dissabte, 20 d’octubre de 2007

Dol... carta oberta a Pasqual Maragall...


Benvolgut Pasqual, company per molt que pesi a segons qui.
Ahir va ser un dia per oblidar.
I no sols per la tarda boja i a mil que varem tenir a la feina, ni les insinuacions malpensades i hipòcrites de segons qui sobre si la feina s'ha fet, o no, ben feta, ni les trucades de darrera hora apuntant persones despistades. Lo pitjor va ser quan la meva companya em va dir que deixabes el PSC.
Admeto que vaig posar cara de "és imposible"!, però una altre companya es va cuidar d'imprimir una notícia a El Periodico de Catalunya perque la llegis i quan ho vaig fer, vaig quedar del tot parada i disgustada.
Has decidit deixar el vaixell, aquest vaixell ple d'assesors fictícis que s'inventen càrrecs per no pagar 18€ d'un sopar. D'aquest partit perdut en un mar de dubtes i amb influències externes super depriments. De les 4 persones que en aquell moment eren al meu despatx, 3 estavem amb tú, vull que ho sàpigues, molta gent està del teu costat, però després... qui dona la cara?, doncs t'ho diré, la donem els que NO tenim cap poltrona.
També et vull dir que per primer cop no vaig poder "complir" els meus deures, com porto fent fa més de 16 anys com a treballadora del PSC de Mataró. Ahir vaig complir els justets, vaig cobrar el sopar als assitents, vaig fer petons a qui vaig considerar, fins i tot amb aixó vaig ser escasa... jo, sempre tan petonera!, vaig comprar flors, vetllar per deixar el tema lligat. Sempre sec quan tot.hom ja sopa, al costat de la base, aquesta tan maltractada sovint. Sec i riem una estona. Ahir no vaig poder, no hauria estat una bona companyia, no podia estar feliç en un local on sopava una de les persones que jo considero t'ha fet el llit, i vaig preferir venir a casa i passejar el gos tot escoltant música, per baixar aquests nervis que avui encara tinc, aquesta adrenalina que tinc a mil.
Crec que has estat el millor President de la Generalitat des de la Democràcia, jo estic orgullosa de tú, ni que has tingut que aguantar pesos a l'esquena i traicions, de fet, on és l'Estatut aquest tant famós?. Se que soc un moc en un mocador perdut, però no pensava pas que tiressis la tovallola. Insisteixo en un tema, si els que discrepem marxem... qui queda?, què cony queda del nostre ideari d'esquerres, progressista i catalanista?. T'ho diré, queden aquests mamelucos i aspirants a Ministres i trepes per excelència que els importa un pito tot això, queden els que l'any que ve donaràn bufetades per anar al Congrés i "codearse" amb els "importants".
Jo no abandonaré la meva lluita, els granets de sorra a les sabates podem ser molt emprenyadors. A més, se que NO estic sola.
Un petó Pasqual, ni que mai hem estat presentats, ja saps, sempre fujo de conèixer jefes, ha estat un plaer.

19 comentaris:

Marc Vergés Ros ha dit...

Joan, molt bon article. Molt penós tot el que està passant a la família socialista, no creus? Per cert, en el meu article d'avui faig referència al teu escrit... ;-)

Marc Vergés Ros ha dit...

volia dir JOANA!!!! perdó :-)

Ferran Genis Traveria ha dit...

No tan sols la família socialista està passant per uns moments penosos, sinó tota la classe política al complet, i ja fa anys. Modestament penso, i molta gent se'm tirarà a sobre, que els socialistes catalans han mort a mans dels socialistes no gens catalans i gobernats pels socialistes españols, sí, amb Ñ perquè que quedi clar que qui ens goberna no es ningú més que ells, els españols, amb en Zp al davant, tant talante tant talante, a l'hora de la veritat és gairebé tant indigne com l'Aznar!

Roger Santiso ha dit...

Joana, a mi em fa ràbia el que estan fent amb el PSC aquests que ara manen. I el poc respecte que tenen cap al que no són ells. I que Montilla fos partidari del Bono i ho amagués. I que no tinguin escrúpols. Ahir quan em vaig assabentar que Maragall abandonava la militància al partit, vaig trucar-hi. I sabeu què em van dir?, que és que potser té alzheimer. És indignant. Atribuien la baixa com a militant a un problema de salut, quan és una topada ideològica! Seran animals! Estic espantat, això ja no és el meu PSC.

Glòria ha dit...

Joana, jo també estic pensarosa.
A en MaragaLL l'arribat el "desamor" com diu l'article del Periódico; a altres el desencant de tot plegat.
Un petonàs, tant de bo ahir haguéssim estat juntes.

Ferran Genis Traveria ha dit...

Ull, sabeu el motiu real per què hagi fet el que ha fet?
Sabeu quina malaltia l'afecte?

Joana ha dit...

Ferràn,
no t'equivoquis, no és per la malaltía.
D'altres com ell han mort amb el carnet a la butxaca.

Ferran Genis Traveria ha dit...

Doncs serà per falta de convicció, no ho sé, sempre m'ha semblat un home ficat en calçador en això de la política, però voslatre el coneixeu millor.
per cert, Ferran no va amb accent (tenin en compte que Josep-Lluis no es di José-Luís, i per no canviar de temàtica, politicament parlant).
Una abraçada!

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Joana, és veia venir, primer va ser la seva dona Diana, en aquells dies, jo estava segur que no aguantaria massa temps la pressió que va suportar, ara tothom dirà la seva, tothom dirà lo que creguin oportú per dissimular i quedar bé.

Desprès d´un desencís, és normal certes reaccions, crec, que és molt valent i sincer fer lo que a fet i a dit, i ara que algú expliqui o faci acudit fàcil de les MARAGALLADES, que molts, retratats ja estan, com a polítics i no gaire persones.

A les pròximes eleccions, que ningú clami al cel, tothom sap que tornaran a guanyar les dretes per no sapiguer, ni valorar, ni tindré cura de recursos més o menys consolidats.

Quim ha dit...

Joana: et felicito per valenta. Fa falta molta gent com tu en el Socialisme Català.

Després d'en Maragall, què?

querida_enemiga ha dit...

Mira Joana, jo també estic molt desencantada. Em dóna la sensació que la facció catalanista del PSC ha desaparegut. Que cada cop es mira menys pels de casa i més per estar a bones amb ZP, sense mirar si en aquell cas puntual ens convé o no. Així que la meva opinió coincideix força amb la d'en Ferran Genis.

Ferran Genis Traveria ha dit...

Gràcies, querida_enemiga. Almenys de tant en tant trobo gent que coincideix amb mi. Potser no em sé expressar massa bé, però ja heu entes què volia dir.

Anònim ha dit...

http://regeneraciodemocratica.bloc.cat

ILDEFONSO MARMOL ha dit...

Joana comparto tu opinión, sabes que para mí Pascual es incomprensible, porque va a años luz, por delante de la manada. Nunca han tenido argumentos contra él y cuando ha interesado no han dudado en machacarlo y reirse de él, de sus salidas...de sus ilusiones...(la olimpiada entre muchas)pero él ha continuado su esfuerzo ya nos ha llevado a que por primera vez gobierne la izquierda en Catalunya. Al menos yo aunque solo sea por eso le estaré eternamente agradecido. Aprovecho también para decirle a Ferran Genis, que no se equivoque, que no caiga en el error de siempre, a los socialistas catalanes no los están matando los socialistas españoles, los estamos matando los de aquí, los que como dice Jonana, abandonan el barco a la primera, por no dar la cara, por no querer quedar señalados dando opiniones o por que se cansan de una lucha que parece destinada a no conseguir nada, y entonces a abrurrirse, a pasar de la política, a no votar... sin darnos cuenta de que eso es lo que busca la derecha aburrirnos. El camino es la participación, en el partido en sus decisiones, en los objetivos de todos en marcarnos unos objetivos, que esten en la linea de nuestros ideales,de como queremos Catalunya y si para ello hay que formar grupo propio en el parlamento español, pues se hace, pero si por el contrario solo hacemos la crítica entonces sí que entre todos estaremos matando el socialismo catalán.

Duna. ha dit...

Chapeau!!!!!
Ja voldríem molts i moltes militants de base tenir els pebrots i la valentia que tens tu.
Tens raó, si abandonem el vaixell els que discrepem... qui quedarà? Les rates?
Que sàpigues que estic amb tu(de moment sota alies).

querida_enemiga ha dit...

Ostres nena, doncs un dia més tard en Maragall ha confirmat els rumors. Malauradament, està malalt. Quin gerro d'aigua freda, quina llàstima, quina impotència. Estic força trista...

Petons.

Anònim ha dit...

Joana,
el que s'ha de fer és no deixar que segons qui ocupi tot el poder en el PSC de Mataró. que no els surti bé la jugada que estan tramant. que plantem cara i els desenmascarem. tranquila, ens busquen i ens trobaran. la "batalla" no ha fet més que començar!

Anònim ha dit...

Bones Joana,

Com veus he llegit el post i el subscric.

Entenc que plegués, i bo i que jo tampoc no hagués abandonat el vaixell, i disposant de més informació que quan vas fer el post, també entenc que necessiti les energies per tasques més transcendentals en aquesta nova etapa de la seva vida.

Estic amb el President ara i divendres, no com alguns que s’alegraven que plegués i l’endemà feien posts plens d’hipocresia sota l’anonimat de no haver tingut temps de significar-se públicament el dia abans.

La coincidència, o no, en el breu espai de temps entre la primera i la segona notícia ha servit i de molt a tots aquells que divendres ja esmolaven els ganivets per fer-ne trinxat. Això sí dissabte, sense que ni tan sola haguessin tingut temps de reaccionar per la bomba del dia anterior , cantaven les excel•lències de la figura d’en Maragall. Just aquells que van treure l’home per la porta del servei lloaran ara les proeses de la seva figura.

Però em sembla que no li cal, la seva figura se sustenta sola. Només cal veure la Barcelona que ha deixat, i ens ha donat el somni de debutar al Parlament, fins que va arribar només havíem escalfat banqueta, i tantes altres coses que no cal que ningú enumeri i que la gent prou bé sap.

Però jo em quedo amb l’home. L’home que ha tingut els nassos de dir públicament que pateix una malaltia incurable amb l’enteresa i la dignitat que només tenen algunes persones. Només espero que ho hagi fet en el moment que ell i la seva família han cregut oportú i no per les pressions d’aquells que maliciosament han difós el rumor, cosa que també demostra de quin tipus de carn estan fets aquesta gent, de menudències!!!


Noemí Saban

Mart de Garriga ha dit...

Mai no us he entès, he de confessar-ho de tot d'una. El vostre paper amfibi, entre l'aigua bruta d'Espanya i l'aigua tèrbola d'aquí, per tenir un peu dins cada beaça. Potser és una qüestió generacional, potser els que vàreu néixer abans del 55 no us llevar el mapa d'ESPAÑA del cap. En conec de PSC que són excel·lents persones, però estan obsessionats per Machado, Lorca, l'Espanya plural o federal i coses d'aquestes. Almenys en Maragall ja ho ha arribat a veure clar. També ho va fer en Rubert de Ventós. Crec que fins que no amolleu caps i deixeu anar Espanya no sereu gens creïbles.