso el meu nen al llit, que veure discutir dues persones que després son del tot capaces de fer un café juntes?.
Sabeu què és important?, avui han mort 4 dones. 4!!! a mans dels seus "estimadissims ex o actuals", això és important, això és un problema brutal per el nostre país. Demà seguireu parlant del debat, o del proper, però quí parlarà d'aquestes mortes?.
Cal més educació, cal més igualtat i deixar de jugar a debatre, volem solucions!.
Ja n'hi ha prou.

Fueron los celos......

Diu la canço de La Unión, fueron los celos y no yo, si de algo soy culpable es de amor, sólo pretendía guardar algo de mi posesión...... avui, un altre cop, i van ja 55 aquest any, han matat una dona, l'argument.. la gelosia.... a cops de martell, que pateixi força!.
Mortes per els seus "estimats" i "amants" parelles, mortes per l'absurd d'un masclisme que no para.
I encara que les lletres cauen en un sac vuit, jo no puc deixar passar, un cop més, un altre assasinat.
I pensar com m'agrada la Unión, soc fan incondicional, però avui he escoltat 2 cops aquesta canó i m'he esgarrifat. Justifica lo injustificable.

Passeig sense tornada...

Ja feia dos anys que podia sortir al carrer sense por, ell, el que sempre l'havia limitat, el que la pegaba, la maltractaba sicològicament, ell, que deia voler·la tant, però cada discurssió acabava en un munt de bufetades, ell, ara, era a la presó.
Respiraba, dos anys de calma, de sortir al carrer i poder mirar endavant, no vigilar les cantonades ni racons foscos, era lliure i gaudia de la seva llibertat, del sol a la cara, de la vida.
Era conscient que ell sortiria, un dia o un altre, però quedaria lliure i tornaria, també ho sabia.
Per aixó, quan va saber de la seva llibertat va ingressar a una casa d'acollida, la por va tornar, la foscor és va instal·lar de nou a la seva pell, li varen dir que estaria protegida, i ella els va creure, sortir a fer unes compres li va costar la vida.
Ell era un il·legal, en sortir de la presó el varen enviar al seu país, però va tornar i allà, al mig del carrer la va ganivetar, com si fos un porc, sense miraments, aquell que un dia va dir que l'estimaba, aquell amb qui va compartir nits de passió i també dolor, es va pendre la llibertat de decidir el final de la seva vida, era la "seva dona", per tant, ell podia decidir, qui li havia donat permís per deixar.lo?.
Una història més de les tantes que vivim cada any, cada mes, cada dia..... i de moment ja en van 46 mortes a mans dels seus "estimats" i ell per edat, com a molt, complirà 10 anys...., ella, ja no en complirà cap més...
No és aixó l'amor.... no pot ser aixó!.