Bocins....

D'instants de calma. 

De paciència, relax, tendresa compartida, o solitària, calma.

Bocins de lectures presents i passades, de recull d'imatges, de canvis de mobles i quadres, de tempesta i pluja, de mirades per la finestra i escoltar.

I enmig d'aquesta calma un cert enrenou, un buidar un pis d'aquest jove que es queda a viure a Melbourne, amb l'ajut dels fills presents, com no, capses amunt i avall, mobles venuts i d'altres regalats, plats i gots que sobren, quadres que no tenen parets i son adoptats, i fins acabar.... queda estona.

Però enmig d'això, m'arriba aquest vídeo i és clar.... qualsevol esgotament queda oblidat.

Torno a la calma, als dies que en Martí es de campaments i ni cuino, faig solidaritat, llegeixo molt i escolto música de la "meva".

Bocins d'amor i amistat compartit, de petites confidències a la vorera, d'abraçades de tendresa.
No em cal més.  Ha costat molt arribar a la calma, ara queda gaudir.

"Llepes".... també coneguts com "pilotes"...

Una amiga, tot prenent un café aquests dies que tenim més temps, m'explica la situació que viu a la feina, situació cruel a la vegada que ridicula.
Te un company que "vijila", en nom de l'empressa i sense que ningú li hagi encomanat la feina, però aquesta "persona", aspirant fustrada de "jefito", s'ho ha encarregat ella mateixa.
La cosa és que de vegades va de company i confident, sobre tot per carregar contra d'altres companys i companyes de l'empresa, i d'aqui a qui, va de jefe.
Alguna vegada, aquesta amiga li ha remarcat el fet de que no és pas un jefe, només una peça més de l'engranatge de l'empressa, però aquesta "persona", dale que dale!.
La meva amiga també ha pogut notar i comprovar, que els de debò, els que manen, estàn informats sempre dels detalls de la empresa, de les coses petites dels treballadors i treballadores de la mateixa i és clar, no ha calgut preguntar qui ha inforat, era evident. Això sí, escombrant sempre cap a casa.
Estàn convençuts que la empresa sense ells no funciona, però ni imaginen lo tranquils que estàn quan no hi va.
També és curiós que aquesta "persona" faci el que vol, entra i surt a l'hora que li interessa, a comprar, a fer gestions personals, si no ve sempre te una excussa "perfecte" per justificar, l'absència etc...
Però aiiiii sí qui un dia falta és una altre persona, per més que aquesta justifiqui, llavors indaga, crea mal ambient, xafardeja i no para finc crear un dubte, mai raonable, sobre els companys i companyes.
Tot per ser ben vist per "la patronal", i és clar, jo, innocent, li he pregutat a la meva amiga.... i qui vijila al vijilant?, la resposta ha estat contundent, ningú!
De tot en diuen companys de feina, a mi, em fan un fàstic insufrible aquestes persones i lo trist, cada cop en podem veure més.
Son persones que jo denomino, fosques....

Barbuts....

Tota la meva vida, 47 anys, he tingut un problema amb els barbuts, siguin barbes incipients, llargues, fins i tot ajustadetes a la cara.
Deixant apart que no m'agraden els homes barbuts, quan ún em fa un petó, sense distinció de la mida, de la barba... em provoca una granissada a la cara.
Tinc amics barbuts, no he tingut cap parella que ho sigui, imagino que per el mateix.
Tinc en Joan, amic de fa anys, el primer cop que el vaig veure sense, em va costar molt de reconèixer.lo. S'havia tret de sobre 20 anys!
En Carles, des de fa un temps porta barba i creu que lliga més, diu que les seves amigues, les altres, és clar, el troben més guapo... jo el trobo més gran :)
En Javier, el fà més gran quan la porta, però segueixo preferint la seva "pinta juvenil".
Per sort, cap dels meus germans ni fills en porta!.
Què voleu?, on hi hagi un home ben afeitadet i perfumat..... treieu els pèls del meu camí!.
(Amb afecte a tots els mencionats eehh, que avui he tornat a la feina i tinc un trauma....).

Joana, la contadora d'estrelles....

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach

Ahir, l'Emili, una de les persones més interessants que conec, tant atent com sempre, ja us vaig parlar d'ell una vegada, em va fer arribar aquesta poesia, diu que li he inspirat jo. No calen paraules, la trobo preciosa, a més.... m'identifico, del tot.
Gràcies Emili, amb molt 'afecte, ja ho saps.

Fet diferencial, masculí & femení....

Dissabte al vespre, un cop més, vaig gaudir d'un bon sopar en bona companya. D'altres vegades us he parlat de les "Divines", grupet format per 4 amigues i 3 amics, els tres son gais, i son un amor, a més, aquest cop ens va acompanyar el fill d'una de les amigues, te 34 anys i accepta les bromes de manera molt natural.... je je.... com podeu entendre era el "objeto de deseo" de "totes".

Aquest grupet son els que ara per ara estàn al meu costat, sigui un missatge de mòbil, una trucada, un arreclar la roba sense voler cobrar, per ajudar la meva economia, amb gestos i detalls petits, dels que arriben al cor.

Tot parlant amb ells veus lo maravellós que seria si els homes, parlem hetero, tinguessin un xic de gais, totes seriem molt més felices.

Varem arribar a la conclussió que estem disposades a renunciar al sexe a canvi d'afecte, a canvi de tendressa, a canvi..... d'aquesta abraçada oportuna i a temps, d'aquesta carícia....

Els gais, tenen una sensibilitat, ja se que no tots, parlo del grupet que jo freqüento, tenen uns petons sempre a temps, un agafar la mà, un saber escoltar, unes abraçades magnífiques..... ho sento però els "homes" que he tingut jo, no ho tenien.

Ara, que espero impacient moltes coses, una d'elles que passi diumenge i posar fil a l'agulla, celebrar haver guanyat les eleccions, trobar pis, cosa que ja se no serà sencilla, ara que la única cosa que m'impedeix ser feliç és el fet de no controlar la meva vida, d'altres ho fan i espero que per molt poc temps, no vull ser una marca de rotulador vermell a la llibreta de ningú.

Ja espero impacient dijous, dinar i somriures, els i les amics, els fills i la filla em fan sentir.... afortunada!.

El valor dels petons....

Heu pensat mai quin preu te un petó?, de quants tipus n'hi ha?, de quants sabors? olors?, heu besat fa poquet?, us han besat?, heu gaudit?, de quin tipus de petons?, en som conscients del valor dels mateixos?, sou conscients que potser aquest petó despistat i de passada que heu donat aquest matí potser te molta importància per la persona que l'ha rebut?, us agrada fer petons?, millor rebrel's?, sou petoners i petoneres?....
Jo soc molt petonera, ho admeto, tinc debilitat per els petons dels homes ben afeitats i que facin bona olor, sempre tanco els ulls quan m'en donen un de petó, sempre, no se el motiu, se que m'agrada més, sigui un petonet tendre d'un jovenet, sigui un petó passional, llarc i d'aquells que quedes sense respirar, sigui un petó de compromís... ni que d'aquests en dono els mínims possibles.
Els meus petons tenen un preu, el preu de la sinceritat i l'afecte, de la passió, si no n'hi ha, doncs no hi ha petó.
Ara penso... fa massa temps que no rebo uns petons que m'agraden molt..... però no perdo l'esperança de trobar qui ho faci....
Feu petons, curen moltes coses.
Avui toca romàntica....

Extraño esos besos
que se transformaban en risa,
un invento espectacular
que sólo sus labios
podian haber imaginado.
La risa le brotaba,
en olas cual cascada,
en el medio del beso tierno,
o del apasionado.

No se puede vivir sin besos.