Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interessa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.
3 comentaris:
Digues que sí, l'amor, no té pas edat. Ara, el tema de la duquesa... A mi tant em dóna si es casa o no, el que em sobta és que sigui notícia internacional. En fi, és el que hi ha!
Amor......qui el tingui que el guardi i qui no que el busqui, es el millor que s'ha inventat i es gratis. Avui en dia cosa a tenir molt en compte
A més de l'amor hi ha molt per compartir a qualsevol edat.
tant de bo d'aquí a uns anys en poguéssim parlar amb els ulls ben brillants!
bon capde Joana
Publica un comentari a l'entrada