Joana, la contadora d'estrelles....

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach

Ahir, l'Emili, una de les persones més interessants que conec, tant atent com sempre, ja us vaig parlar d'ell una vegada, em va fer arribar aquesta poesia, diu que li he inspirat jo. No calen paraules, la trobo preciosa, a més.... m'identifico, del tot.
Gràcies Emili, amb molt 'afecte, ja ho saps.