Remember....

Alguns dies, les coses més rutinàries, porten una sorpresa, per petita que sigui, capgira un xic la monotonia.
Ahir, tot netejant la pols, em vaig entretenir, un xic més de lo normal, en un vell aparell tocadiscs que tinc, és molt senzill i porta els altaveus incorporats, però a mi m'agrada conservar un grapat de vinils que tinc i per això, encara, conservo l'aparell. Ni que fa un grapat d'anys que no els escoltava.
Aquest matí, mentre ens arreglàvem per sortir a caminar, gaire bé fins a Llavaneres per la vora del mar, he decidit escoltar algun dels senzills que encara conservo, de quan tenia 15 anys.. no és res!.
En Martí, que gaire bé mai es queixa, em mirava per si els records em feien angoixa, però jo estava tranquil.la, he anat fent mentre canviava els discs, li he ensenyat com ho feia i ell ha trobat que era un rollo, canviar tant sovint, és clar, comparat amb un cd...
M'ha dut bons records escoltar aquella música, ara mateix, tant versionada que gaire bé no es reconeix, però els meus son originals, purs com ho eren en aquell moment i sobre tot, igual de romàntics com llavors m'ho varen semblar.
Ha estat un "remember" agradable. Els he tornat a desar, fins la propera.
El passeig de després també, dia gris i fred, però ja sabeu, a mi m'agraden..

Un mes....

I aquí estem, sense poder arrencar "motors", cada dia un pas petit, cada dia un record i sí, encara ploro gaire bé cada dia, i revisc escenes, tant bones com dolentes, les més freqüents son les del hospital, tant presents i doloroses que no em permet que la pressió del pit marxi, l'angoixa i el dolor.
Faig un esforç cada minut, perquè no vull ser una ànima en pena davant d'en Martí que viu 24 hores amb mi i pateix. Però quan he de plorar ho faig, no puc mantenir aquest dolor dins meu, em crema.
Fins ara he sentit parlar, cada cap de setmana, dels morts en accident de trànsit, però quan t'hi trobes tu, entens que la gent hi posi flors, als punts on han mort les seves persones estimades, és terrible que et vinguin amb aquesta notícia, una part de tu marxa sense comiat, per sempre, el dolor és gaire bé inassumible.
Cada cop que algú em diu que la vida segueix.... m'enfado, i molt, cert, segueix i no demano que ningú comparteixi el meu dolor, el meu dol, sols demano que m'ho deixin viure a la meva manera, lenta, cert, però és la meva.
Per sort acaben aquestes festes, que ja mai seran les mateixes per la meva família. I arriben bones noves, una en especial em te una mica més distreta, en Dídac tindrà un germà o germana, tornaré a ser àvia, i em concentro en la bona notícia per poder somriure, els somriures han de tornar, per poder fer salut. També una neboda serà mare per primer cop, vida nova a Can Torres, això ha de fer que miri endavant, ni que sigui a càmera lenta.

Entre cassoles....

Aquest any hauria volgut tancar els ulls i que de cop, fos dia 9, el que torno de les meves vacances.

Però sabem que no és possible, que s'ha de viure dia a dia, en tinguem ganes, o no...
Per tant, vaig haver de pensar un menú per el dia de Nadal, dia que sempre venen els nens i parelles a dinar, i en Dídac, és clar.
Em va costar molt decidir el menú, però vaig poder veure que mentre consultava receptes, tant virtuals com dels molts llibres de cuina que he anar recollint amb els anys, el meu cap rebaixava el ritme, les pulsacions es calmaven un xic i m'implicava mentre anava vestint el mateix.
A l'hora de cuinar em va passar el mateix, mentre cuino, no rumio tant i si tinc en Martí al costat, engrescat i fent la "carta" del menú de "Ca la Joana", les hores volaven més. Sempre m'ha agradat cuinar, en aquest cas ha estat una teràpia.



Crec que el dinar va ser bo, la companyia em va ajudar molt, i el fet de saber que el proper any serem un/a més, em te molt més animada.
El dinar de Sant Esteve de la família, uns 40, va ser salvat, també, per els menuts i menudes de la casa, varem aguantar el tipus, gaire bé, fins el final.
Aquí un lleuger apunt del què vaig cuinar. Ara em queda el sopar de fi d'any, i encara no m'hi he posat, ni que avui començo a preparar això....

Escrit del meu germà Mingo per el nostre germà Jaume.

(El Meu germà em demana si puc posar aquí el seu escrit, els seus sentiments, i tant que ho vull!)

De cop i volta a la vida, sentir una trucada en un moment inesperat, perquè algú tingui pressa ens pot trencar el cor a moltes persones.

Un germà que deixa enrere la dona, fills, mare, germans i tota la família, una trucada que per molt que corris ja és massa tard, el cor t'ho diu i els ulls plorosos, una trucada que entra dintre de l'ànima, però què és l'ànima en realitat?.

És veure l'Amparo agafada a les seves filles dient-se per què havia de passar això quan estaven en el millor moment de la seva vida.

Veure els meus germans i la mama abraçats dient que no pot ser, que no s'ho creuen....

El moment de l’església veure els fills, germans i nebots tots plorant desconsoladament, i la meva dona dient-me que hem de seguir endavant, que ell ho voldria així.

Per això l'ànima no és el que tenim dintre cada persona sinó el tros de cada una de les persones a les quals estimem.

T'estimem Jaume sempre estaràs amb nosaltres.

MINGO TORRES

Indiferent...

Doncs si.
He guanyat una mica de calma interior, ara em noto absent, lluny, trenco aquesta absència davant alguna trucada o correu, però sobre tot, davant les abraçades que rebo. A mida que s'acosta Nadal, m'engresco pensant menús, els nens i nenes venen a dinar, encara que aquest any per primera vegada no venen tots....
Estic indiferent a tantes coses que sempre m'han encès la sang.... ara no els hi dono cap importància, per injustes que les trobi, no se si el temps portarà de nou la Joana reivindicativa, ara mateix ho dubto.
He restat indiferent a la decisió del PSC de no formar grup propi al Congrés de diputats, en un altre moment m'hauria enfadat de valent, ara mateix, passo.
Anuncien una pujada immoral del transport públic, el bitllet senzill un 38%. Mentre, els sous congelats o rebaixats. I qui ha muntat un escàndol?, ningú. A la fi els varen votar. Tampoc m'indigno, se que el pitjor està per venir.
Ha pres possessió un nou president del govern, tisora i mata, tampoc hi penso.
M'observo des de fora, veig que he canviat, no hi vull pensar. He de fer un esforç per els fills, per el net i les joves, perquè dins tota aquesta pena una llumeta s'encén i m'acarona.
Torno i agafo el llibre de cuina, mentre llegeixo i valoro menús del dinar no penso en altres coses. He aprés a deixar el cap en blanc, aquesta no puc ser jo.
Em plantejo deixar d'escriure, gaire bé tot em surt trist, però un cop ho penso bé m'adono que lo més important és treure, ni que sigui trist.
Resto indiferent i ara mateix, ja m'està bé.
En Martí prepara aquesta nadala, jo ni tan sols hi havia pensat, li agraeixo, tant pendent...

No ha estat senzill....

Mirar d'escriure sense que les llàgrimes em tapin la visió, mirar d'escriure des de la distància, quan encara ets tant present i a la vegada, tant absent...
Em costa molt saber que per Sant Esteve no hi seràs, voltant la gran taula i preguntant si ens ha agradat el dinar. M'ha costat molt acceptar que aquest dinar es faci, bo i saben que tu voldries que fos així, però he acceptat l'opinió de la majoria i serem allà, puntuals, intentant no malbaratar un dia que als nostres fills tant agrada.
Una trobada de "Can Torres" que no serà pas complerta, faltes tu Jaume.
Ha estat tot tan dolorós, ràpid i terrible, angoixant i jo, que ja soc gran, he posat un xic de distància a tot per poder valorar actuacions, la de la mama i els teus germans no cal, immillorable. Els cunyats i cunyades, tots i totes, allà, presents i animant i plorant i acompanyant totes les hores, totes.
Els teus nebots i nebodes.... què gran que son, grans com a persones, del més petit al més gran, quina gran família.
La teva dona... sabíem com era d'estupenda, sols ho ha remarcat, un cop més, com t'estima... La vostres filles, segur, guarden un magnífic record teu. Què gran la Sílvia, enorme de cor i presència, no ens ha deixat un minut.
Els castellers varen ser la gota a un funeral ple de gom a gom, amb moltes llàgrimes, cert, però amb una unió perfecte, indestructible.
Has deixat una marca inesborrable entre nosaltres i no pateixis, cuidarem de la teva família.
Hauria de donar les gràcies, per tantes coses, a la gent que va venir, la que va trucar, la que m'ha escrit, la que ara, encara m'abraça....
(No vaig poder evitar, ho he sabut després, que algunes rates vinguessin a embrutar l'ambient, per sort es varen amagar com el que son, rates de claveguera).

I després de la mort, el silènci....

Estimat germà Jaume,

No és senzill, avui, parlar de tu, tenint el pit ple d’emocions, de tristesa, de sentiments... i ja, des del primer moment t’enyorem moltíssim. Pensar en tu ens fa dibuixar un somriure fins i tot dins d’aquesta immensa tristesa, sempre tant actiu, tant animós, tant divertit, sempre disposat a donar una mà... En els pitjors moments sempre eres al nostre costat i mai tenies un ‘no’ per ningú. Amb una paciència infinita organitzaves el dinar de Nadal, per una gran família com la nostra no era gens senzill però sempre te’n sorties. La teva passió per les noves tecnologies, avui, t’haurien emocionat, si haguessis vist els escrits dels teus nebots i nebodes, pensant en tu, al Facebook...

Tots els teus germans i germanes recordem, amb un lleuger somriure i alguna foto en sèpia, quan eres jove, els teus pantalons acampanats, la teva melena, les teves ganes de festa i de viure. Sempre decidit, sempre actiu, emprenedor i molt treballador.

Els anys han passat, per tots: has estat pare, has estat avi, has gaudit dels menuts i tots els teus nebots i nebodes recordaran amb afecte els molts instants que els vas fer riure, gaudies de les trobades familiars, molt.

Els darrers anys vas trobar la companya perfecte, l’Amparo. Vas veure realitzat el somni de tenir una filla, la Júlia. Has estat un bon fill, un bon pare, un bon germà i una bona persona, i nosaltres, els teus germans i germanes hem tingut la sort que formessis part de la nostra vida i així et recordarem.

T’estimem, Jaume. Ara i sempre.

¡Viva España!

Sembla ser que per dirigir el psoe has d'estar capacitat per dir això en acabar el congrés, apart de ser un home és clar que al pijales aquest d'en Bono la resta, és a dir, treure el partit del sot on està ficat i tornar a generar il·lusió, doncs li importa un rave.
He comentat d'altres vegades que no se què hi fa al psoe, aquest és més del pp que cap altre cosa i en tant tingui cadira, doncs aquí estarà.
I diu que no vol que la Chacón mani perquè el PSC és un altre partit. I dic jo, si ho som perquè no fem JA!! el nostre grup parlamentari?. Oooohhh, misteri, sols un dels candidats que és postulen a manar al PSC ha tret aquest tema, dubto que guany i si ho fa, no serà el moment, ja sabeu, mai és el moment.
És evident que molts dels nostres líders no tenen ni idea de què pensen, pensem, les bases i tampoc els interessa, la cadira lo primer.
En Bono te afany de protagonisme i com d'altres, Blanco, Guerra, etc... volen seguir dient les seves antiquades opinions, renovar els fa urticària, aquesta paraula ben lluny. És evident que en Bono no està capacitat per ser líder, no te gens de sensibilitat.
El PSC te ara una oportunitat d'or per fer una renovació a fons, començar de nou, però no se jo si anem per el bon camí. Segueixo veient les mateixes cares...

Un dia més?...

Per mi no.
Hi ha qui m'ha discutit si val la pena dedicar un dia a l'any a certes coses. Siguin malalties, dona treballadora o maltractaments.
Jo segueixo pensant que sí, ni que ho han de ser tot l'any, recordar un dia en concret que seguim aquí, lluitant, sense decaure per defensar qualsevol cosa, vol dir que seguim vius i amb ganes.
Mantenir les ganes costa molt i més quan veus que no s'ha acabat l'any i ja van 61 dones mortes per les seves "estimades" parelles. I no decau. Potser quan acabi el dia aquest número ja no val.
Malgrat tanta dedicació i campanyes. Però segueixo pensant que qualsevol iniciativa és bona, que no cal tenir un càrrec per dir prou, ho hem de fer junts, tots i totes.
Aïllar i condemnar els maltractadors és vital.
I tu, ho fas? o encara creus que és un tema de família?.

Sublime l'instant....

No és cap secret, des de fa més de 4 anys, que em veig obligada a visitar els jutjats de Mataró.
No per cap problema meu, si no, per d'altres avorrits i carregats de duros i manies.
Ahir em va tocar un dels moments més durs de la meva vida, dur de patir de veres.
Però com diu la cançó, "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida hay diós!".
Sublime l'instant en que vaig veure entrar un alt càrrec d'aquesta ciutat, (bueno ho va ser, ara ja no), que deu estar certament avorrit, i que va venir a fer-me pagar les vegades que he votat en contra seva en assemblees i temes vàris.
És aquell famós que un dia entre confidències em va dir... si mai pujo a torres d'ivòri m'ho dius, no canviaré.
Juas juas juas!. (perdoneu que sugui un xic ordinària).
Visc sota una pressió terrible i la seva presència, era, un cop més, una amenaça, tant velada com vulgueu. Les coses estàn canviant, un aire nou ha entrat i aquesta ha estat una campanya agradble, hem rigut i treballat molt, però encara queda feina.
Aquest empecinament de barrejar política amb pensions d'aliments demostra lo malament que estàn algunes persones.
Jo vaig quedar sorpressa, no ho penso negar, però de fet em va agradar, i molt, que les cartes quedessin damunt la taula, clares, sense poder dir mai més... aquesta no m'ha saludat.
I no ho tornaré a fer pas!.

Ser mare, i poder amb tot....

Algunes setmanes son especialment difícils, sembla que els problemes creixen, que una no arriba a tot arreu.
I no parlo ja de feina, esgotadora, cert, i encara queda demà, el dia més llarg.
Puc presumir, ho sento, d'això sí ho faig, d'estar pendent dels meus fills i filla, no de manera presencial, que he tingut sogre i se què és, però n'estic pendent i quan em demanen allà que vaig.
Aquesta setmana, deia, el net malalt, com tants infants, no el puc cuidar per els horaris meus, te això ser una àvia jove.
D'altres fills disgustats per temes seus, intento arribar a tot, és clar, però poso en pràctica allò d'escoltar, que no gaire gent fa servir. Que t'escoltin sempre ajuda, escoltar també. Abraçar, enorme vitamina.
Soc de donar pocs consells, la meva vida demostra que algunes de les decisions que vaig prendre fa anys no varen estar gens encertades, per voler ser bona he acabat sent ximple.
Deia, que ha estat una setmana complicada, però malgrat tot, crec que les coses van prenent forma, qui més i qui menys va millorant els ànims, les situacions.
Ahir va tocar vespre de confidències i sopar xinés, va estar bé, n'estic ben orgullosa de com confien en mi, del tot.
Aquest paper, el de mare, crec que m'ha sortit prou bé.
I tal com els dic, la primavera sempre torna, per negre que ara ho veiem.

Diumenge...

Despertador, mandra, una estoneta més, que avui pots...
Café amb llet, correu i premsa, sense cap pressa.
Llevar en Martí, petons i abraçades, ell fa l'esmorzar, que per més que ho intenti val bastant més que un miserable €.
Després d'una reconfortant dutxa, esmorzar tot xerrant, avui volem parlar amb Adelaida, d'on arriben aquests vídeos magnífics de postes de sol impressionants, fer un xic de jardineria i descansar...
Després de treure l'Elmer, Skype, llarg, avui no hi ha pressa, en una setmana passen moltes coses i ell vol parlar amb el seu germà gran.
Cuinem, fem bromes, organitzem una mica els menús de la setmana, la darrera de campanya i sempre una mica desorganitzada. Vinc, o no, a dinar i cal estar organitzats.
Preparem pollastre al forn amb patates, puré de carbassó, bacallà també al forn amb ceba i fem paella per dinar. Fins dimarts ja ho tenim arreglat que al vespre qualsevol cosa ens va bé.
Després una estona de "free time", així ho denomina ell, i després una peli, junts, cada un al seu sofà. Les crispetes les posa ell.
Després soparet, una estona la tele, i a dormir.
És diumenge, hem compartit tant.... però per més esforç que hi poso, 6€ no alimenten un noi de 14 anys. Les misèries humanes poden ser infinites.
El dia 21 s'apropa, i estic preparada, les misèries les apliquen d'altres. I no parlo de perdre eleccions, que jo encara confio remuntar, parlo d'exhibicions impròpies, les que el dia 21 s'han de resoldre, o no, que tinc clar que la "vendetta" durarà molts anys. I aquí estic, defensat els drets del meu fill petit, com sempre.
És diumenge, ha plogut, he gaudit i soc feliç. El sol sortirà, també aquí, malgrat tot.

Pensar en vermell...

Estem en campanya, crec que no cal recordar-ho.

Reconec no haver vist el debat, no llegir intervencions, gaire bé ni les notícies si no és que em "toca" de prop per feina.

Però em resulta del tot incomprensible anar del vermell al blau.

Voto vermell, penso tornar a fer-ho, perquè jo hi penso en vermell, en la justícia social, en la igualtat, en l'amor sense distinció de sexe, en la solidaritat, en donar la mà a qui més ho necessita, com a dona treballadora, com a mare, penso en vermell perquè aquestes condicions, són les que defenso.

Cert, no cal dir-ho, no tots/es els que són a prop del vermell ho són. Però jo defenso unes idees i aquestes si ho són i mai, però mai!, podria agafar el blau com a color propi, com a norma de vida.

El blau mai defensarà el treballador, ho farà amb l'empresari, amb els poderosos, són dels seus i les ajudes socials, en educació, en sanitat.... de fet ja ho estem patint no?

Algunes persones estan indignades amb el lema: Lluita pel que vols... jo ho faig, de fa molts anys, i el que no puc, no podem, permetre, és anar cap enrere, perdre el que ha costat tants anys aconseguir.

Penso i sóc vermella, de sempre, per sempre.

(la imatge d'aquí)

Ja et val!!

He conegut un munt d'excuses per no complir com cal. Per no pagar un soparet, un aperitiu mirant el mar o senzillament, un bocata al Cokki!.
Però és clar, tu sempre has tingut més imaginació, no poses excuses com per exemple que tens feina, que has quedat amb algú, que no tens diners...
Noooooooooooooo, tu vas i em dius que estàs fora... val, el teu company de pis ho confirma, però noi... marxar a Adelaida per no pagar!! Ja et val Daniel.... :)
Encara que siguis a 17.000km, i que per primer cop no et pugui fer dos petons el dia del teu aniversari, hi penso, i guardo la convidada com a pendent, per tant, apunta a la teva agenda, juny del 2012, pagar a la mama, el cumple, el sant i el dinar de Nadal!!.
Per molts anys fill estimat, estic molt feliç que hagis pogut gaudir, i ho segueixis fent, d'aquesta enorme experiència, viure a Austràlia, el teu somni. I gràcies per tantes imatges, totes, tant magnífiques. A més, et prova.
30 anys... i com no... sembla ahir....

Estrena morena!

Te 18 anys, ciutat mig desconeguda, cap experiència, molta por, molt valenta, decidida, amb moltes ganes i molt buscat. Com tots els que te...

Molta gent preocupada, les mares més que res, sols han passat 11 mesos del casament quan va arribar, però demostra que pot, tota sola, gaudir i cuidar, ser jove no és un impediment, tota la vida ha estat més madura del que correspon a la seva edat.
I s'en surt, i aquest menut que la manté sempre en vil la fa mare, el primer, sempre tant especial, aquest que ara, l'abraça quan decau i que l'ha fet àvia.

Mirar enrere i pensar... sí, vaig ser molt valenta, no va ser fàcil, però tampoc em va anar malament.
32 anys fa avui que vaig ser mare per primera vegada, i ara, encara, m'emociona recordar.ho.
Per molts anys Carles. T'estimo.

Micro conte.....

Havia previst aquesta trobada com aquell que espera lo més especial del món.
En arribar a casa va disposar l'ambient, tant important en les primeres trobades, tan essencial, tant especial i molt més quan saps que serà primera i darrera...
Hi havia espelmes d'olor de vainilla per tot arreu, de l'entrada del pis al dormitori, passant per el bany i la sala.
El cava era a la nevera, les copes fredes, els llençols nets i perfumats amb barretes de canyella que ja havia retirat....
El pis era en penombres, sols il·luminat per les espelmes, el dormitori, amb les cortines onejant per una lleugera brisa, mig obertes, deixaven entrar el llum mig ataronjat del fanal.
Llavors va preparar el seu cos, amb molta cura, bany, cremes, i dues gotes del seu perfum en llocs estratègics, no massa, en la intimitat cal gaudir també de les olors corporals.
Aquella trobada, que seria primera i darrera, ho tenien clar els dos, havia de ser especial. Aquella tensió, molt sensual i sexual, no la volien deixar a mitges, s'havia de descobrir què amagava i avui era el dia.
Música a l'ambient, sap que ell també gaudeix de la sensualitat de les bachates...
Truc al timbre, una lleugera bata per cobrir el cos nu, un somriure, un petó als llavis i tancar la ment, avui toca gaudir i no pensar en lo jove que és, lo fort que està, tancar els ulls...

Fredor...

Avui, tot esmorzant amb en Martí, a les notícies parlaven del cas de la noia Marta del Castillo, com ja sabeu va morir assassinada.
Em pregunta si mai la trobaran.
Jo li responc que no puc entendre, no puc, com gent tant jove poden tenir aquesta sang freda, mentir amb aquest descar sota la pressió d'un tribunal.
Quin tipus de jovent està gestant aquesta societat?.
Que adults menteixin, inventin i aguantin, s'entén, que no respecte.
Però estem parlant de menors, menors que violen, maten i amaguen i en cap moment, ni un!, defalleixen, s'esfondren ni ploren.
Ni que fos per el patiment dels pares, que mai podran descansar donat que no han acomiadat com cal la filla, ni davant dels plors i desesper dels mateixos, no diuen on és la morta.
Un altre paper és el que juguen les televisions, en alguns casos una vergonya.
M'he callat dir a en Martí que si jo fos la mare.... no se si em conformaria amb aquesta paròdia de judici, no ho se....

De nou....

El GRA al cul.

Estic acollonida....

Al mes de juliol vaig escriure això:
De com flipar sense provar gota de res!
Ara, un cop he llegit que han multat una periodista mataronina i el seu manso per "supuestamente" haver insultat un mosso, doncs ja pateixo!.
Ja veig qualsevol dia d'aquests un sobre a la meva bústia provinent dels nostre "estimat" ajuntament amb una multa per el meu escrit i és clar, ja sabeu com en soc de subversiva jo!
Deu resultar que la paraula del mosso val més?, no va dir l'ajuntament, preguntat per un partit de l'oposició que no es pensava posicionar?.
Molts i moltes mataronins i mataronines ens varem sentir del tot envaïts per els mossos, en plan "machomen", passamuntanyes i postures del tot innecessàries davant de canalla i famílies que volien gaudir de les Santes. La seva actuació va ser, sense cap dubte, del tot desproporcionada.
Aquest món cada dia és més boig. A partir d'ara ni els podrem mirar. Aquests d'en Puig i de CiU, de "mal en peor". Aquí a callar, pagar i punt!
Una vergonya.
(si arriba la multa faig una col.lecta val?.

Habitacions tancades....

Agafo el llibre, Habitacions tancades, em te enganxada, cada vespre, de dia tinc poc temps, l'agafo, i recordo el darrer llegit la nit abans, i avanço, i em dol pensar que s'acabarà, enganxada a la família protagonista, a les ombres, a la pols, a les nines velles, als quadres penjats, a les habitacions sorpresa, al servei de la casa, al redactat....
Però avui tinc el cap molt ple, aviat veig que no puc "entrar al llibre", tinc massa informació, massa notícies recents, no se per quin motiu la gent pensa que em pugui interessar per segons quins temes...
Tinc, com sempre, l'habitació ben ventilada, penombra i silenci.
Poso el llibre, obert, sobre la meva cara, tanco els ulls, respiro en profunditat, rememoro el dia, les hores, arribo fins dissabte, les rialles que vaig gaudir amb en Dídac, la llarga, llarguisima caminada per un nen que encara no te tres anys, anar a buscar en Martí a l'esplai, fins la Plaça Granollers, des de l'Avinguda d'Amèrica, i tornar!, les fulles seques als peus, tots dos escampant fulles i rient...
I aquí sí, trec el llibre de la meva cara i enfilo la novel·la de nou, ara ja concentrada i amb un somriure als llavis. No m'adono i em toca gaire bé la 1 de la nit llegint.
Si teniu ocasió llegiu el llibre, s'ho val.
S'ha de saber buscar la calma, i res millor que el somriure d'un trapella espavilat.

Costa de creure.

Però és del tot cert.
Tinc una coneguda que està, com tantes persones, passant un moment molt dolent econòmicament.
Fa 7 anys varen comprar amb el seu marit un pis, després de estalviar anys, de dubtar, es varen decidir. El banc amb el que varen fer la hipoteca els hi va valorar el que compraven en 340.000€.
Ells en varen demanar 270.000 i han anat pagant sense fallar mai.
Ara, ella ha quedat a l'atur. Els ofeguen bastant els 900 i pico d'euros que paguen, per tant, varen anar al banc, de nou i varen demanar una nova valoració per mirar de vendre el mateix.
Quan va venir el taxador varen estar contents, era el mateix que els havia valorat el pis en la seva compra.
La sorpresa va venir quan els va dir que ara, el mateix pis, amb la cuina nova i finestres noves, que no és poc, valia 230.000€.
La seva cara, un mapa, i l'argumentació del taxador molt pitjor: Ara, ha caigut la bombolla i els pisos es valoren al preu més real.
I dic jo, els bancs mentien en el preu dels habitatges?. Qui va crear aquesta bombolla si no ells?. I ara, a sobre es queden el pis, segons ells per molt menys valor que el vares comprar i quedes deutor per tota la teva vida!
Estem ja insensibilitzats? o bé tota aquesta gent que es mou aconseguira que la famosa "dación de pago" tiri endavant?.
Els mateixos que ara son rescatats posen el peu al coll als que varen enganyar en el seu moment.

Això em sona....

Núvol...

De vegades perdem el món de vista, tants malparits per el món poden amb qualsevol, fins i tot amb la Joana, ella, sempre tant forta.

Però la negror dura poc.
Una jove que demana de fer un cafè, una conversa tranquil·la, una rialla sincera.
Una família que et visita el diumenge a la tarda, sense avisar, més conversa, petons, un menut que ho enreda tot, i ens treu un somriure. Una jove i un fill també preocupats, però també disposats.
Una filla que et necessita, i estàs present, i cuines, i fas endreça amb tot l'efecte del món. Un viatge a Barcelona, també imprevist, unes llaminadures, un reagrupament familiar inesperat, bon ambient, tendresa.
Un menut que ja fa temps em va passar un pam, o més, que m'abraça i em demana que no em preocupi, que els tinc a ells, ens tenim, que passarem com sigui amb el que sigui, almenys ens tenim els uns als altres, no tothom ho pot dir ni gaudir.



Un fill a 17.000km que em fa un Skype i m'anima, i m'envia postals, i cartes que em fan plorar, d'emoció. Fotos des de Adelaida, boniques, romàntiques. Com la que teniu a dalt.
Si en soc d'afortunada!, prou per no deixar que un cabró em segueixi amargant la vida.
El núvol és fora i jo, envoltada d'afecte i forta, de nou.
Espero impacient el juny per poder fer una bona celebració, amb tots i totes, ja en tinc ganes.


La foto no és bona, ho se, però per mi és la millor i més bonica.

Col.lapse.

Stress, obsessions, plans de futur i contradiccions.

El teu cap fa massa voltes abans de poder dormir,
Una vida més senzilla, només vols estar tranquil.
Busques gent sota les pedres en qui poder confiar,
És difícil de trobar-ne i potser no en trobes cap.

Divideixes el teu temps, separant la realitat,
Tens formigues dins del cap, que no paren de pencar,
Busques temps dins de l’agenda, busques lloc on no n’hi ha,
És difícil dir que no, a mi sempre m’ha costat.

Has de trobar un lloc on protegir-te
Has de trobar temps per tu...

I somies un futur on tot es veu tant bell i clar,
Hi existeix la vida plena, prats bucòlics i ideals,
Però et lleves al matí amb tres mil coses a fer,
I aquest somni se n’ha anat, i de nou la realitat.

Has de trobar un lloc on protegir-te,
Has de trobar temps.

Ser bona persona és:
No saber dir que no,
Sentir la lleialtat,
El pes d’estar obligat,
Saber que has de complir
Amb la paraula donada.

Ser bona persona és:
Responsabilitat,
Siusplau no arribis tard,
Siusplau no em deixes tu
Penjat de nou!

I et ve la mala llet
I no la pots evitar
I et ve la mala llet
I no la vols amagar
Et ve la mala llet
I no la vols evitar.

Sanjosex

Estic cansada, porto dos dies que somio ganivets i extraccions d'ulls, no vull pensar el seu significat. Ni tot hom és bona persona ni tot hom està capacitat mentalment per complir el signat. I jo que m'he agafat dos dies per descansar. Vaig a cuinar una estona, això gaire bé sempre funciona....

Del amor... i de l'edat per estimar...

Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interessa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.

Sr. Mas, vostè menteix.

I falta a la cruel realitat.
Des de que varen arribar al Govern, tot han estat retallades, i de les pitjors, educació i Sanitat i sap per quin motiu?, doncs perquè els "seus" poden pagar escoles i metges, clíniques de luxe i el que faci falta, per tant, els importa un pepino si els "de baix" ho passem malament, a vostès no els afecta.
Ara, amb la sanitat és una autèntica vergonya.
Com poden publicar aquestes llistes i dades que saben que son mentira?, sap, quan la meva mare és va operar de cataractes, va esperar uns 4 mesos, ara, tinc un amic que ja en porta 9, 9!!! de mesos i no li donen esperances que sigui aviat la intervenció. mentre, cada dia i veu menys i està més desanimat, per tant, els fills l'han d'ajudar a pagar l'intervenció. Vostré creu que això és digne?.
Per un altre costat, jo porto anys esperant una intervenció, 4 a can Ruti, ara, em varen derivar a la meva zona i n'hauré d'esperar un pro-mig de 4 anys més. I diu vosté que no és cert el que diuen els metges?, ja ho crec que és ben cert!.
Passi vostè una tarda, si els seu tupè i estupideses varies li permeten, a qualsevol sala d'espera d'un hospital, públic eehh, no si val una clínica de pagament, passi allà la tarda, parli amb la gent que s'hi visita i veurà si n'ha dit de mentires en aquest informe que han presentat.
Li dic que menteix donat que és el seu govern, per tant la seva responsabilitat.
I ja sabem, lo pitjor està per venir, per els treballadors i treballadores, és clar. Perquè volen que els metges es rebaixin el sou, però i vostès?, ho pensen fer?.
Amb el tema d'ajut social, ja varen fer una demostracio amb el Pirmi, i aixì anem.

20 anys....

Que una dona de 30 anys acabats de fer va arribar al cinquè pis de la Casa del Poble per fer tasques d'administració. Ben convençuda que seria per poc temps, canviar un mostrador de carnisseria i xarcuteria per una freda taula de despatx no ho veia pas viable.
Però varen passar les setmanes, i va mantenir les dues feines una temporada, fins que ja va veure que li agradava, que s'entenia amb la gent, que en coneixia de nova i coincidia amb altra de feia temps.
A la fi, a la vida, gaire bé tot, consisteix en vendre i a ella, això, se li donava molt bé.
I els anys varen passar, ràpids, com acostumen a fer-ho, amb alegries i disgustos, la mort de companys i companyes amb qui fas camí és molt trista, gent que traspasses el mostradors, taula d'oficina i comparteixes amistats, i molta vida.
Han passat tantes coses que em caldrien un munt de pàgines per fer un resum, algunes d'aquestes coses les he escrit aquí i els que em seguiu fa temps les heu llegit. Hem quedaré amb lo bo, que no ha estat poc. Si alguna cosa trobo a faltar, i molt, son les vistes que tenia abans...


M'agrada la meva feina, gaudeixo encara amb ella, i avui, fa 20 anys, que treballo al PSC.
Malgrat tot, crec que va ser una bona decisió.
Això, ara, ja no s'estila....

Parlem de Rocafonda.

Aquests dies he pogut llegir a més d'un mitjà de comunicació que al meu barri es recullen signatures per denunciar problemes de seguretat.
No és un problema nou, ja vaig explicar fa temps que havia marxat de Carrer Colòmbia per no poder dormir a les nits, per els que campen fins les tantes de la matinada xerrant a qualsevol racó, i per els crits dels veïns que no poden dormir. Jo vaig preferir marxar.
Molts desocupats, cert, i molts de joves, de dia a dormir i de nit, a la fresca, a xerrar i escoltar música amb el mòbil. Poca gent s'atreveix a renyar-los, després no et deixen viure.
No te fàcil solució, l'antic govern va aplicar mesures i visites per fer entendre les nostres costums, però tampoc va servir de res, els contenidors segueixen plens de merda, mobles vells i restes vàries, ni aprenen, ni volen. No tots i totes, és clar, però tenim el dia a dia i ho veiem.
Si jo, reconeguda lluitadora anti racista ho veig així, imagineu els que si ho son.
Ara bé, potser si que amb el nou govern he notat una cosa, veig menys policia, no se si ajuda, però en veig menys i com és normal, si de nit també és així, doncs difícil solució te el problema, bé, si, en te una, que arribi aviat el fred i marxin a casa.

Esclat.

D'emocions, de sentiments, de paraules i lletres, de ganes de viure i sentir, de carícies, de conversa, d'amistat, d'afecte, de soparets i dinars, de cuina i bona companyia.
Esclat d'una tardor que no arriba, de records de l'olor de pólvora, de mans que acompanyen, de somriures compartits, de tendresa, molta.
Esclat de sensacions, per degustar, per llepar, per regalar, olors, sabors....
Esclat de records al magnífic concert de Manà, records de posar la pell de gallina, d'emocionar fins l'infinit.
Espero impacient la tardor, els seus colors, la seva pluja i les passejades sense sufocacions, l'espero, ja, gaire bé, la puc sentir, i jo, a la tardor, ho sento tot de manera intensa.
(La foto de Josep Ribas)

El conte de mai acabar....

Conte terrible, això és ben cert. Per no dormir.
Han mort aquest any, de moment, 48 dones a mans de les seves parelles o bé exparelles.
Número tètric, sense futur. Fills que queden sols, homes que maten i després s'intenten matar, això sí, no entenc per quin motiu no ho fan abans i estalvien tot aquest dolor.
Sabeu que és un tema que sempre m'ha dolgut.
Dones que no denuncien, malgrat tenir al seu abast tots els elements que ho permeten, el 016, i una mica més de sensibilitat per part de la societat, haurien d'ajudar, però...
Sempre he pensat que si a la primera amenaça es posés una denúncia, jo la primera, potser, sols potser, després la vida no sería tan complicada o sagnant. És un maltractador tot aquell que t'amenaça, que et fa la vida impossible, que t'aixeca la mà. No s'hi val dir... te un mal dia, ni haver tingut fills amb ell.
Però la por, por terrible, no permet reaccionar moltes vegades i aquí és on la família, les amistats, han de donar una mà.
3 dones en 24 hores, no direu que no és un trist panorama.

Tinc un dubte....

Consulta per qui vulgui respondre.

Creieu que les males persones saben que ho són?

És a dir, jo, quan acabo el meu dia i deixo el llibre a la taula de nit, apago el llum, em poso els taps a les orelles (una més de les coses negatives deixades per un ex), doncs... deia, quan em preparo per dormir, faig un repàs del meu dia a dia, del que m'ha agradat, del que no, del que m'espera demà...

Llavors em plantejo, les males persones, quan valoren les seves actuacions veuen el mal que fan?, que han fet? Què pensen fer encara?

No troben que sigui així o bé en gaudeixen? Ser dolent deu ser això no?, per ser-ho, no hi ha sexes. Tots i totes hem fet alguna cosa que després ens hem penedit, però i el que ho fa de vici?

Amb les actuacions que tenen algunes persones, jo, no podria aclucar l'ull!.

Si fos...

Un xic més valenta, un xic més forta, un xic més decidida, un xic..... avui escriuria coses massa dures i tristes.
T'ofereixo, tal com saps, tot el que tinc, suport, amistat, afecte, i abraçades, tampoc tinc gaire més.
Jo escriuria un bolero, segur.


CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Marta Pessarrodona

Pito pito colorito......

Com molta gent sap, a "Can PSC" tenim un Congrés.
Ara en tenim uns quants enfadats, no els agrada, massa tanta opció a escollir. A mi si, ja se sap, a mi sempre m'ha agradat que es pugui escollir entre més d'un candidat/ta i sobre tot, que els mandus, (entenguem executives), no es decantin per cap.
Els que es volen presentar, de moment, representen, passat, posible futur, o present, ves a saber!.
Jo no aniré al Congrés, ni tan sols m'ha passat per el cap intentar-ho, però tinc clar que si hagués de votar o bé delegar el meu vot, sería per una de les darreres opcions mencionades. Deixo una per posar que ni tan sols contemplo, també és veritat i mira que em sap greu, està amb Nou Cicle i d'entrada son més meus.
Trobo a faltar una dona, ja us ho podeu imaginar.
També tenim els decebuts, qui m'havia de dir a mi, amb les discursions i debats que varem mantenir a la nostra època, que jo estaria d'acord amb ell, en algunes coses, que no en totes. Jo sí vull Grup Parlamentari Socialista i Català al Congrés. Però ens decepciona i molt, la inmobilitat propera i la falta de capacitat per gestionar.
I si us plau, que ningú em vingui amb el famós "ara no toca", aquesta frase ja la fan servir per massa coses. Pasqual, jo t'enyoro.
Ara "si toca", girar el mitjó.

Enyorança...

De reivindicació.
Passa de tot al nostre país, i al d'aqui al costat. Retallada per aquí, retallades socials sobre tot, retallades en assistència sanitaria, retallades d'Estatut, en educació, de nòmines, desnonaments...
Està, amb permís per una atea com jo, "cayendo la de Diós" i les persones que surten al carrer, les que fan soroll, son les mínimes.
Estem apart de resignats vençuts?, hem tirat la tovallola?, creiem que ja res es pot arreglar?.
Sembla que gaire bé tot-hom te coll avall que en Rajoy serà el nou president del Govern. També ens hem resignat a que la dreta mani aquí i també allà?.
No diré que els meus no han fet coses malament, n'he deixat escrits al respecte, algunes les han fet amb el cul, textualment. Però no val la pena començar a pensar en quin futur volem?, sabem tots i totes que amb el pp al govern serà tot pitjor i no ens mourem per evitar que això passi?.

Jo no em resigno, m'indigno al la retallada que ens volen fer a la llengua, davant l'avanç d'aquesta dreta rància i antiga i també amb els meus, per no defensar com cal la mateixa.
Tinc enyorança de reivindicació social, i em miro, per saber si jo, també he desistit.
Hem de posar una mà, i una altre i una altre.... i no deixar que ens venguin, ni a nosaltres ni als nostres drets.

Instants....

De somriures i abraçades, de benvingudes, de ja era hora que vinguessis, de petons, de veure un paisatge immillorable, d'abraçades i noves coneixences, de records de fa un munt d'anys, de veure la casa i la piscina i la barbacoa i el forn....
Instants de sopar, un sopar molt bo per cert, una taula gran, una família artista, tota ella, amabilitat, bon vi, un wisky "añejo" que has de tancar els ulls per gaudir de tots els sabors que amaga...
Instants de conversa, que si viatges, que si llibres, cinema, somriures, "tirar los tejos", cants i musica al piano.
Instants d'una vida i una amistat per compartir. Ahir vaig sopar a casa d'uns amics d'aquests que ho donen tot per les seves amistats, instants per el record. La vida ha de ser això, instants per gaudir, amb senzillesa i molt d'afecte.
Jo espero que no sigui la darrera vegada.
(la imatge és un fragment d'un quadre de Pepe Novellas, un xin xin magnífic. Gràcies Pere)

Estranya....

Aquesta darrera setmana ha estat estranya, molt, diria... i no pas per els meus 50 anys, ni perquè una onada de tonteria envolta la gent que m'estima i em vol buscar un nuvi, ni per l'espístola recollida en format burofax, si no perquè ha estat mig vacances, mig feina, mig de tot....

De dilluns a dimecres he tingut encara vacances, però ja he anat consultant el correu de la feina per poder entrar en situació. Dijous i divendres he anat de 9 a 2 del migdia, deunidor la feina que ens espera.... 3 eleccions en un any esgoten al més pintat/da.
Això m'ha permès estar amb en Martí a les tardes, anar a la segona reunió de Camina per l'Alzheimer, i tenir en Dídac dos dies, dimarts i dissabte, ara, que ja xerra i ens fa anar de cap, i de cul, per terra, és molt divertit.
El que passa és que la sensació encara és de vacances, per tant em va costar, i molt, anar a la feina i escoltar el meu cap com cal, ni que pencar, he pencat.
Tornar mai és senzill i menys quan l'aire condicionat no va bé, quan les visites vam amb pantalons curts i venen amb ganes de xerrar, quan sembla que un huracà ha passat per allà i no saps quin nom tenia...
Demà ja començo horaris normals, amb unes eleccions, dos congressos i el que caigui per davant, però aquesta setmana, encara, serà un xic estranya, tenim sopar familiar perquè és el sant de la meva mare, Ramona, i a ella li encanta veure tota la seva immensa prole, 51 entre fills/es, nets/es, besnets/es i parelles dels fills/es i nets/es, al seu voltant, ni que gaire bé mai hi podem ser tots/es, apart, dijous, uns benvolguts amics m'han convidat a sopar a casa seva, a la tercera la vençuda doncs m'han convidat abans i jo ho hi vaig anar perquè algun dels convidats no em feia.... el pes i mira que estic acostumada a sopar amb gent que ami ni fu ni fa!, però se que ells ho entenen.
Total, ve una altre setmana estranya i jo la única cosa que penso és en tornar a Bilbao....

En rodó...

Crec que els rodons sempre son aquells en que mirem un xic enrere, mirar endavant potser provoca un cert vertigen, per sort, ja fa temps que no miro enrere, miro i penso futur, en positiu, i dies com avui, penso molt, però admeto que no m'afecta, almenys no de moment, ho celebro, gaudeixo i també te avantatges, al estar de vacances ho puc gaudir el doble.
He fet i m'han fet moltes coses, moltes han estat bones, la majoria, i ara, que se suposa he de posar seny i gaudir de la maduresa, em moc més que mai. Estar madura no vol dir caure de l'arbre!.
I donar gràcies, als fills i filles, a la família, als amics i amigues, als coneguts/des, fins i tot als virtuals, per ser.hi, per acceptar i comprendre aquesta donota mataronina. A tots aquests cors que m'estimen.
Avui faig 50 anys, 50!!, una mica de cava?, hi esteu convidats.

Pd: Un sopar sorpresa dissabte al vespre, restaurant vora el mar, germans/es, amigues, fills i joves, cunyades i cunyat, neboda, bona teca, bon ambient, regals, que si una sessió d'spa, un bolso molt per mi, un llibre sobre els 50..., dues entrades per un concert, Apple Tv, postals, espelmes, cartes que venen de 17.000km....molta emoció i per acabar una copeta al Manaus... una nit magnífica.

Un premi....

La Montse, Arare, o Reina del Mar, (aquest nom li vaig posar jo :), em dona un premi, cosa que sempre agrada, què hi farem. Avui és diumenge i tinc temps, ve de gust.
Intento seguir les instruccions del mateix....
És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa. (còpia del seu escrit).
Qüestionari:

1. Una cançó que m'emocioni:
Difícil elecció, escolto molta música, però ha de ser una. Bendita tu luz, Maná.
2. País on m'agradaria viure i motius:
País Basc, verd, verd, mar, blau....
3. Com em descric amb 5 adjectius:
Només 5?.... directe, apassionada, decidida, treballadora i afectuosa.
4. Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?.
Sí, contra la meva voluntat en un sopar d'amics, cal dir que va encertar una part i el seu desenllaç. Però no hi crec.
5. El meu perfum preferit:
Donna Karan woman, olor de mandarines i cítrics. Deliciosa, però cara.
6. D'on creus que ve la sort?
No hi crec, ni que alguns/es neixen amb la "flor al cul".

No li passo a ningú, per les vacances he trigat molt a respondre.
Ja està! Una mica més de Joana. O era una mica menys de misteri?.

Tornar....

Una setmana al meu "segon país" m'ha deixat com nova.
He dit sovint com n'estic d'enamorada del País Basc, dels seus paisatges, el seu verd, el seu ambient, el seu menjar.... aquest any va ser en Martí qui va dir el lloc on anar, a ell també li agrada molt.
Hem caminat el que no està escrit, crec que son les vacances que ens hem cansat més però a la vegada més hem desconnectat i gaudit. És clar que la companyia feia molt.


L'estada a Bilbao i des de allà Donosti, Getxo, Santurtzi i Bilbao a fons, carrer a carrer, tal com s'ha de fer. Hem menjat bé, hem anat al cinema, de compres...
A Donosti, per fí!, vaig poder veure el Peine del Viento, en tenia moltes ganes.



I vaig ser valenta de pujar les 345 escales per veure la basílica de Begoña! i després baixar, és clar.
La temperatura ideal, ahir ens varem llevar amb 18º, un gust caminar, mirar, veure i ser vist.
Ja tornem a ser a casa, ara sí que anirem més del rollo descans i lectures.

Jugar....

L'estiu ha de servir també per això, jugar, desitjar, gaudir.....
Juguem?.

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquesta tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater